El petit falcó viatger

Aquests dies, en els penya-segats de les Columbretes, els polls ja crescuts d'una de les nostres rapinyaires més fascinants es preparen per afrontar el primer gran repte de la seua encara curta vida. Pertanyen a l'espècie que els ornitòlegs anomenen falcó d'Eleonora (Falco eleonorae), nom amb el qual va ser batejada en honor d'una reina de la Sardenya medieval. Des que van nàixer, al ple de l'estiu, al mig d'una colònia abocada a la mar, els seus pares els han alimentat amb petites aus que capturen sense descans; cal que completen, tan aviat com siga possible, el seu desenvolupament, perquè el desafiament que espera als joves falcons resulta realment colossal: en unes poques setmanes, abans que acabe octubre i el fred comence a arribar a aquestes costes, hauran de recórrer més de nou mil quilòmetres fins els seus refugis hivernals, situats a les costes de Madagascar.

Aquest viatge anual d'anada i tornada és, sense dubte, una de les característiques que més han despertat l'interés dels investigadors, però no és en absolut l'únic tret singular d'aquesta espècie. El falcó d'Eleonora --conegut també com falcó marí o falcó de la reina-- és una rapinyaire essencialment mediterrània, tot i que també apareix puntualment a les Canàries i a algunes poques localitats en les costes atlàntiques del Marroc. Només es reprodueix en hàbitats insulars, generalment illots situats a prop de la costa. Més de la meitat de les parelles reproductores de l’espècie viuen al mar Egeu; en la Mediterrània occidental, a banda de la seua població --unes seixanta parelles-- de les Illes Columbretes, es coneixen colònies a Mallorca, Cabrera, Dragonera, Eivissa, Tagomago, es Vedrà i es Vedranell; en conjunt, la població balear de l'espècie ha estat estimada en unes sis-centes parelles.

Cada any, en els mesos de març i abril, els falcons de la reina tornen a les illes i els illots mediterranis on van nàixer, per tal d'encetar una nova temporada de cria. Quan arriben de nou a les nostres costes, i fins a ben entrat l’estiu, la seua dieta està formada principalment per insectes. Però en començar l’època de reproducció, l'alimentació dels falcons passa a basar-se sobretot en la captura de petits ocells, molts dels quals estan començant ja el seu flux migratori cap a terres més càlides. És per això --per aprofitar al màxim aquest recurs tròfic, abundant però de durada limitada-- que els falcons de la reina no solament escullen per a instal·lar les seues colònies emplaçaments estratègics vinculats al pas d'aquests ocells, sinó que també han retardat la seua reproducció fins avançat l’estiu –és la més tardana de totes les rapinyaires europees— de forma que coincidisca al màxim amb aquestes dates d'abundància de preses.

Imatge del Banc de dades de Biodiversitat

En els últims anys, gràcies als nombrosos estudis que s'han dut a terme, s’ha avançat notablement en el coneixement d’aquesta espècie emblemàtica. Però no ha estat fins fa molt poc que s’ha començat a desvelar una de les majors incògnites que encara persistien: la ruta que els petits falcons seguien entre les zones de cria i els seus refugis hivernals. Durant molts anys va pensar-se en la possibilitat que els falcons seguiren una ruta marítima que, en el nostre cas, els duria a recórrer cap a l’est tota la Mediterrània fins a la Mar Roja i, des d’allí i resseguint les costes de Somàlia, fins a Madagascar i les illes de l’Índic. La presència, en les costes de la Mar Roja, d’altres espècies molt pròximes evolutivament al nostre falcó marí (com ara el falcó fumat, Falco concolor) i que també hivernen a Madasgascar, semblava recolzar aquesta hipòtesi. Però ha estat el seguiment per satèl·lit de diversos exemplars valencians i balears, dut a terme els últims anys per part d’investigadors de les Universitats d’Alacant i València i de l’Estació Biològica Terra Natura, el que ha permés resoldre la qüestió: els falcons de Balears i Columbretes travessen cap al sud el Mediterrani fins Algèria, segueixen sobre el desert durant milers de quilòmetres, i des de l’Àfrica Central, es dirigeixen ja cap al sud-est per assolir, finalment i després de travessar el Canal de Moçambic, la seua destinació final a Madagascar.

