De justícia i decència

Ho he sentit moltes vegades, sota formes i procedències diverses, i per això ja fa temps que volia dir alguna cosa. Perquè els seus efectes pràctics, sense entrar en embulls etimològics ni erudites disquisicions sobre filosofia moral, no són en absolut inofensius. Però ha estat després de sentir-ho ahir mateix per enèsima vegada, i en boca del principal partit de l’oposició, que crec que cal, almenys, deixar-ho escrit. La cosa, d’entrada, pot semblar irrellevant: en les seues declaracions –que no recorde textualment—Rajoy deixava en mans de la justícia la capacitat de decidir sobre la "decència" de determinades persones imputades en el cas Gürtel. Ja dic que, d’entrada, podria semblar una ximpleria i que no vull enredrar-me en definicions, però l’assumpte té la seua importància. D’aquestes paraules, i de les que molta altra gent –a dreta i esquerra—llança en ocasions i amb propòsits similars, se’n deriva una cridanera confusió de conceptes i una perillosa atribució de responsabilitats, i és això el que m’alarma. Perquè segons aquesta visió, determinar si algú és o no decent (que ve a ser que respecta els bons costums, que no ofèn el pudor o que obra dignament) no està en mans del comú de les persones, sinó que han de ser els jutges qui ho facen. Ja veus, i jo que creia que, en un estat de dret, la feina d’aquesta gent era determinar la legalitat de les coses, i ara va i resulta que tornen a ser guardians de la decència i els bons costums...

Sobre la relació conceptual –sempre estreta, sovint confusa—entre ètica, moral, justícia i dret s’ha escrit molt i ja he avançat que no és aquest el lloc per a complexes exposicions al respecte. Però qualsevol text bàsic sobre el tema comença distingint entre allò "cultural" o moral (és a dir, allò que és "just" en base a una concepció general sobre el que és bo o roïn en cada moment i societat) i la codificació formal d'aquestes concepcions en base al dret. Tampoc no vull embolicar-me ara en discutir qui té la legitimitat per definir aquesta "concepció general del que és bo o roïn". Per als creients de qualsevol religió, aquest paper està clar, i faran per adaptar el seu comportament moral als "manaments" que corresponga. Els no creients, òbviament, ho tenim més complicat: es mire com es mire, tenir algú que et diga què és bo sense necessitat de pensar-hi massa és molt pràctic, i això del "pecat" és un gran invent pel que té de simple i eficaç. Tendir a unificar actituds immorals, pecaminoses i delictives en un únic concepte és, en aquest sentit, lògic i comprensible. Però també totalment inapropiat, perquè –per sort—els origens i les conseqüències de totes tres qualificacions són, ara i ací, radicalment distintes. Ser immoral t’allunya –o hauria de fer-ho—de les persones que comparteixen un codi moral determinat; el pecat et duu a l’infern de cap, previs els tràmits pertinents, i el delicte doncs depén de com siga de bo el teu advocat. Les combinacions, per tant, són diverses, a saber. L’avortament és legal, moral (per a mi) i pecat. Rebre un rellotge o un vestit com a regal d’un corrupte és immoral (per a mi), però no sembla ser pecat ni delicte, al menys per a dos de tres magistrats del Tribunal Superior de Justícia de València. Impedir el pas a una excavadora és moral (per a mi), però il·legal i, supose, serà pecat segons de qui siga la constructora. Mentir és pecat, immoral i, de vegades, il·legal; tret que sigues Canal 9, que llavors simplement és normal.

