Azkena Rock Festival

Enguany, entre d'altres, Bad Religion, The Hives, Chris Isaak, Airbourne, The Damned, Slash, Baskery, Gov't Mule, i també Dylan i Kiss, que han estat els més comentats als mitjans... Qui haguera pogut estar a Gasteiz tals nits com aquestes! Bona música, bon cap de setmana.

I una més, de totes les que podrien ser: he dubtat de posar el video de "Blonde, bad and beautiful" d'Airbourne, tot un prodigi de finor, sutilesa i elegància; però si voleu, el busqueu directament (està també a la pàgina d'Azkena). Jo em quede amb la què, des del meu --discutible-- punt de vista, és la millor cançó de Bob Dylan. Diuen que el concert d'anit a Barcelona va estar molt bé.

Macaronèsia, potser

No sóc d'aquelles persones que decideixen els viatges amb molta antelació. Per unes coses o per altres, quasi sempre acabe deixant un marge a la improvisació, sobre tot quan viatge sol. Només quan hi ha alguna circumstància especial (per exemple, alguna incursió a l'alta muntanya) tracte d'escollir amb temps, i de preparar-ho de forma més acurada. Per això, que a aquestes alçades encara no tinga encara decidida cap destinació cara a l'estiu, és cosa habitual. Per segon any consecutiu, ha calgut ajornar l'objectiu d'intentar un set mil al Pamir --que no està la cosa molt clara al Kirguistan. A canvi, la possibilitat d'aprofitar l'estiu austral per encarar-se amb l'Aconcagua va prenent consistència, i convé reservar dies, recursos i mitjans per si de cas. Amb això, les alternatives van restringint-se i el temps esgotant-se; però algú m'ha suggerit una opció que, pensada amb calma, m'ha resultat especialment atractiva i raonablement accessible: Madeira.


Ja sabeu que Madeira és un dels arxipèlags que, junt amb Canàries, Açores, Cabo Verde i les Illes Salvatges, configuren la regió biogeogràfica anomenada Macaronèsia (que diu la Viquipèdia que ve del grec makárôn nễsoi, "illes afortunades"). Serà per això que és, també, una zona que m’atrau especialment per moltes coses. A hores d’ara, a penes conec un poc de Canàries i un altre poc de les Açores, però puc dir que cap dels dos llocs van decebre les meues expectatives. Biogeogràficament, la Macaronèsia és una regió ben caracteritzada per la seua flora única, excepcionalment rica en endemismes exclusius i amb la presència de formacions vegetals singulars --com la laurisilva, el fayal-brezal o el tabaibal-cardonal-- més o menys ben representades en les diferents illes i arxipèlags. A més, i tot i que amb certa controvèrsia, s’hi inclou també dins aquesta regió una estreta franja continental del nord-oest africà, en la qual s'hi troben de forma relíctica alguns grups característics de la flora macaronèsica, com ara els bejeques (Aeonium), els cardones i tabaibas (Euphorbia) o els verodes (Kleinia). Dins aquesta àrea, a l'Antiatles, hi ha un enclavament especialment remarcable (descobert per la ciència occidental fa molts pocs anys, als congosts del riu Umarhuz), en el què apareix una espectacular població de drago –descrit com a Dracaena draco ssp ajgal—que mereix un comentari específic que deixe per a un altre moment. Sense tindre el grau de singularitat de les plantes, tampoc falten alguns animals característics de la regió, com ara el coloms rabiche i turqué (característics de la laurisilva canària) o el famós fardatxo gegant de El Hierro.

Dalt, fulles de bejeque (Aeonium canariense); baix, el colom turqué (Columba bolii). De la Viquipèdia.

Recorde, de la primera vegada que em vaig endinsar en la laurisilva (en Anaga, a Tenerife) una sensació quasi religiosa. Fulles verdíssimes de llorers i grèvols (parents illencs dels nostres), barbusanos, viñatigos i tiles; les branques dels arbres tapissades de líquens, la boira donant al paisatge un aire irreal. A l’esponerositat d’un bosc bellíssim, s’unia a més la impresió d’estar caminant pel què podrien haver estat els boscos mediterranis de fa vint milions d’anys... També la bruguera arbòria –que a les nostres terres no passa de ser un matoll—, freqüent a la mateixa laurisilva i, sobretot, al que a Canàries s’anomena fayal-brezal, em va causar una impressió profunda; el retrobament amb l’espècie (i amb formacions molt similars) a les faldes del Kilimanjaro no ha fet sino augmentar la meua fascinació per la biogeografia. Com la resta de la vegetació canària -–les pinedes que rebroten després del foc, les brolles d’alta muntanya amb els espectaculars taginastes-- que, sobretot a les illes de relleu més marcat, es distribueix en uns estatges de vegetació que van meravellar a Alexander von Humboldt. I el Teide, encara, com a (una altra) assignatura pendent.

