Paraules i paisatges

“Millor que tornes pel mateix camí. Si vas per ahi al maïc, et clavaràs en la xara i et costarà eixir”. Havia pujat fins el cim del Tossal de Migdia seguint el sender abalisat que hi porta des de Benigembla, i buscava alguna alternativa que m'estalviara la sempre enutjosa repetició del trajecte en la tornada; però davant l'avís, fet en el preciós valencià d'aquestes rodalies de la Marina a cavall entre Tàrbena i Castell de Castells, vaig optar per no deixar sendes velles per novelles i desfer la major part del camí fet. En tornar a casa, vaig comprovar que hi ha una bona opció per a fer una ruta circular, que deixe per a la pròxima ocasió --junt amb el propòsit de no eixir tan sovint a la muntanya sense haver-ho planificat un poc millor. Però sobretot, vaig veure d'entendre millor alguns detalls de l'advertència, en els què probablement haureu reparat, i que no m'havien acabat de quedar clars.

Quant a “xara”, no em va costar massa esbrinar-ne el sentit: diu l'Alcover-Moll que vol dir “garriga, bosc d'arbusts o mates”, així que el que em van voler advertir és de la dificultat de caminar per un terreny embosquinat, probablement un dels feréstecs argelagars que sovintegen en aquestes terres. Amb “maïc”, però, no vaig tindre tanta sort: una ràpida revisió a la cartografia disponible va deixar clar que es tractava d'un topònim, repetit a més en diversos indrets (es Maïc de la Manxa, es Maïc Malea, es Maïc Solana, fins i tot Es Maïquets) pròxims entre ells i dins el terme de Benigembla. Però quant al possible significat de la paraula, que evocava un origen mallorquí –si més no per la presència de l'article salat-- no vaig saber trobar cap referència ni en la ja esmentat Diccionari Valencià-Català-Balear, ni tampoc a l'Onomasticon de Coromines.

Inicialment, i a falta de millor criteri, em va vindre al cap una possible relació amb el cognom Maiques, habitual en moltes comarques valencianes. Però vaig caure en el compte que tots els 'Maïcs' es troben a costat i costat del barranc que discorre a peus de l'escarpada serra de Ses Cordelleres –també coneguda com Solana de Bijauca--, i que en alguns mapes apareix com a Barranc de l'Almadic o dels Almadics; topònim, aquest si, recollit per Coromines, que el fa derivar de l'àrab al-madîq, "espadat rocós vora un curs d'aigua", que s'escau d'allò més a l'indret. I com que la ignorància i l'atreviment van de la mà, i jo vaig ben servit d'una i de l'altre, vaig voler suposar la transformació --que intuïsc com a ben senzilla-- des d'aquest al-Madiq dels moriscos fins es Maïc dels colons mallorquins, que vingueren a poblar les terres que aquells hagueren d'abandonar. Ja ho veieu: paisatges que guarden paraules, paraules que guarden històries... Sempre compensa, caminar per la Marina.

L'esquerpa muntanya del Cavall Verd, últim reducte de la resistència dels moriscos
d'aquestes comarques abans de la seua expulsió.

És evident que hi ha molt, en els nostres topònims, d'herència andalusina. Però no és, ni de bon tros, l'únic aspecte en que aquesta herència es manifesta. I he pensat, llavors, en la veu extraordinària de Mara Aranda... Bon cap de setmana!

Murèth 1213

imatge de la xarxa

"E aquell dia que féu la batalla havia jagut ab una dona, si que nós oïm dir depuis a son reboster, qui havia nom Gil, e fo puis frare de l'Espital, qui havia estat en aquell consell, e altres qui ho viren per sos ulls, que anc a l'Evangeli no poc estar en peus, ans s'assec en son seti mentre es deïa. E ans que fos la batalla volia's metre En Simon de Monfort en son poder per fer sa volentat, e volia's avenir ab ell; e nostre pare no ho volc prendre. E quan viren açò lo comte Simon e aquells de dins, preseren penitència, e reeberen lo cos de Jesucrist, e dixeren que més amaven morir al camp que en la vila. E, sobre açò, eixiren combatre ensems en una. E aquells de la part del rei no saberen rengar la batalla ni anar ajustats, e feríen cada un ric hom per si, e feríen contra natura d'armes. E per lo mal ordonament, e per lo pecat que era en ells, hac-se a vençre la batalla, e per la mercè que no hi trobaren aquells qui eren de dins. E aquí morí nostre pare; car així ho ha usat nostre llinatge totstemps, que en les batalles que ells han feites ne nós farem, de vençre o morir." 

