Airejar-se

Imatge del fons de la Reserva de la Biosfera de Menorca

Me'n vaig cap a Menorca. He decidit dedicar a les Illes --després aniré també a Mallorca-- l’última setmana que em quedava de les vacances d’enguany, tot aprofitant també que, fa alguns mesos, els amics i amigues d’ICTIB–Impuls a la Custòdia del Territori a les Illes Balears, em van proposar de participar en algunes de les activitats que tenien previstes per a aquesta tardor. ICTIB és l’associació germana d’Avinença a les Balears; amb ella, i la xct de Catalunya, compartim objectius i plantejaments, i explorem vies de col·laboració i treball en comú. Un dels grups més actius, dins el moviment balear de custòdia, és el GOB-Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa: des de fa molts anys, una entitat ecologista de referència per a tots els què ens movem en aquestes qüestions, pionera també en l’aplicació dels acords amb propietaris, llauradors i ramaders (el seu projecte de custòdia agrària a Menorca ha esdevingut tot un model a seguir). A hores d’ara, ICTIB –amb una implicació especialment intensa del GOB i d’altres grups i entitats de les diverses illes-- està en plena fase de rellançament, i dins aquesta estratègia ha previst dur a terme diverses Jornades, una de les quals tindrà lloc a Mallorca a finals de la setmana que ve.

Hi haurà espai, per tant, per a reunions estratègiques i per a participar en les Jornades (que, per cert, se celebren a la finca --o possessió-- de Raixa, un indret emblemàtic que fa temps que tinc ganes de visitar). Però també per perdre’m en alguna cala, caminar pel Camí de Cavalls, acostar-me a la Serra de Tramuntana i conéixer un poc més aquestes terres de la mà de gent a la què m’estime especialment i de qui dóna gust aprendre. I segur que algun gotet de Xoriguer, guitarra en mà, caurà també... El que no crec que tinga és molt de temps per a dedicar a aquestes planes, així és que sabreu perdonar-me però ja vos ho contaré a la tornada. Bon cap de setmana --bona setmana sencera, de fet-- i fins novembre!

Terra d'àguiles

Com he dit en altre lloc, el cap de setmana passat vam estar fent un passeig per la serra Escalona, a l'extrem meridional del País Valencià. Escalona és, probablement, una de les serres valencianes menys conegudes, però també un dels espais naturals més interessants i sorprenents de les nostres comarques. Sorprenent perquè, a despit de les condicions generals que caracteritzen el Baix Segura (en especial, la seua aridesa: la precipitació mitjana anual no supera els tres-cents milímetres), la serra es troba coberta d'una densa pineda, que ofereix a qui la visita un paisatge inesperat, de vegetació esponerosa, que contrasta poderosament sobre les terres que l'envolten. I interessant perquè, a banda del seu evident valor paisatgístic i de la presència de diverses espècies vegetals de rellevància, Escalona constitueix un enclavament privilegiat per la riquesa i varietat de la seua fauna, sobre tot de rapinyaires. Valguen com a exemple dues dades: la població de duc o brúfol (Bubo bubo) és, probablement, la més important del món per la concentració de parelles nidificants d'aquesta au nocturna. Però a més, s'ha comprovat que la serra actua com a àrea de dispersió de dues espècies tan emblemàtiques com l'àguila daurada (Aquila chrysaetos) i l'àguila de panxa blanca (Hieraaetus fasciatus): cap de les dues hi nidifica, però durant la tardor, desenes d'exemplars joves d'aquestes espècies es concentren en Escalona, des d'on es dispersaran, uns mesos després, per tal de colonitzar nous territoris. Probablement, l'abundància de conills és un factor clau per a explicar la rellevància de la zona per a aquestes i d'altres espècies de rapinyaires diurnes i nocturnes --com també d'altres carnívors, com el gat salvatge, que abunden també en aquesta àrea--, però en qualsevol cas la relació entre una adequada preservació de la serra, i la supervivència de moltes espècies amenaçades, no ofereix a hores d'ara cap dubte.

