Elogi dels matolls

"El corazón de la primavera pasó del amarillo al azul, y luego al rojo. Cómo se sustituyeron unas a otras las pequeñas, desconocidas, infinitas corolas? El viento sacudía un color y al día siguiente otro color, como si entre las solitarias colinas cambiara el pabellón de la primavera y las repúblicas diferentes ostentaran sus estandartes invasores."

Pablo Neruda

Per a molts dels que caminem per les nostres serres, els matollars són, malgrat la seua omnipresència, un paisatge incòmode i quasi ignorat: un intrús monòton, secallòs i esquifit que el foc i els ramats ens han imposat, com un càstig, per a usurpar el lloc de les amables arbredes d’antany. I ja és ben cert que no tenen, les brolles, el fresc atractiu dels boscos, ni tampoc la descarnada bellesa dels roquers. Per això, hi ha qui els ha reduit a poca cosa més que “monte bajo”: no fan fusta, no fan ombra, i a més, punxen... Entre unes coses i altres, els matollars han acabat per resultar-nos més aïna antipàtics, i en passem per damunt amb pressa i quasi com si no estigueren, a l’espera que la següent pineda, o un clap de carrasques, o unes vistes remarcables, ens els facen oblidar per un moment.

I el cas és que, preferències estètiques a banda, hi ha molt a mirar en els matolls. D’entrada caldria veure, en aquestes ferrenyes formacions, un tipus de vegetació bastant més divers del que sembla. Tot i l’aparent predominància d’unes poques espècies --la coscolla en la garriga, el romer i l’argelaga en la brolla-- una segona ullada ens decobrirà timonets, poliol, pebrelles i cues de gat, estepes, setges, esteperoles, aladerns, ullastres, arçots, savines i càdecs, orelles de llebre i cepells, herbes de la sang i timó reial, per no parlar de dotzenes de petites herbes que entapissen en primavera els escassos buits del matossar, o de les molses i fongs (ai, els esclata-sangs a la soca de l'estepa!) que, quan la tardor ve bona, prosperen al seu recer... Tota una mostra de la immensa varietat vegetal que s’amaga sota una uniformitat que només és aparent, com saben bé els aficionats a les herbes, els seus aromes i els seus remeis.

I, dient d'aromes i remeis: matollars són, també, els salviars i d'altres brolles característiques de les zones superiors de les nostres serralades. A les muntanyes de la rodalia alcoiana, per exemple, i mesura que s’ascendeix pels vessants, els omnipresents matolls de romer, setge, estepes i cepell comencen a veure’s esguitats ací i allà per les blanquinoses fulles de la sàlvia de Mariola; però ben aviat aquesta aromàtica i remeiera mateta, joia botànica i medicinal de les altes serres diàniques, comença a fer-se més i més palesa, fins arribar finalment a dominar quasi per complet el paisatge. Els salviars comparteixen el domini dels cims amb un tipus de matollars singulars: les brolles d’eriçó o xeroacàntiques, dominades per una sèrie de mates que formen apretats coixinets o pulvínuls espinosos. Una visita a l'Aitana, on aquestes formacions es troben ben representades, permet de trobar-hi espècies d’un valor excepcional com ara l’eriçó groc (o creuadeta), l’argelaga pubecent, el coixinet blanc o el timonet andalús, absents totes elles en les muntanyes dels voltants, i que junt amb d'altres espècies típiques (com l’estés i característic eriçó blau, cadireta de pastor o coixí de monja) converteixen cada primavera els cims d'aquesta emblemàtica muntanya en autèntics i esplendorosos mosaics de colors, formes i aromes.

