De tramusseres i tramussars

És molt probable que, a poc que vos interessen les plantes i la seua conservació, hagueu sentit a parlar alguna vegada d'ella. Els botànics l'anomenen Lupinus mariae-josephi, però és més coneguda com a tramussera valenciana. I no solament es tracta d'una espècie certament original, descoberta fa només uns anys i exclusiva d'unes poques localitats de les comarques centrals valencianes: la mateixa història del seu descobriment i de la posterior localització de les seues poblacions resulta fascinant per les circumstàncies singulars que l'envolten. Així que, tot i que es tracta d'una història a la què s'ha donat una certa difusió als mitjans, i de la què podeu trobar referències abundants i detallades (entre elles, el magnífic article publicat sobre el particular en la revista Mètode per alguns dels seus protagonistes directes), no puc resistir-me a aprofitar aquesta bascosa vesprada d'un juny que no ho sembla, per recordar alguns dels seus curiosos detalls.

Imatge del Banc de Dades de Biodiversitat

Perquè com a curiós ha de qualificar-se el fet que, el 2002, l'especialista Higinio Pascual trobara, en un pot emmagatzemat en el Centre d'Experimentació Agrària de Carcaixent, unes estranyes llavors de tramús que li van cridar l'atenció. Les llavors havien estat recollides a Montserrat, vint anys abans, per Ramon Jorge Perpinyà, un caçador de la comarca que va associar la planta que les produïa amb l'abundància de perdius, i van acabar formant part de la col·lecció de llavors de varietats locals, antigues i tradicionals que Pep Rosselló manté en el centre de Carcaixent. Cultivades per Pascual, algunes d'aquelles llavors van germinar i van donar lloc a un tipus de tramussera manifestament distinta a totes les conegudes fins aquell moment, i que va ser finalment descrita l'any 2004 com a Lupinus mariae-josephi. Una tramussera, a més, doblement original per ser pròpia de sòls calcaris --els únics existents en la zona on havien estat recollides les llavors originàries-- i no de terres més o menys àcides com la resta de les espècies conegudes del gènere.

El següent pas, una vegada confirmada la singularitat taxonòmica i ecològica de la nova espècie, consistia en tractar de trobar-la en el seu hàbitat natural, per a la qual cosa es van seguir les indicacions de qui havia recollit inicialment les llavors. Malauradament, aquest hàbitat havia deixat d'existir: en el seu lloc s'havia obert, uns anys enrere, una gran pedrera que havia eliminat qualsevol resta de la vegetació originària. Tot semblava indicar, per tant, que la nova espècie podia haver-se extingit a la natura, malgrat la qual cosa es va posar en marxa una prospecció sistemàtica de tota la rodalia, en la què van col·laborar veïns, agents ambientals i els propis ajuntaments. Després de dos anys, els treballs van acabar donant fruit: uns centenars d'exemplars de la tramussera van ser descoberts, en el veí terme de Llombai, molt a prop d'un paratge conegut, significativament, com a lloma del Tramussar.

La bona notícia del descobriment d'aquesta població natural de la tramussera va vindre seguida, molt poc després, d'una encara millor: la troballa casual d'una nova població en la serra Grossa de Xàtiva, en un indret anomenat... pla del Tramussar. Una coincidència massa evident com per a no ser tinguda en compte, i a partir de la qual els companys encarregats del seu estudi i conservació van iniciar una recerca exhaustiva de tots els topònims valencians relacionats amb el tramús i la tramussera, per tal de concentrar-hi els esforços de prospecció en aquestes zones. Uns esforços que encara continuen --la tramussera valenciana és una espècie anual, que no sempre és fàcil de trobar quan no està en flor i que probablement no germina tots els anys-- però que ja han tingut com a resultat la localització d'una nova i important població en el denominat pla dels Tramussos, en el terme municipal de Gandia. També es coneixen, a hores d'ara, dues noves poblacions en Montserrat, molt a prop d'on van recollir-se les primeres llavors de l'espècie.

Ahir, aprofitant que la vesprada ja allarga i que el cos i el cap demanaven a crits airejar-se després d'una jornada especialment enutjosa --coincident, per cert, amb el Dia Mundial del Medi Ambient-- vaig aprofitar per fer una volta per la serra d'Almudaina. En passar per la lloma dels Tramússols, com sempre que camine per aquells paratges i tot i que l'època ja no acompanya, no vaig poder deixar de fer una ullada ràpida, no fóra cas que alguna tramussera haguera decidit treure el cap entre la brolla. Tampoc aquesta vegada vaig tindre sort, però vaig tornar a recordar aquesta curiosa història d'herbes, topònims i casualitats. I el que és més important: per una estona, vaig oblidar altres històries molt menys amables que aquesta. I em vaig airejar...

