"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 11 de novembre de 2011

Efectes secundaris

Demà, ben enjorn, marxaré cap a la Tinença de Benifassà a passar-hi el cap de setmana. Anava a deixar escrit, per això, que els meus propòsits per als pròxims dos dies es limiten a gaudir de les caminades pels sempre estimables paisatges d'aquelles muntanyes, passar una bona estona amb els amics i, si es presentara (que espere que si), mitigar un poc la fam de bolets que arrosseguem des de fa ja massa temps. I anava a dir, també, que tot i que em deixe caure amb certa freqüència per allà per raons professionals o de lleure, fa ja anys que m'agrada reservar un cap de setmana de novembre per a fer aquesta escapada, perquè hi ha pocs llocs al país als que la llum i els colors de la tardor els resulten tan afavoridors.

Però ha estat llavors que he repassat les entrades anteriors del blog, que ja em sonava alguna cosa, i he constatat que tal dia com demà, farà tot just un any, estava contant si fa no fa el mateix i amb paraules molt semblants. Que no és això --l'eventual redundància o les possibles repeticions-- el que m'ha fet pensar, sinó aquesta nova i inapel·lable confirmació del pas rapidíssim dels anys. I és, aquest, un dels efectes secundaris del blog que més em costa, encara, d'assumir: per a bé o per a mal, tot allò que deixem anotat ens aquests dietaris virtuals, queda descrit i fidelment enregistrat com a part de la nostra història, lliure dels dubtes, les interpretacions i les vacil·lacions de la nostra memòria imperfecta. I em pregunte si això --disposar d'un registre exacte de certs records, que substituisca la percepció subjectiva i incompleta del pas del temps que ens és connatural-- no ens passarà, tard o d'hora, algun tipus de factura... M'ho pregunte ara, però renuncie a contestar-m'ho: potser d'ací un any -dia per dia-- que ho intentaré de nou. Bon cap de setmana!





Fa molt poc que he conegut, gràcies als amics Jordi i Ciro --amb els quals compartisc, entre moltes altres coses, el gust pel rock i la bona música-- la fantàstica guitarra de Jack White. Certament, aquest tema ("Old enough") resulta insòlit si es té en compte l'estil, sovint pròxim al punk, que caracteritza els seus grups (Raconteurs, The Dead Weather i The White Stripes); però el trobe apropiat i m'agrada, i per això deixe per a una altra ocasió alguna de les seues cançons més populars i en les que les guitarres elèctriques mostren la força i el vistuosisme que l'ha fet conegut arreu del món.

18 comentaris:

  1. El pas del temps, ja siga de manera objectiva o subjectiva sempre ens passa factura. La qüestió és si la podrem anar pagant o no.

    M'agradat molt la recomanació musical. No els coneixia, però ja els he fixat al Spotify.

    Bon viatge.

    ResponElimina
  2. Jo penso que si ens repetim, i ens repetim, sense cap dubte... no cal que ens preocupem, sempre té el valor de la confirmació.

    Si encara sents i penses igual que l'any passat pel que fa a la teva sortida, no t'has de prendre pas com una repetició, el fet d'explicar-ho, sinó com una nova edició, tornes a tenir ganes de comunicar una nova experiència, que casualment s'assembla a la dels anys passats (mai no són iguals.

    Si ens passarà factura o no... tampoc em sembla cap problema. Vols dir que no ens passa factura tot? escriure-ho en passa alguna i no escriure-ho també, potser diferent.

    Uf! No sé perquè m'enrotllo tant si volia dir-te bon cap de setmana!

    ResponElimina
  3. Jo també dubte moltes vegades: Açò ho hauré dit ja o no? Ho hauré escrit ja o no? I el que és pitjor, ho hauré escrit amb les mateixes (o molt semblants) paraules? Tinc una desmemòria preocupant. Però jo el pas del temps no el note en el blog sinó en la meua filla. Fa quatre dies tenia 2 anys i ara ja en té gairebé 22. Com ho veus? :)

    ResponElimina
  4. El pas del temps..., com és fa present d'un temps ençà!, els dies, les setmanes volen...Cal gaudir dels bons moments, són el nostre tresoret més preuat i encara més si els compartim. Bon cap de setmana!.

