Sorolls

En part és perquè, a aquestes alçades, necessite que una pluja com cal s’emporte definitivament aquesta calor que sembla més pròpia de plens estius que d'estiuets tardans i residuals. Però crec que també és perquè en el fons --i sense rebutjar certes expansions tan ocasionals com oportunes-- sempre he estat poc procliu als estrèpits i els enrenous. El cas és que, entre unes coses i altres, acabe aquesta curta setmana laborable –la Generalitat Valenciana no veu amb bons ulls que treballem demà— amb una notable sensació d'atordiment: tot plegat, em sembla, ha estat massa brogit per a una sola setmana.

Reconec que una part del soroll, al qual jo mateix he contribuït dins de les meues modestes possibilitats, ha vingut des de les files diguem-ne amigues, i per tant --no puc negar-ho-- ha resultat bastant divertit. Però la principal contribució al baluern general han estat els crits guturals i els habituals escarafalls procedents de la caverna, amplificats --com sempre-- per la ignorància, la intransigència i la mala fe, però també per la por: malament han de veure el seu futur quan a l'entranyable i tradicional sainet de les sacrosantes "señas de identidad de la comunidad" han afegit enguany altres greuges més subtils però igualment imaginatius. I de Wert i la FAES, ja ni en parlem.

Sóc conscient, en tot cas, que açò no ha fet més que començar, així que caldrà armar-se de paciència, perseverança i, eventualment, ibuprofén. Però sobretot, caldrà no descuidar l'orella, no siga que, entretinguts pels gests grandiloqüents i els bramuls desmesurats, acabem passant per alt altres sorolls molt menys evidents però potencialment més perillosos: per localitzar els corcons que roseguen d'amagat la fusta --o els drets civils, o els serveis públics-- és necessari un cert silenci. I després de setmanes com aquesta, jo diria que ells (Wert i la FAES, però també Fabra, Mas i tota la resta) ho saben.

Imatge de la xarxa

Parlant de tot: demà, tot i que amb un poc de retard --enguany ha caigut així; cap relació, per tant, amb la data o la seua significació-- en FAPAS-Alcoi celebrarem el dia mundial de les aus amb una Jornada de portes obertes al Canyet de Sant Cristòfol. Si algú s'anima, només ha d'avisar i allà ens veurem.

Molt senzillament és el nostre

"Un tros només d’aquest país

és aquest poble;

en ell, però, toquem tot el país:

la serra de Mariola,

l'Aitana de llegenda,

la serra del Penyagolosa,

la costera del mar,

unes formes de vida

i de rebre la mort quan Déu ho mane.

No és millor ni pitjor aquest país;

molt senzillament és el nostre,

el teu, el meu.

No el defensem encara;

tractem només, tu, jo i aquell,

d’afirmar-lo,

de dir-lo.

Per això aquest cant que inicie

voltat, com per gresols humils,

per uns quants noms il·lustres

que m’hauran de guiar

a través de la nit,

a través del país

 del nostre poble.

Ací em pariren i ací estic."

Vicent Andrés Estellés

El diem, l'afirmem, hui més que mai. I el defensem: no és millor ni pitjor, aquest País; però ací ens pariren, i ací estem. Bona Diada del 9 d'Octubre! 

 

Perspectives

S'acosta, el caminant, al final del seu trajecte. Per al mariner, en canvi, tot just és el principi. La gavina mai no ha pogut entendre'ls, ni a un ni a l'altre.


(per a la proposta d'Antaviana)

Bé dins del mal (o viceversa)

Cada vegada em costa més respondre a la pregunta "com estàs?". No em referisc, evidentment, a la retòrica interpel·lació que, cada dia, intercanviem amb coneguts i saludats, i que darrerament resolc sense més pretensions amb un genèric i poc comprometedor "anem fent". Parle de quan algú pròxim, a qui importem i que ens importa, ens ho planteja amb la intenció real i sincera de saber com ens sentim; parle, fins i tot, de quan som nosaltres mateixos qui ens ho preguntem. Em passa, molt sovint, que m'alce pel matí i pense que estic bé; però basta el més mínim entrebanc o contratemps --una mala notícia, posem per cas-- per a que els ànims es desplomen de forma brusca i sobtada. Afortunadament, també em passa a la inversa, i un dia que comença amb un estat anímic tèrbol i tempestuós, pot esdevindre lluminosament primaveral a poc que un somriure, una paraula amable, una trobada agradable i inesperada esbandisca els núvols que, pocs minuts abans, semblaven perpetus i impenetrables. El resultat, al remat, és que la resposta més exacta (i potser també la més honesta) a la ja enunciada pregunta ve a ser "depén": depén del moment, de l'escala, de la faceta, fins i tot de l'angle de visió i de la perspectiva.

