Vista

Cinc dies faeners (comptant també el de hui, que done pràcticament per passat) em separen d'unes vacances que s'estan fent esperar com feia temps que no em passava. Cinc dies em falten, doncs, per posar-me temporalment entre parèntesis i per tractar de recuperar unes forces que ja curtegen ostensiblement i que, si molt no canvien les coses, faran bona falta cara a la tardor. Pel moment, a banda d'encetar-la amb un parell de dormides descomunals i d'alguna escapada cap al nord pendent encara de concretar, tot el que he previst per a aquesta pausa es resumeix en la voluntat manifesta de gaudir-la tant com puga i posant-hi tots cinc sentits. I ha estat precisament divagant sobre això --els sentits i els seus plaers-- que he pensat que enguany podien ser ells els qui em serviren per marcar el ja tradicional compte enrere que m'ha de dur des de hui fins a la delejada dormida inaugural: mentre espere el moment de descansar-los tots alhora, em distrauré pensant on duria de vacances cadascún dels meus sentits. De fet m'adone que, d'alguna forma, ja fa dies que ho estic fent.

Obric, per tant, aquest (des)compte, i com que per algun lloc s'ha de començar, he pensat fer-ho per la vista. No cal dir que m'agradarà saber sobre què --o sobre qui-- voldrieu posar els vostres ulls perquè descansaren. Jo m'he decidit, finalment, per la vista del sol alçant-se sobre un mar de núvols des del cim de qualsevol muntanya. Però no ha estat gens fàcil escollir, i no solament perquè és molt el que hi ha de plaent als nostres ulls en la natura, l'art i la vida, sinó també perquè, com passa sovint amb la resta dels sentits, el plaer pot nàixer tant del que veiem com de la forma en què som vistos...

D'aquest estiu no en vull recordar més

que la mirada de complicitat

d'una veïna que prenia el sol

ben nua i va somriure complaguda

quan va adonar-se que la contemplava,

i aquell instant fugaç, irrepetible,

de quietud total, que el món restà

desert de si mateix i era un cristall

transparent i compacte altra vegada.

Tota altra cosa no serà l'estiu,

aquest estiu, vull dir, i si algú em parla

d'aquelles mil foteses inefables

que componen els dies i les nits,

diré tranquil·lament: no me'n recordo.

Miquel Martí i Pol, "Quadern de vacances"



Els sants del dia

Els sants de la pedra en la seua ermita de Biar. De la xarxa.

"Jo no crec en Déu, però en Sant Jordi sí", li vaig sentir dir fa anys a un bon amic en un d'aquells moments d'exaltació patriòtico-festera que, fins i tot sense necessitat de grans abusos de cafè-licor, resulten consubstancials als moros i cristians alcoians. Vaig recordar la frase --que, si ho penseu bé, té el seu aquell-- aquest cap de setmana, mentre fullejava el magnífic llibre que Alfons Llorenç ha publicat a partir d'un any de col·laboracions diàries en la premsa, i del què he manllevat el títol d'aquesta entrada: s'anomena "El Sant del dia" (Edicions del Bullent), i constitueix un repàs del transcurs de l'any, de la mà de les diferents celebracions tradicionals --generalment vinculades al santoral catòlic, però sovint amb arrels que es remunten molt més enllà en el temps-- que durant segles han marcat el dia a dia dels nostres avantpassats. Una obra molt recomanable, farcida de curiositats antropològiques i notes erudites, que es presta més al petit tast diari que a la lectura continuada, i gràcies a la qual m'he assabentat que hui és la festa dels sants de la pedra Abdó i Senén, "els "benissants", duals patrons agraris del País Valencià, combatuts, i, en bona part, vençuts, durant l'oprobiosa, pel faenafuig madrileny Isidre".

Vora quaranta pobles valencians els tenen encara per patrons --n'eren molts més, abans-- i fan festa gran tal dia com hui; però segurament, dissabte passat, molta altra gent els recordaria vivament mentre una pedregada com feia molt que no se'n veia queia sobre Ontinyent i altres llocs de la Vall d'Albaida, la Costera, la Ribera i el Comtat. A l'Alcudieta, tot va quedar en quatre gotes i una espectacular llampegada; però no vaig poder evitar pensar que en el fons, i com li passava al meu amic, tots necessitem creure en alguna cosa. Jo mateix, que tampoc crec en Déu, no he perdut mai de tot la fe en la divina --i cada volta més necessària-- intercessió de Sant Roc per a alguns dels mals que ens afligeixen...