Però hi ha encara molt més amagat als matossars: una mirada pausada permet descobrir sobre les plantes una munió d’insectes; amb sort, ens sorprendrà el pas silenciós de la serp de ferradura o l’escurçó, la fugida precipitada del sempre imponent fardatxo, les corregudes dels conills o la calma desconfiada dels eriçons. I un poc d’atenció posarà al nostre abast la silueta o el cant de dotzenes de petits ocells i aus que freqüenten les brolles en un o altre moment de la seua vida: perdius, enganyapastors, cogullades, cotolius, aloses, titetes, coliblancs, fumats, cruixidells, cagamànecs, botxíns, capçots, lluerets, mosquiters, gafarrons, verderols, caderneres, passerells, soliguers i, sobretot, les diverses espècies de tallarols o busqueretes.

En resum: ja se sap que les manies no les curen els metges i que sobre gustos no hi ha disputes. Però, quant a gustos i manies sobre les brolles, paga la pena parar-se un moment a pensar-hi. Perquè, al cap i a la fi, els modestos i aromàtics matollars, fills --com el carrascar i la pineda-- de l’adust clima mediterrani, seguiran sent-hi per salvar-nos el sòl, per preparar el camí a la bosquina i l’arbreda, per donar vida a centenars d’espècies animals, per omplir del groc de l’argelaga i el rosa de l’estepa hiverns i primaveres. Podrem seguir ignorant els seus atractius, si ens ve de gust; però, almenys, que no es diga que no ho hem intentat: només cal un barret i un poc de sensibilitat.

Mira, de tant en tant m'ha d'eixir la vena biològica, que voleu que en faça... Almenys, vos he estalviat tots els noms científics d'animals i plantes, encara que pensava remetre al Banc de Dades de Biodiversitat per si volguereu buscar més informació. Però com que he vist que, en molts casos, els noms valencians no hi consten --ja els ho he fet saber i anirem apanyant-ho poc a poc; si voleu fer una maneta, digueu-ho--, si a algú li interessa què vull dir amb esteperola, orella de llebre o titeta, que ho diga. Per a les plantes, faig servir els noms més habituals a la meua comarca, mentre que quasi tots els ocells tenen el nom que figura en el "Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad Valenciana" (Urios & al., 1991).

Antipàtic

Sóc conscient de tindre, entre algunes persones que em coneixen, una certa fama d’antipàtic. La veritat és que no em considere cap prodigi de simpatia o sociabilitat, però tampoc em veig especialment aspre, esquerp o pudent. Tinc els meus dies, i m'admiren algunes de les eixides de House, però en general, i com quasi tot el món, procure moure'm en un context general d’educada cortesia i bon rotllo moderat que fa més còmode i agradós el tracte regular o ocasional amb els congèneres. La major part de la gent amb la què em relacione encaixa, sense grans dificultats, en les tres categories socials bàsiques –que he sentit dir sempre a Alcoi, encara que potser són universals—d’amics, coneguts o saludats. Cadascuna d'elles, per pròpia naturalesa, requereix o proporciona diferents graus d’interacció que cultive de manera tan escaient com puc. Al final, en preguntar-ho, la fama en qüestió quasi sempre té el mateix origen: l'omisió de compliments en creuar-nos. Coneguts o saludats que s'han sentit des-coneguts o in-saludats.

Reconec que hi ha ocasions excepcionals en les quals simplement esquive algú concret per causa litigiosa més o menys recent i/o justificada. Però en absència de tal causa, allò més probable és que la suposada antipatia obeisca, essencialment, a dues possibilitats: sóc bastant distret i se'm desconeixen fàcilment els caràcters, i creieu-me que ho lamente; i a més, i especialment, gaudisc des de la més tendra infància d’una miopia notòria. Així és que, si hem parlat recentment i no he donat senyals de no recordar-vos; no hem discutit iradament per res realment rellevant; i, malgrat això, em saludeu des de certa distància sense que em done per al·ludit, no ho dubteu: o no vos he vist, o si ho he fet simplement no vos he reconegut enmig de la boira de les diòptries. Deixe al vostre criteri fer-me un crit –tinc bona orella--, acostar-vos per facilitar una adequada identificació visual, o simplement deixar-ho córrer. Però tingueu present que no és res personal: cada vegada em costa més distingir a distàncies prudents els números dels autobusos de l'EMT, que ja podria fer alguna cosa al respecte.

