Atavismes

Ekain és una cova guipuscoana molt coneguda per les importants pintures rupestres paleolítiques que alberga, moltes de les quals representen cavalls. Vaig esmentar-la, fa uns mesos, en l'entrada que vaig dedicar a les enigmàtiques atzebres: algunes d'aquestes representacions magdalenianes d'equins, com la que il·lustrava aquella entrada --i que reproduisc ací, a partir de la mateixa font-- mostren ratlles en el llom i les pates que recorden a l'aspecte que, segons es creu, devien tindre les desaparegudes atzebres ibèriques, i que van ser la causa que el seu nom servira posteriorment per a designar les zebres africanes.

El cas és que caminant aquest estiu pels prats d'Aralar, també en terres de Guipúscoa, em vaig trobar amb aquest exemplar --el qual, des de la meua absoluta ignorància sobre el particular, diria que és més un mul que un cavall-- que em va sorprendre d'allò més. Repareu en les pates llistades o en la línia negra en la base del coll, i digueu-me si la comparació no resulta com a mínim cridanera...

He sabut després que la presència d'aquestes marques --les pates zebrades, la línia longitudinal sobre el llom o la marca en la base del coll-- no són excepcionals en els cavalls. Es coneixen com a marques primitives per trobar-se presents en les espècies salvatges de cavalls (com el Przewalski o l'extingit tarpan) i en races domèstiques amb trets atàvics com els sorraia. La seua presència s'associa a un gen denominat dun, que dilueix els pigments del pelatge de l'animal tot donant lloc a una coloració més clara i, molt sovint, a l'aparició d'aquests trets característics.

Potser algun dia algú descobrirà, en alguna vall remota i oblidada, el rastre de les perdudes atzebres; tot i la sorpresa inicial, el fet de veure aquest exemplar cabestrat ja em va fer sospitar que no havia estat el meu cas. Però no deixa de ser, com tots els atavismes, una curiositat remarcable: jo mateix estic convençut d'haver-me creuat, entre els usuaris habituals del transport públic de València, amb individus indiscutiblement emparentats amb els neanderthals i, fins i tot, amb els antecessor. I això per no parlar dels votants de cert partit. O de la monarquia espanyola...

Ensonyat

Amaneix. Els primers raigs de llum comencen a filtrar-se entre les cortines, i la claror i l'enrenou creixent del carrer li fan obrir finalment els ulls. Salta del sofà i s'estira cerimoniosament per desemperesir-se. Fa una ràpida ullada a la finestra. El dia s'anuncia radiant, i convé aprofitar-lo com mereix: cercarà un lloc tranquil, s'acorrufarà i tornarà a dormir-se. Sovint ho fan això, els gats; alguns països, també.


(Per a la proposta de joc literari d'Antaviana)

Blogaires al cim: llancem la proposta

Fa uns quants mesos, arran d’alguna de les entrades que de tant en tant dedique a les caminades muntanyeres, va sorgir la idea –inicialment comentada amb el porquet i Clidice-- de proposar una trobada blogaire que tinguera com a eix, precisament, les muntanyes. No es tractaria, evidentment, de fer cap proesa muntanyera, sinó més aïnes d’aprofitar la muntanya com a excusa per a trobar-nos, xarrar i conèixer (o reconèixer) algun paratge dels molts que mereixen una visita arreu del País. Malauradament, els maldecaps i les ocupacions han anat ajornant-la, però la idea de la trobada s’ha mantingut durant aquest temps, i crec que ha arribat l’hora de, si més no, proposar-la. Així que allà anem, i a veure que en surt: 

On? en el Penyagolosa: un dels cims més emblemàtics del País Valencià, no massa allunyat de tots els llocs –a tres hores de cotxe de València i quatre de Barcelona--, accessible sense gaire preparació i amb la possibilitat de fer passejades alternatives per la rodalia, per a qui no tinga ganes de pujar-lo.

Quan? tot i que inicialment proposavemel cap de setmana del 20 i 21 d’octubre de 2012, hem canviat les dades per al 10 i 11 de novembre.

Qui? tothom (i totdon) a qui li abellisca. El programa és per a tots els públics...

