"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 14 de juny de 2021

Penyals, precipicis i misteris


"Guaitava els cingles grandiosos oberts en la carena immensa; les planes despullades per la tramuntana i el ponent; les matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors. L’aire estranyament prim, les diafanitats miraculoses i aquella sensació de vitalitat ferma que anava cada volta més..."

Enric Valor, "L'ambició d'Aleix"


Almenys a la vista de les que vam poder trobar florint per les cingleres i els roquissars, no sembla haver estat un any especialment bo per a les corones de rei que creixen a l’Aitana. O bé podria dir-se, depenent del punt de vista, que ha estat un any magnífic, ja que en tractar-se d’una espècie de les anomenades monocàrpiques, fer flor i fruit representarà també la mort d’aquells exemplars que assolisquen finalment aquesta fase del seu cicle. Sembla doncs que no naixeran moltes rosetes noves l'any que ve (menys, si més no, que uns altres anys de florida esponerosa), però tampoc hi haurà tantes baixes per cobrir... Siga com siga, de corones delicadament florides n'hi havia suficients com per donar un any més per ben complida la ja arrelada tradició d’aplegar-se en dates com aquestes a les altures de la serra per retre'ls homenatge i gaudir de l'espectacle de la randa de les flors retallant-se sobre el gris de la roca i el cel blau. I a més, per a moltes altres plantes --entre elles, algunes de les nombroses singularitats botàniques que fan de l’Aitana un espai excepcional també des d’aquest punt de vista-- l’any si que sembla haver estat ben favorable, i tot i que ja férem un poc tard per a la flor d'algunes de les més característiques, feia goig veure'n moltes altres lluir esplendoroses a recer dels imponents paisatges minerals de la muntanya, evocadors de les extraordinàries descripcions del mestre Enric Valor, que tant se l'estimava ("Més amunt encara, a la seua esquerra, la seda dels cingles altíssims, la carena sublim de l'Aitana clavada en la blavor profunda del cel muntanyés") i terreny propici, a més a més, per a seguir posant a punt les cames per als reptes que s'hi acosten. Molts motius, com es pot veure, per tornar a caminar una volta més per la  muntanya culminant d'aquestes terres de migjorn, si és que, de motiu, en fera falta algun: com més la conec, més convençut estic que a l'Aitana, "la gran serra prodigiosa de penyals i precipicis i misteris", cal anar, senzillament, per celebrar la sort de que existisca. 



A més de les corones de rei, i dels paisatges, algunes de les moltes plantes, moltes d'elles singulars, que vam anar trobant-nos al pas: treponeres (Verbascum thapsus), púdols (Rhamnus alpina), el raríssim timó blanc d'Aitana (Thymus serpylloides ssp gadorensis), el matapoll de muntanya (Daphne oleoides) i el coralet (Berberis hispanica ssp hispanica). El pardalet és un jove i eixerit pit-roig que ens va voler acompanyar una bona estona a la Font de Partagat.  





10 comentaris:

  1. I entre penyals, precipicis i misteris, un bon grapat de plantas com les corones de rei, que em semblen molt maques.
    Tens raó quan dius que a l'Aitana cal anar-hi, senzillament, per celebrar la sort de que existisca. Jo, des d'aquí, tot i que no és el mateix, la gaudeixo.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La corona de rei és sense dubte una de les meues plantes preferides, lluna :) Boniques quan floreixen, però també quan no ho fan, amb l'elegància geomètrica de les seues rosetes... Per sort, i malgrat haver estat molt buscada com a planta medicinal --abortiva, especialment-- sembla que la població de la serra manté bona salut.

      Crec que hi ha moltes coses a les que, de tindre-les tan a l'abast, acabem no donant el valor que realment tenen, i m'agrada recordar-m'ho de tant en tant. I al remat, tampoc estem tan lluny: veure Eivissa, des d'Aitana, és molt habitual, i de vegades, fins i tot es veu Mallorca ;) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
    2. Què guapes les fotos de la Serra de Tramuntana des d'Aitana! Una passada, també les d'Eivissa. He fet un tour per totes. 😉
      Gràcies!

      Elimina
    3. Gràcies a tu :) La veritat és que això de les vistes a distància és espectacular. Quan parlava d'aquestes coses amb una bona amiga mallorquina, sempre ens venia al cap una cançó de Bedroom, "El suro de l'amo": "si vens aquí en dies clars/diuen que es veuen les Balears"... ;)

      Elimina
  2. Penyals, precipicis i misteris una expressió molt bonica per a una serra molt bonica!

    Que per molt anys puguis celebrar la sort que existeixi, anant a voltar pels seus penyals...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La capacitat d'Enric Valor per a descriure els paisatges d'aquestes terres és extraordinària. Copsar amb tan poques paraules l'essència d'Aitana està a l'abast de poca gent...

      Que mai ens falte temps ni ganes per celebrar allò que ens estimem i ens fa feliços, Carme. Ni que siga voltar penyals i admirar-se amb les plantes que els desafien ;) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. La combinació de roques i plantes sempre et queda molt bé.
    Endavant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Afortunadament hi ha plantes fotogèniques, de les que ho posen fàcil fins i tot sense voler: jo buscava les costeres, però quan van eixint-se al pas és difícil resistir-se... per sort. Salut i abraçada!

      Elimina
  4. No es pot descriure millor, la nostra Aitana. Els colors del seu cel canvia des del primer raig de sol fins que es pon.
    Enric Valor escrigué la nostra llengua per a una generació que no l'havíem llegida fins al moment. Un dels meus tresors és testimoni del seu llegat. L'ambició d'Aleix, la seua i la de tots nosaltres.
    Ens tornes a tocar la fibra :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot el que puga dir d'Enric Valor, dels seues llibres, el seu compromís i el seu llegat immens, es queda curt. I de l'Aitana, també: a qualsevol hora, i en qualsevol època (me l'estime, sobretot, a l'hivern...), poques muntanyes (em) commouen com aquesta. M'alegra haver-t'ho evocat ;) Abraçada i moltes gràcies!

      (Per cert, repassant-los per escriure açò m'he adonat que fa ja massa temps que vaig llegir per última volta "L'ambició d'Aleix" i "La idea de l'emigrant". Hi posaré remei, prompte)

      Elimina