M’ha vingut tot açò al cap perquè dues o tres persones, amigues i conegudes, m’han dit els últims dies que han enviat (o han tractat de fer-ho) algun comentari i que no els he posat... Paraula que no els he rebut. Segur que he fet alguna cosa mal configurant la paradeta aquesta, encara que ocasionalment si que sembla passar-se algú per ací i deixar dita la seua, cosa que he de reconéixer que anima bona cosa. Però en aquests casos que vos dic, no en tinc cap constància ni, per tant, responsabilitat censora alguna. Ja veuré de solucionar-ho, si és que sé com fer-ho. Però no m’ho tingueu tampoc en compte, que de veres que no és antipatia ni desconsideració. Si ho fóra, ja m’apanyaria jo per fer-vos-ho saber inequivocament. Perque digueu-me, si no, quína gràcia té ser antipàtic si els destinataris no se’n assabenten...

El dimoni meridià

“--Qué aburrimiento. ¿Nos volvemos?
--¿Dónde?
--A la infancia.”

(d'una il·lustració de Forges)


No és estrany que les persones que mostren una major propensió a experimentar els efectes negatius del tedi siguen precisament aquelles que, amb certa freqüència i convicció, declaren no avorrir-se (quasi) mai. No necessàriament menteixen: havent conegut, amb major o menor intensitat, els efectes d’aquest sentiment, aquesta mena de persones han desenvolupat una intensa aversió –pànic, fins i tot-- que els força, de vegades compulsivament, a un estat d’activitat permanent, d’ocupació física o mental constant i, en suma, a la cerca continuada de qualsevol ocupació, sensació o estímul capaç d’omplir activament el seu temps “lliure”. En canvi, per a moltes altres, les estones d’inacció, fins i tot aquelles dedicades a activitats aparentment repetitives o monòtones (siguen o no de lleure) no són percebudes com especialment dolentes o evitables. Són, aquestes segones, persones privilegiades, alliberades per actitud, naturalesa o convicció de la lluita contra l’avorriment que tants esforços fa esmerçar a les primeres. En elles, per alguna raó, la passivitat, la reiteració o la rutina no desencadenen fàcilment aquest sentiment, o si ho fan no assoleix intensitat o virulència remarcables. Per això rarament en fan referència, ni per a constatar-ne la seua aparent immunitat: a penes coneixen, com els que en son proclius a patir-lo, l’horror a horroritzar-se (“ab-horrere”, origen etimològic del terme), aquella mena de temor més o menys accentuat al buit que es manifesta entre els primers quan allò que fan no interessa o es repeteix i que, per tant, els fa tindre la sensació feixuga d’estar perdent el temps. Un temps preciós i balafiat, que no està sent dedicat a res creatiu, constructiu, divertit o entretingut. Un temps inútil, buit, mort.