Aquests, i altres motius, són els que ens dugueren un any més cap a Escalona, acompanyats a més a més --i com ve sent també habitual-- per la gent que millor coneix i més s'estima la serra. L'amic Carlos Javier Durà, expert naturalista i bon coneixedor dels secrets d'aquestes terres, ens va tornar a guiar en els nostres recorreguts, adobats a més a més amb l'experiència creixent que la seua associació, Amigos de la Sierra Escalona (ASE), va adquirint a través de l'establiment d'acords de custòdia del territori amb diversos propietaris privats de la zona. Treballar per la conservació en moltes zones del País Valencià és, com bé sabeu, una tasca complexa i plena de dificultats; però quan es tracta del Baix Segura, aquesta tasca pot qualificar-se sovint de realment heròica. Hui per hui, ni urbanitzacions, ni abocadors, ni transformacions agrícoles han pogut encara profanar el cor de la serra --per bé que s'han quedat ben a prop--, però les amenaces són tantes, tan intenses i tan imminents que el treball de l'associació i els seus membres, en tant que les administracions posen a punt els instruments necessaris per a garantir una adequada protecció d'aquest enclavament --que forma part de la xarxa Natura 2000 i està pendent de ser declarat parc natural des de fa massa temps-- és ara com ara insubstituïble. No deixeu de visitar la web d'ASE per saber un poc més de les característiques i la importància de la zona, com també de la tasca que realitzen en la seua defensa i en l'estudi i divulgació dels seus valors. I, si no hi heu estat mai, no deixeu tampoc d'acostar-vos a conèixer, de primera mà, aquest indret excepcional. 


Àguila de panxa blanca a Escalona. De la web d'ASE



Posem-los hamaques

Benidorm en una imatge de la xarxa.

Coincideixen, en els diaris del dia, dues notícies aparentment distintes que, al remat, venen a dir el mateix. La primera –que, per cert, només he vist en la premsa afin, encara que la ventila amb quatre ratlles -- és el rebuig del govern espanyol a tramitar la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense Fronteres”. Ja la comenten, entre d'altres, Cucarella, Mompó o Can Carrasca, amb la indignació que pertoca i que compartisc. Des del gobierno al·leguen genèriques qüestions pressupostàries que sonen tan ridícules que, si no fóra per la gravetat del cas, farien riure. Gravetat no perquè esperàrem massa ni de Madrid ni del partit que des d’allí governa i ací aspira (?) a fer-ho, sinó perquè, a banda del menyspreu profund cap a la democràcia que implica barrar el pas a una iniciativa que ha tingut el suport de tanta gent,  és també una nova constatació d’una estratègia conscient, planificada i sistemàtica dirigida a destruir qualsevol tret que recorde a valencians i valencianes que són part d’una nació que no és la castellana. I vos assegure que jo, en conspiracions, no crec gens ni mica, com tampoc tinc més interés en la TV3 que poder disposar d’un mitjà --per a la nostra desgràcia, pràcticament l'únic-- que parla la meua llengua. Però és, això, el que em neguen: el dret a triar lliurement un  mitjà que parla en català, amb independència de sobre què parle, simplement perquè no convé que ens reconeguem com a part d'una comunitat que parla la mateixa llengua. I qui ens nega aquest dret, i ho fa de forma tan barroera, se situa –per més raons econòmiques o tècniques que invoque-- al mateix nivell de baixesa moral i política que qui manipula la Televisió Valenciana amb idèntic objectiu final: fer desaparéixer, per al seu propi benefici, qualsevol rastre de cultura i consciència catalanes al País Valencià; assimilar-nos --per extinció-- a qualsevol altra región castellana, no siga que se’ns obriguen els ulls i la paradeta se’ls en vaja a fer punyetes també per aquest cantó abans del que ells voldrien.

