Hui, monàrquic

De plantes, com de persones, n'hi ha algunes que ens resulten especialment grates. Parle, ara, de les primeres: potser per la bellesa, perquè ens fan algun paper, pel lloc on viuen o perquè conten històries que ens agrada saber, no és estrany que sentim, per algunes espècies, una estima especial. Jo, que sóc de natural enamoradís i un punt vel·leitós, en compte unes quantes entre les predilectes, algunes per una causa, d'altres per una altra. Però fins i tot en el grup de les escollides, n'hi ha una que destaca: ací li diem corona de rei; en altres llocs, herba de cingle. Arreu, i per entendre'ns, Saxifraga longifolia. Ara està en flor, i com tracte de fer quasi tots els anys al voltant de Sant Joan, m'he allargat a retre-li acatament allí on és més fàcil veure-la per aquestes terres: els roquers de l'Aitana.

De bonica, a mi, m'ho sembla, i molt. I no solament quan floreix, cosa que cada roseta fa només una vegada abans d'assecar-se; les fulles verd-grisenques, arrapades al cingle i cobertes d'incrustacions de carbonat càlcic, formen una elegantíssima corona que justifica el seu nom comú (i el meu entusiasme de súbdit lleial, que sabreu disculpar). L'ús més conegut, en medicina popular, ha estat l'avortiu, ben viu encara en la memòria dels pobles de les serres on es troba (dissabte mateix, a la Font de Forata, un avi de Benifato ens explicava que servia "per a això, ja saps, per llevar-se maldecaps"; dels riscos per la salut de les dones, l'home no en deia res...).

Quant als llocs on es troba, mereixen també comentari, perquè s'adiuen bastant bé amb la meua --diguem-li així-- "geografia sentimental": pel nord, els Pirineus, on és freqüent, i dels que només escapa esporàdicament en unes poques localitats cantàbriques; en l'extrem sud, l'Atlas del Marroc i Algèria. I, entre mig, unes poques localitats disperses per les serralades de l'est ibèric: sense ser exhaustiu, recorde la Sagra, en Granada; les muntanyes dels Ports; el congost del Túria en Titaguas; el Montgó i el Benicadell i, especialment i ja esmentada, l'Aitana. A més, a través de la seua distribució, la corona de rei també ens conta una història --les plantes sempre ho fan, si sabem escoltar-les-- de relacions biogeogràfiques, d'alçament de muntanyes i cordilleres, d'adaptació a condicions climàtiques diverses i canviants, de resistència al ramat i a les persones. De supervivència, en suma.

Ha estat un any de floració esplèndida. Ignore per quina causa: Font i Quer ho atribuïa, sense fer-ho segur, a hiverns freds i especialment plujosos, condicions que s'han complert aquesta temporada. Siga com siga, les blanques i florides vares que coronen les corones han tornat a omplir, aquest solstici, les parets de la muntanya. Cap de les rosetes que han florit enguany hi seran, ja, la primavera pròxima. Però n'hi haurà d'altres. Nosaltres, si l'any ens és propici, farem també per tornar al Trinquet del Bardalet i al Passet de la Rabosa, a veure-les i celebrar-les. Que totes les Corones no tenen perquè fer nosa.