Què? a falta de suggeriments i modificacions, aquesta seria la proposta inicial: el dissabte cap a migdia (per allò de no haver de fer grans matinades), podriem trobar-nos a Sant Joan de Penyagolosa, fins on s’hi pot accedir amb cotxe –en el seu moment, ja donarem detalls de com arribar. Després de dinar –o, fins i tot, preveient fer un mos sobre la marxa—podriem fer una passejada curteta per algun dels paratges pròxims a Sant Joan. L’allotjament sempre afegeix un punt de complicació, però en aquest cas hi ha diverses opcions. Potser la millor siga el mateix alberg de Sant Joan: hi ha habitacions de diferents tipus –des de dos fins a vuit places-- i possibilitat de menjars. També hi ha cases rurals a Vistabella del Maestrat, molt a prop de Sant Joan, i una àrea d’acampada per a qui s’estimara més aquesta opció. La idea seria facilitar els telèfons de les diferents opcions i que cadascú gestione aquella que li vinga millor. En tot cas, ja trobarem la forma de fer una bona xerrada abans de retirar-nos, preferentment vora el foc i amb un cremat de rom a la mà. El diumenge, a poc a poc i gaudint del paisatge, fariem la pujada fins el cim, amb opció de passejada  alternativa per qui no vulga fer el recorregut complet, i amb la idea de tornar a Sant Joan a l’hora de dinar i fer ja marxa. 


I ara? Doncs donar la idea per llançada, escoltar opinions --tot, des del lloc fins a la data, pot parlar-se-- i, si la cosa va avant, ja anirem concretant detalls. I si no pot ser a aquesta, no patiu: segur que trobarem una altra ocasió. Jo, en tot cas, ja me l'he reservat en l'agenda... Algú s'anima?

Imatge de la xarxa. Una raó més per anar-hi: he d'actualitzar
 les meues fotos sobre Penyagolosa...

M'interessen molt els comentaris --i els silencis, alguns d'ells especialment significatius-- que s'han suscitat aquests dies al País Valencià arran de la Diada, i sobre les oportunitats i els riscos que s'obren, a partir d'ara, per a nosaltres els valencians. Com que tot plegat són massa coses per a dir-les amb trellat en quatre ratlles, m'ho deixe pendent per a quan tinga un poc més de temps; però també podria tractar de resumir-ho tot en una sola paraula: independència! Bon cap de setmana!

Cares

Passa un poc com amb les persones: t'acostumes a mirar-les quasi sempre des del mateix costat, a apropar-t'hi resseguint els trajectes més còmodes i fressats, i pots acabar oblidant que darrere la seua cara més familiar i la senda ben coneguda s'amaguen trets i trajectes molt menys evidents però que paga la pena no ignorar. Pujar al Benicadell per l'esquerpa i empinada senda del Regall (o la Canal), pel vessant llevantí de la Penya, desvetla aspectes diferents, molt menys coneguts i especialment atractius d'aquesta muntanya per la que sent, ja ho he dit altres vegades, una especial estima. Però a pesar d'això, i de ser una de les serres que visite amb més freqüència, feia molt de temps que no encarava aquesta empinada i pedregosa pujada, que guanya el cim vorejant cingleres imponents i que representa, malgrat la modèstia evident de l'ascensió, una caminada ben recomanable. I és que, si més no de tant en tant, a les muntanyes --i a les persones-- convé mirar-les des d'una perspectiva diferent, si és que volem conèixer un poc millor com són en realitat, més enllà de la cara que sempre ens mostren.

La immensa emoció per la jornada històrica que ahir es va viure als carrers de Barcelona no amaga hui un incòmode pessic de desassossec que, estic convençut, no sóc l'únic en sentir: no és casual que, mentre un milió i mig de persones omplien el cel d'estelades, Espanya ens tornara a negar el dret bàsic de veure una televisió en la nostra llengua. Ja hi haurà temps, en tot cas, de reflexionar sobre el futur del conjunt del país en aquesta etapa que comença, com també de seguir bastint una resistència activa i eficaç front al més que previsible increment de les agressions cap a la cultura catalana al País Valencià i les Illes que acompanyaran aquest procés. Hui, és dia d'enorgullir-se per la magnitud del clam de llibertat que ahir es va llançar des de Catalunya al món sencer i del qual, d'alguna forma, també nosaltres en som partícips: el camí ja el coneixem, i tard o d'hora també el recorrerem. La realitat, com les muntanyes, pot tindre moltes cares, però hui vull quedar-me només amb la millor.

Des del sud

Hui més que mai, el vostre clam és també el nostre. Des del País Valencià, bona Diada i visca la terra!