Creure (II)

Dels anys ingenus i fecunds, de formació i descoberta, als què em referia en l'entrada anterior, conserve un record entranyable, encara que adobat amb un cert gust agredolç. I m’ha sobreviscut fins ara un interés viu i poc dissimulat pels procesos i condicions que duen als humans a crear déus, creure en fantasmes i construir sistemes de creences complexos i fascinants en els què, aparentment, tot quadra d’alló més bé. Quan són de bona fe, respecte profundament les creences alienes per peculiars o absurdes que puguen semblar-me, amb la comprensió que dóna el record d’aquells temps en què, també jo, creia que tot estava tan clar. Però exigisc, com a contrapartida, el mateix respecte per a les meues. M'interessen les religions com a fenómen cultural i específicament humà, amb tot el que això representa des dels punts de vista històric, sociològic i artístic, per esmentar-ne alguns; i les aproximacions científiques a aquest fet, ja siguen psicològiques, antropològiques o neurològiques. No em sent superior ni inferior a ningú per la seua fe o per la meua falta d'ella. Però sense deixar passar ni una als hipòcrites, als mentiders i als qui s’amaguen darrere de tals idees i prejudicis -siguen religioses, parareligioses o de qualsevol altre tipus—per a cometre, emparar o justificar injustícies, abusos o crims grans o menuts.

Així és que, per una banda, m’agrada saber que en pensen sobre el tema científics respectables, per bé que reconec que tinc molta feina per davant. A penes he llegit alguna cosa del Doctor Ramachandran (Vilayanur Subramanian de nom), conegut pel seu llibre “Fantasmas en el cerebro” (Ed. Debate, 1999); trobe idees interessants a tindre en compte en els treballs, pel demés fascinants, d’Oliver Sacks --"L'illa dels cecs al color" (Empúries, 2000); "Un antropólogo en marte" (2001) o "El hombre que confundió a su mujer con un sombrero" (2005), tots dos en Anagrama--i tot just acabe de descobrir, gràcies a la capacitat prospectiva de l'amic Juan Jiménez, un camp prometedor en el metge Stuart Hameroff, que ubica l’emergència de la conciencia humana en certs orgànuls de les cel·lules, com els microtúbuls; o, en la mateixa línia, en el físic i matemàtic Roger Penrose, famós per la seua teoria de la ment, basada en la física cuàntica, i que situa aquella com una entitat distinta del cervell. De tots ells, si sembla bé, en faré alguna noteta en altre moment.

Per una altra, i amb el compromís també de parlar-ne més avant, trobe estimulant pensar en la immensa capacitat de les creences –fins i tot de les més perverses, malauradament—per moure voluntats i generar acció. I m’interessa, des de l’honestitat i fugint de la manipulació, el que això pot representar per promoure canvis profunds en una societat i un sistema que fa aigües per totes bandes. Una cosa així com el que estudia el grup “Cultural and Spiritual Values of the Protected Areas” de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), i la seua “Iniciativa DELOS”: un projecte que té com a objectius “comprendre la posició de les religions i les tradicions espirituals existents en països desenvolupats sobre la Natura i la santitat dels llocs naturals; avaluar la pertinència i importància dels llocs naturals sagrats, i tractar de valorar la significativitat dels seus valors espirituals; estudiar còm aquests valors espirituals poden ser mantinguts i incrementats i investigar si poden utilitzar-se com una ajuda addicional per a la conservació dels llocs, i quan fer-ho; i tractar de resoldre eventuals conflictes entre el caràcter de lloc sagrat i les necessitats de conservació i gestió, i substituir-los per sinèrgies si és possible”. M'atrau, sense dubte, però reconec que ara com ara m'ho mire amb certa distància prudent.