    ResponElimina
  5. Josep, és curiós. Quan més coses escrites tenim, sembla que més se'ns esvaeix la memòria. Però jo em faig una pregunta: qui guarda, on es guarden els arxius dels blocs, del teu i del meu i dels altres? Jo, per si de cas, em faig una còpia i tinc un original en word. Tot i així, no deixa de ser matèria elecrònica.
    Salut i bon viatge al petit paradís del nord valencià.

    ResponElimina
  6. I què si passa factura? I què si sonen repetitius? No és també per això que escrivim un bloc? (per recordar, per rebre opinions, per establir algun tipus de comunicació de la forma més lliure possible, pel grandissim plaer de contar, per la gran joia de reformular-nos constantmen?).
    Jo només li trobe avantatges a aquest petit quadern virtual on 'hi podem ser' sovint amb menys complexes que al dia a dia... Clar, que també ho tinc decidit: quan es faça 'costera amunt' alguna cosa haurem de canviar...
    Salut bon cap de setmana! La Tinença és un lloc magnific1 Com està el toll d'aigua?

    ResponElimina
  7. Això demostra que som animals de costums i repeticions..jeje si més no ets fidel a tu mateix..que vagi molt bé al teu cap de setmana!

    ResponElimina
  8. La memòria és una facultat estranya... selecciona dades, les reinventa, les magnifica i les interpreta. La recuperació memorística d'un esdeveniment mai és estrictament una còpia fidel. Per això mai sabràs si el que recordes és el mateix que hauries recordat sense consultar el que vas escriure fa un any. I si és això el que vols dir... doncs jo no crec que et passe factura. Només haurà canviat la percepció dels esdeveniments. Tornar-los a recordar, siga en el format que siga, els torna a distorsionar i maquillar. En total, els records són sempre fluctuants, vius i camaleònics. Això sí: de qualsevol manera que recuperem els records, ells ens fan com som. Fins que, per no acudir a ells de cap manera, ocorre un altre fenomen vinculat a la memòria: l’oblit.

    ResponElimina
  9. Treu-te aquestes cabòries del cap (tot i que les entenc i bona part d'elles les comparteixo) i espero que hagis gaudit d'un gran cap de setmana a la Tinença. És una terra que haig de visitar. Maleïts Pirineus que sempre em fan mirar amunt i m'amaguen la bella terra del sud.

    Per la meva part aquest cap de setmana hem fet un intent de buscar bolets però ha estat el pitjor de la història... tres fredolics i poca cosa més. Molt trist! Sembla que en 15 dies la cosa podria millorar!

    Vull veure fotos d'aquesta zona a veure si em fas mirar cap al sud!

    ResponElimina
  10. És cert, Jp: el temps passa indefectiblement, i això té sempre un preu del que no podem fugir... però allò que em va inquietar, en escriure l'entrada, era la sensació que em pren a voltes --i que el blog, d'alguna manera, reforça-- que alguna cosa que vaig a fer ja no m'interessarà tant per haver-la feta moltes altres voltes abans. És com quan s'apropa nadal, que et sembla que ja l'has viscut... La veritat, però, és que tampoc no em privaré de fer coses per això ;)

    M'alegra que t'agraden; per a mi han estat un agradable descobriment. Salut i moltes gràcies!

    ResponElimina
  11. Carme, tot el que dius té molt de trellat (i, de fet, hi vaig estar pensant i ho he fet servir per a la següent entrada). Les coses només es viuen una vegada, encara que --aparentment-- s'assemblen molt unes a altres. I pense que resulta molt recomanable conservar, d'alguna forma, la capacitat de sorprendre's i meravellar-se, perquè fins i tot els escenaris més quotidians serven, sempre, algun detall que ens havia passat desapercebut abans.

    I, com tu dius, no és repetició: si de cas, seria reafirmar-se ;) Moltes gràcies pel comentari!

