Rituals

Els dubtes previs sobre la seua utilitat i oportunitat, amb referència inevitable a l'escàs entusiasme que desperten la major part de les organitzacions que convoquen o en donen suport. La malícia que dóna regalar una part ben necessària del sou --i, a més, haver de fer demà la faena que no s'ha fet hui. La decisió, ferma però sempre un poc a contracor, d'estar del costat dels que la fan, encara que només siga per no estar del costat dels que no voldrien que la férem. Els exabruptes impúdics i totalment prescindibles de la dreta cavernària, i els arguments --respectables però sovint no gaire consistents-- dels qui no han cregut oportú participar-hi. La guerra estúpida i pueril de xifres, dades i percentatges (enguany, fins i tot de trending topics). La satisfacció de veure els carrers del País plens de gent clamant contra la injustícia i defensant uns drets que han costat massa de guanyar, i la insatisfacció de saber que, en algun lloc, ha d'estar tota l'altra gent que atorga majories absolutes i que ha acceptat dòcilment seguir alimentant-se amb molles en lloc d'exigir el pa sencer... Tots els ritus s'han complert --incloent-hi, per suposat, els contenidors cremats a Barcelona-- i la litúrgia d'una (altra) vaga general ha estat de nou consumada. Demà serà un altre dia, i a l'espera de veure per on ens vindran les noves retallades, només gosaria fer una valoració, ara: Islàndia queda molt lluny, i a nosaltres ens espera encara un camí llarg, molt llarg...

29-M

Esquirols

Fins fa uns pocs anys, no constava la seua presència en cap de les muntanyes de la rodalia alcoiana. A hores d'ara, i sense que haja estat possible determinar encara la seua procedència (hi ha en marxa estudis per a confirmar l'adscripció d'aquestes poblacions a alguna de les diferents subespècies ibèriques), els esquirols han esdevingut una espècie abundantíssima que sovinteja en boscos i pinedes de moltes comarques del sud valencià. Hi ha, fins i tot, qui parla de l'actual prol·liferació d'aquests rosegadors a les serralades de l'Alcoià i el Comtat com una autèntica plaga, tot i que probablement --i si s'exceptua, potser, algun cas puntual i molt localitzat-- siga un poc exagerat qualificar aquesta situació com a tal. És d'esperar que, més prompte que tard, la població tendisca a estabilitzar-se: els rosegadors són un grup especialment propens a les fluctuacions poblacionals, de vegades dràstiques, en funció de factors com les condicions climàtiques, les malalties o la disponibilitat d'aliment. A més, les equacions de Lotka-Volterra començaran aviat a exercir la seua influència compensadora, i a l'elevada densitat actual d'esquirols seguirà presumiblement un increment d'efectius dels seus predadors naturals (àguiles de panxa blanca, astors, ginetes o fagines, entre ells) que tendirà a restablir una situació d'equilibri dinàmic entre les poblacions d'uns i d'altres.

Pel moment, però, els esquirols aprofiten aquests temps d'opulència, i es mostren ufans i confiats mentre es dediquen a consumir la inesgotable provisió de pinyons que es troba a la seua disposició. Aquest mateix exemplar es va deixar fotografiar el cap de setmana passat en la serra Mariola. El més curiós del cas és que, en trobar-me amb ell baixant des del Mas de Llopis, anava jo pensant en la vaga general de dijous pròxim; i, tot plegat, em va semblar una analogia un poc inquietant i fins i tot vagament premonitòria. Per cert: amb tot el respecte per a qui pense la contrària, amb les mateixes prevencions que ara fa dihuit mesos, però també per les mateixes raons (corregides i augmentades, en aquesta ocasió), jo faré vaga. I tan de bo que, en aquest assumpte en què ens juguem tant, no hi haja lloc per a cap analogia més: els esquirols, al bosc. I només en la densitat que pertoca.

Vímet i aspirines

Si caminem, en aquests primers dies de la primavera, per la vora de qualsevol riu o rambla, potser ens cridarà l’atenció la discreta però copiosa floració que cobreix les branques, encara sense fulles, d’un grup peculiar d’arbres i arbrissons estretament lligats als cursos d’aigua. No destaquen, aquestes flors, per ser especialment vistoses: són petites i verdoses, s’agrupen en inflorescències allargades (anomenades aments), i hi ha peus que en produeixen només de masculines i d’altres de femenines. Per aquesta raó, com també per la impossibilitat d’observar alhora flors i fulles i per la variabilitat de molts dels seus caràcters, no sempre és fàcil distingir unes espècies d’altres; totes elles, però, s’agrupen dins un únic gènere, anomenat Salix, i són conegudes, en conjunt, com a salzes.