Imatge de la web de la Societat Valenciana d'Ornitologia-SVO

D'ací unes setmanes, els falcons de Columbretes començaran, com cada any, el seu viatge cap al sud; alguns d'ells, de nou, tornaran a ser marcats per tal que es puga conèixer millor el seu cicle vital i garantir-ne, així, una adequada conservació de les seues poblacions. Si voleu seguir el llarg periple dels falcons i d'altres espècies migradores, un interessantíssim projecte permet de fer-ho --i de resseguir la trajectòria de diversos exemplars en anys anteriors-- en aquesta web. De segur que aquestes petites i elegants rapinyaires tenen, encara, moltes coses per ensenyar-nos.

Eleanora d’Arborea, a qui deu el seu nom el falcó de la reina, és un (altre) d’aquells personatges vinculats a la nostra història que resulten tan poc coneguts com fascinants. Filla de la noble catalana Timbora de Rocabertí i de Marià IV, sobirà --Jutge-- del Giuigadu de Arborea (un dels regnes en que es dividia la Sardenya medieval, sobre la qual la Corona d’Aragó tractava d’exercir la seua influència), la mort del seu germà gran Hug III el 1383 la va dur a ocupar la Judicatura, com a regent dels seus fills, fins a la seua mort el 1404.

Eleanora, que segons algunes fonts hauria nascut a Molins de Rei l'any 1340, és una figura llegendària per als sards: la seua resistència a la assimilació de Sardenya per part dels aragonesos, i el seu paper com a governant i legisladora, li atorguen un notable rellevància històrica. La Carta de Logu, promulgada per Eleanora el 1392, és una compilació legal que va estar vigent a Sardenya fins ben entrat el segle XIX. Les lleis de la Carta, molt avançades per a la seua època, inclouen, entre molts altres aspectes destacats –com ara els que fan referència als drets d'herència de les dones-- aquells relatius a la cura dels animals i la pràctica de la falconeria, a la qual la sobirana d’Arborea era una gran aficionada.

El 1836 --només nou anys després que la Carta de Logu deixara de vigir al Regne de Sardenya-- el militar i naturalista Alberto della Marmora va descobrir, en l'illot sard del Toro, una espècie desconeguda de falcó, les dades de la qual va remetre al zooleg lombard Giuseppe Genè per a la seua descripció. Genè, coneixedor de les disposicions de la Carta relatives als falcons, va voler retre homenatge a la reina sarda, i va decidir anomenar la nova espècie Falco eleonorae.

Tornar a la Pica

Trenta anys després, he tornat a pujar a la Pica d'Estats. Durant aquests anys, havia tornat per aquelles valls unes quantes vegades i per diferents motius, però per unes coses o per altres no havia trobat el moment d'encarar-me de nou amb el cim. Finalment, ha pogut ser aquest agost, i a més amb l'agradable i imprevista companyia de l'amic Xavi Ródenas, que té la vida partida entre les arbredes de la Safor i els boscos del Pallars, o viceversa. Dels records de les meues primeres caminades adolescents pels Pirineus, a principis dels vuitanta --començant en Boí i acabant en Andorra després de recórrer, amb aquelles monstruoses tendes canadenques al coll, un bon grapat de quilòmetres per pistes i caminals-- potser que en diré alguna cosa més avant: estic removent àlbums i calaixos buscant algunes fotos d'aleshores, i si les trobe i aconseguisc véncer la vergonya, ja les veureu per ací, encara que només siga per recordar els amics que ja no estan i aquells dels què fa molt temps que no tinc notícies. Ara com ara, val a dir que, tret que ara hi havia molta menys neu, m'ha sorprés comprovar que els records de la muntanya que he guardat tots aquests anys, no anaven molt errats; i que m'ha fet molta il·lusió tornar a aquell cim que em resulta tan especial per molts motius. Hui, que s'acaba aquest setembre que s'ha consumit en un sospir, i amb l'estiu --i la Pica-- que van quedant ràpidament enrere, m'ha semblat un bon moment per recordar-ho. Bon cap de setmana!

