Històries de la Penya

El 4 de novembre de 1864, dia de Sant Carles, una gran revinguda del Xúquer va provocar danys enormes en la comarca de la Ribera. Tot i que va ser causada per un dels episodis de pluges torrencials relativament freqüents en aquestes terres, la coincidència entre les crescudes de diversos afluents del riu, junt amb la intensa desforestació de la conca de tots ells, van agreujar significativament els efectes destructius de la riuada. Nombroses veus van insistir a reclamar una intervenció decidida del Govern --a través del seu Ministerio de Fomento-- per tal de posar remei a una situació que venia repetint-se periòdicament, i que ja havia estat assenyalada des de finals del segle XVIII per autors com Cavanilles o De Lacroix. En la seua esplèndida "Memoria sobre la inundación del Júcar en 1864", el metge i enginyer forestal --nascut a Martorell-- D. Miguel Bosch i Julià va escriure: "Si no se detiene la destrucción de los montes de Valencia cada dia serán más frecuentes y desastrosas las inundaciones y más precario el estado de la agricultura". I el Ministerio, finalment, es va decidir a actuar: mentre els enginyers de camins dissenyaven obres de defensa per als nuclis urbans més vulnerables, un Reial Decret de 1888 va ordenar que s'iniciaren els treballs de reforestació en la conca del Xúquer, per a la coordinació dels quals es va constituir la corresponent Comisión de Repoblación.


Atesa la rellevant contribució del riu d'Albaida als desbordaments catastròfics del Xúquer, i tenint en compte l'estat de les forests de les muntanyes que hi vessen, la seua conca va ser considerada una de les àrees d'actuació prioritària, i entre el 1903 i el 1910 s'hi va dur a terme un programa de repoblacions i actuacions forestals de les quals l'enginyer responsable (D. Jenaro Mira y Juan) va deixar una detallada ressenya en la Revista de Montes l'any 1917. En total, i a més de traçar camins i sendes, edificar cases forestals i preparar vivers i altres instal·lacions, es van repoblar més de dues-mil sis-centes hectàrees en les serres de Benicadell i Agullent, majoritàriament amb pi blanc i pinastre (els assajos amb pins pinyers i negrals, carrasques, garrofers, xiprers i altres espècies no van donar resultat) i amb una finalitat bàsicament protectora: "Conocida la influencia que el Albaida ejerce sobre las inundaciones de la Ribera del Júcar, queda probada la importancia que tienen los trabajos hidrológico-forestales que se realizan en esta cuenca, con los cuales se persigue, además, proteger las tierras de cultivo existentes en las inmediaciones de la falda septetrional de la Sección y aumentar el caudal de las fuentes de carácter permanente".

Cent anys després, no és molt el que queda d'aquella intervenció exemplar que va canviar la cara de la serra i va donar faena i jornals a molta gent de la vall. Santiago Reyna i Jorge Boronat van publicar, fa uns anys, una interessantíssima comparació de fotografies històriques, gràcies a la qual es pot comprovar l'eficàcia de les repoblacions dutes a terme, però també els efectes devastadors dels incendis que, sobretot des dels anys 1970, han assolat en diverses ocasions aquestes terres. A hores d'ara, però, l'empremta de les reforestacions de principis del segle XX és encara ben visible en diversos sectors de Benicadell, com ara en els estreps nord-orientals de la serra: el preciós trajecte que puja, des del Ràfol de Salem, fins a la casa forestal de les Planisses (i des d'ella, fins el mateix cim de la Penya), n'és un bon exemple, tant pel que fa a la pineda que l'ombreja, com al propi camí amargenat pel qual discorre.

Ahir, després de molt de temps pujant a Benicadell per altres camins (a Benicadell, com a Roma, s'hi pot arribar per moltes vies diferents, i a mi em venen més a mà les que ho fan per l'esquerpa i descarnada vessant meridional), vaig tornar a recórrer aquella banda de la serra, amb la idea també de deixar-me caure per una senda, acabada de recuperar pels Amics de Benicadell, que s'aproxima al singular paratge conegut com les Marjaletes: una estreta i herbosa fondalada en la què la presència d'argiles impermeables facilita l'embassament temporal de l'aigua, i en la que es diu –no ho he pogut confirmar-- que fins i tot va arribar a conrear-se arròs; és probable, però, que més que amb el seu sentit actual d'aiguamoll, calguera relacionar el topònim amb el significat originari de la paraula àrab marj (prat), de la qual deriva... La Penya, ja ho sabeu, sempre té alguna història per contar, es mire des d'on es mire. O es puge des d'on es puge.