Hui sóc un ateu conscient, normal i raonablement feliç, que tracta de ser respectuós amb qui no ho és, però que cada vegada tolera menys els sectarismes que ens envolten, de vegades tan disfresats que costa veure’ls vindre. M’omplin de sobra les meravelles que m’ofereix el món (i la forma com el percep i l’entenc) com per a necessitar-ne d’altres ja siga després de la mort o més enllà de Plutó. Hi ha, ací al costat mateix, suficients misteris i reptes intel·lectuals per a estimular la meua imaginació durant anys, sense necessitat de cercar esperits joganers ni col·legues siderals. M’emociona una posta de sol, uns ulls dolços, un poema d’Estellés, una muntanya, un raonament brillant i un sentiment noble, i per això i més coses em reconec com un animal espiritual. Però, com deia l'Ovidi, "no tinc deus ni pensament de trobar-me en tal cas". I m’agraden, cada vegada més, els “Bright”. Que què són? Un altre dia, si és que vos pica la curiositat.

Creure (I)

Jo, abans, creia. I molt. No solament en Déu i la santa mare Església: ja posats, creia pràcticament en tot allò que tinguera un aire místic, sobrenatural, paranormal o simplement estrany, des de les cares de Bélmez de la Moraleda fins a les civilitzacions extraterrestres a Ganímedes. En la meua adolescència, a més de cristià actiu i compromés, vaig ser seguidor entusiasta de qualsevol notícia, pel·lícula, grup o llibret que estimulara el meu interés per allò misteriós o diferent: "El mensaje de los Dioses", de l’inefable Erich von Dänniken, era un dels meus llibres de capçalera. Cada nit, aparcava les naus interestel·lars asteques a l’aeroport espacial de Nazca (Perú) per submergir-me en l’atmosfera inquietant del recentment desaparegut Antonio José Alés i la "Medianoche Cadena Ser". Quant a la religió, educació familiar i pas pels Salesians no podien acabar d’una altra forma, per bé que cal tindre en compte que, en aquell moment (parle del final dels anys setanta i principis dels vuitanta) cristianisme i revolució anaven bastant en paral·lel... Eren els temps de Comissions Obreres i la HOAC, del "curas rojos no", del Che i el Crist guerriller, de rectors que et feien oir a Llach, que donaven classes de valencià quan no es podia, i que et parlaven del "Libro Rojo del Cole".
Després, tot va canviar. No recorde molt bé els detalls del procés que em va dur, des que vaig eixir d'Alcoi i vaig començar a estudiar biològiques a València, a qüestionar-me de forma profunda tota aquesta càrrega ideològica i religiosa. Però guarde plena consciència del moment en què vaig decidir que no em calia res de tot allò per explicar la realitat --al menys la que jo percebia-- ni, per suposat, per a tractar de canviar-la en tot allò que em semblava injust o inapropiat. Sé que van tindre molt a veure lectures com "La doble hélice" de Watson i Crick (el primer llibre que vaig comprar com a estudiant de biologia) o la comprensió de l’evolució i els seus mecanismes; també va influir ella, que sempre s’havia mirat aquestes coses amb un escepticisme gens dissimulat però respectuosament comprensiu, i alguna cosa més, com la condemna més o menys explícita de la jerarquia catòlica a la Teologia de l’Alliberament i més d'una xarrada, conyac en ma, fins a altes hores de la matinada. Un poc abans havia començat a adquirir, també, una mica més de trellat pel que fa a discernir entre fenomens i processos difícilment explicables pels paradigmes actuals però que poden encabir-se en l'àmbit de la racionalitat, i simples superxeries de vividors i xerraires de tota índole i pelatge: m’ho vaig passar d’allò més bé la primera vegada que vaig veure "Encuentros en la Tercera Fase", però ja no vaig córrer a aprendre música per si tornaven. I encara sóc un sòlid aficionat a la (bona) ciència-ficció en format literari o cinematogràfic. El cas és que, de cop i volta, em vaig trobar amb l’aparent paradoxa de disposar un sistema de valors essencialment idèntic al que havia anat construint els darrers anys de la meua adolescència i els primers de joventut, però dràsticament desproveït de qualsevol dimensió trascendent, divina o sobrenatural: amputat de la major part de les creences que, suposadament, havien de nodrir-lo i sustentar-lo. He de dir que el reajustament, en aquest sentit, no va ser excessivament traumàtic. Amb el temps vaig entendre que més que amb l’església com a tal, amb els seus dogmes, sagraments i misteris, em sentia vinculat a determinats rectors, amb els que de fet encara mantinc una relació cordial i agraïda perquè són, bàsicament, bona gent. Que més enllà de ritus i litúrgies, alguns dels ideals cristians (de veres), com la igualtat o la justícia, encaixaven d’allò més bé en la visió anarquista en què em trobava comfortablement instal·lat (llavors i crec que encara, per bé que haja travessat o se m’hagen atribuït militàncies i fidelitats bastant variades i de vegades pintoresques). Vull dir: el pas a l’escepticisme científic quant als fenomens paranaturals, i a l’ateisme conscient quant als fenomens transcendents, no em va convertir, crec, en una persona sensiblement diferent de la què era. De fet, no guarde memòria de cap traumatisme emocional relacionat amb el total convenciment de la inexistència de cap vida ultraterrena, un dels temes més compromesos per a qui ha seguit camins similars: ni em vaig deprimir per deixar de creure en el cel, ni em vaig convertir en un sàtir per deixar de creure en l’infern. Bé, en un sàtir no sé; però no he matat a ningú des d‘aleshores. Descobrint la ciència a Burjassot allà pels anys vuitanta. Tots menys dos han guanyat ja el Nobel en les seues disciplines.

