Desitjos

–Mai no m'havia passat res de semblant...

A la finestra, les primeres llums de l'alba començaven a retallar el perfil de les serralades del remot i misteriós confí del regne. Amarats de suor, sadolls de passió, la fada del riu –ulls bellíssims, cos inusualment sensual– i el vilatà ben plantat d'escassa hisenda però de noble cor romanien nus, un al costat de l'altre; els llençols, rebolicats, semblaven estrafer les siluetes muntanyenques, cada cop més discernibles sobre el cel que llostrejava.

–Mai no m'havia passat –va repetir la fada. I encara no conseguisc entendre-ho.

–Doncs no puc dir que m'haja semblat que fóra la primera vegada...

–No sigues fava –va dir ella, girant el cos cap al vilatà amb distreta voluptuositat. Ja saps que no és això el que vull dir. Les fades tenim la nostra vida privada, cossos eternament joves i desitjos que els encenen sovint. I jo no he estat, precissament, de les més recatades; ni amb bruixots, ni amb humans, ni tampoc amb altres fades i nimfes quan ha sigut el cas...

–Ja ho sabia, tot això. Hi ha llegendes i succeïts, i la gent conta històries... Però no veig encara què és el que no entens.

–Doncs està ben claret, rei. Fa segles que sóc fada. He donat l'oportunitat de demanar-me desitjos a milers d'homes i dones, joves i vells, rics i pobres. He concedit pràcticament de tot: et sorprendria com d'excèntrics podeu aplegar a ser els humans pel que fa a aquesta qüestió. Cert que l'or i les riqueses són el primer que us ve al cap a quasi tots. Però tampoc no han estat poques les vegades que m'han demanat poder i glòria, conéixer països llunyans o jeure amb alguna donzella o algun jove especialment agraciats i esquius. El que mai no m'havia passat, mai en tots aquests segles, és que algú em demanara passar la nit amb mi...

–Si de cas, el que costa de creure és que no haja passat abans. Tens un cos bellíssim, la teua veu és dolça i acaronadora... Però, si et val com a explicació, em fa l'efecte que quasi ningú para atenció a la dona que n'hi ha darrere de la fada. Potser és l'ambició, potser els encega la perspectiva de ser rics i poderosos. Potser tu tampoc no ho poses fàcil... Però jo no ho vaig dubtar ni un instant.

La fada el va abraçar dolçament –És molt bonic, això que em dius. I he de dir-te que ha estat una nit com en recorde poques. Però encara no em crec que, en proposar-te un desig per concedir-te, no m'hages demanat recuperar la vista.

–No et negaré què és el primer que vaig pensar. Però allò que realment desitjava, després de sentir la teua veu, era poder-te tocar, i em va semblar un risc inacceptable no poder fer-ho. I, més encara, poder veure després amb els meus ulls allò al que hauria renunciat...

La fada va posar els seus dits sobre els ulls del vilatà. Per un instant va pensar en com li explicaria, al següent peticionari, que aquesta vegada no hi hauria desig concedit perquè ja l'havia gastat de bestreta... Era una cosa ben irregular; seria un escàndol, hi hauria queixes, potser sancions. Però no hi havia altra opció: tampoc ella hauria pogut marxar sense complir el desig de sentir la seua mirada, recorrent-li el cos de dalt a baix...

Camí avant (#hihasenyal!)

Accents diferents per a parlar de les mateixes lluites. I de les mateixes esperances, també: no serà fàcil, però el futur pot ser diferent. Han estat dies interessants, aquests passats a Eivissa, mostrant allò que tractem de fer per aquestes comarques des d'Avinença, i aprenent del que allí es fa. I també del que vol fer-se, perquè és el moment i perquè és possible. A desgrat de tòpics, entrebancs i desànims, he trobat entitats i persones –moltes— que no es resignen, que volen un paisatge viu i una agricultura amb futur, que no deixaran morir Ses Feixes (un lloc excepcional i digne de conéixer; magnífic, per cert, el documental del GEN-GOB que s’ha presentat aquests dies), que reconeixen la importància d'allò que tenen i estan disposades a impedir que els ho seguisquen arrabassant. També la custòdia del territori pot ajudar en aquesta tasca, com tracta de fer-ho a molts altres llocs quan la societat civil decideix assumir un paper protagonista en la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic. Ha estat pertinent, per això i per molt més, la iniciativa de la ICTIB --i de les administracions i entitats que hi han col·laborat-- perquè m’ha semblat que calia un lloc i un moment per parlar-ne; i em sembla, també, que ho han aconseguit. El camí serà llarg, però serà.

Ha pagat la pena estar aquests dies a Vila --caldrà tornar prompte per conéixer millor l'illa-- per poder-ho compartir amb els companys i amics d'aquelles terres. Però també per moltes altres coses; no hi ha cap distància insalvable si no volem que ho siga...