Fugaç

De vegades, les coses passen tan ràpides que, si no fóra pel reflex que projecten --sobre l'aigua, sobre la pell, sobre la vida-- potser no sabríem dir què és, realment, el que ha passat. I, de vegades, ni encara així...

Potser enguany està influint també aquesta primavera un poc atípica, que ha afectat la cria de moltes espècies d'aus; però diria --és una impressió-- que mai havia vist tan poques oronetes al poble com aquest any. S'ha comprovat, en tot cas, que la població ibèrica d'oronetes està patint, des de fa anys, un declivi accentuat: segons les dades recollides per SEO/BirdLife en el seu programa de seguiment d'aus comunes (SACRE), el seu nombre podria haver-se reduit, entre 1998 i 2011, en més d'un 20 % a causa de la destrucció de nius i, sobretot, de l'ús intensiu d'insecticides i pesticides en agricultura. Així que, posats a conservar, potser que comencem per allò que tenim més a prop... Bon cap de setmana!

No ens faran callar

Hui més que mai, al costat de la bona gent de Burjassot, i del seu alcalde, Jordi Sebastià, a qui l'extrema dreta --la mateixa que fa servir, de forma sistemàtica i amb una impunitat insultant, la mentida, l'amenaça i l'agressió-- ha posat en el punt de mira amb el beneplàcit, en aquest cas explícit, dels suetonis que ens governen. Ho he vist en molts dels comunicats que, arreu el País, estan manifestant el seu suport a l'alcalde de Burjassot, i ho faig meu perquè em sembla --hui més que mai-- especialment adient: no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.

Inter spinas

No és només pels colors, que ja es veu que també. És el seu aspecte quasi escumós quan es miren des de la distància, la sensual i elegant rotunditat de les seues formes encoixinades, o l'harmonia amb què es disposen entre les roques i el pedruscall... Aquests dies, el cim d'Aitana és --i sabreu disculpar-me el tòpic-- un autèntic i esplendorós jardí. D'acord, si t'hi acostes massa, punxa; però què no?

D'esquerra a dreta, Vella spinosa, Erinacea anthyllis, Hormathophylla spinosa i Genista longipes, algunes de les espècies --eriçades d'espines i de port pulvinular-- que formen part dels matollars d'alta muntanya característics d'Aitana i altres serralades del migjorn valencià, i dels quals ja he parlat alguna altra volta.

Contingències

Cada any, per aquestes dates, des de la meua Conselleria s'organitza la denominada "Setmana de la Biodiversitat": durant uns dies, investigadors i especialistes en diferents grups de sers vius prospecten de forma sistemàtica un terme municipal (enguany, el de Millars, un petit municipi de la Canal de Navarrés ubicat a peus de la Mola de Cortes) per tal de millorar el coneixement de la biodiversitat que alberga i deixar-ne constància en el nostre banc de dades. Organitzar una cosa així representa un esforç notable --els companys i companyes que se n'encarreguen directament poden donar-ne fe-- però per a nosaltres és també una bona oportunitat per fer un poc de treball de camp, per bé que sense deixar desatesa la feina habitual. Per no fer-ho llarg i lleig: m'havia fet compte, per tot plegat, que aquesta anava a ser una setmana un poc més complicada i amb més carretera de la que ja faig habitualment; però el mateix dilluns, el meu cotxe va decidir, pel seu compte i sense cap advertència prèvia, deixar-me tirat, canviar-me tots els plans i, ja de passada, fer-me miques el pressupost per a una bona temporada.

Ha estat, doncs, una setmana atrafegada, tot i que no s'ha semblat gaire a allò que tan acuradament m'havia planificat. Al remat, però, no pot dir-se que haja anat malament: mal que bé, amb l'entranyable autobús de línia i un poc més de paciència de la que faig servir habitualment, he pogut anar fent, i a més la feina feta a Millars ha donat resultats remarcables --dels quals, si n'haguera de destacar algun, potser triaria la troballa, per part dels companys que es dediquen a aquest grup, d'una excepcional i sorprenent població de madrilla del Xúquer, un peixet endèmic i en perill d'extinció. Però a més, amb tantes hores de bus amunt i avall, he tingut temps també per pensar i per fer-me alguns propòsits per al futur més immediat. Per exemple: a partir d'ara, i en la mesura possible, tractaré d'evitar que siga una màquina estúpida i deslleial qui decidisca sobre la meua llibertat. I si he de trair-la, que siga només per una presó d'amor i una bella carcellera. Bon cap de setmana! (i moltes gràcies per tot, monsieur Moustaki).