Un exercici curiós

Ahir, per raons que no venen al cas però que tenen a veure amb una insana --i probablement innecessària-- curiositat per conceptes que ignore i idees no exactament coincidents amb les meues, em vaig trobar embarcat en una procel·losa navegació per una part de la xarxa que, fins ara (i probablement per sort) havia quedat fora de les meues incursions exploratòries. Des dels articles i treballs confeccionats per un conegut i influent think tank liberal, fins a la singular forma d'entendre el concepte d'informar exhibida per certs mitjans que es reclamen d'idèntica adscripció ideològica, vaig anar saltant per una quantitat sorprenent de pàgines, blogs i fòrums essencialment dedicats a difondre, justificar i enaltir aquest ideari (i en molts casos i sense massa pudor, també d'altres principis com ara la maldat intrínseca del nacionalisme, la superioritat moral de l'esglèsia catòlica o la demagògia ecoterrorista del canvi climàtic). Insistisc, no sense cert pesar, en les meues lamentables limitacions sobre teories econòmiques i història del pensament polític; de fet, no dubte que és a causa d'elles que, tret d'alguns casos excepcionals, quasi tot el que vaig llegir em semblara una feixuga lletania farcida d'idees superficials --i sovint profundament dogmàtiques-- que m'estalviaré de reiterar i que, amb molta freqüència, trobava una rèplica igualment simplista en els comentaris que tractaven de rebatre-les. En tot cas, a banda d'aprendre algunes paraules espanyoles noves per a mi (pijifacha, ecoprogre, fins i tot anarcocapitalista...), em va quedar de l'experiència una notable abranor estomacal i el propòsit de tractar de saber alguna cosa més sobre el liberalisme com a doctrina social i econòmica i sobre les crítiques fonamentades als seus principis.

Imatge de la xarxa

Casualment, hui mateix m'han fet arribar --gràcies, imma!-- una curiosa i interessant proposta de la pàgina "Information is beautiful", de la què ja he parlat en altres ocasions en aquestes planes. Consisteix en una visualització senzilla d'allò que anomena "Errades i manipulacions retòriques i de coneixement lògic", les quals organitza en cinquanta-cinc fal·làcies agrupades en sis categories: apel·lacions a la raó, apel·lacions als sentiments, deduccions errònies, confusions entre causa i efecte, manipulació de continguts i atacs directes. "Quan vulguem adonar-nos-en hi haurà més mesquites que esglèsies", per exemple, il·lustra una fal·làcia d'apel·lació a la por, dins la categoria d'apel·lacions als sentiments; Una confusió de causa i efecte del tipus afirmar el conseqüent pot trobar-se en afirmacions del tipus "el matrimoni ha de tindre com a objectiu el naixement de fills" basada en el fet que el naixement de fills és una conseqüència habitual del matrimoni (entre home i dona). La proposta es completa amb una aplicació pràctica a un article sobre el matrimoni homosexual publicat en el Daily Telegraph pel Cardenal O'Brien, president de la conferència episcopal escocesa: vint-i-cinc fal·làcies (una per cada quaranta paraules), amb la manipulació de continguts com a categoria més frequent, i les apel·lacions a la por i la tradició com les fal·làcies més repetides. El següent pas és obvi: he d'aplicar aquest mateix esquema a alguns dels escrits, treballs i notícies que vaig poder llegir ahir en l'intrincada i prolífica xarxa liberal, i a veure que passa. I igual, si em pilla amb ganes, ho prove també amb algun dels nostres. Però hui no: quan se m'haja passat un poc el mal de panxa.

A vista de costa

El marc, el projecte "Custòdia marina i turisme", una iniciativa per millorar ambientalment les destinacions turístiques i facilitar la contribució del turisme en el coneixement i la conservació de la biodiversitat marina valenciana, en la qual han participat empreses turístiques, estacions nàutiques i les entitats conservacionistes Fundación Global Nature i Xaloc, totes dues membres d'Avinença. La idea, navegar per la badia d'Altea per tractar de veure cetacis (la presència de dofins mulars en aquestes aigües que voregen el parc natural de la serra Gelada és bastant habitual) i presentar una aplicació per a mòbil que permet a qualsevol avistador ocasional comunicar fàcilment la presència d'espècies d'interés al banc de dades de biodiversitat. I, ja de pas i aprofitant l'avinentesa, fer una ullada per tal de comprovar si l'escassa corba marina emplomallada, de la qual només es coneixen un pocs punts de cria en la costa valenciana, ha niuat de nou enguany en els penyasegats del Penyal d'Ifac.