Hi ha, però, altres formes més subtils d’avançar en aquest “proyecto de contrucción nacional”, i a això es dedica la segona de les notícies que m'han cridat l'atenció hui: en el to triomfalista que sol acompanyar qualsevol comentari respecte a la flamant línia d'alta velocitat que ens uneix a la Meseta, se'ns recorda allò que els futurs usuaris del AVE que ens vindran des de Madrid esperen de nosaltres, els valencians. Bàsicament, que els ensenyem els nostres monuments, i que posem tumbonas i dutxes en les platges. Tota una declaració d’intencions sobre el paper que els espanyols han decidit atribuir-nos i que, majoritàriament i amb una docilitat digna de llàstima, sembla que hem assumit com a inevitable o --encara pitjor-- com a desitjable. Supose que, com que la cosa ve adobada amb els immensos beneficis econòmics que generarà la vinguda massiva de madrilenys i madrilenyes a fer-se cañas i menjar paella als nostres bars, no farà tant de parlar. Però al remat, i en el fons, hi subjau el mateix principi bàsic: apropar-nos a qui a ells els convé (encara que siga a preu de senyorets), i allunyar-nos de qui no els interessa. I no parle, solament, de la Sénia enllà: no vulgueu vindre en tren des de Xàtiva fins a Alcoi, que uns i altres ja s’encarregaran, fent ús dels seus poders, de deixar morir aquesta línia, com deixen morir (quan no maten traïdorament) tantes altres coses que podrien enfortir la nostra sensació de ser una societat culturalment, económicament i territorialment vertebrada. L’única vertebració econòmica, cultural i territorial a la què hem d'aspirar és la que ells han decidit: la què passa per Madrid i ens allunya no solament de Tarragona, Maó o Lleida, sinó també de Dénia, de Bocairent o de Morella.

Estació d'Alcoi. Del diari Información.

Si algú té encara dubtes sobre quin és el paper que li té reservat Espanya a la seua comunidad valenciana, que s’ho faça veure. Altra cosa és que, en el fons, a molta gent li sembla bé aquest joc. Tenen dret a pensar-ho, tot i que a alguns representants polítics caldria exigir-los també la valentia de dir-ho clar i deixar-se de romanços. Però no crec que siguen especialment malignes: només fan el que creuen que els convé. La nostra normalitat és la seua ruïna, ho saben, i actuen en conseqüència. Ho sabem, també, nosaltres?

PS: una actualitzacíó interessant respecte a la primera de les notícies: sembla que la Mesa del Congrès no ha acceptat l'argumentació del govern espanyol, que demana rebutjar la ILP. Ja veurem com acaba tot plegat, però pel moment --i malgrat les clares intencions d'impedir-ho-- sembla que encara hi ha la possibilitat que la iniciativa es tramite.

Setmana avant

I un poc de música, per començar-la amb els ànims escaients. Com tants altres, va morir massa prompte, però Stevie Ray Vaughan és un dels meus músics preferits, i Texas Flood --el seu primer disc, junt amb la seua banda Double Trouble-- una mostra excepcional del millor blues. La cançó que dona nom al disc, o la instrumental i vertiginosa "Rude Mood", són simplement magnífiques, però em quede amb "Pride and Joy", una de les més conegudes, i en la què la mítica Fender Stratocaster d'Stevie Ray ofereix els seus sons més característics. De la sempre sorprenent serra Escalona i les seues àguiles, que m'han tingut ocupat aquest cap de setmana que s'acaba, ja vos conte alguna cosa més avant, perquè paga també la pena.

D'aigua i vida

En la mitologia grega, Limnê era una nàiada associada, com totes les de la seua classe, a les aigües dolces. Filla del riu Ganges, segons el poeta romà Ovidi, el seu nom procedeix de la mateixa arrel grega que designava els llacs (limnee, Λίμνη) i que, per extensió, ha donat nom a la limnologia, ciència que estudia els medis associats a les aigües continentals --llacs, rius, marjals, estuaris, etc. Per la mateixa raó, Limne és també el nom d'una fundació valenciana que té, com a objectiu general, fomentar la participació ciutadana en la conservació del patrimoni social i ambiental dels ecosistemes aquàtics. La Fundació Limne es va constituir  l'any 2007 com una organització sense ànim de lucre, d'àmbit estatal --el seu camp d'actuació prinicipal abasta no solament el País Valencià, sinó també les àrees de Castella-La Manxa compreses dins la demarcació hidrogràfica del Xúquer--, i en formen part diverses persones --entre les quals em compte -- relacionades amb la investigació, la gestió i la conservació dels rius i aiguamolls.