    ResponElimina
  12. Totalment d'acord, novesflors: deia del blog, però hi ha poques coses que ens facen tan conscients de com passa el temps de ràpid com veure creixer els fills i les filles (les meues, de deu i catorze i estirant-se cada dia...). Però a canvi, la satisfacció de veure-les pujar compensa de llarg tots els maldecaps... que tot el preu que paguem pel pas del temps siga aquest :)

    I com diu Carme: a partir d'ara, no ens repetim: només ens ratifiquem.

    ResponElimina
  13. Gràcies, Audrey. Realment, són aquests bon moments (i els petits detalls que ens fan recordar-los com a tals) els que paga la pena recordar... i repetir-los sempre que calga.

    ResponElimina
  14. També això m'inquieta un poc, Jesús, i més després d'aquella apagada de blogger de farà mig any que em va costar alguna pèrdua --lleu-- per falta de previsió. Després d'allò, conserve sempre una còpia del que faig, encara que no em deixa del tot eixa sensació que tu dius; igual és que la nostra generació està encara massa lligada al paper, tot i que --que et diré que tu no sàpigues-- tampoc siga un suport etern...

    Potser les facilitats actuals per emmagatzemar dades ens estiguen canviant un poc la memòria i el seu funcionament. Jo, abans, recordava de memòria molts números de telèfon, i ara seria incapaç, en gran part perquè m'he convençut que és innecessari: ja hi ha massa aparells que ho fan per mi. Gràcies, salut!

    ResponElimina
  15. Cinderella, la Tinença m'ha tornat a semblar tan esplèndida com sempre, i he passat pels mateixos llocs que mil vegades abans i els he trobat tan bonics, interessants i sorprenents com sempre :)

    Realment, quan vaig començar a escriure en el blog no vaig pensar en el seu paper de "dietari", de registre de les coses que em passen, i de la possibilitat de reviure-les després en llegir-les... Mai en la vida m'havia plantejat fer un 'diari', i ara em trobe que --d'alguna forma-- en tinc un, i potser és per això que se'm va acudir aquesta reflexió. Però la veritat és que, amb tot i com tu dius, seguisc passant-m'ho molt bé fent-lo. I agraint moltíssim que vos passeu per ací, per suposat :)

    ResponElimina
  16. Elfreelang, ja veus que per a animal de costums, jo mateix i sense anar més lluny ;) Supose que qui més qui menys tenim assumides una série de rutines periòdiques i repeticions bàsiques, tot i que potser no les tenim presents fins que hi pensem. Però jo diria que això, en general, és ben saludable i bastant pràctic: insistir en allò que ens agrada, sempre que no implique renunciar a experimentar coses noves, no pot ser dolent. Moltes gràcies, com sempre!

    ResponElimina
  17. És això el que volia dir, Loles: les imperfeccions de la memòria, la forma com aquesta elimina alguns aspectes i en destaca --i fins i tot n'inventa-- un altres, és la que ens dona la imatge de la nostra pròpia història. I la meua memòria, en aquest sentit, és --diguem-ho així-- molt imaginativa: canvia, altera, adapta i magnifica... Ara, amb el blog, em resulta fàcil adonar-me de fins quin punt em passa això; puc comparar com veia una cosa fa un any, i com la recorde ara... evidentment, em resulta més fiable la primera --que té un matis testimonial-- i potser aquest és l'error: al blog deixe escrit allò que va passar tal i com ho veia llavors; però la memòria, en el sentit més estricte --i filosòfic, si vols-- és com ho recorde ara. La qüestió, en tot cas, es la mateixa: no oblidar... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  18. Ha estat un cap de setmana magnífic, porquet: quaranta cinc quilòmetres de senda i caminals en els dos dies, i un recorregut preciós. Ara, de bolets, ben poca cosa per no dir res: uns poquets fredolics que no pagava la pena ni recollir-los, i poca cosa més... Ni els camagrocs, que sempre m'han donat grans satisfaccions fins i tot en els pitjors anys, havien començat a treure el cap. Així que paciència i a no perdre l'esperança...

    Pirineus són sempre paraules majors, però aquella zona té alguna cosa que la fa molt especial. I mira, potser podria ser un lloc escaient per aquella trobada blogaire-muntanyera que deiem... Seguirem madurant la idea ;) Salut i sort amb els bolets

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...