Malauradament --ja passen, aquestes coses-- els dofins semblen haver decidit quedar-se hui nord enllà: cap d'ells ha comparegut al nostre pas, però hem sabut que poc abans s'havien albirat un parell de grups en la rodalia del Cap de Sant Antoni. Tampoc s'ha pogut confirmar la nidificació de la corba marina, tot i que la presència de diversos exemplars en la zona mou a l'optimisme. El que no ens ha tret ningú ha estat el plaer de passar unes hores en bona companyia, navegant per una mar esplèndida, i gaudint també de muntanyes i paisatges ben coneguts però que ens han mostrat, hui, una perspectiva diferent; si més no, per a tots aquells que ens solem mirar la mar des de la terra, i no a la inversa.

Rituals

Els dubtes previs sobre la seua utilitat i oportunitat, amb referència inevitable a l'escàs entusiasme que desperten la major part de les organitzacions que convoquen o en donen suport. La malícia que dóna regalar una part ben necessària del sou --i, a més, haver de fer demà la faena que no s'ha fet hui. La decisió, ferma però sempre un poc a contracor, d'estar del costat dels que la fan, encara que només siga per no estar del costat dels que no voldrien que la férem. Els exabruptes impúdics i totalment prescindibles de la dreta cavernària, i els arguments --respectables però sovint no gaire consistents-- dels qui no han cregut oportú participar-hi. La guerra estúpida i pueril de xifres, dades i percentatges (enguany, fins i tot de trending topics). La satisfacció de veure els carrers del País plens de gent clamant contra la injustícia i defensant uns drets que han costat massa de guanyar, i la insatisfacció de saber que, en algun lloc, ha d'estar tota l'altra gent que atorga majories absolutes i que ha acceptat dòcilment seguir alimentant-se amb molles en lloc d'exigir el pa sencer... Tots els ritus s'han complert --incloent-hi, per suposat, els contenidors cremats a Barcelona-- i la litúrgia d'una (altra) vaga general ha estat de nou consumada. Demà serà un altre dia, i a l'espera de veure per on ens vindran les noves retallades, només gosaria fer una valoració, ara: Islàndia queda molt lluny, i a nosaltres ens espera encara un camí llarg, molt llarg...

29-M

Esquirols

Fins fa uns pocs anys, no constava la seua presència en cap de les muntanyes de la rodalia alcoiana. A hores d'ara, i sense que haja estat possible determinar encara la seua procedència (hi ha en marxa estudis per a confirmar l'adscripció d'aquestes poblacions a alguna de les diferents subespècies ibèriques), els esquirols han esdevingut una espècie abundantíssima que sovinteja en boscos i pinedes de moltes comarques del sud valencià. Hi ha, fins i tot, qui parla de l'actual prol·liferació d'aquests rosegadors a les serralades de l'Alcoià i el Comtat com una autèntica plaga, tot i que probablement --i si s'exceptua, potser, algun cas puntual i molt localitzat-- siga un poc exagerat qualificar aquesta situació com a tal. És d'esperar que, més prompte que tard, la població tendisca a estabilitzar-se: els rosegadors són un grup especialment propens a les fluctuacions poblacionals, de vegades dràstiques, en funció de factors com les condicions climàtiques, les malalties o la disponibilitat d'aliment. A més, les equacions de Lotka-Volterra començaran aviat a exercir la seua influència compensadora, i a l'elevada densitat actual d'esquirols seguirà presumiblement un increment d'efectius dels seus predadors naturals (àguiles de panxa blanca, astors, ginetes o fagines, entre ells) que tendirà a restablir una situació d'equilibri dinàmic entre les poblacions d'uns i d'altres.

Pel moment, però, els esquirols aprofiten aquests temps d'opulència, i es mostren ufans i confiats mentre es dediquen a consumir la inesgotable provisió de pinyons que es troba a la seua disposició. Aquest mateix exemplar es va deixar fotografiar el cap de setmana passat en la serra Mariola. El més curiós del cas és que, en trobar-me amb ell baixant des del Mas de Llopis, anava jo pensant en la vaga general de dijous pròxim; i, tot plegat, em va semblar una analogia un poc inquietant i fins i tot vagament premonitòria. Per cert: amb tot el respecte per a qui pense la contrària, amb les mateixes prevencions que ara fa dihuit mesos, però també per les mateixes raons (corregides i augmentades, en aquesta ocasió), jo faré vaga. I tan de bo que, en aquest assumpte en què ens juguem tant, no hi haja lloc per a cap analogia més: els esquirols, al bosc. I només en la densitat que pertoca.