Boires d'estiu

Fa anys, quan feia de botànic i estudiava el Benicadell i la seua flora, vaig haver de fer l'estudi climàtic de la serra tal i com es feia llavors: amb fotocòpies dels fulls, que facilitava el Centre Meteorològic de València, en els quals els observadors havien anotat diàriament les dades més rellevants de cada estació. A partir d'aquestes anotacions, calculadora en mà, i assumint com a inevitables errades i llacunes, hom podia calcular les mitjanes mensuals i anuals dels diversos paràmetres, especialment precipitacions i temperatures, però també altres dades rellevants per tal de caracteritzar climatològicament la zona, com ara els dies de tempesta, de neu o de boira.

En analitzar les dades de l'estació meteorològica que durant quasi trenta anys va funcionar en la casa forestal de les Planisses --a uns set-cents metres d'altitud i molt pròxima a les enlairades cingleres que coronen la muntanya-- em va sorprendre la freqüència de dies de boira enregistrats en els butlletins mensuals: com a mitjana, quasi 45 dies a l'any. Però encara em va sorprendre més que un percentatge molt elevat d'aquests dies tingueren lloc en els mesos més calorosos i eixuts: juliol i agost. Més enllà de qüestions genèriques com la situació geogràfica de la serra o la seua orientació, ignore quina és la causa d'aquesta elevada freqüència de boires estivals; però sempre he pensat que és gràcies a elles que en aquesta serralada hi apareguen no poques plantes pròpies d'ambients frescals i humits que falten o són escasses en altres muntanyes pròximes.

He recordat tot açò (fins i tot, he anat a buscar, entre vells papers, algunes còpies esgrogueïdes dels fulls d'observació manuscrits que vaig fer servir quan estava escrivint la meua tesina) perquè, fent honor a l'estadística, Benicadell ens ha regalat aquestes matinades caniculars algunes imatges impagables. Imagine que l'efecte, mirat des del nord de la serra, seria poc més que el d'un núvol arrapat als seus costers, barrant-li el pas a la llum del sol; però vista des del sud, la boira matinal que s'acumulava a l'obaga semblava desbordar-se sobre la carena de la Penya, desfent-se després sobre les aspres i eixutes vessants meridionals de la muntanya. I és que, de vegades, tot és limita a adoptar el punt de vista adequat, fins i tot quan es tracta de la boira. I dels emboiraments.

D'emboiraments, encara: el cervell humà sempre m'ha semblat extraordinari. Però ara, que estic vivint dia i dia i a prop com va deixant de funcionar, crec que encara m'ho sembla més. Aterridor, també; però extraordinari, sense dubte.

Senyals de vida

Semblava que no s'acabaria mai, però també aquest bascós i atrafegat juliol ha quedat finalment enrere i, des d'ahir, estic oficialment de vacances. És cert que les circumstàncies familiars manen i, amb tota probabilitat, seran unes vacances un poc diferents a les d'altres anys; però vacances són, al cap i a la fi --quants amics i amigues voldrien, a hores d'ara, poder dir-ho-- i l'únic propòsit raonable per a les setmanes que venen és tractar d'aprofitar-les tant com es puga, que segur que no serà poc... Hi ha voltes que la felicitat ens ve a buscar sense haver-la demanada, i ens amara de dalt a baix com un xàfec d'estiu; però quasi sempre es fa més de pregar, i cal estar ben atent als revolts del camí per no passar-la de llarg, anar espigolant tota la que ens isca al pas, i no deixar de buscar-la per inhòspit i esquerp que semble el paisatge. En això estem, al remat. I aquest és, també, el desig: que passeu un feliç estiu!

Tramuntana

Imatge del GOB Mallorca

Hui, des de Mallorca, ens ve fum, i ràbia i tristesa: des de divendres passat crema sense control la Tramuntana, i s'ha tornat a cremar la Trapa. "El drama es repeteix. El foc ha cremat en hores l'esforç de moltes persones durant molts d'anys per restaurar ambientalment la Trapa. Haurem de tornar a començar", diuen els companys i companyes del GOB. Hui som molts els qui ens sentim molt a prop, d'ells i de la resta d'afectats pel foc. I en serem molts també els qui, d'una forma o d'una altra, els hi farem costat fins que la Serra, i la Trapa, tornen a reverdir. Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig.

"...i tanmateix el foc no aconsegueix mai consumir el caliu de la vida que batega colgada al clivell de la roca, embolcallada a la rabassa per l'escorça socarrada o endormiscada dins el petit espai d'unes llavors".

"Cançons per la Trapa" va ser editat el 1994, a iniciativa del GOB, després que un gran incendi assolara la major part de la finca i per tal d'aconseguir mitjans econòmics per a la seua recuperació, ara frustrada de nou pel foc. La "Cançó de vesprada", dels eivissencs Uc, és una de les divuit que formen part del disc, i del seu llibret he estret el paràgraf que hi ha més amunt i que, malauradament, cal tornar a recordar ara. 

Qualsevol nit...