La vegetació de les Açores, més temperades i humides i profundament alterades per la ma humana, té un aire menys subtropical, més europeu. Tot i això, no manquen tampoc els endemismes (exclusius o compartits amb altres illes macaronèsies), un dels més emblemàtics dels quals és la campanulàcia Azorina vidalii. La laurisilva, en aquestes illes, ha quedat confinada a alguns escassos enclavaments, com a l’illa de São Jorge, però no per això perd la seua bellesa i significació. Açores, a més, comparteix amb Canàries paisatges volcànics bellíssims i, tot i no assolir d’altitud del Teide, l’ascensió als 2.351 m de la Montanha do Pico, en l’illa d’igual nom, resulta una experiència francament recomanable (amb permís del més que notable pendent).

No sé que trobaré a Madeira, si és que la cosa no s’embolica a última hora i cal ajornar-ho també per a una ocasió més propícia. Però si hi vaig, amb aquests antecedents i el poc que conec de Funchal intuïsc que m'agradarà. Em faig almenys propòsit de pujar al Pico Ruivo (1.862 m) i d’endinsar-me, de nou, per una laurisilva que té fama de ser de les millors conservades del món. De platges, festes i vins –famosos, també—no cal dir-ne massa però ja es donen per suposades, tot i que qualsevol suggeriment serà benvingut. Almenys, i passe el que passe al remat, aquests propòsits (com qualssevol altres) fan més passadores aquestes llargues, feixugues, espessíssimes setmanes que separen el principi de l’estiu de l'adveniment gloriós de les vacances.

Viure en el paddock

I treballar al costat de la pit line. O viceversa. Així va la cosa, si fa no fa. Per deixar el cotxe hui, he hagut de fer una chicane o dos, perquè de bon matí ja estaven els municipals --en pla safety car-- tallant el pas als afortunats que vivim i/o treballem en el Marítim. I ja veurem, a partir de demà, que farem els qui no tenim plaça d'aparcament. Sort que no ens ha eixit molt car i que té un gran impacto económico, si no aquesta setmaneta que ens espera podria fer-se un poc pesada. Tot siga pel progrés, i per veure a Rita convertida en la nostra Carolina de Amoniaco del segle XXI.

carrers tallats al Marítim, del Levante-EMV

Sense broma: sé que hi ha gent que li sembla magnífic i s'ho passarà d'allò més bé, i jo m'alegre bona cosa de contribuir solidàriament i a escoti. Jo mateix, de tant en tant, veig alguna cursa a la tele i no em sap greu saber com va el campionat. Però d'ahí a trobar-te, sense voler i com qui diu, al mig del Street Circuit --sense veure la pista-- en setmana faenera hi ha una certa diferència; estaria més content si m'haguera agafat, com els anys anteriors, lluny de la festa. Però com que no, i a l'espera de que m'ingressen la part que em toca de l'impacte econòmic, ja vos dic que m'he fet propòsit ferm de tirar de paciència, fer la mala sang justa i aguantar dignament. Amb un somriure, que això és bo per al turisme. I, si tot em falla, posaré Canal 9 per veure-ho tot més clar. Amen.

Conteu contes

"Per aquells dies el Gnom Sense Cognom treballava en el ram de l'afavoriment d'amors i sovint entrava en complexes reflexions sobre la seua feina.
A casa del vinater, mentre bevien most, comentava preocupat:
--Un home gros, desagradable i amb menys cervell que un mosquit em demana la lluna i jo, si puc, li done la lluna. Ara, em demana enamorar una jove tendra, gentil, sensible, intel·ligent i jo... Puc aconseguir-la, però...
L'altre gnom digué:
--Entenc. Però si ella s'enamora de veritat, no hi ha problema. Els enamorats són feliços. Pitjor seria casar-se amb un jove meravellós sense estimar-lo.
--Tu creus? Jo no en sé molt, d'amors.
--Voldries muntar bones parelles. I no tens poder per a això.
--No puc estar vigilant l'enamorament. Si després la xica es troba desenamorada i amb un mal home...
Demanà llavors el Gnom Sense Cognom als seus superiors que el canviassen de ram. I com que la resposta tardava, va concedir a una vella prostituta l'amor d'un jove príncep; aleshores es va sentir sobtadament transportat a una altra terra i amb facultats per a concedir la pluja".