Una entre tantes...

Podrien haver estat moltes, les cançons, però he pensat de seguida en aquesta, i amb aquesta m'he quedat, ara com ara. El viatge és llarg i en cabran, probablement, moltes altres...

El nostre temps

M'acaba d'aplegar, dels companys i amics de la Colla Ecologista la Carrasca, una nota de premsa "A propòsit de la supressió per part del Govern municipal del PP de la Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alcoi", de la que parlàvem l'altre dia des d'una perspectiva més personal... La titulen "Crònica d'una mort anunciada", i no em resistisc a reproduir-la:

"La confirmació de la desaparició de la Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alcoi, i en conseqüència de la Mesa Local de Medi Ambient, ocorreguda estos dies per decisió en solitari del PP, és un fet que es veia vindre des de fa algun temps.

Nascuda a l'ombra del pacte de legislatura entre els partits de l'esquerra municipal i aprovada per unanimitat en l'any 1996, fou una iniciativa novedosa i, perquè no dir-ho, engrescadora per a nosaltres i altra gent preocupada per l'ecologia i les qüestions ambientals. S'obria un espai on col·lectius i institucions, de diferents procedències i àmbits (instituts, escoles, Universitat, associacions d'empresaris, de comerciants, de veïns, de dones, de vigilància forestal, contra incendis, radioaficionats, Seprona, guardes forestals, bombers, pescadors, caçadors, excursionistes, ecologistes, etc.), podíem aplegar-nos en un for, la Mesa, per intercanviar opinions, escoltar de primera mà els grups polítics municipals i discutir entre nosaltres sobre les diverses qüestions que es posaven damunt de la taula.

Fou un lloc on conèixer el pensament d'altres, d'activitat conjunta en els diferents grups de treball que es formaren, de conèixer persones i col·lectius, de fer poble, de fer societat civil.

Confrontacions no en faltaren: el projecte d'urbanització del llit del riu Riquer i la privatització del servei d'aigua en són dos bons exemples que es donaren en els primers anys de funcionament.