En última instància, i definició en mà, la major part de les conductes delictives duen aparellades actituds immorals, indignes o indecents. Però no sempre és així, i ho serà menys com més injustes sigues les lleis. Igualment, presuposar la contrària per simplificació extrema (és a dir, creure que només és immoral allò que és il·legal) és una fal·làcia inacceptable. I, a més, tòxica. Insistisc, i aquest és l'origen i sentit d'aquestes ratlles, en que hi ha molts comportaments immorals, indecents, indignes i inacceptables que no estan tipificats com a delicte, i que per tant no poden caure dins l’àmbit judicial ni hauriem d'esperar una eventual condemna per qualificar-los com a tals. Som les persones, d’acord amb les nostres conviccions i principis –i no en base a aparells legislatius més o menys complexes en la seua formulació i aplicació—les que valorem aquests comportaments, o hauriem de fer-ho, per actuar després en conseqüència. Jo no sé vosaltres, però per elegir amics, parella i fins i tot representants polítics, jo no demane un certificat de penals, ni molt menys la partida de bateig. En tinc prou amb establir una valoració (sovint intuitiva, sempre revisable) d’allò que espere de les persones amb les que em relacione, d’acord al meu codi del que és bo o roïn; si no m’apanya el que veig, encara que la persona en qüestió complisca escrupulosament les lleis, faig via.

El que vull dir, en suma, és tan discutible com vulgueu, però a mi m’aprofita per anar fent. El meu comportament cap als demés (i cap a mi mateix) està guiat per un conjunt de normes morals, per definició bàsicament comunes a les de la majoria de la gent del meu entorn social immediat. D’aquesta gent espere, per tant, comportaments comparables als que tracte d’aplicar-me, i quan valore que això no es compleix, ho considere immoral. Com que no crec en la justícia divina, no em cal aplicar el concepte de pecat ni delegar en ningú aquesta aplicació ni els consegüents càstigs o penitències. I, quant als delictes, els restringisc al domini del dret i a la jurisdicció dels jutges. Del que, al remat, se’n deriva que admiraré, faré cas, aniré de festa, m’enamoraré i/o votaré no només a qui cumplisca la llei, sinó a qui es trobe més pròxima o pròxim a la meua concepció moral de la societat: a qui em semble, a mi, decent, honest, honrat, noble o com vulgueu dir-li. La Conferència Episcopal i l’Audiència Nacional, a les seues coses. Però sobre la decència o indecència d’algú, diga el que diga Rajoy o qui siga, ja decidiré jo. M'estime més equivocar-me que deixar en mans de ningú aquesta responsabilitat.

Tramuntana

"El paisatge és l’única cosa que en aquest país no falla mai."

Josep Pla, "El carrer Estret"

Aquests dies passats he estat per l’Empordà. Com que dimarts després de Pasqua havia d’anar a una reunió a Girona, he aprofitat per fer una volta –curta però intensa—per aquelles comarques a les que feia massa temps que no tornava. I, ja de pas i aprofitant també les vacances escolars, han vingut les meues filles, que mai no hi havien estat i sempre és bo veure altres paisatges i sentir accents diferents. Comence pel final: a Girona va dur-me una amable invitació per conéixer de primera ma una iniciativa que, per bé que incipient, apunta un llarg i interessant recorregut. L’han batejada com "Xarxa de Cooperació de l’Euroregió Pirineus Mediterrània per a la Custòdia del Territori", i consisteix en una agrupació informal d’entitats que treballen en aquest camp de la conservació. El seu objectiu és dur a terme una acció coordinada dins l’àmbit de l’esmentada Euroregió, que està formada per Catalunya, Aragó i Balears, d’aquesta banda, i per les regions de Mieidia-Pirenèus i Lengadòc-Rosselló a l’altra. Els valencians i valencianes, cal també recordar-ho, ens trobem exclosos d’aquest territori, de cartografia estimulant i propostes avançades, per la curta visió d'uns governants que, legitimitat democràtica a banda, estan convençuts que les seues fòbies –i les seues fílies— han de ser també les nostres, i les hem de pagar entre tots. 31/08/2004: "Camps asegura que convertir a la Comunidad Valenciana en periferia de una eurorregión no favorecerá su desarrollo"; algunes perles més sobre el tema, ací o ací, entre molts altres llocs. I així ens va.

