Bé dins del mal (o viceversa)

Cada vegada em costa més respondre a la pregunta "com estàs?". No em referisc, evidentment, a la retòrica interpel·lació que, cada dia, intercanviem amb coneguts i saludats, i que darrerament resolc sense més pretensions amb un genèric i poc comprometedor "anem fent". Parle de quan algú pròxim, a qui importem i que ens importa, ens ho planteja amb la intenció real i sincera de saber com ens sentim; parle, fins i tot, de quan som nosaltres mateixos qui ens ho preguntem. Em passa, molt sovint, que m'alce pel matí i pense que estic bé; però basta el més mínim entrebanc o contratemps --una mala notícia, posem per cas-- per a que els ànims es desplomen de forma brusca i sobtada. Afortunadament, també em passa a la inversa, i un dia que comença amb un estat anímic tèrbol i tempestuós, pot esdevindre lluminosament primaveral a poc que un somriure, una paraula amable, una trobada agradable i inesperada esbandisca els núvols que, pocs minuts abans, semblaven perpetus i impenetrables. El resultat, al remat, és que la resposta més exacta (i potser també la més honesta) a la ja enunciada pregunta ve a ser "depén": depén del moment, de l'escala, de la faceta, fins i tot de l'angle de visió i de la perspectiva.

Poc a poc, vaig acostumant-me a conviure amb aquests ànims diríem d'entretemps, tan volubles i inestables que no he trobat altra solució que sortir cada dia de casa ben fornit amb vestimentes emocionals suficients i adequades per tractar de fer front a tant de canvi abrupte i quasi sempre imprevisible. Això, i tractar també d'agafar-me, tan fort com puga, als moments, l'escala, les facetes que em fan sentir millor. Probablement és per això que algú em deia, no fa molt --i des d'una perspectiva positiva-- que em trobava malalt d'optimisme. Jo crec que, en realitat, la malaltia és exactament la contrària; però mira, com diuen al meu poble, per eixe mal que fóra i que ens dure per molts anys... Bon cap de setmana!

Encara no he pogut trobar una estona per donar algun detall de tot el que vam conéixer i aprendre la setmana passada als Pirineus, i ja se m'està fent rebals de noves coses sobre les què voldria dir la meua: la setmana, que ha estat especialment dura en algunes facetes, ha donat també per a no poques notícies remarcables. Des de l'èxit merescudíssim que han assolit els amics de l'Ecomuseu Vernissa Viu en el seu projecte de micromecenatge "Enllà del foc", fins la remarcable participació valenciana, a través d'Avinença i de moltes de les entitats que la formen, en la Setmana Europea de Custòdia del Territori. Projectes que naixen --una de les millors estones de la setmana ha estat la visita, amb els companys d'Acció Ecologista-Agró de la Marina, als penya-segats del Cap de Sant Antoni, on han iniciat un projecte de reintroducció de l'àguila pescadora amb la col·laboració de la Fundació Baleària i la Conselleria de Medi Ambient, i d'on són les imatges que il·lustren aquesta entrada-- i d'altres que avancen amb força, com el de Microvinya, del qual quasi que tornaré a parlar amb més calma. Ara en poder, que s'acosta el 9 d'Octubre i se'ns amuntona la faena.