Toquen falles

La veritat és que enguany, amb el cap de setmana per davant i el dilluns i el dimarts festius, cauen especialment bé. I a més, coincideix que les meues filles insisteixen en conèixer-les de prop, i que a mi  --potser perquè aquesta setmana prèvia ha estat bastant més passadora que en altres ocasions-- no em fan tanta mandra com altres anys. Així que, durant els pròxims dies, canvie l'ordinador per bunyols, mascletaes, bruses i mocadors: enguany toquen falles. I probablement, també un poc d'#intifalles, que la crítica és, o hauria de ser, l'essència d'aquesta festa, i mai està de més recordar-li-ho al poder. Bones falles, si és el cas, i bon cap de setmana siga com siga!

Remat de la falla de Na Jordana, d'El País. Demà ja la veuré acabada...

Potser hui haguera anat bé triar algun alguna musiqueta fallera, popular i combativa. Però com que no convé abusar, i el 10 de març va fer quaranta anys del llançament, als Estats Units, del mític "The Dark Side of The Moon" --al Regne Unit va aparèixer el 24 de març--, he acabat decidint-me per alguna de les cançons que més m'agraden d'un dels discos que més m'agraden (i que més temps fa que tinc). Per cert: si en sou fans, val la pena fer una ullada a les diferents versions de la famosa portada del disc que està publicant, aquests dies, la web dels Pink Floyd. All that you touch, all that you see, all that you taste, all you feel...

Empaties

Per tot el barri, en cada carrer i a cada cantó, esclataven els coets, les traques i les piules, mentre els gols se succeïen i la remuntada anava fent-se realitat. Jo seguia el partit a casa, impressionat per l'espectacular desplegament de joc, inquiet per la possibilitat --no hauria estat la primera volta-- de caure  immerescudament eliminats en l'últim moment; però encoratjat, també, pel soroll incessant dels petards i tot l'enrenou festiu que m'arribava des del carrer... D'acord, era a València i estem en falles; i fins i tot és molt probable que, entre els improvisats pirotècnics de la falla del barri que em van amenitzar el partit (i les hores immediatament anteriors i posteriors al mateix), hi dominaren de forma aclaparadora els qui s'haurien estimat més que fóra el Milan qui passara l'eliminatòria. Però convindreu que hi ha nits, com la d'ahir, en què això no deixa de ser un detall sense importància: si ells són lliures de tirar els petards, jo ho sóc d'interpretar-los com millor em convinga...

Imatge de Ara.cat

Il·luminant, enterc

Hi haurà opinions al gust, com hi ha qui porta un metre per saber el tamany escaient del taüt. I és cert que, amb aquestes coses, sempre hi ha un cert perill de passar del silenci ignominiós als excessos hagiogràfics, i fins i tot de donar recer a  algun que altre oportunisme --o inoportunisme-- més o menys evident. Per a mi, però, hi ha una qüestió essencial, que va molt més enllà dels matisos i els detalls, de les formes i fins i tot dels fons: som molts els qui recordem l'Ovidi --divuit anys, ja, de vacances-- i el trobem a faltar. I m'agradarà veure'l, a partir d'ara, retallant-se contra el cel alcoià cada volta que enfile el pont del Viaducte, camí del passeig que ara porta el seu nom: tot ben senzill, malgrat tot. I ben alegre.

Florint sobre florit

A hores d'ara, i per a la majoria de nosaltres, el vesc és poca cosa més que una planta curiosa i un poc extravagant, les utilitats de la qual han quedat reduïdes, com a molt, al seu ús efímer com a ornament nadalenc o com a coartada oportuna per a un bes més o menys fugisser. Utilitats banals, si es vol, però que enfonsen les seues arrels en una sòlida i antiquíssima reputació com a planta màgica i curativa, originada al seu torn en unes característiques biològiques i un cicle de vida certament cridaner. El vesc (o visc) és, com és sabut, una planta hemiparàsita --a diferència de les paràsites estrictes, també pot efectuar la fotosíntesi-- que només creix sobre les branques de certs arbres, per als quals pot acabar constituint una plaga. Les seues llavors, especialment adaptades a la dispersió per part dels ocells –el nom científic de la griva és Turdus viscivorus, açò és, menjador de vesc-- queden fixades a les branques, en ser expulsades junt amb els excrements de les aus, gràcies a la presència d'una substància especialment apegalosa, secularment usada com a pega per a enviscar. Tot i que actualment el seu ús medicinal està desaconsellat, ha estat àmpliament utilitzada en medicina popular per a tractar diverses afeccions. 