Siga com siga, les entitats que han creat aquest àmbit de cooperació (essencialment, l’XCT i l’ICTIB, a Catalunya i Balears respectivament, i els "Conservatoires des Espaces Naturels" d'Arièja, Lengadòc-Rosselló i Mieidia-Pirenèus), han convidat Avinença, com a xarxa valenciana d’entitats de custòdia del territori, a participar activament en la iniciativa, tot i que amb les limitacions derivades de la no pertinença formal del País Valencià a aquest àmbit territorial. Cal que aquesta invitació siga encara discutida i ratificada pels órgans de govern d’Avinença –a l'enllaç que hi ha ahí al costat tindreu informació puntual del que es decidisca—i detallar, també i en el seu cas, la fòrmula i els projectes conjunts a desenvolupar dins el marc de la conservació i la custòdia del territori. Però pel moment valga açò per cridar l’atenció sobre dues qüestions genèriques: primera, la capacitat de la societat civil per vertebrar espais efectius de treball i col·laboració quan les instàncies institucionals estan per altres històries; i segona, la notable ignorància en la què, massa sovint, ens trobem a aquestes terres (o ens trobem molts de nosaltres) pel que fa a capacitats, instruments i possibilitats que la Unió Europea ofereix, especialment des del punt de vista de la participació social i l’acció cívica. I vos assegure que, a aquestes altures, no passe d’un europragmatisme justetet, i gràcies.

L'altra qüestió: Girona, Euroregions i Eurodistrictes han estat un bon motiu per avançar uns dies el viatge i recórrer de nou aquelles comarques a les què, com dic, feia anys que no hi tornava. Potser per això –per tornar-hi—vaig escollir Sant Feliu de Guíxols com a punt central i de partida per a algunes incursions estratègiques i equànimement repartides entre historicoartístiques, naturalístiques i simplement lúdiques. Així és que, evocant quan s'ha pogut les paraules de Pla, i amb lletra i música de Llach ("que no hi ha terra que a la meua carn la sedueixi tant"; ja puc dir que he estat a Verges, i a Torroella i a Ultramort) hi ha hagut temps per revisitar les platges i les cales que, entre l’Estartit i el propi Sant Feliu, esguiten aquesta costa tan brava com edificada, però encara plena d’encant, suredes i camins de ronda vora els penyasegats. Com a punts de referència, sota la permanent evocació de les costes de Xàbia (potser que un altre dia en parlarem d’aquestes comparacions, que no han mancat al llarg de tots aquests dies, i que van més enllà de l’evident semblança entre Sa Riera i la Granadella) les reserves de les Illes Medes, d’una banda, i d'altra la de Ses Negres, a Begur, fruit del treball, també, d’entitats socials com Nereo o el CRAM.

De Figueres, inevitablement, un Museu Dalí reblit de japonesos i que admet pocs comentaris descriptius i convincents: diguem-ne només que cal veure’l, tot i que jo sóc més de romànic i això del surrealisme dalinià a mi em sembla tot plegat així com molt faller, o a l'inrevés... També inevitable Pals, tot i un cert regust a tramoia (elegant, però tramoia). He saldat un deute, contret fa molt de temps, amb Sant Pere de Rodes i el Cap de Creus, una vora del país que, creieu-me, paga la pena d’anar a conéixer. I encara va quedar una estoneta per a les cigonyes dels Aiguamolls de l'Empordà, una –altra—història de pressió social i seducció ambiental, a la salut de l’amic Jordi Sargatal i de molts altres que hi van lluitar per evitar que la desfeta d’Empuriabrava (que allí també couen faves, que diuen aquells) traspassara irreversiblement les portes d’aquest paradís verd hui recuperat, ventejat de tramuntana i fill del Ter, la Muga i el Fluvià. Empòrion, el Montgrí o Cadaquès, entre moltes d’altres, han quedat pendents per a la pròxima, que segur que n’hi haurà i més prompte que tard.

Després, ja a València, vam saber dels quatre gols gloriosos de Messi, que va camí de ser la segona de les coses que mai fallen en aquest país. I de les (poques) novetats desvetllades sobre Álvaro Pérez i els seus còmplices (pressumptes) del mercat de taronges, de missa fàcil i vestits cars, mentre la gent normal ens mirem tot açò amb un depriment i general escepticisme però amb la remota esperança de que el trellat, per a variar, s’impose i/o de que la justícia es deixe caure també per aquesta banda del Canal d’Eivissa per a ajudar-nos a fer neteja. Però sembla que no serà prompte: aquest mateix matí ací, a la vora mateixa d'on treballe, gent normal ha estat tractant d’evitar que les excavadores seguiren assolant el Cabanyal. La policia --la local i l’altra—ha carregat contra ella. I el Banc de València li ha deixat els diners a Matas, pobret ell, per a que pague la fiança... Els dies a l’Empordà, de sobte, se m’han antoixat com a llunyans, molt llunyans. I Europa ja ni et conte.