Jaume I, "Llibre dels Feits" 

Si ahir va fer dos-cents noranta-nou anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques, hui en fa huit-cents de la batalla de Muret (Murèth, en occità gascó), en la què va perdre la vida el rei Pere, pare de Jaume I. Muret és considerada com el final de la influència catalanoaragonesa i l'inici de la dominació francesa sobre les terres que ara anomenem Occitània, i tret del que he pogut anar espigolant ací i allà, poca cosa més puc dir sobre aquest tema; però no volia deixar passar l'ocasió de fer-ne esment, encara que només siga per lamentar la la meua ignorància --i de la majoria dels valencians i valencianes, em tem-- sobre un (altre) episodi sense el qual, probablement, la nostra història podria haver estat molt diferent. I per recordar també aquell País germà, tan proper i tan llunyà alhora, que lluita, malgrat tot, per sobreviure.

Tot i que viscuda des de la distància, resulta difícil posar en paraules l'emoció d'haver pogut presenciar ahir una expressió de voluntat de ser de la magnitud i la rotunditat de la Via Catalana. Potser em quedaria, simplement i tal com deia ahir mateix Vicent Partal, amb la sensació d'estar vivint un moment històric. Històric, evidentment, per Catalunya; però també per a nosaltres, pel que té de simbòlic i encorajador veure com una part del País, espentada per la pròpia societat, ha encetat un camí que no té marxa enrere. I emocionant, també, poder resseguir baula a baula la cadena de blogs que, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de Carme, Assumpta i Sargantana --moltíssimes gràcies!--, ha enllaçat aquests últims dies més de tres-centes veus, de llocs diferents i amb diferents accents, però amb una mateixa idea: serem allò que vulguem ser. 

Via Catalana a Vinaròs. Imatge de la Veu del País Valencià

Enllaçat: una baula i una flor

M'arriba, la cadena, des del Quadern de mots, i segueix avant cap a Jo Rai!. Jo només hi pose, amb accent valencià i des dels peus de Mariola, una baula més. Perquè el Sénia no és frontera i com més curt ens lliguen, més perill tindran. Perquè crec que Catalunya és també una part de la meua terra, i la vull lliure. I perquè aspire a que el País Valencià hi puga compartir, algun dia, aquest futur en llibertat. No és miracle, ni és un malson: m'ha tocat, i és la meua feblesa...

Hi ha molts països que tenen flors o plantes com a símbol, des del card escocès al ceibo argentí, tot passant pel roure basc, la dàlia de Mèxic o el lliri d'aigua d'Etiòpia, per citar només uns pocs exemples. Alguna volta, com a passatemps sense més pretensions, he pensat quina planta podria fer aquest paper als Països Catalans. Mai he gosat passar d'ahi, perquè hi ha massa factors --històrics, simbòlics, estètics-- que ignore i que caldria prendre en compte; però quasi sempre, quan pense en aquestes coses, acaba venint-me al cap el bruc d'hivern, que al sud anomenem també cepell. I sobretot ho fa, ho reconec, per les meues inclinacions biogeogràfiques: sense ser exclusiu de les nostres terres --es troba també en la Mediterrània Central i en el nord d'Àfrica--, l'extrem occidental de la seua distribució s'estén per les Balears i les terres baixes de Catalunya i el País Valencià. Però també perquè forma part fonamental de les nostres frugals i tenaces brolles, i pels seus encisadors ramells de flors rosades, que comencen ara a esclatar i que ompliran de color les nostres muntanyes durant tot l'hivern. Segurament, hi ha moltes altres espècies amb mèrits molt majors per a ser elevades a la categoria de símbols. Però a mi, quan pense en aquestes coses, m'agrada dir que sóc del país en el què floreix el cepell...

Pensant en camins

En els últims anys, la senyalització i l'abalisament de camins ha experimentat, en les nostres terres, un creixement exponencial: entitats, organismes i administracions molt diverses han contribuït, amb les seues iniciatives, a dotar el nostre territori d'una xarxa extensa (i de vegades, extraordinàriament atapeïda) de senders senyalitzats. No hi ha dubte que aquestes iniciatives, quan es duen a terme de forma ordenada, coordinada i responsable, poden tindre efectes positius, tant per a la mateixa pràctica de l'anomenat senderisme --i, per extensió, a la contribució d'aquesta pràctica a les necessitats de lleure de la població i a les estratègies de desenvolupament rural de certes àrees-- com, molt especialment, pel que fa al manteniment o la recuperació dels propis camins.

Però resulta també innegable que, en ocasions, l'abalisament pot tindre efectes negatius o, almenys, indesitjables. La popularització de certs recorreguts, arran de la senyalització dels mateixos, acabarà tenint quasi sempre com a conseqüència un increment en el seu ús, la qual cosa pot representar una amenaça sobre determinats elements naturals o patrimonials (una planta endèmica, un niu de rapinyaire) especialment sensibles a la freqüentació humana. Però sense arribar a aquests extrems --fàcils d'evitar, en tot cas, amb la planificació adequada-- la decisió d'abalisar un camí té també efectes sobre altres senders alternatius, sovint tan tradicionals i recomanables com aquell, que tendeixen a ser abandonats i a anar perdent-se, de vegades molt ràpidament.