Als Països Catalans es coneixen una vintena d'espècies d'aquest gènere. Algunes d'elles són mates baixes i rastreres pròpies de la tundra àrtica (com ara Salix reticulata, S. herbacea o S. retusa), que van avançar cap al sud durant les glaciacions quaternàries i que han quedat acantonades als Pirineus i d’altres serralades elevades. Una altra espècie singular és l’endèmic salze de cingle (S. tarraconensis), que creix en els roquers calcaris dels Ports i serralades pròximes. Però allò més habitual és que es tracte d’arbustos o arbres petits de branques flexibles i intricades, especialment adaptats per resistir l’embranzida de les revingudes --cas, per exemple, de les sargues (S. eleagnos), els gatells (S. atrocinerea) o les salenques (S. purpurea)-- tot i que de vegades poden arribar a ser arbres ben cepats propis dels boscos de ribera, com ara el salze blanc (S. alba) o la vimetera (S. fragilis).

Molts salzes són apreciats pel seu valor ornamental, com és el cas de l’esmentat salze blanc o del conegudíssim desmai (S. babilonica), originari de Xina i profusament cultivat a hores d’ara. Però no és aquest l’únic ús al qual han estat destinats secularment: probablement, la seua utilitat més coneguda i estesa ha estat la utilització de les seues branques flexibles i resistents --anomenades vims o vímets-- per a confeccionar objectes d'ús quotidià. A més, la seua fusta era apreciada per la seua lleugeresa i resistència, mentre que, en florir a finals de l’hivern, moltes espècies tenen també importància per a les abelles i d’altres són utilitzades com a farratge per al ramat o per a estabilitzar el caixer de rius i rierols.

Però els salzes han gaudit també, des de molt antic, d'una merescuda fama per les seues virtuts medicinals: la corfa del salze blanc --i d’altres espècies-- ha estat utilitzada tradicionalment com a analgèsica i antipirètica. Aquestes propietats són degudes a la presència d’una substància anomenada salicina, aïllada per primera vegada per Buchner el 1828. A partir de l'estructura quimica d'aquesta, el farmacèutic alemany Felix Hoffman va aconseguir sintetitzar el 1897 una forma pura i estable de l’àcid acetilsalicílic, component bàsic, com es sabut, de l’aspirina: contribució cabdal al benestar humà, que cal afegir als beneficis obtinguts durant mil·lennis de les insubstituïbles paneres i cistelles de vimet, i que hauria de ser suficient per retre, a aquests esvelts, resistents i elegants vegetals, un homenatge ben merescut. Per no esmentar què hauria estat de la poesia universal sense els salzes…

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.

Ibn Khafaja d'Alzira (traducció de Josep Piera i Josep Ramon Gregori, baixada d'ací)

Content, i molt orgullós, de la multitudinària manifestació d'ahir a Palma pel català i contra els atacs a la llengua del govern del Partit Popular. Una lliçó de coherència i fermesa front a qui no atén a més raons que les dels seus amos de Madrid: la lluita serà llarga, però tots aquells que tenim el català com a llengua pròpia i comuna hem d'agrair hui als mallorquins i mallorquines que ahir alçaren també la seua veu per nosaltres.

Imatge de Vilaweb

Ara digueu

Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»

Salvador Espriu

Ni de l'estupidesa de Mourinho, ni dels deliris de Camps; ni tan sols d'una primavera que avança i que comence a pensar que, més que astènia, allò que em provoca és alguna manifestació peculiar de la síndrome d'Stendhal. D'allò que hauria volgut escriure aquesta setmana, si no se m'haguera esmunyit el temps entre tràfecs i viatges, hauria estat de la lliçó de coratge i coherència que Jaume Bonet està donant amb la seua vaga de fam per la llengua i contra els atacs al català per part del govern de Bauzà; els mateixos --i amb els mateixos responsables-- que al País Valencià estem patint des de fa anys. Diumenge, a Palma, aquest clam tornarà a eixir al carrer (hui ho ha fet també a Barcelona) i molts valencians i valencianes que no podrem anar-hi físicament, estarem alli de cor fent-li costat perquè, una volta més, és la nostra llengua i la nostra identitat la què està amenaçada. Com ho fem, també, amb la lluita decidida i valenta --silenciada, gens innocentment, per massa mitjans de comunicació-- de Jaume Bonet i els seus companys de Jubilats per Mallorca, i la de totes les persones que, malgrat tot, han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per recordar-nos el sentit de la paraula dignitat.