Crab Runner (248è joc literari)

Jo... he vist coses que vosaltres no creurieu...

--Escolta, ja sé que és impossible, però quan mire de prop aquest Dyspanopeus juraria que... no sé, em fa tot l'efecte que està tractant de dir-me alguna cosa...

Tots eixos moments es perdran... en el temps... com llàgrimes en les ones...

--Ja t'he dit que agafares el barret, que amb aquest sol tan fort passa el que passa... Va, no digues més ximpleries i posa'l al pot amb els altres. És una espècie invasora i hem d'eliminar-la. A més, què creus tu que podria voler-te dir un cranc?

És hora de morir.

Per al joc literari proposat per Jesús M. Tibau (i en homenatge a l'inoblidable Roy Batty, a qui el déu de la biomecànica tinga en el seu cel)

Crec

M'he acabat de convéncer hui, després d'acompanyar mon pare a l'hospital i haver tingut temps per reflexionar durant les quasi tres hores de retard entre l'hora a la què estava citat i el moment en què la metgessa --que hui estava inusitadament amable, tot i estar cobrint tres consultes de forma quasi simultània-- l'ha atés finalment: crec que les retallades en la sanitat pública no afecten ni afectaran la qualitat assistencial, i que qui pense el contrari només pot fer-ho mogut per la ignorància o la mala fe. I crec també que Mariano Rajoy és un estadista de talla mundial, Rodrigo Rato un gestor irreprotxable i Rita Barberà una de les dones més dolces i sensuals del planeta, només superada a curta distància per Scarlett Johansson, amb qui per cert mantinc una apassionada relació. Total, posats a dir-ne...

La cara amable de la setmana --o, per ser més just, una d'elles-- han estat el parell de dies que he pogut deixar la feina de despatx per fer treball de camp a la Tinença de Benifassà, dins la VII Setmana de la Biodiversitat. Dilluns, sobre la taula, hi trobaré els papers que s'hauran acumulat durant aquest temps; però no puc negar que, es mire com es mire, haurà valgut la pena. I, en tot cas, encara hi ha pel mig un cap de setmana: farem per passar-lo el millor possible, i espere que vosaltres ho pugueu fer també.

Llegir i viure

M'adone que, des de fa uns mesos i sense cap premeditació, quasi tots els llibres que m'han passat per les mans han tingut com a tret comú un fons de desfici, una atmosfera més o menys explícita de tristesa i neguit que persisteix, de vegades ostensiblement, molt després de tancar les seues planes. Repasse (sense cap ànim ressenyaire) aquestes lectures, escampades encara sobre la taula mentre esperen ocupar el seu lloc en els prestatges, i només trobe com a excepció –certament significativa, en tot cas-- el vitalisme irreverent de "Somiant amb Aleixa" de Mercé Climent i Francesc Mompó: un llibre estimulant, en el fons i en la forma, fins i tot per a un lector, com jo mateix, que sol apreciar més el sexe quan emergeix oportunament en una trama --em venen al cap alguns passatges de Belli, Roth o Skármeta, per exemple— que quan fa de justificació principal de la mateixa.

Però tret d'aquest, començant amb l'excepcional "Jo confesso" de Jaume Cabré i la seua magistral visió dels efectes devastadors del pas del temps i de la persistència de la maldat humana a través d’aquest i de la història, i acabant amb l’inquietant i meritori "Les mans de la deixebla" d'Anna Moner (que he trobat remarcable tot i que, a estones, m’ha semblat que l’atmòsfera sufocant i el llenguatge frondós asfixiaven un poc el relat), tota la resta podrien encabir-se dins aquesta categoria de llibres els personatges dels quals naveguen entre la frustració, la inquietud i la desesperança. He trobat o m’ha semblat trobar aquests trets en “Els Voltors” de Miquel Adrover --una novel·la interessant, però en la què potser havia posat massa expectatives-- i també, i molt especialment, en la imprescindible “Vides desafinades” de Xavier Aliaga, de la qual podeu trobar comentaris i ressenyes merescudament elogioses en abundància, i del qual em limitaré a dir que potser ha estat –junt amb el ja esmentat de Cabré— el que més m'ha captivat, per personatges, trama i llenguatge, d'aquesta tongada de lectures.