Hom pensa que van ser els trets singulars del seu cicle de vida, junt amb el seu caràcter sempre verd --que contrasta poderosament amb la nuesa hivernal de les branques de molts dels arbres sobre els quals viu-- els que van facilitar que se li atribuïra un caràcter sagrat: és ben coneguda la referència de Plini el Vell a les cerimònies que duien a terme els druides per collir-lo, i que tan familiars ens resulten a tots aquells que hem crescut llegint les aventures d'Astèrix. De fet, i a aquestes altures, no sabria dir si les meues simpaties pel vesc es deuen a la seua innegable singularitat biològica, o si més bé hauria de buscar-les en l'evocadora imatge de Panoràmix enfilant-se a un roure amb la seua falç d'or.

No sóc gens supersticiós, ni em preocupa especialment ser víctima dels llamps, els incendis o els mals esperits; però ja fa molts anys que quasi mai falta, penjat a la porta de casa, un ramellet de vesc. Com que a la meua comarca no es fa, solc aprofitar les eixides a Penyagolosa, els Ports o el Maestrat per fer-ne provisió, per la qual cosa estic acostumat a la forma que creix sobre els pins i a la què els botànics anomenen Viscum album subsp. austriacum. Aquest cap de setmana passat, però, vaig poder veure també, a peus del Moncayo, la subespècie tipus, que parasita altres arbres, i que creixia amb abundància sobre els ametlers. Tots dos, hoste i paràsit, es trobaven alhora en plena floració --el primer amb les seues bellíssimes flors blanques, el segon cobert per les discretes inflorescències groguenques que li són pròpies-- donant lloc a una original i suggeridora sincronia fenològica que em va fer pensar si no hi haurà al darrere algun tipus d'adaptació, potser per optimitzar la tasca dels insectes que els pol·linitzen. El cas és que, des de diumenge passat, un pomell de vesc florit torna a penjar de la porta de casa. I he de dir que, d'ençà que l'he posat, no m'ha caigut damunt ni un sol llamp. 

Un altre 8 de març amb poc a celebrar i molt a reivindicar. Començant pel fet evident que la igualtat --real i efectiva-- no és cosa d'un dia ni de certes 'celebracions' especialment lamentables, i acabant per l'evidència que no solament els avanços són molt més lents del que caldria exigir, sinó que fins i tot s'albiren retrocessos realment preocupants. Hui els recorde, a les meues filles, el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels; i a mi, em faig memòria que hi ha moltes formes de ser còmplice, de vegades sense ser-ne conscient. Bon cap de setmana!

Compte redó

Doncs això: que he tret comptes, i com que resulta que vaig nàixer un set de març de mil nou-cents seixanta-tres, a partir de hui deixe oficialment enrere la crisi dels quaranta i m'incorpore, a tots els efectes, a la cohort denominada "homes de més de cinquanta anys". És cert que, en general, em prenc aquest flamant ascens en la piràmide de població com una anècdota simpàtica, sense major transcendència a efectes pràctics; però he de reconèixer que, malgrat la seua suggeridora rodonesa, la xifra en qüestió em resulta un poc més inquietant que d'altres que l'han precedida, especialment quan es vincula amb conceptes i expressions de l'estil de "cinquantí", "mig segle" o "quinquagenari". Afortunadament, i hui per hui, no puc dir que tinga queixes rellevants respecte a les meues facultats físiques, i conserve les mentals pràcticament intactes --fins i tot diria que quasi per a estrenar. I a més, també poden utilitzar-se per al cas altres formulacions alternatives com ara la romana, segons la qual i des de hui mateix, he deixat de ser XL i he passat a la categoria L: una talla menys, doncs, així hui no em sabrà greu repetir de pastís, que un dia és un dia.

Diguem que aquesta podria simbolitzar una "L" de cinquanta, però també val per formular un desig: el de seguir aprenent, cada dia i sobre cada cosa, als cinquanta i als que siguen.