Oraindik

Sent per Euskadi una estima especial. També per Nafarroa, i pel que conec d'Iparralde. Tots els colors del verd tenen un poc la culpa. I Atxaga, Lertxundi, Ordorika i Junkera. Però qui ha posat la música als paisatges d'Euskal Herria a mesura que els he anat descobrint i coneixent --i em queda molt de camí, encara-- ha estat indubtablement Oskorri. En un altre temps i un altre país, haurien estat, simplement, uns músics excepcionals. Però les coses són com són, i a ells els ha tocat ser alguna cosa més: portava el vent la força d'un poble que ha patit tant. Trenta-cinc anys fent música, vint-i-cinc des de que Ana i Begoña (vingudes aquell estiu des de Bilbao a la Font Roja) me'ls van fer sentir per primera vegada i vaig haver d'apuntar-me el nom per no oblidar-lo. Després, els concerts, ja inoblidables, a València i a Xàtiva (amb All Tall i Milladoiro), "Hamabost Urte eta Gero Hau", "Landalan" o el monumental directe de "25 Kantu Urte". Les seues cançons, la veu de Natxo de Felipe, m'han acompanyat des d'aleshores en el descobriment, encara incomplet, encara sorprenent, d'aquella terra, la seua mar, la seua gent, la seua llengua (Euskal Herrian euskaraz). I en altres camins, i en altres descobriments. Te'n recordes d'aquesta?

Nire bihotzak ez dezaizuke
sekula esan adio.

Biofília

S'ha fet esperar un poc més que altres anys, però quan ha arribat ho ha fet amb força i, a poc a poc, els senyals de la primavera van imposant-se definitivament per muntanyes, camps i jardins. També al raconet que a casa anomenem pati --uns quants metres quadrats al darrere, el Montcabrer de fons, suficients per encabir quatre arbres i una hamaca-- es nota, i molt. Han minvat ja, fins quasi desaparèixer, les violes semi-salvatges que animen les últimes setmanes de l’hivern. Lledoner, glicínies i algun altra caducifòlia mostren encara les seues branques nues, en les que a penes comencen a apuntar-se les primeres gemmes. Però lliris blaus, narcisos, safrans i d'altres herbes de bulb han esclatat amb entusiasme en una floració general i generosa. Amb elles, s’han fet també més visibles vespes, abelles, papallones de la col i d’altres bitxets matiners, presidits pel brunzit inquietant dels borinots negres, que allí diem brumerols. Encara no he vist entre les flors cap dels altres borinots (els vellosos i llistats Bombus, senyaladors fiables del final definitiu dels freds) que també semblen anar un punt retardats.

A falta que les oronetes es decidisquen a començar una cria que ve quasi tres setmanes desfasada respecte a l’any passat, he comptat tres ous al niu de les merles (disculpeu la qualitat de la foto; està feta braç en alt sense mirar) i una parella de verderols canta, des de fa uns dies, al cormull del xiprer. És molt probable que s'hagen incorporat, també, a la petita comunitat d'ocells que crien, han criat o es deixen veure en aquest racó, i de la qual, amb merles i oronetes, formen part teuladins, estornells, capellanes, coloms i tórtores domèstiques, papamosques grisos, cagamànecs, busqueretes de casquet, caderneres, passerells i gafarrons. Xapi, el rateret nascut a València i trasplantat a la muntanya, ja no està aquesta primavera per gaudir dels primers raigs de sol i lladrar indignat a les oronetes, que se’l miraven amb curiosa i distant condescendència. Pel moment, doncs, la fauna estrictament domèstica ha quedat limitada a un hàmster i un periquito, sense comptar evidentment a qui vos conta açò.