Dissabte passat, com cada any per aquestes dates, el Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera va celebrar, amb la col·laboració d'altres entitats i col·lectius de la Safor, la seua pujada nocturna al Mondúber. Tampoc enguany vaig poder acompanyar-los --dissabte a la nit jo estava de boda per terres del Vinalopó-- però, atenent a la seua amable invitació, els vaig fer arribar quatre ratlles, una part de les quals no em puc resistir a reproduir ací:

Han passat moltes coses des de l’última volta que em vaig aplegar ací amb tots vosaltres. Bones, moltes, però també dolentes. Ens han deixat amics i companys; el foc ha tornar a assolar les serres del País, de la comarca i el mateix Mondúber, i la cobdícia i l’estupidesa d’uns quants segueix amenaçant les planes, les platges i les marjals que queden ara mateix als vostres peus. Però a tot això, i a molt més, vosaltres, les persones i les entitats de la Safor, molts dels què aquesta nit esteu ahí, heu sabut donar-li resposta des del coratge, la fermesa i la imaginació. Fent bandera de les paraules –encertadíssimes-- de Maria Josep Escrivà, heu treballat i seguiu fent-ho sense descans per tal que sempre, sempre, vença el verd.

Hi ha molta gent, al nostre País i fora d’ell, interessada en fer veure que som una societat adormida, tova, dòcil i vençuda. No seré jo qui negue que, amb massa freqüència, els fets --i les majories absolutes-- semblen donar-los la raó; però nosaltres sabem que només ho sembla. Malgrat tots els entrebancs, malgrat els silencis, els menyspreus, les dificultats i les agressions --moltes de les quals venen de qui se suposa que ens representa a tots i a totes-- hi ha un País Valencià diferent, real, actiu i compromès, que mai s’ha resignat al paper al què han volgut relegar-lo, i que creu en un futur diferent i més digne per a la seua terra, la seua llengua i la seua gent. Un País Valencià del qual vosaltres –persones, col·lectius, entitats—en sou exemple viu i part insubstituïble.

M’agradaria que, si més no amb la mateixa freqüència amb que la nostra terra és notícia per la corrupció, la incompetència i els excessos dels nostres governants, ho fora també per la capacitat de resistència, per l’entusiasme i la creativitat amb que una part gens menyspreable de la nostra societat fa front a una situació de la qual l’autèntica majoria de valencianes i valencians no és còmplice, sinó víctima. M’agradaria que es reconeguera el vostre esforç i el de molta gent com vosaltres arreu de les nostres comarques; que es divulgaren i es valoraren com mereixen experiències originals i pioneres que van molt més enllà de la mera conservació ambiental i que exploren nous models en l’àmbit econòmic, social o cultural, projectes que obrin camins i que representen un referent imprescindible per a tots aquells que ens interessem per aquestes qüestions. 

Estic convençut que comencen a bufar nous vents per a la nostra terra. Potser es tracta, encara, d’una brisa suau, però vull pensar que res no podrà parar-la i que anirà a més. Vivim encara temps complicats, però la situació ha de començar a canviar, i és probable que ho faça abans del que ens pensem. Serà llavors l’hora d’aprofitar l’experiència, de les propostes en positiu, dels acords, de la generositat, d’unflar les veles i mirar avant. Serà, o millor encara, comença a ser-ho, i convé que no ens encantem perquè ens queda encara molta faena per davant i –ho dic sovint—ens han deixat molta merda per agranar. Ells, malgrat tot, faran el possible per evitar que gire el vent, i no ens ho posaran gens fàcil: tenen els diners, les màquines, mentides que han volgut fer-nos passar per veritats i lleis fetes a la seua mida. Però la nostra força és molt major, perquè pot encabir-se sencera en uns pocs versos d’Estellés: 

Segueix, empeny, ens agrupa, ens convoca

i no podrem defraudar-la o deixar-la. 

M’estime molt el meu País.

Ja ho dit més d'una volta: al meu parer, qualsevol possibilitat de canvi real i durador al País Valencià passa per consolidar, estendre i enfortir el paper dels seus moviments socials. I una bona forma de fer-ho és, també, conèixer --i reconèixer-- la tasca de moltes persones i entitats que, des d'àmbits molt diversos i sota visions també diferents, segueixen malgrat tot fent camí. I per cert, i ja que parlem de la Safor: em sume també a les veus que exigeixen a l'inefable alcalde de Gandia que faça ús del poc coneixement que sembla tenir, i que respecte l'escultura d'Antoni Miro que commemora la Batalla d'Almansa. Encara que els madrilenys "no l'entenguen".

A distància

Va rellegir una volta més la carta que acabava d'obrir. Després de pensar-ho una mica, va agafar la ploma i  un dels petits fulls perfumats, i va escriure: "16 de març de 1899. Estimat: jo porte el picardíes negre que t'agrada tant. Ara mateix vaig a ficar-me al llit. I tu, que dus posat? Vinga, descorda't el pantaló... Teua, Ernestina". Va doblegar amb cura el paper, el va ficar dins d'un sobre i el va deixar sobre la tauleta per enviar-lo al dematí. "Serà le dernier cri entre les parelles parisenques", va pensar mentre s'endormiscava, "però a mi, açò del sexe a distància no m'acaba de convèncer..."  

Per a la proposta de Carme, que no ens ha volgut deixar sense "Relats conjunts" aquest estiu. Per cert: hi ha un detall, al quadre de Ramon Casas, que indica clarament que la protagonista de la imatge té (o ha tingut) parella estable durant molt de temps. Endevineu quin?