Imprevistos familiars (en forma de lleus però molestes malalties) han frustrat els meus plans de sortida per a aquests dies de cap de setmana post-faller. La qual cosa, junt amb un oratge suficientment rebolicat com per a desincentivar fins i tot les habituals i brevíssimes escapades compensatòries a les serres de la rodalia, m’ha mantingut confinat a casa la major part del temps... i ha fet aparéixer el temut fantasma de l’avorriment. Afortunadament, en aquesta ocasió, la cosa no ha passat a majors, en part per que no ha estat molt de temps i per una certa sensació d’estar actuant (ai!) amb la responsabilitat deguda. Però també per la utilització activa de diferents recursos adquirits amb l’experiència i desenvolupats amb la dedicació de qui, com s'haurà evidenciat ja a aquestes altures, resulta com jo tan predisposat a patir els efectes destructius del tedi en totes les seues modalitats i manifestacions. Com en ocasions similars, he hagut de recórrer a les habituals maniobres de distracció, que no sempre resulten reeixides però que en aquesta ocasió han fet els dies de més bon passar. En enumeració decorosa i per tant no exhaustiva, les hores han estat ocupades, amb diferent grau d'intensitat, en: manteniment i manipulació –un punt lasciva-- de col•leccions; jardineria relativament recreativa, modalitat “primavera enfangada”; un poc de footing, entre xàfec i xàfec; pràctica reiterada i voluntariosa del riff de “In the gallery” en una guitarra ja vella que demana a crits ser substituïda per la totèmica i massa vegades postergada Fender Stratocaster; lectura (o relectura) de papers i llibres diversos --entre els quals he de dir que no resulta recomanable incloure, en circumstàncies com l’enunciada, el per altra banda imponderable “Llibre del desassossec” de Pessoa. Lògicament, ha hagut també estones de paternitat responsable compartint jocs i comprovant, per cert, que naixen amb una habilitat natural per als comandaments que jo no adquiriré ni amb milers d’hores de pràctica. Fins i tot, he tingut ocasió de fer el seguiment de la incipient nidificació de la colònia d’oronetes que, des de fa un parell d’anys, s’han instal•lat a l’antiga cotxera i a les què enguany s’ha afegit, en un arbust proper, una sorollosa parella de merles que em té fascinat i de la que ja en parlaré un altre dia. En contra del que podria esperar-se, i com es pot constatar fàcilment, no ha funcionat allò d’escriure en el bloc. No sé molt bé perquè, però la veritat és que no apetia gens...

Però el que al remat ha resultat més entretingut –el que, per tant, ha allunyat amb major fermesa la possibilitat d’avorrir-se irremissiblement-- va estar, ja com a últim i desesperat recurs, teclejar “avorriment” al buscador. I confirmar, amb una certa sorpresa, quantes coses s’han dit sobre un tema tan aparentment banal, però que no deu ser-ho tant a la vista de les aproximacions filosòfiques, psicològiques o literàries, algunes d'elles realment brillants i esclaridores, que ha generat al llarg dels segles. I a la mateixa xarxa, o a llibres recordats a partir de referències obtingudes d'ella, he passat temps llegint sobre la cabdal distinció –a la que caldrà tornar, de la ma entre d'altres del ja esmentat Pessoa—entre avorriment i tedi; he decidit que he de llegir a Lars Svendsen i el seu necessari “Filosofia del Tedio”; he retrobat a l'innegablement brillant (però un poc avorrit per a mi) José Antonio Marina i la seua aproximació a les quatre causes principals de l’avorriment; he trobat idees interessants sobre l’ennuie dels francesos i l’spleen dels anglesos, que són tedis amb denominació d'origen. I sobre l'apasionant daemon meridianus, el "diable del migdia", que inoculava en els innocents monjos medievals l’acídia (“taedium cordis”), vici capital del "cansament o inquietud del cor"... Així és que, pel moment, val a dir que una de les millors coses que he trobat aquests dies per lluitar contra l’avorriment ha estat, precisament, pensar-ne un poc sobre ell. Però no crec que funcione sempre.

Taula amb els set pecats capitals (entre ells, l'acídia) de Hieronymus Bosch

Arrels populars

No, no són dolçainers. Segur que els coneixeu: se'n diuen Dropkick Murphys, són de Boston --d'origen irlandés, evidentment--i jo no en sabia res d'ells fins que vaig veure "Infiltrados" de Martin Scorsese: crec que la seua cançó és el que més em va agradar de la pel·lícula. Tinc una debilitat reconeguda per la música folk irlandesa, més o menys neta o en combinacions diverses. O siga, des de Chieftains fins a aquesta cançó ("I'm Shipping Up to Boston") que no m'ha semblat malament per descansar de pasdobles a mitja setmana de falles. Per a un altre dia, "The State of Massachussets" o "The Spicy McHaggis Jig", totes dues en la línia. Per cert, treuen disc nou ja mateix.