Perquè, a qui vos conta açò, ja es veu que la proximitat d’altres sers vius no humans (plantes o animals, domèstics o no) li resulta agradable, plaent i relaxant. Potser el meu cas siga un poc extremat (ja parlarem un altre dia de Gerald Durrell), però no es tracta de cap cosa excepcional: la major part de les persones, sobretot les procedents d’entorns urbanitzats, experimenten aquestes sensacions positives en presència de plantes i animals, a les que per això procuren fer un espai als seus habitatges, o cap als què es desplacen, de vegades de forma marcadament gregària, quan l’ocasió ho permet. Un sentiment que el biòleg Edward Osborne Wilson, des del meu punt de vista un dels més brillants i influents científics vius, anomena biofília. La biofília de Wilson recull un concepte apuntat –amb altres matissos--per Erich Fromm, però en essència es defineix com la necessitat humana d'interactuar amb un nombre determinat d’altres espècies vives, per al propi benestar i salut mental. Una necessitat que deu tindre, segons aquest autor, unes profundes arrels en la nostra història evolutiva, si es té en compte la universalitat de determinats trets que la caracteritzen. Podeu trobar una detallada formulació al llibre homònim, de 1984 (en castellà, "Biofilia", Fondo de Cultura Económica, 1989)

El concepte de biofília no és, ni de bon tros, l’única aportació remarcable de Wilson, qui com dic ocupa un lloc destacat en el meu panteó particular de pensadors indispensables. A finals dels anys 60, i en col•laboració amb el prematurament desaparegut Robert MacArthur, va formular la Teoria de Biogeografia d’Illes, una brillant aproximació a la relació entre superfície dels hàbitats insulars, distància al continent i nombre d’espècies que poden albergar, que ha tingut aplicacions fecundes en camps com el disseny d’àrees protegides o la conservació d’espècies amenaçades. El llibre de MacArthur i Wilson (“The Theory of Island Biogeography”, 1967) és a hores d’ara un autèntic clàssic de la literatura ecològica, i per algun lloc dec guardar una edició en català que va fer l’Editorial Moll l’any 1983, la procedència balear de la qual em va semblar, per raons òbvies, d’allò més escaient. Uns anys després vaig retrobar Wilson en una altra de les seues obres clàssiques: “Sociobiology: The New Synthesis”, 1975 (en castellà, "Sociobiología", Omega, 1980). Es tracta d’un llibre fascinant dedicat essencialment als insectes socials (l’especialitat de Wilson és la mirmecologia o estudi de les formigues, sobre l’ecologia i evolució de les quals ha fet aportacions cabdals) i a altres societats animals, i que va assolir una notòria repercusió no solament per ser considerat com a tret fundacional d’aquesta branca de la biologia evolutiva. També per l’atreviment de l’autor, que en un dels últims capítols de l’obra gosa de fer algunes consideracions al voltant del comportament i la societat humanes i el seu significat evolutiu. Aquesta proposta, discutible en alguna de les seues afirmacions, va ser completada en altres obres posteriors (sobre tot, “On Human Nature”, 1979; en castellá, “Sobre la naturaleza humana”, Fondo de Cultura Económica, 1983) i li ha valgut crítiques acarnissades des de determinats sectors científics, filosòfics i ideològics liderats pel paleontòleg Stephen Jay Gould i el genetista Richard Lewontin. Segons els seus detractors, el determinisme biològic extrem que atribueixen a la sociobiologia pot ser invocat per a justificar l’egoisme humà, el racisme o les posicions polítiques autoritàries. La controvèrsia encara es manté viva en molts aspectes, pel que almenys caldrà reconéixer l’aportació de les idees de Wilson a un debat sobre la humanitat i les seues societats que, fal·làcies a banda, només hauria de servir per conéixer-nos un poc millor.

Una altra aportació de Wilson a la història recent de la biologia --si es vol més anecdòtica que les anteriors, però no per això menys important-- és la popularització del terme “biodiversitat”, un concepte ben conegut des de fa temps pels biòlegs i ecòlegs, però que amb el seu sentit actual va començar a ser emprat per Wilson en una série de treballs i articles publicats des de mitjan dels anys 80, i en els que alertava de l’alarmant pèrdua d’espècies que està patint el planeta i que pot tindre repercussions irreversibles per a la nostra. “The diversity of Life” (“La Diversidad de la Vida”, Crítica 1994); el ja esmentat “Biophilia”, o els nombrosos llibres i articles divulgatius que, en els últims trenta anys, ha publicat sobre aquestes qüestions, han convertit Wilson en un dels majors activistes científics a favor de la conservació de les espècies a tots els seus nivells. Una conservació que, per aquest autor, representa una autèntica prioritat d’abast mundial, que ha de transcendir creences i ideologies i que exigeix, per això, de ferramentes (científiques, polítiques, socials i ètiques) realment eficaces. Com diu en un dels últims capítols de “La Diversidad de la Vida”, de lectura tan amena com recomanable, "Els avanços humans estan determinats no sols per la raó sinó també per les emocions peculiars de la nostra espècie, complementades i temperades per la raó. Allò que ens fa persones i no computadores és l'emoció. No tenim massa idea de la nostra vertadera naturalesa, del que ha de ser humà i per tant de cap a on els nostres descendents voldran algun dia que haguéssem dirigit la Nau Espacial Terra. Els nostres problemes, com Vercors va dir en "You Shall Know Them", sorgeixen del fet que no sabem què som i no ens posem d'acord en què voldriem ser. La causa primera d'aquest fracàs intel·lectual és la ignorància dels nostres origens. No vam aplegar a aquest planeta com a extraterrestres. La humanitat és part de la natura, una espècie que va evolucionar entre altres espècies. Com més estretament ens identifiquem amb la resta de la vida, més ràpidament podrem descobrir les fonts de la sensibilitat humana i adquirir el coneixement sobre el què poder construir una ètica perdurable, un sentit de direcció preferent".

Com els passa a milions de persones, les flors al meu patí i els ocells que el sobrevolen em fan sentir bé, i no m'importa fer segons quines coses per intentar que, l'any que ve, hi seguisquen o hi tornen. Probablement és així perquè la biofília està escrita en els meus gens, en els gens de tothom. O potser és que en tindre altres necessitats bàsiques cobertes, puc permetre'm el luxe de gaudir amb aquest sentiment. Però tampoc això és rellevant, o almenys no ho és tant com reconéixer en aquesta sensibilitat, "complementada i temperada per la raó", una base sòlida sobre la que construir –atenció, amics i amigues ensenyants— una acció decidida i necessària a favor del planeta i totes les espècies que l’habiten. Necessària i egoista.




Un dels últims projectes impulsats per Edward O. Wilson és la “Encyclopedia of Life” (EOL), una eina col·laborativa que tracta de documentar i sistematitzar tota la informació disponible sobre les prop de dos milions d’espècies conegudes, en un projecte científic liderat per diverses institucions (entre elles, la Universitat de Harvard, Missouri Botanical Garden, Smithsonian Institution, els Museus d’Història Natural de Nova York o Londres, o els Royal Botanic Gardens de Kew). Com diuen els promotors, en completar-se la Enciclopèdia (aspiren a cobrir un milió d'espècies en cinc anys) "servirà com una eina sobre la biodiversitat global, i proporcionarà als científics, polítics, estudiants i ciutadans la informació que necessiten per a descobrir i protegir el planeta i promoure el coneixement i la conservació”. Tan de bo els vaja molt bé, pel bé de tots.

Oscil·lant

En els últims dies em van els ànims un poc com la temperatura: refresca per la matinada, a migdia fa bo, després tot torna a refredar-se... o a la inversa. Meteorològicament, està clar que això de l'amplitud tèrmica és fenòmen típic d'aquestes primeries de la primavera. Emocionalment, potser també. O no. El cas és que, instal·lat una vegada més entre la indecisió i la ciclotímia, sense tindre clar cada dia que posar-me ni cada nit que llevar-me, no he estat capaç de triar-ne només una, com ve sent habitual per acomiadar setmana. Per no saber, no sabia ni quína posar primer; trieu vosaltres. Bon cap de setmana. I alerta amb els costipats (sobretot, amb els emocionals).