L’emotivitat descarnada i sense concessions de “El caçador d’estels” de Khaled Hosseini, i l’ambient opressiu i angoixant del sorprenent “Quadern de les vides perdudes” de Silvestre Vilaplana, tots dos simplement magnífics, han estat els darrers d’aquesta llista de llibres llegits en unes setmanes que no han estat massa propícies per llegir, i en les que el desassossec quotidià en què massa sovint em trobe immers ha trobat un curiós i inquietant reflex en les paraules impreses. Per cert: a la vista del panorama actual, i ateses les perspectives immediates, he decidit prescriure’m –per a llegir, i per a viure-- una dosi extra d’ironia. Quant al primer, he optat per rellegir Tom Sharpe i “L’ovella negra”, que m’ha semblat especialment adient per als temps que corren. I pel que fa a la vida, alguna cosa se m’acudirà...

Ocells de tempesta

Hi ha molts trets que fan d'ella una espècie singular. És l'au marina més petita d'Europa (només un poc més gran que un teuladí) però, com la majoria de les seues congèneres, és una voladora incansable i experta, que només toca terra per reproduir-se. La major part de la seua vida --i pot viure fins trenta anys-- la passa sobrevolant el mar per alimentar-se, sortejant les tempestes que li han valgut un nom que alterna amb el de noneta, amb què és conegut a les Balears, i el d'escateret, que predomina en terres valencianes. Es creu que el seu sentit de l'olfacte, molt desenvolupat, té un paper important en la captura d'aliment, i també els permet localitzar el niu quan retornen en plena nit a les colònies (de vegades molt nombroses) en què crien, sempre situades en coves, petites cavitats i esquerdes de les roques. És una espècie relativament comuna en l'Atlàntic, però les poblacions mediterrànies --que es consideren una subespècie diferent-- es troben a hores d'ara amenaçades: la presència de rates i gats a les illes i illots on es reprodueix, la freqüentació humana i la predació per part de gavines, han reduït notablement els seus efectius.

Fa uns dies, a l'Illa de Benidorm, vaig tindre novament l'ocasió de veure de prop els escaterets. I també d'escoltar-los, i d'ensumar l'olor tan peculiar --recorda vagament la brea-- que caracteritza els seus nius. Acompanyava els voluntaris que, coordinats pel Parc Natural de Serra Gelada, fan un seguiment de la colònia que nidifica en aquest illot, en el qual crien també altres ocells rellevants com la corba marina emplomallada o la gavina corsa. Tot i la proximitat de Benidorm --amb la consegüent afluència de visitants i, sobretot, malgrat els efectes de la contaminació lumínica procedent de la ciutat, que facilita la predació dels escaterets i els seus nius per part de les gavines-- l'Illa alberga la colònia valenciana més important d'aquesta espècie, amb uns pocs centenars de parelles que són objecte de protecció i seguiment especial.

De dalt a baix, poll i adult de corb marí emplomallat; niu de gavina corsa; escateret covant l'ou, i l'amic Santa, del parc natural de Serra Gelada, fent una ullada (natural) als nius.

M'agrada molt el nom d'escateret, que remet --via escata-- als costums alimentaris de l'espècie; i també el de noneta, del qual no he trobat referències etimològiques però que potser es relaciona amb els seus hàbits crepusculars quan toca terra ferma. Però trobe especialment evocador, i per això l'he escollit per a aquestes ratlles, el d'ocell de tempesta: conten que els pescadors l'anomenen així perquè saben, quan els veuen volar a prop de la costa, que s'aproxima un temporal i que convé buscar el recer del port. Mentre, el petits ocells capegen la tempesta sobrevolant amb perícia els sins de les ones i resistint amb tenacitat la força del vent. Alguns no ho aconsegueixen i apareixen morts, poc després, a les platges; però la majoria sobreviuen a la fúria del mar i les borrasques, malgrat el seu aspecte fràgil i la seua petitesa. O potser precisament per això.

Per si no ho haguéreu vist a l'enllaç que hi ha més amunt: qualsevol persona interessada pot participar en el seguiment de les colònies d'escateret a l'Illa de Benidorm, a través del programa de voluntariat que ha posat en marxa el Parc Natural. Hi ha previstes diverses visites al llarg de juny, juliol i agost; ací teniu tota la informació, per si algú s'anima...