A mi, demà, la feina em torna a dur cap a Madrid. I, vistes les interessants espectatives per a aquesta vesprada-nit, probablement donaré per complidament coberta la meua dosi fallera d'enguany. Des d'allí mateix ja faré marxa, amb tota seguretat cap a braços acollidors i serres o mars un poc més tranquil·lets; però --privilegis de l'edat-- improvisant un poc sobre la marxa i segons bufe el vent. Vigileu que no se'n quede ni una sense cremar, i diumenge ja ho repassaré jo per si de cas.

Encés en flama

El cor, clar. Què, si no, se'ns hauria d'inflamar a tots els que vivim i treballem a València en aquestes dates entranyables? Les orelles? No, home, ni pensar-ho. Val que cada any sembla haver-hi més guirros amollant petardets sense cap consideració i que, de vegades, els fotries (a ells i a son pare, que segurament serà una bellíssima persona la resta de l'any) un bon carxot de set eixides; però són dies d'això, deixa-les criatures, i a més som valencians i els valencians som únics "celebrando fiestas", segons diu aquell que ja sabeu. Tampoc és el fetge qui se'ns encén en flama, tot i que ja podria ben bé fer-ho, literalment i per raons òbvies; ni la vista, que a penes s'enrogeix davant de com els paren (a elles i a ells) certs vestits fallers amb banda o sense. Ni molt menys les gònades, que un poc si que s'alteren en descobrir massa tard com l'enèsim carrer tallat --per l'entaulat de torn o per l'ofrena interminable-- s'interposa entre nosaltres i el nostre objectiu. Res d'això. Només el cor. Així és que, un any més, renunciem a entrendre perquè es fa tot això en setmana faenera i ens sumem resignadament a l'atàvica celebració, ritualitzada a través dels petardets, els bunyols, els masclets, les disco-mòbils, els embussos, els ninots, el foc purificador i el que faça falta. Al cap i a la fi, alguns encara tenim la sort de poder-nos tancar en un despatx. Amb deixar aparcar el cotxe fins el dia vint --alerta amb les "zones de foc" i els envelats, altrament dits "carpes"-- i tancant les finestres amb clau i pany, podem sobreviure amb certa dignitat a unes noves festes josefines, a Rita desfermada, als trons de bac i a l'audició ininterrompuda de "Festa en Benidorm". I l'experiència ajuda, que també hem viscut temps pitjors, com aquell any a Burjassot amb la falla baix de casa i la Pantoja sonant dia i nit ("los valencianos somos únicos integrando culturas", ya te digo) o quan, maleït relativisme cultural, tan alcoians com som ens vam atrevir a veure de què anava allò de la "Parada Mora": parada sí, però cardiàca...


La tradició és la tradició, i com mana aquesta, un any més toca remugar de Falles. Però el cas és que, en el fons, tenen alguna cosa; i no ho dic per voler torcar-ho ara amb els amics i amigues fallers, que alguns en conec. És cert que jo soc més d'altres festes, i que els meus intents d'aproximació --diguem-ne--racional a les Falles i la seua complexa realitat sociològica han fracasat estrepitosament any rere any i ja fa temps que ho he deixat córrer. I crec també que, com quasi sempre passa, hi ha gent amb molt poc trellat que et trau de polleguera i que es fan alguns excessos que, d'altra banda, podrien evitar-se perfectament i no passaria res. Però amb tot hi ha alguna cosa, de veres, que m'agrada: potser l'olor a pólvora, els carrers sense cotxes i plens de gent, el cremar --encara que siga simbòlicament--tantes coses com sobren en aquesta terra, o la ingènua grolleria dels ninots mamelluts i idiosincràtics i les caricatures voluntarioses però definitivament fallides; potser, simplement, la festa per la festa, que és el que la gent plana busca i gaudeix. El cas és que, si no estiguera, trobaria a faltar la petita dosi periòdica de destrellat organitzat i extemporani que són per a mi les Falles des de fa anys, encara que aquesta dosi es limite a alguna mascletà vista (sentida) des de lluny, al recorregut ritual, cerveseta en ma, pel centre farcit de forasters, a la volteta --si pot ser-- per Na Jordana i les modestes falles del Cabanyal, que és el meu barri. Tot culminat, abans del colapse final, amb una eixida honrosa i alliberadora terra enllà, on no se celebren les Falles però on estiga començant, també, la primavera.