Poc a poc, vaig acostumant-me a conviure amb aquests ànims diríem d'entretemps, tan volubles i inestables que no he trobat altra solució que sortir cada dia de casa ben fornit amb vestimentes emocionals suficients i adequades per tractar de fer front a tant de canvi abrupte i quasi sempre imprevisible. Això, i tractar també d'agafar-me, tan fort com puga, als moments, l'escala, les facetes que em fan sentir millor. Probablement és per això que algú em deia, no fa molt --i des d'una perspectiva positiva-- que em trobava malalt d'optimisme. Jo crec que, en realitat, la malaltia és exactament la contrària; però mira, com diuen al meu poble, per eixe mal que fóra i que ens dure per molts anys... Bon cap de setmana!

Encara no he pogut trobar una estona per donar algun detall de tot el que vam conéixer i aprendre la setmana passada als Pirineus, i ja se m'està fent rebals de noves coses sobre les què voldria dir la meua: la setmana, que ha estat especialment dura en algunes facetes, ha donat també per a no poques notícies remarcables. Des de l'èxit merescudíssim que han assolit els amics de l'Ecomuseu Vernissa Viu en el seu projecte de micromecenatge "Enllà del foc", fins la remarcable participació valenciana, a través d'Avinença i de moltes de les entitats que la formen, en la Setmana Europea de Custòdia del Territori. Projectes que naixen --una de les millors estones de la setmana ha estat la visita, amb els companys d'Acció Ecologista-Agró de la Marina, als penya-segats del Cap de Sant Antoni, on han iniciat un projecte de reintroducció de l'àguila pescadora amb la col·laboració de la Fundació Baleària i la Conselleria de Medi Ambient, i d'on són les imatges que il·lustren aquesta entrada-- i d'altres que avancen amb força, com el de Microvinya, del qual quasi que tornaré a parlar amb més calma. Ara en poder, que s'acosta el 9 d'Octubre i se'ns amuntona la faena.

La connexió pallaresa

Sempre costa tornar de Pirineus. Però després d'aquests dies d'activitat frenètica, recorrent el Pallars i coneixent --o retrobant-- projectes encoratjadors i persones extraordinàries, encara costa un poc més. Han estat cinc dies farcits de vivències i anècdotes que tardarem en oblidar, i que probablement també seran recordats molt de temps tant pels amics de Friends of Avinença que ens han acompanyat, com per molta de la gent que ens ha rebut en aquelles muntanyes: només algú tan especial com Xavi Ródenas s'atreviria a dur un grup de cinquanta jubilats anglesos a parlar amb un pastor a Escàs o a dinar al refugi del Gerdar, o seria capaç de mobilitzar mitja comarca en uns pocs minuts per tal que ens dugueren, en cotxes particulars, a la Caseta de la Coma de Burg --un altre projecte singular al qual paga la pena prestar atenció-- quan l'autobús va partir una inoportuna avaria. Sense ell, i sense Jordi i Ciro, igualment imprescindibles, res no haguera estat igual.

Entre visita i visita, ha estat també interessant parlar, amb qui procedeix d'una realitat tan distinta a la nostra com la britànica, sobre coses com la memòria històrica (interessantíssima la parada, camí del nord, al Centre d'Interpretació de la Batalla de l'Ebre, a Corbera), el conflicte lingüístic, la implicació ciutadana, les majories absolutes o el desig d'independència. Però sobretot, han estat dies d'aprendre de molts projectes i iniciatives --algunes d'elles, sorprenents en una comarca que no arriba als vuit mil habitants-- compromeses amb la terra i les persones, de les quals anirem dient alguna cosa quan es presente l'ocasió i amb les què poden establir-se, també, vies concretes de col·laboració amb entitats valencianes. Pel moment, potser que en uns mesos siguen els amics i amigues pallaresos els qui vinguen a conéixer un poc millor tot el que es fa en aquestes terres. Quant a nosaltres, ja ens ha anat bé carregar piles, que falta faran amb la que està caent; i a més, ara tenim encara més motius per voler tornar, més prompte que tard, a aquelles valls dolces...