Amb l'arribada del Partit Popular al govern municipal, la dinàmica va anar deteriorant-se poc a poc, però de manera contínua. Per un costat, per als col·lectius participants se'ns feia massa evident que la nostra opinió només seria considerada si coincidia amb la del concejal de torn, i per altra, la forma d'entendre la democràcia i la participació del PP, no necessitava de cap àmbit com la Mesa, on difícilment seria capaç de justificar determinades decisions que responien a interessos que en res eren compatibles amb el medi ambient, i ni tan sols amb la legalitat vigent, com s'ha demostrat en la Rosaleda i Serelles.

Quina necessitat hi ha de donar explicacions si hem guanyat les eleccions? Quina legitimitat té aquesta gent que són quatre gats? Aquestes dues frases resumeixen, al nostre parer, de manera simplificada el nucli del pensament que ha alimentat la manera d'actuar del Partit Popular respecte la Mesa des que va accedir al Govern municipal. Eliminar-la hauria estat el més honest per la seua part, però el preu polític a pagar era massa alt.

La tàctica ha estat reduir el nombre de reunions a la mínima expressió, no posar a debat els temes importants, esperar que anés morint per manca d'activitat i, a la fi, certificar la seua defunció.

Pel camí es queda un projecte de participació ciutadana capdavanter, que podia haver estat exemplar i fruitós per a la salut ambiental i democràtica d'aquest poble. No ha estat així. A la fi el que importa es perpetuar-se en el poder; la resta són bovades.

Nosaltres, com deia l'Ovidi, "esperem el nostre temps".

Si voleu més dades, feu una ullada a la web de la Colla. I, ja de pas, no deixeu d'estar al corrent de tot el que hi ha al voltant de la proposta de construcció d'un hotel en la Font Roja i les raons per a no estar-ne d'acord...

El vent i la muntanya

La muntanya i el vent són amants d’antic. Conviuen des de sempre i no se’n amaguen. Una i altre es deuen mútuament una part substancial de la seua pròpia naturalesa, i per això s’accepten i s’adapten amb la naturalitat que dóna el que és essencial i inevitable. Com qualssevol amants de llarga trajectòria, quan un tercer s’hi acosta ha de parar atenció: no hi ha prou amb conéixer millor o pitjor a un, o a tots dos, s’ha de comptar també amb allò que n’hi ha entre ells, amb la seua relació que els completa i defineix, i que sovint els ultrapassa; que sol ser, en general, constant, persistent, tenaç i un poc ambigua; però també, ocasionalment, tensa i intensa, enganyosament previsible, potencialment destructiva.

Probablement no ha estat el millor cap de setmana per gosar interposar-se entre aquests amants: no era fàcil moure’s pels cims de Sierra Nevada, muntanya natzarí del sol (Sulayr) i de la neu (al Taly), però també del vent... Sense aplegar a extrems excepcionals, almenys per allà baix, les explosives previsions ciclogenètiques van complir-se, i per damunt dels tres mil metres les ràfegues de vent i la neu arrossegada amb força feien pràcticament impossible avançar sense que cada pas es convertira en un esforç insospitat. No hi va haver, per això, la satisfacció d’un cim que ja coneixiem però al qual ens abellia retornar. Almenys, la major part del grup va assolir –amb esforç—la Piedra de los Ladrones, poc més de cent vuitanta metres per sota del tossal del Cerro Pelado. Potser per sort, l’ira del vent no es corresponia amb l’actitud de la muntanya –ja sabeu que això passa de vegades amb els amants, que no s’estan de dur-se la contraria. Aquesta es va mostrar especialment benèvola, ens va estalviar el gel i ens va facilitar un descens que, d’altra forma, haguera estat un poc compromés per una ventada que anava a més i que omplia la carena de nuvols de pols de neu que s’arremolinaven a la capçalera del Alhorín. A la vesprada, i ja al refugi de Postero Alto –massa ple, massa humit, però refugi-- va vindre la pluja a acompanyar al vent, i la cervesa i els destrellats (imprescindibles) a acompanyar-nos a nosaltres. Diumenge, la previsió –un poc millor, però encara roïna—ens va dur a la propera Sierra de Baza, tot un descobriment per a qui sempre l’havia deixat de banda al passar per l’autovia, i que exigeix una visita més pausada als seus 2.269 m d’altitud i a la abrumadora diversitat de paisatges que travessen els seus senders.