Perquè, probablement, és això el que més m'agrada, d'elles: el que tenen d'anunci d'una primavera que és de les poques coses que mai no fallen a València. Amb una precisió fenològica desconcertant però contrastada, les Falles representen sistemàticament el final real de l'hivern, fins i tot en aquells anys --com aquest-- en que l'hivern sembla resistir-se a marxar de molts llocs. A València, no. Amb la plantà, s'acaba. Potser no hauran tornat encara les oronetes, o es retardarà la floració d'aquest o aquell arbre; potser, fins i tot, que encara refresque un poc massa per a l'època. Però acompanyant els carrers tallats i el soroll dels masclets, amb els primers ninots encara embolicats, la llum canvia i l'hivern s'acaba. De seguida, fan la seua aparició triomfal les primeres samarretes de tirants, celebrades cada any per la concurrència com autèntica consagració de la nova estació. I encara que la calor siga forastera i el cul se'ns engarrote amb la gelor de les cadires metal·liques, de sobte ja abelleix la cerveseta a les tauletes de carrer i fins i tot deixar-se caure per la platja a (pensar de) fer el primer bany. I això, a València, és així amb independència del que marque el termòmetre: són les Falles, i en el fons m'agraden. I quasi que ho deixe ahí, que es veu que la coentor s'apega i tot plegat m'està quedant un exemple de llibre del que Josep Vicent Marqués anomenava "Narcissisme i determinisme meteorològic". Ho explicava, allà pel 1974, en el seu impagable "País Perplex", que m'agrada rellegir de tant en tant per constatar, no sé com dir-ho, que en aquest temps i aquest País trenta-sis anys no són, dissortadament, res ("Dissortadament: adverbi que encapçala la major part de les reflexions dels valencians sobre ells mateixos"). I, ja posats, vos en deixe un altre trocet --en el llenguatge de l'època-- per si després de la cremà vos abelleix de llegir-lo:


"Doncs bé, una vegada a l'any, solemnement, ritual, inevitable i apoteòsica, els valencians es retroben a ells mateixos, es reconeixen, s'auto-saluden, fan una edició extraordinària d'"El Narcissista" --diari d'autobombo local--, se senten animats a fer alguna cosa, opten per fer concessions als forasters, s'erigeixen en comuna fallera, disputen als jueus la paternitat de Sant Josep, dubten entre ser ells mateixos el Mercat Comú i l'ofrena de "nuevas glorias a España". Finalment i definitiva, la cosa es queda en un terrible dolor de peus. (A l'autor li agradaria dir ací alguna cosa bonica i fonda sobre el simbolisme del foc, però no pot, no li ix. Domina totalment el dolor de peus.) Tanmateix, les Falles són realment un acte de afirmació i un fenòmen socialment molt més positiu que no sospitarien els "progres" locals. Quede aquest aspecte per a una altra ocasió"


Au, a passar-ho bé, que aquests dies és l'únic que compta. I alerta amb els peus.

Les Falles de Durro, una de les que se celebren cada any, en juny i juliol, a diversos pobles de la Vall de Boí. La "falla" és la torxa amb que els corredors baixen el foc, des d'una foguera ("faro") encesa en la muntanya, fins una altra preparada a la plaça del poble. Veges tu que coses...