Gust

 

Entre la magdalena de Proust i el pimentó torrat d'Estellés --o els ous ferrats de Martí i Pol-- s'obre un extens i variat paisatge sensorial, en el qual el gust constitueix l'element primordial i definitori. Font indiscutible de plaers actuals o incontrolable evocador d'emocions oblidades (la mateixa síndrome de Proust, que hom vincula generalment a l'olfacte, té molt més a veure amb els estímuls gustatius), és diu que és el sentit més lligat a aspectes anímics i culturals. Potser per això, al seu recer, hi han prosperat espècies tan originals i cridaneres com els gourmets, els sommeliers o els tastadors de tot allò susceptible de ser tastat, des de la mel fins a l'aigua. Quant a mi, tot i que reconec haver-me emocionat fins a la llàgrima davant algunes combinacions gastronòmiques especialment reixides (sovint amb algun bolet com a protagonista), sóc poc amic de les sofisticacions innecessàries, com també de les dolçors excessives --amb l'única excepció, si de cas, d'allò que continga xocolata en la seua composició. Per la qual cosa, pel que fa als sabors, m'incline decididament pels que em semblen francs, senzills i naturals: potser serà també cosa de la calor, però pense ara mateix, per exemple, en una bresquilla de Gorga, unes cireres de Patró o una bona magrana mollar, millor si és d'Elx. I posats a triar la meua magdalena, crec que inclinararia per aquell caldero de Tabarca. En Tabarca, evidentment.

"La tomate, pourtant, je la connaissais depuis toujours, depuis le jardin de tante Marthe, depuis l'été qui gorge la petite excroissance chétive d'un soleil de plus en plus ardent, depuis la déchirure qu'y faisaient mes dents pour asperger ma langue d'un jus genereux, tiède et riche que la fraîcheur des réfrigérateurs, l'affront des vinaigres et la fausse noblesse de l'huile masquent en sa generosité essentielle. Sucre, eau, fruit, pulpe, liquide ou solide? La tomate crue, dévorée dans le jardin sitôt recoltée, c'est la corne de l'abondance des sensations simples, une cascade qui essaime dans la bouche et en réunit tous les plaisirs. La résistance de la peau tendue, juste un peu, juste assez, le fondant des tissus, de cette liqueur pépineuse qui s'écoule au coin des lèvres et qu'on essuie sans crainte d'en tacher ses doigts, cette petite boule charnue que déverse en nous des torrents de nature: voilà la tomate, voilà l'aventure."

Muriel Barbery, "Une gourmandise"

Oïda

No és perquè haja caigut en divendres, que un poc també. Ni perquè no hi hagen molts altres sons no organitzats –incloent-hi els del silenci-- que, com li suceeix a la majoria de les persones, em resulten agradables, evocadors, encorajadors o relaxants: la cadència de les ones, la pluja sobre la teulada i el vent entre les fulles, la dolçor d’una veu amiga o (potser el meu preferit) la remor de l’aigua en un rierol de muntanya. Fins i tot --sóc valencià-- arribaria a considerar, dins aquesta categoria, l’estrèpit del tro o de la pòlvora en determinats moments i circumstàncies. Però si més no en el meu cas, quan es tracta de plaer i d’oïda, no hi ha cap dubte: hi ha d’haver, necessàriament, la música. O potser caldria dir, amb més propietat, les músiques. Bon cap de setmana!

        "Tenía la costumbre de descansar de sus esfuerzos y sus éxtasis escuchando otra pieza de música que era breve, pero que tenía una magia concentrada, un contenido mucho más pálido. Era un idilio, pero un idilio refinado, pintado y formado con medios, a la vez discretos y complicados, de un arte más moderno: era un fragmento de orquesta sin canto, un preludio sinfònico de origen francés, realizado con un aparato orquestal relativamente sencillo con relación a los recursos de la época, pero bañado por todos los lados de una sabia y moderna técnica sonora y sublimemente hecho para capturar el alma y envolverla en una red de sonidos.
        Lo que soñaba Hans Castorp al oir aquella pieza musical era lo siguiente: se hallaba tendido de espaldas en un prado soleado y sembrado de flores, en forma de estrellas, de todos los colores. Tenía las piernas cruzadas (hay que advertir que eran patas de macho cabrío). Sus dedos tocaban para su propio placer, pues la soledad del prado era completa, una pequeña flauta de madera, una especie de caramillo del cual salían sonidos apacibles y nasales, uno después de otro, al azar, y, sin embargo, en una armonía perfecta, y aquellos sonidos se elevaban hacia el cielo azul, bajo el cual los finos follajes ligeramente agitados por el viento brillaban al sol."