En tot cas, és evident que va pagar la pena. Per provar sota aquestes condicions el material i les pròpies forces, per anar afegint experiència a cames i cap en previsió de fites més ambicioses, pel simple gust de caminar per la neu –perfecta—amb els crampons i el piolet, per compartir una estona diferent amb amics i coneguts. I, per suposat, pel paisatge impagable d’aquesta serralada única i solar a la què em sent estretament vinculat, que he recorregut en estiu i hivern, en solitari i amb companyia, i en la que he trobat (i deixat) trocets importants de la meua vida. Fins i tot les hores passades de més al refugi –a la muntanya no són gens estranys aquests confinaments forçats a la tenda o a cobert; però dissabte per la vesprada era impossible fins i tot sortir-ne a fer una volteta per la rodalia—van servir per avançar aquestes ratlles en la llibreteta de camp, i per avançar també (poquet, cal dir-ho) amb la relectura pendent des de feia temps de "La voz de los muertos" d’Orson Scott Card. I també per recordar, cervesa en ma i acudit en boca, aquells dies màgics al Kilimanjaro i a altres muntanyes i muntanyetes compartides amb els amics del Centre Excursionista Contestà, amb els què et trobes com a casa tot i ser del poble del costat.

I, junt amb tot això, ens tornàrem a preguntar, una volta més i sense cap resposta plenament satisfactòria, què és el que ens duu, a algunes persones aparentment molt diferents, amb feines, edats, forces i inquietuts tan diverses, a fer aquestes coses o a preferir-les sobre altres. Ens ho preguntàvem jo mateix i una companya d’altre grup que compartia refugi, mentre ens arrapàvem grotescament a la paret aguantant el fred i la pluja per fumar-nos –que ja té mèrit—un cigarret... "Què fem ací?" I parlant vaig recordar, mentre el vent es fumava el cigarret per nosaltres, un fragment de "Els Buddenbrook" de Mann que vaig enviar fa uns mesos a una persona a la que llisc, seguisc i admire i que ve un poc al cas:

"He aplegat a estimar el mar cada vegada més... Potser en altra època m’atragueren més les muntanyes, perquè estaven lluny d’ací. Ara ja no hi voldria anar per res del món. Crec que sentiria por i vergonya. Allí és tot massa atzarós, massa irregular, massa divers...; sense dubte, em sentiria massa inferior. Quin tipus de persones són les que prefereixen la monotonia del mar? Jo crec que són les que han passat molt de temps observant el seu laberint interior amb massa profunditat, de manera que l´únic que busquen, almenys en l’exterior que els envolta, és una cosa: uniformitat... (...) Els ulls que volen de cim en cim són ulls segurs, rebels, feliços, plens de ganes de viure, de fermesa i valor per a enfrontar-se a allò que es pose per davant; en canvi, davant la immensitat del mar que bressa les seues ones amb aqueix fatalisme místic i hipnòtic, hi ha una mirada ennuvolada, conscient i sense esperança que alguna vegada va albirar les fondàries del caos trist de l’existència. Salut o malaltia: ahí està la diferència important. Un escala amb empenta la meravellosa diversitat d’aquells paratges plens d’arestes, cims i precipicis per posar a prova la seua força vital quan encara no se’n ha consumit gens d’ella. Però s’estima més descansar en la infinita uniformitat del món exterior quan està cansat de l’absurd embull de l’interior".

La lluna plena va deixar-se veure uns segons entre els núvols que passaven. De seguida, va tornar a ploure amb força. Jo vaig pensar que, al mar, també l’estime. I me’n vaig encendre un altre.

Aquestes fotos no són d'enguany; la càmera va petar, em sap molt mal. Les de baix, si (gràcies, Xavi) encara que no es note molt el vent...