Inicialment, la funció primordial de Limne va centrar-se en desenvolupar, en el seu àmbit d'actuació, el denominat Projecte Rius. Aquesta iniciativa, que potser coneixeu, va nàixer fa més de deu anys a Catalunya de la mà de l'Associació Hàbitats, i va anar estenent-se progressivament a altres territoris ibèrics, entre ells al País Valencià, on va ser inicialment implantat per l'associació Xúquer Viu --què, a hores d'ara, forma part també del patronat de Limne. Essencialment, el Projecte Rius promou, en una primera fase, la constitució de grups de voluntariat que duguen a terme un seguiment de l'estat ecològic dels rius i zones humides, mitjançant l'aplicació d'una metodologia comuna i científicament contrastada. Actualment, al País Valencià, hi ha més de quaranta grups duent a terme aquestes inspeccions; podeu consultar l'informe dels resultats de l'any 2009 clicant ací. A més d'aquestes tasques de coordinació del voluntariat d'inspecció i seguiment de rius, Limne desenvolupa altres projectes relacionats amb el seu camp d'actuació, com ara diverses actuacions de voluntariat per a la neteja i conservació fluvial ("Mans al Riu"), la confecció de materials i programes didàctics ("Camins d'Aigua") o la promoció de l'Adopció de Rius per part de grups de voluntaris, que s'impliquen així de forma més activa en la gestió d'aquestes àrees mitjançant la realització de diverses accions. De totes aquestes iniciatives, i d'altres que es desenvolupen des de la Fundació, podeu obtindre informació en la web ja indicada.

Limne no és, ni de bon tros, l'única entitat valenciana preocupada per la conservació dels rius i els ecosistemes humits del País. Des de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (en la constitució de la qual, com també de la mateixa Fundació Limne, va tindre un paper primordial el desaparegut Antonio Estevan) al ja esmentat Xúquer Viu, passant per Acció Ecologista-Agró, AEMS-Rius amb Vida o molts altres grups d'abast local o comarcal, són nombroses les entitats ciutadanes que reclamen una gestió adequada i responsable dels nostres ecosistemes humits i dels recursos hídrics, tot i que la seua tasca no sempre és coneguda ni valorada per la major part de la societat. I tot açò ve a tall del fet que, com heu vist ací al costat, el Blog Action Day d'enguany està dedicat genèricament a l'aigua (i, específicament, al dret a l'accés a l'aigua neta i potable del qual encara careixen quasi mil milions de persones al planeta). Més de quatre mil blogs d'arreu del món s'han compromés a parlar hui d'aquest tema des d'un punt de vista o un altre. I, des del meu punt de vista, és un tema pertinent, també a casa nostra. Perquè de seguir la tendència fluvicida que ha caracteritzat el nostre País els últims decennis, és probable que fenòmens ben coneguts --com la contaminació o la sobrexplotació--, junt amb altres, com el canvi global, dels quals apenes comencen a esbrinar les conseqüències, ens posen més  prompte que tard del costat de la humanitat que no té accés a un bé tan vital i necessari com l'aigua. Però també perquè no hauriem d'oblidar que mai podrà garantir-se aquest dret --tampoc en aquestes terres-- si seguim concebint rius, marjals i aqüífers com a simples dipòsits o canonades al nostre servei (i dels nostres camps de golf), com a canals disponibles per a desguassar  revingudes, com a clavegueres més o menys dòcils i conspícues. Sense rius i marjals vives, diverses i ecològicament viables, l'aigua està també en perill. I nosaltres amb ella, per moltes tecnologies i infraestructures que s'hi invoquen per a dissimular-ho.