Thomas Mann, "La montaña mágica"

Olfacte

Serà probablement a causa de les circumstàncies quotidianes i la son acumulada, però m’adone que el café acabat de fer figura, a hores d’ara, entre les meues primeres opcions quant a preferències aromàtiques. I ha de ser també ben cert que olfacte i gust actuen sovint en estreta germanor, perquè moltes de les opcions segones m’han dut cap a àmbits igualment alimentaris: el codonyat, el putxero coent-se al foc, una copa de Lliure Albir, fins i tot l’evocadora mescla d’olors --de menges, espècies i condiments variats-- que associe inevitablement amb la parada dels meus avis en el Mercat de Sant Mateu d'Alcoi. D’altres paisatges olfactius, sovint associats a records concrets, han anat poc a poc obrint-se pas, i han aparegut el mesc imposant-se sobre altres mil olors en un mercat en Xaouen, la terra mullada després d’aquella tempesta, l’olor de vora mar o el dels prats dels Pirineus (fa anys que estic convençut que els Pirineus tenen una olor especial, única i distingible de la de qualssevol altres muntanyes).

Era previsible que, tard o d’hora, el recorregut m’abocara a la generosa i inesgotable font de plaers aromàtics que representa el món vegetal: potser algun dia sabrem apreciar com mereix l’incalculable tresor que ens ofereixen, en forma de perfums, les nostres humils, tenaces i fragants brolles. Comprensiblement aclaparat entre tanta varietat i riquesa, tampoc ací m’ha resultat gens fàcil escollir; però després de vagar una bona estona entre roses, romers, tarongines i gesmils, m’he vingut a detindre finalment en la intensa fragància d’un bancal florit de llimeres vernes. I pel moment, allí m’he quedat.

Imatges de la xarxa (la de més amunt, "Sota les llimeres", de Monet)

“Es veié passejant pels jardins vesprals de Nàpols quan era un home jove; es veié en els braços d’una dona de cabells negres enrinxolats i veié la silueta d’un ram de roses a l’àmpit de la finestra ventat per l’oreig nocturn; sentí el refilar d’ocells dispersos i el cant llunyà d’un taverner del port; escoltà un xiuxiueig molt a la vora de l’orella, un t’estimo, i li semblà que se li arrufaven de goig els cabells, ara!, en aquell moment! Obrí els ulls i gemegà de plaer. Aquell perfum no era com els perfums que tothom coneixia. No era una fragància que fes molt bona olor, no era un 'sentbon' ni un article per al pentinat. Era una cosa absolutament nova que podia crear tot un món nou, un món màgic, enriquit, que feia oblidar tot d’una el fàstig que regnava pertot i conferia una sensació de riquesa, de benestar, de llibertat, de plaer…”

Patrick Suskind, "El perfum"

Vista

Cinc dies faeners (comptant també el de hui, que done pràcticament per passat) em separen d'unes vacances que s'estan fent esperar com feia temps que no em passava. Cinc dies em falten, doncs, per posar-me temporalment entre parèntesis i per tractar de recuperar unes forces que ja curtegen ostensiblement i que, si molt no canvien les coses, faran bona falta cara a la tardor. Pel moment, a banda d'encetar-la amb un parell de dormides descomunals i d'alguna escapada cap al nord pendent encara de concretar, tot el que he previst per a aquesta pausa es resumeix en la voluntat manifesta de gaudir-la tant com puga i posant-hi tots cinc sentits. I ha estat precisament divagant sobre això --els sentits i els seus plaers-- que he pensat que enguany podien ser ells els qui em serviren per marcar el ja tradicional compte enrere que m'ha de dur des de hui fins a la delejada dormida inaugural: mentre espere el moment de descansar-los tots alhora, em distrauré pensant on duria de vacances cadascún dels meus sentits. De fet m'adone que, d'alguna forma, ja fa dies que ho estic fent.

