Una vegada més ha quedat constatat que, en certes ocasions, cansar bastant les cames resulta útil per a descansar molt el cap. No ha estat, però, l'única evidència recollida en la llarga caminada del cap de setmana per les sendes de lo Port. També he pogut comprovar, de nou, que qui agafa una motxilla massa gran acabarà omplint-la indefectiblement de massa coses prescindibles, només perquè hi cabien. Ho sé, i sempre me'n penedisc quan l'esquena comença a protestar; però entre que costa renunciar a les manies pròpies, i que aquesta època de l'any és especialment insegura tot i les cada vegada més fiables previsions meteorològiques, l'única forma de no acabar carrejant tota mena de persis (per si plou, per si fa fred, per si em quede amb fam...) és agafar una motxilla petita i posar només el que hi càpiga. La qual cosa, a poc que s'hi pense, podria aplicar-se no solament a efectes muntanyers, sinó també quan d'allò que es tracta és, simplement, d'anar transitant dignament per la vida.
Quant a la caminada pròpiament dita, diria només que ha cobert sobradament les expectatives. És cert que, de bolets, pràcticament no en vam veure ni un; però a canvi, el Retaule i la Tinença ens han regalat una volta més imatges impagables dels seus paisatges tardorals. En qualsevol moment de l'any, aquestes terres resulten remarcables per la diversitat d'ambients que alberguen i per la rapidesa amb que se succeeixen; però és en tardor quan aquesta diversitat es fa més evident i acolorida. Si, com en el nostre cas, començàreu a caminar des del Molí de l'Abad, passarieu dels matollars amb llentiscle i les pinedes de pi blanc de les parts més baixes, a les ombries d'alzines, aurons, grèvols i corners de la Fou o la Cova dels Bous, per assolir al remat el domini dels pins negrals i les singulars i conegudíssimes fagedes. Des d'aquestes, podrieu recórrer amb calma les fosques pinedes de les Valcaneres i Refalgarí, on els elegants pins rojals cobreixen un dens sotabosc de boixos; i al capdavall, per qualsevol dels barrancs que davallen des de Fredes --posem que, com a aquest cas, pel sempre sorprenent Portell de l'Infern-- tornarieu de nou al punt de partida després de completar una ruta que només és una de les moltes i molt estimables opcions que poden traçar-se per aquesta terra de moles, boscos i barrancs. Per cert, el mapa --d'acurada toponímia i ric en informació-- que els companys de Tossal Cartografies han editat de la zona, ha estat, també en aquest cas, una companyia amable, sobretot quan la nit i la boira ens van sorprendre vora les Ombries del Bassiol.
Però les bondats terapèutiques de les caminades muntanyeres, els avantatges de conduir-se --per la serra i per la vida-- amb l'equipatge estrictament necessari, o els pros i els contres de confiar només en l'instint d'orientació sense cap ajuda suplementària, no han estat els únics pensaments que, a falta de bolets, he anat collint ací i allà vora els pins i els ginebrons. Potser el més rellevant ha estat que, a desgrat del que deia en l'entrada anterior, ni la memòria diguem-ne natural, ni els seus suports artificials --ja es tracte de registrar-la en un blog o de qualsevol altra forma-- no són, encara, suficients per a privar-me del plaer de la sorpresa i el goig del redescobriment. No solament perquè són molts els trets (una olor, un soroll, una emoció) que escaparan sempre a qualsevol intent de ser fixats en paraules, per més destresa que hi vulguem posar; sinó, sobretot, perquè és evident que per moltes vegades que visitem un lloc que estimem, sempre hi trobarem un matís, un detall, una companyia o una impressió que ens assaltaran per primera vegada: el riu pot ser el mateix, però l'aigua haurà canviat. I, ves per on, va ser pensant això, a punt d'arribar al refugi de la Font Ferrera, que em va semblar veure l'ombra d'Heràclit que s'esmunyia en la foscor. O potser només era una rabosa...