"No és tan senzill concedir amors", Josep Vicent Marqués, Amors impossibles. Tres i Quatre.

M'agrada llegir contes, com aquest de Marqués --de la mort del qual es van complir dos anys fa només uns dies. I també, quan ve al cas, contar-ne i que me'n conten. Feia ja temps, però en una llarga vetlada de fa unes setmanes, esgotades ja la major part de botelles i converses i cobert sobradament el repertori musical, algú es va alçar i va començar a parlar del bosc esporuguidor i perillós en que s'endinsava la Caputxa Vermella, ja sabeu, "tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens".

Alguns i algunes més van anar animat-se també, i la nit es va omplir de princeses, pastors, dimonis i esperits més o menys joganers. Jo hauria volgut acollir-me a Garner, Poe, Valor, Pedrolo o Monterroso, però és més el què he oblidat que el què encara recorde. Així és que tornaré a llegir-los, a ells i a alguns més, per poder-los contar si torna a presentar-se. I per animar, també, a que seguisquen contant-me'n.




La Caputxa Vermella que dic i que segur que coneixeu és la de Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner, traducció de Quim Monzó i Maria Roura (Quaderns Crema, 1995). La imatge és d'Estella Warren en aquella campanya de Chanel nº 5 de fa uns anys...

Obrigado

Hoje, sexta-feira, 18 de Junho, José Saramago faleceu às 12.30 horas na sua residência de Lanzarote, aos 87 anos de idade, em consequência de uma múltipla falha orgânica, após uma prolongada doença.
O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.
Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010

Lamente la mort --serena i tranquil·la-- de José Saramago com la d'un mestre amb quí es té un deute immens. Per les reflexions valentes i pertorbadores, per la lliçó de coherència permanent, per la crítica lúcida i l'esperit de lluita, però sobretot pels seus llibres, per tantes i tantes hores gaudint de tots i cadascun d'ells, pel llegat que amb ells ens deixa, gràcies. Moltes gràcies.

"Eren a l'habitació, Fernando Pessoa asegut als peus del llit, Ricardo Reis en una cadira. S'havia fet totalment de nit. Va passar mitja hora d'aquesta manera, es van sentir les campanades d'un rellotge al pis de dalt, És estrany, va pensar Ricardo Reis, no recordava aquest rellotge, o me'n vaig oblidar després d'haver-lo sentit la primera vegada. Fernando Pessoa tenia les mans damunt el genoll, els dits entrellaçats, cap cot. Sense moure's, va dir, He vingut per dir-li que no ens tornarem a veure, Per què, El meu temps ha arribat a la fi, se'n recorda que li vaig dir que només disposava d'uns mesos, Sí, me'n recordo, Doncs és això, s'han acabat. Ricardo Reis es va pujar el nus de la corbata, es va aixecar, es va posar la jaqueta. Va anar a la tauleta de nit a buscar The god of the laberynth, se'l va ficar sota el braç, Som-hi doncs, va dir, On vol anar, Vinc amb vosté, S'hauria de quedar aquí, esperant la Lídia, Ja ho sé que ho hauria de fer, Per consolar-la del disgust d'haver perdut el germà, No li podria ser de cap ajut, I aquest llibre, per què és, Tot i el temps que he tingut, no he aconseguit acabar-lo de llegir, Ara no tindrà pas temps, Tindré tot el temps, S'equivoca, la lectura és la primera virtud que es perd, se'n recorda, Ricardo Reis va obrir el llibre, va veure uns signes incomprensibles, unes ratlles negres, una pàgina bruta, Ja se'm fa difícil llegir, va dir, però fins i tot així me l'enduré, Per què, Així deixaré el món alleugerit d'un enigma. Van sortir de casa, Fernando Pessoa va observar encara, No ha agafat el barret, Sap més bé que jo que allà no es fa servir. Eren a la vorera del jardí, miraven els llums pàl·lids del riu, l'ombra amenaçadora de les muntanyes. Som-hi doncs, va dir Fernando Pessoa, Som-hi, va dir Ricardo Reis. L'Adamàstor no es va tombar per mirar-los, li semblava que aquesta vegada seria capaç de fer el gran crit. Aquí, on s'ha acabat el mar i la terra espera."

José Saramago, L'any de la mort de Ricardo Reis