Obric, per tant, aquest (des)compte, i com que per algun lloc s'ha de començar, he pensat fer-ho per la vista. No cal dir que m'agradarà saber sobre què --o sobre qui-- voldrieu posar els vostres ulls perquè descansaren. Jo m'he decidit, finalment, per la vista del sol alçant-se sobre un mar de núvols des del cim de qualsevol muntanya. Però no ha estat gens fàcil escollir, i no solament perquè és molt el que hi ha de plaent als nostres ulls en la natura, l'art i la vida, sinó també perquè, com passa sovint amb la resta dels sentits, el plaer pot nàixer tant del que veiem com de la forma en què som vistos...

D'aquest estiu no en vull recordar més

que la mirada de complicitat

d'una veïna que prenia el sol

ben nua i va somriure complaguda

quan va adonar-se que la contemplava,

i aquell instant fugaç, irrepetible,

de quietud total, que el món restà

desert de si mateix i era un cristall

transparent i compacte altra vegada.

Tota altra cosa no serà l'estiu,

aquest estiu, vull dir, i si algú em parla

d'aquelles mil foteses inefables

que componen els dies i les nits,

diré tranquil·lament: no me'n recordo.

Miquel Martí i Pol, "Quadern de vacances"



Els sants del dia

Els sants de la pedra en la seua ermita de Biar. De la xarxa.

"Jo no crec en Déu, però en Sant Jordi sí", li vaig sentir dir fa anys a un bon amic en un d'aquells moments d'exaltació patriòtico-festera que, fins i tot sense necessitat de grans abusos de cafè-licor, resulten consubstancials als moros i cristians alcoians. Vaig recordar la frase --que, si ho penseu bé, té el seu aquell-- aquest cap de setmana, mentre fullejava el magnífic llibre que Alfons Llorenç ha publicat a partir d'un any de col·laboracions diàries en la premsa, i del què he manllevat el títol d'aquesta entrada: s'anomena "El Sant del dia" (Edicions del Bullent), i constitueix un repàs del transcurs de l'any, de la mà de les diferents celebracions tradicionals --generalment vinculades al santoral catòlic, però sovint amb arrels que es remunten molt més enllà en el temps-- que durant segles han marcat el dia a dia dels nostres avantpassats. Una obra molt recomanable, farcida de curiositats antropològiques i notes erudites, que es presta més al petit tast diari que a la lectura continuada, i gràcies a la qual m'he assabentat que hui és la festa dels sants de la pedra Abdó i Senén, "els "benissants", duals patrons agraris del País Valencià, combatuts, i, en bona part, vençuts, durant l'oprobiosa, pel faenafuig madrileny Isidre".

Vora quaranta pobles valencians els tenen encara per patrons --n'eren molts més, abans-- i fan festa gran tal dia com hui; però segurament, dissabte passat, molta altra gent els recordaria vivament mentre una pedregada com feia molt que no se'n veia queia sobre Ontinyent i altres llocs de la Vall d'Albaida, la Costera, la Ribera i el Comtat. A l'Alcudieta, tot va quedar en quatre gotes i una espectacular llampegada; però no vaig poder evitar pensar que en el fons, i com li passava al meu amic, tots necessitem creure en alguna cosa. Jo mateix, que tampoc crec en Déu, no he perdut mai de tot la fe en la divina --i cada volta més necessària-- intercessió de Sant Roc per a alguns dels mals que ens afligeixen...

Puix sou pare de clemència
i a València feu favor,

mantingueu les quatre barres

penjant del vostre bastó.

Feu lliure la nostra terra

i destapeu els traïdors.

Amén.

imatge del Diari Digital d'Ontinyent