Ho pensava, fa uns dies, a tall d'una de les meues freqüents eixides a Benicadell. Fins fa pocs anys, quan s'encarava la pujada a la Penya des dels Fontanarets d'Albaida, i una volta s'arribava al Coll de Turballos, hom podia escollir entre dues opcions igualment interessants i amb traces de ser usades de forma habitual: una, que avança per l'obac de la serra, actualment abalisada i que ha esdevingut d'ús massiu; i una altra, que vaig triar en aquesta ocasió, que ressegueix el llom de la serra cap a llevant, crestejant pels alts del Morral i la Coca fins el Pla del Serrellar, on acaba ajuntant-se amb la primera opció, i també amb el cami que puja des de Gaianes --a hores d'ara, també abalisat. A jutjar per l'evidència --l'antic senderol s'endevina entre la brolla, però hi ha molts trams, sobretot en els pendents, en els què sembla pràcticament perdut-- poca gent segueix actualment aquest camí, tot i la seua bona petja i les vistes espectaculars que ofereix. És només un exemple, però sense eixir d'aquestes comarques i de les muntanyes que més sovintege, se m'acudeixen dotzenes de casos més.

Evidentment, no m'opose a la senyalització de certs camins com a forma per a facilitar el seu ús públic, com tampoc se m'acudiria demanar que tots i cadascun dels senders que travessen les nostres serres hagen de comptar amb algun tipus de senyalització més o menys conspícua. Però, si més no des del món de l'excursionisme (no necessàriament senderista), alguna cosa caldrà fer: seguir reclamant inventaris locals o comarcals de senders i camins públics i tradicionals, per exemple, que servisquen com a mínim per a documentar la seua existència; o tractar de fomentar --amb les degudes precaucions i de la forma que en cada cas siga més convenient-- el coneixement, la conservació i l'ús responsable de tots els senders que, des de temps immemorial, recorren les nostres muntanyes, i no solament d'aquells que, per la raó que siga, hom ha decidit senyalitzar i/o homologar. Al remat, és el conjunt dels camins i senders allò que representa un patrimoni ric i extens amenaçat, com tants altres trets del nostre món rural, de desaparició. O, en el millor dels casos, de banalització.

Una volta més, la falta de temps m'ha impedit comentar amb el detall que hauria volgut alguns assumptes que m'han interessat aquests últims dies, des de la celebració imminent del IV Aplec Ecologista del País Valencià (a peus de Benicadell, precisament) al patètic i frustrat intent de boicot al gran Pep Gimeno "Botifarra" per part dels descerebrats de sempre. I de Madrid, les Olimpíades, i la reacció --com és habitual, plena de seny, autocrítica i esportivitat-- que ha produït, en els mitjans del règim, la decisió del COI, ja ni en parlem. Jo ja tenia aparaulada ma casa com a subseu per a les carreres de caragols...

Estellés, sempre

Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos com per un
incendi espés, entre un fum, unes flames,
obrint-me pas, decidit i penós.
Tinc un record vermell a les pupil·les
--la vermellor d’unes flames o sang--,
com el record d’una boca de forn
on hagués vist tota la llenya encesa.
Ulls socarrats, incendiats, de veure’t.

(Els pits, les cuixes 

rodonesa bessona
del flanc, el sexe,
entre la molsa uns llavis,
tanta bellesa, tanta.

Una alegria,
la fúria secreta
d'una carn tendra
que s'oferia, viva,
febrilment, en silenci.

Àvids, uns llavis
entre una fosca molsa,
inquiets, tendres:
amb dos dits els obrien
les cautes mans expertes.)

Si vos deixeu caure de tant en tant per aquestes planes, ja haureu vist que, amb freqüència, recorren als versos d'Estellés per tal d'il·lustrar moments, o bé estats d'ànim. M'adone, però, que rarament hi ha trobat lloc la vessant més vital  ("genialment obscena", en deia Fuster) de la seua poesia: la que canta el sexe, el cos i el desig. Així que hui, que acabe vacances, m'ha semblat escaient aprofitar un any més aquesta Diada d'Estellés (la quarta, ja, d'ençà que Josep Lozano va proposar celebrar-la coincidint amb la data de naixement del mestre) per fugir de tristeses i de solemnitats, i canviar-les per flors d'entrecuix i rodonors invictes; que ja ho deia, també, el mateix Estellés: "Si no és alegria / no vull poesia".

Et mossegaria 
els llavis i els pits, 
uns mossos petits.