"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 27 de maig de 2022

El huité poble

Digueu-me maniós, però amb el mapa a la mà sempre m’ha fet l’efecte que a la Mariola li faltava un poble. M'explique: mentre que a la resta de vessants de la muntanya els set pobles que la comparteixen (Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro, Cocentaina i Alcoi) s’hi distribueixen de forma pràcticament homogènia sobre el territori, el límit sud de la serra no es troba ocupat per cap nucli significatiu de població, tret dels masos que hi sovintegen i d'algunes urbanitzacions que hi van anar creixent. El cas és que, més enllà de la meua propensió a cercar les regularitats fins i tot en l’àmbit cartogràfic, anys després de que aquesta idea un poc peregrina se’m ficara al cap vaig saber que la situació podria haver estat una altra. També Jaume I, ocupat en aquell moment en promoure la colonització d'un Regne de València acabat de conquerir, va pensar que a l’àmplia zona que s’estén entre els nuclis de Banyeres i Alcoi hi seria convenient la implantació de població cristiana, i el 1272 va assignar al terme d'aquesta última vila, fundada per ell mateix setze anys abans, la denominada Foia d’Alvicen, a la part alta de la vall del riu Polop, per tal que deu veïns que no tingueren encara heretats l'ocuparen i s'hi quedaren a viure a l’alqueria andalusina de Polop. Segons l’amic Josep Torró, per qui com sol ser habitual conec aquestes coses, la donació coincideix en el temps amb altres intents de fundació de pobles noves (cas, per exemple, de les Alcusses a Moixent o d’Olimbroi a Dénia) destinades a augmentar el control sobre les terres conquerides, i que molt sovint no van tindre l'èxit esperat; en el cas alcoià, l'última referència coneguda de la foia (en aquest cas, anomenada de Vicent) és de finals del segle XIII, i no sembla que hi haguera cap intent posterior de poblament.

Deixant de banda la seua ubicació a la partida que a hores d'ara s'anomena Polop Alt, no tinc notícia expressa del lloc que ocuparia l’alqueria andalusina que es va tractar de poblar amb colons cristians i sobre la qual podria haver prosperat, si em deixeu que ho diga així, l'hipotètic huité poble de la Mariola. Les restes arqueològiques trobades fins ara a la zona són poques i poc determinants, i es limiten a alguns fragments ceràmics recollits als masos de Calbo i de l'Alquerieta, i la troballa antiga d'un possible enterrament, dubtosament atribuïble a aquesta època, al mas de la Torre Vella; de fet, és probable que allò que les fonts cristianes anomenen alqueria fora més aviat un hàbitat més o menys dispers. Però si no fora així, i haguera de triar un lloc concret, crec que m'inclinaria pel preciós fondal en el qual s'alcen el ja esmentat mas de l'Alquerieta i també els de l'Alqueria Nova i Vella, just al punt on ve a situar-se el naixement del mateix riu ("a la petita xopada de davall del mas de la blanca Alqueria Vella ornada per quatre vellíssims xops negres en reng", escrivia el mestre Joan Pellicer) i relativament a prop de les restes de la vil·la romana descoberta fa uns anys al mas de la Torre Redona. 

Fa uns dies, caminant una volta més per aquelles terres amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, hi vaig tornar a pensar, en tot això: en tot el que encara ens queda per saber i descobrir sobre la nostra pròpia història, i en com aquesta ens ha fet ser allò que som, però també en  com podria haver-nos fet molt diferents si les coses hagueren anat d'altra manera: és possible que tingueren també el seu encant, però si l'intent del rei en Jaume haguera tingut èxit i ara hi haguera un poble per allí, les precioses foies de Polop no serien el que són a hores d'ara. Així que millor deixar les coses com estan, encara que a alguna gent maniosa li puga fer l'efecte que, segons es mire, al mapa de Mariola sembla que li falte alguna cosa. 







8 comentaris:

  1. Quins paisatges més bonics! Potser un altre poble els hauria espatllat, qui sap? A vegades els pobles també fan bonic, si són mesurats, a la natura. Les urbanitzacions sí que són un mal massa estès, perquè sempre ho malmeten tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Carme. Podria imaginar-me aquella zona (que m'estime especialment i que trobe en efecte molt bonica) ocupada per un petit poble de muntanya, integrat al paisatge, i encara me n'avindria. Però també podria haver estat una altra cosa totalment diferent (ai, les urbanitzacions...), així que millor que haja estat així, per bé que, com en tantes altres coses, allò que finalment s'ha esdevingut no deixa de una mera contingència... Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. Ves a saber!. Però penso com na Carme, que potser no seria tan bonic... manies a part, si ho investigues més pot ser que trobis el motiu, qui sap!.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per aquestes comarques estem familiaritzats amb allò que ara s'anomenen despoblats, nuclis --de vegades de certa entitat-- que van quedar buits després de l'expulsió dels moriscos a principis del segle XVII, i que després no va ser mai repoblats (molts altres si que ho foren, i sovint amb colons vinguts des de Mallorca) o bé, si ho foren, van acabar finalment desapareixent. Sovint tracte d'imaginar, quan visite les seues ruïnes, com podrien ser a hores d'ara si la història haguera estat una altra i hagueren seguit el camí dels pobles que han arribat fins avui, i és una sensació com a mínim estranya i un poc inquietant... Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Quan pense amb allò que planteges, sí que em faria gràcia un huité poble, tal i com s'entén aquesta paraula: arrelat a la terra, compatible amb l'entorn, ... o tal com diu la viquièdia: "l'estil de vida dels pobles és més rural i lligat a la natura que el de les ciutats".
    Però, vista la pressió que té la Mariola per altres cantons i la implantació de polígons industrials amb l'aprofitament de recursos naturals, també pense que tota aquesta vall o canal que uneix Alcoi i Banyeres, a banda de ser una connexió de la naturalesa amb la Font Roja, és un gran rebost d'aigua i oxigen. No ha vingut malament el fracàs, en aquest cas, de Jaume I.
    Gràcies per il·lustrar-nos, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Millor deixar-ho com està, Llum, que com tu dius els riscos haurien estat molts i la vall de Polop, tal i com ens ha arribat, té un paper insubstituïble i una bellesa única i singular. Però em resulta fascinant no solament seguir el fil de la història que ens ha dut fins a aquest punt, sinó també recordar com, amb molta freqüència i almenys pel que fa a alguns temes diguem-ne menors com ara aquest, un petit detall podria haver fet que les coses foren a hores d'ara molt distintes del que són. I va bé també pensar que, al remat, potser podrem també influir en allò que ens ha de vindre... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Per les fotos, no sembla que siga per falta d'aigua o de terra. A lo millor és que Alcoi parava massa a prop...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el seu extraordinari llibre "El naixement d'una colònia", Josep Torró analitza amb cert detall les diferents temptatives de colonització que es van dur a terme en aquests anys i que en molts casos van fracassar, i tot i que les causes són complexes em va interessar molt la idea de que moltes d'aquestes iniciatives es van fer terres de secà més o menys marginals --les millors terres havien estat ja ocupades--, però sobretot com, en alguns casos d'èxit, la creació de noves viles va anar precedida d'actuacions projectades per augmentar el valor de les terres, com la creació de l'horta de Vila-real o la mateixa Sèquia Reial de Xúquer. No sé si es nota molt, però aquestes coses em resulten fascinants... ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina