Aquests dies he rebut un exemplar particularment interessant de Cribrarula. Fa unes setmanes parlava d’elles, en l’entrada sobre col·leccionisme i malacologia. L’he comprada barata (11 dòlars) a un venedor italià; probablement és d’una espècie (o, almenys, d’una subespècie) que encara no ha estat descrita, relacionada amb la Cribrarula esontropia de les illes Mascarenyes, que és aquesta del costat. L’exemplar prové, segons les dades que m’han facilitat, de l’illa de Socotra, al golf d’Aden. Ho dic, tot açò, perquè a banda de l’interés col·lecionista (i vagament científic) d’aquesta estranya activitat a la que lliure part del meu temps d’oci, hi ha dos aspectes que trobe remarcables i que no volia deixar de comentar. El primer: sempre he considerat aquesta aficció com una conseqüència, un tant peculiar si es vol, de l’atracció que sent pel mar, de la qual (de la forma en què es manifesta, de com ha anat canviant i creixent al llarg del temps, de la no sempre sencilla convivència amb la força amb que m’atrauen també les muntanyes) potser diré alguna cosa més avant. Val a dir que, d’alguna forma, els meus caragolets em resulten inseparables de la mar en què vivien, i també d’alguna forma –un punt ingenua, si es vol—m’acosten als esculls coral·lins de Tuamotu, a les costes del Carib o a les illes remotes de l’Índic, a les que algun dia voldré, també, anar.
I ahí anava: a Socotra. Gràcies a Internet, cada nova incorporació a la col·lecció duu aparellat el ritual de saber un poc més sobre la procedència de l’exemplar en qüestió. No solament –si és possible—de l’hàbitat en què va estar recollit, sinó també de les característiques, condicions i cultura de la zona o regió d’on ve. I així, a força d’ubicar exemplars al Google Earth, un acaba adquirint certa familitaritat amb la geografia i la toponímia costanera de terres remotes: platges inacabables i solitàries de l’oest d’Austràlia, atols perduts a la immensitat del Pacífic, províncies filipines de noms sonors o badies amagades a les costes de l’Àfrica oriental. I aquella curiosa Cribrarula m’ha dut a Socotra, de la que apenes havia sentit parlar fins ara: una petita illa al nordest d’Àfrica, administrativament depenent del Iemen, de 3.625 km2 i 1.504 m d’altitud màxima.
No patiu, no vaig a transcriure la Viquipèdia. Però seguint el fil he sabut que Socotra, a banda d’albergar una llengua i una cultura úniques, de l’interés evident dels seus ecosistemes marins i de moltes originalitats faunístiques, té una de les flores més interessants del planeta, amb quasi tres-centes plantes úniques de les nou-centes que se’n coneixen. Segons sembla, el seu relatiu aïllament del continent (del qual formava part originàriament) i la seua posició geogràfica, explicarien aquest fet, que fins i tot li ha valgut ser comparada amb les Galápagos. WWF la considera com una ecorregió independent, que anomena “Matollars xèrics de l’Illa de Socotra”. En aquests matollars hi apareixen espècies tan singulars com l’arbre de la sang de drac (Dracaena cinnabari), l’arbre dels cogombres (Dendrosicyos socotranum), una subespècie local de la rosa del desert (Adenium obesum ssp sokotranum) o moltes altres com Euphorbia arbuscula, Cephalocroton socotranus o Lachnocapsa spathulata. En conjunt, es tracta d’unes formacions de gran interés biològic, però també realment boniques, de les quals podeu trobar més informació a les web de l’esmentat WWF o del SCDP (Socotra Archipelago Conservation and Development Program), entre moltes altres. I per a fer-se una idea dels paisatges, només cal que feu una ullada a aquestes imatges de karmapanda, o a aquestes altres de lareserva, d’on n’he agafat aquestes.
Tot plegat, i gràcies a una petita Cribrarula de nom incert, he descobert que Socotra sintetitza com poques zones del planeta alguns dels trets que més m’atrauen: la cultura islàmica, la mar i les illes, les espècies úniques, les muntanyes –mitjanes, però muntanyes--, els paisatges naturals i els deserts... De les dones de l’illa no he trobat dades, pel moment. En la ment, per tant, la possibilitat (remota, però no impossible) d’anar-hi algun dia. En tot cas, i encara que siga un consol magre, ja sabem que, més que la meta, el que importa és el camí –encara que siga, com aquest, imaginari i virtual. Si un caragolet ens acosta a aquest objectiu, seria absurd no aprofitar-ho. Al remat, rarament aconseguim allò que no hem imaginat abans.