Com haureu vist per ací baix, en plenes jornades eivissenques em vaig assabentar de la notícia de la desconnexió dels repetidors de TV3. Evidentment, em sume a les veus –moltes; la de l’escriptor Manuel Baixauli, especialment esclaridora— que denuncien i rebutgen aquest nou abús de poder, part d’una estratègia constant i sistemàtica que tracta d’esborrar qualsevol rastre de cultura catalana al País Valencià. Hui, ens farem sentir arreu del país; també a Alcoi, a les huit de la vesprada.

Potser a algú no li ho semble, després de parlar d’Eivissa i del territori; però per a mi és evident: la lluita és la mateixa...

(Diu Ara Multimèdia que davant de l'ajuntament d'Alcoi seriem unes cinc-centes persones. Com que no he fet recompte, done la xifra per bona perquè la veritat és que erem un bon grapat, amb pluja i tot. També podeu veure com ha anat la cosa a València --es parla de cinc mil assistents-- en aquesta notícia de Vilaweb)

Sense senyal

Com una pera en un tabac

I més devanit que un gínjol. I agraït d'Agres, i més pagat que seso... Així m'he sentit --i més encara-- quan he vist que l'honorabilíssim jurat dels 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals ha tingut a bé incloure aquesta Línia de Wallace entre els tres finalistes de la categoria mediambiental... Un vertader honor i un privilegi, i no faig broma: m'ha fet moltíssima il·lusió, de veres. Arribar fins ací és, per a mi, un autèntic premi, i no puc per més que donar-los les gràcies, als membres del jurat, com també a totes les persones que van votar aquest blog per a que poguera aplegar a aquesta fase. Gràcies també als companys de El Penjoll, que tenen la culpa de tot i es mereixen tot el que els passe i potser més. I felicitacions als blogs finalistes en totes les categories. Tots i totes teniu un plis plai (de Pastor) pagat quan vingueu a Alcoi.

La mala notícia (per a mi): el dissabte 19 estaré per terres d'Eivissa, i em resultarà per tant impossible gaudir en directe del magne esdeveniment que han organitzat el mateix Penjoll i La Garrofera... Em sap molt greu faltar, perquè la veritat és que abelleix i, amb el programa previst, la cosa promet, i molt. I em sap mal també no poder saludar a amics i coneguts als que fa molt de temps que no veig, i desvirtualitzar-ne a d'altres als què seguisc quotidianament en els seus blogs. Si vosaltres podeu, no us ho perdeu: a les sis de la vesprada, a la Casa de Cultura de l'Alcúdia de Crespins. Jo, de l'illa estant --que tampoc està gens malament, cada cosa com siga-- pensaré en vosaltres. Perquè no estaré present en cos, però de ben cert que ho estaré en ànima (de cànter) i esperit (de vi).


*Al meu poble, 'estar com una pera en un tabac' vol dir trobar-se molt a gust. De res.

De paraules

Imatge d'Anairb Black baixada de la xarxa

Ho pensava ahir, veient al diari una de les nombroses notícies aparegudes aquests últims dies al voltant de la creació de Sortu (la qual cosa, siga dit de passada i a falta de veure realment en què acabarà tot plegat, em sembla una magnífica notícia i un pas rellevant per a que el terrorisme deixe de ser un dels principals obstacles per a la independència d'Euskal Herria). Comentava un lector que deia procedir --si no recorde mal-- dels Països Baixos, la seua estranyesa per la importància que presta la premsa (i la societat) espanyola a les paraules, front a la poca que dedica als fets. I, el cas és que ben mirat, potser no li faltava raó: els mitjans dediquen planes i espais a declaracions, contradeclaracions, interpretacions i comentaris, moltes més que a valorar les accions (o les omissions) dels emissors de tantes i tan variades efusions verbals.

Hui, m'han fet recordar-ho. Les paraules són importants: expressen idees, transmeten sentiments... o tracten de fer-ho.  Jo mateix escric açò, ara, jugant maldestrament amb elles. Però, diguen el que diguen, mai no és més important el nom que la rosa. Rarament una paraula desmenteix els fets; quasi sempre és cert, quan passa al contrari. Podem comprendre una mala paraula ocasional d'algú que ens demostra, amb la seua actitud habitual, afecte, consideració o estima. Però no tolerarem la hipocresia de qui amb les seues accions ens humilia, ens ignora o ens menysprea, per més que les seues paraules falses i endolcides vulguen indicar-nos el contrari. Repetir mil vegades "llibertat", "amor", "solidaritat", "honradesa", no ens fa més lliures, solidaris o honrats; tampoc no ens ensenya a estimar... Si hem de jutjar, si ens han de jutjar, que siga pel fets. O pels deixats de fer. Bon cap de setmana!