Sexe en l'oficina

Una directora general es negava a donar el seu vist i plau a informes en els quals aparegueren paraules com “chochín” o “polla” (d’aigua) per considerar-les inadequades tot i l'evidència que, en aquest context, només podien referir-se al nom d’uns ocellets i no a certes parts --pràctiques però potencialment pecaminoses-- del cos humà. La providencial intervenció del corrector del word va evitar que, per un simple canvi de vocal, un alcalde rebera un ofici formal encapçalat amb la frase “Amb relació al seu escrot…” i que hauria pogut tindre conseqüències imprevisibles. El redactor de l’estudi d’impacte ambiental d’un projecte per a obrir una nova pista forestal considerava que l’obra beneficiaria a la fauna de la zona perquè tots els animalets del bosc podrien també fer servir el camí per desplaçar-se amb major comoditat: “la obra tendrá un impacto ambiental favorable porque facilitará las correrías de las zorras”, deia literalment com a conclusió. Durant molt de temps, els correus electrònics que feien referència abreviada als plans d’ordenació dels recursos naturals –PORN, segons acrònim universalment acceptat—eren bloquejats pel servidor en considerar-los “correu hostil”, fins que estranyats perquè els missatges no arribaven a la seua destinació, vam saber que se’ns considerava sospitosos d’activitats il·lícites en horari laboral…

Si, ja sé que direu que sempre estem pensant en el mateix, però no negareu que ens ho posen en safata. I la moreneta de la cinquena, que sabreu perdonar-me però cada dia que passa diria que està més bona… Auxili, estem rodejats!

Per si interessa: tret de la "moreneta de la cinquena" --que en realitat podria ser també rosseta i de qualsevol altra planta-- tots els casos són absolutament verídics. I algun altre que me'n deixe per a més avant...

Etimologia

Va ser el primer arbre nou que hi vaig plantar, molt poc després d'arribar a la casa: un mascle esquifit a qui una tardana gelada de març (no és aquesta la millor terra per a aquests arbres, amants dels hiverns suaus i la vista de la mar) havia deixat tan espatlat que el viver, que el donava pràcticament per mort, quasi ens el va regalar. Però va sobreviure, a aquell i a molts altres hiverns, i a hores d'ara ha esdevingut un arbre cepat i esponerós que ens ombreja els estius i que cada setembre escampa per tot el patí l'olor peculiar i un poc càustica de les seues flors, mentre una munió d'abelles aprofita entre les seues branques el que potser serà l'últim esclat d'abundància abans de les estretors de l'hivern. Seguiré dient-li també tardor, fins i tot i si es presenta autumne o santmiquelada; però aquests dies, com cada any per aquestes dates, el garrofer que presideix el pati em recorda com li escau, a aquesta estació acabada d'encetar, el nom de primavera d'hivern...

Tardor, de nou

Cauen les borses, i els sinistres adoradors de Cthulhu ens ho presenten com un signe funest que exigeix sacrificis, per bé que jo, que sóc un ignorant i un descregut, mai no he aconseguit entendre perquè m'ha d'afectar un assumpte que en apariència només hauria de preocupar a aquells qui hi especulen de forma més o menys temerària amb els diners, i de qui per cert no recorde haver rebut cap detallet quan en guanyaven a cabassos. Cauen els satèl·lits, no se sap molt bé encara si en Xile, en Nova Guinea o en algun altre punt immensament improbable a priori, tot i que una ullada a algunes de les trajectòries que sembla que seguirà l'UARS abans d'estavellar-se no resulta, ara i ací, molt tranquilitzadora. I van caient també molts ànims, que el temporal està fent-se llarg i no mostra cap simptoma de voler amainar aviat, i fins i tot les persones més avesades a navegar incerteses necessiten saber que en algun punt, per remot que siga, hi espera un port segur i abrigat on recuperar forces i reparar velams.

Fa no res que hem entrat, de nou, en la tardor, que és aquella estació que els americans, que com tothom sap són gent espavilada, anomenen precisament fall. I ja es veu que, de caigudes, anem ben servits fins i tot en aquestes primeres hores, encara que no siguen les que podriem esperar d'un món civilitzat i en calma: ni les temperatures, ni les pluges, ni les fulles semblen haver-se donat pel moment per al·ludides. Almenys, tractant-se d'elles, podem estar raonablement segurs que és només qüestió de temps. La setmana que ve, potser...