Puix sou pare de clemència
i a València feu favor,

mantingueu les quatre barres

penjant del vostre bastó.

Feu lliure la nostra terra

i destapeu els traïdors.

Amén.

imatge del Diari Digital d'Ontinyent



Paraules màgiques

Dubte, encara, entre l'opció d'interpretar el mític episodi de Draghi amansint la prima de risc com una demostració palpable i commovedora de l'infinit poder de la paraula, o bé acceptar simplement que el sistema que decideix sobre les nostres vides i hisendes --i que canvia d'opinió de forma tan radical com sorprenent-- és en realitat una broma macabra perpetrada per una banda de psicòpates borratxos i, per tant, totalment impenetrable a cap anàlisi racional. Fins i tot, si no fóra divendres, potser em detindria a analitzar els possibles significats ocults d'una part de l'arcana invocació (ja sabeu, aquella que diu "farem el que calga...") que, sense voler semblar irreverent, si que m'inquieta una mica: quasi sempre, el que ha calgut fer ens ha eixit, als simples mortals, per un ou de la cara. Però com que és divendres, millor canvie reflexions per cerveses i hipòtesis per rises, i dilluns Cthulhu proveïrà. Total, igual d'ací una estona Draghi diu --o no diu-- alguna altra cosa, i se'n va tot a fer punyetes... Bon cap de setmana! (i, com proposa Carme, posats a pecar que no siga d'infelicitat).



Draghi ordenant als mercats que es relaxen, crec:
 "Believe me, it will be enough"

Burnout

--Ràpid, doctor, el necessitem una altra volta en urgències! Acaben d’ingressar-ne un altre!

--Un altre? Tots els divendres igual, és una autèntica epidèmia… Supose que amb els mateixos símptomes i per la mateixa causa que la resta...

--Tot idèntic. Es posen a escoltar la roda de premsa del consell de ministres sense prendre precaucions i van encenent-se poc a poc fins que, quan parla Montoro, entren inevitablement en autocombustió explosiva espontània.

--I jo que em creia que ho havia vist tot… I aquest què és? Aturat, pensionista? Funcionari?

--Professor, crec. I em sembla que hui no serà l’únic: diuen que Wert ha fet també declaracions després del consell...

--Déu meu! Quina catàstrofe! Bé, ja coneixeu el protocol d’emergència. Vigileu els possibles contagis al personal de l’hospital, que ja va també prou cremat. I sobretot, que ningú faça als pacients cap comentari sobre el que els costaran després els medicaments quan vagen a la farmàcia, no siga que acabem volant tots pels aires…



(La meua proposta per al convit estiuenc --i un poc "gore"-- de zel, acompanyada d'una abraçada especial: hui més que mai, #TotsSomEmpordà)

Colors

Realment, no sabria explicar el perquè. Però escoltar el seu cant característic i albirar el seu vol elegant i llunyà quan comencen a declinar les llargues vesprades estiuenques, m’ha provocat des de sempre una reconfortant sensació de placidesa. Com si, malgrat les tempestes i les incerteses, encara ens quedara la remota esperança que alguna cosa segueix estant allà on ha d’estar, tot i que de vegades vole tan amunt que només podem arribar a intuir-la... Ja ho he dit altres vegades: quan es tracta de mineria d’ànims, no pot renunciar-se a explorar cap jaciment, per petit o insignificant que semble. I entre tanta tristesa i tanta negror, els multicolors abellerols i el seu alegre, puntual i inconfusible cant no són, ni de bon tros, una veta menyspreable.

 


Ni tots els esforços per arramassar d'on es puga qualsevol bri d'optimisme i color aconsegueixen hui amagar la ràbia de veure el país altra volta en flames, ni la desolació per les vides arrasades pel foc. No hi ha paraules per descriure el que mostren les imatges de la catàstrofe --de nou iniciada per mans miserables-- que assola encara l'Alt Empordà i que amenaça també l'Alta Garrotxa; només transmetre, des d'aquesta terra que coneix tan bé l'assot del fum i la cendra, tot l'ànim i el suport. I el desig que el malson acabe com més aviat millor.

Imatge d'Ara.cat