Eco (relats conjunts)

Com si brollara des del mateix centre de la terra, la remor, a penes perceptible al principi, va anar guanyant intensitat fins esdevindre un paorós estrèpit, una mena de tro persistent, esgarrifós i atordidor que semblava colpejar amb violència les parets del fiord i que durant uns segons interminables els va glaçar la sang en les venes. Després, el baluern va anar perdent força i va acabar fonent-se com un murmuri entre les muntanyes i la mar. Poc a poc, a mesura que tornava la calma, van anar recuperant l'alè.

--Què ha estat això!? Ha estat aterrador! Només Thor, amb el seu martell, pot haver produït un soroll tan esborronador... Per un moment, he pensat que havia arribat el Ragnarök i que ens hi trobariem al bell mig de la batalla...

--Jo crec que el que hem sentit ha estat l'estrèpit de la mar al precipitar-se cap a l'abisme de la fi del món... Potser ens hem allunyat massa del poble sense adonar-nos-en i caldria que tornàrem sense tardar.

--Ehem... d'això... Si, d'acord que tornem al poble com més aviat millor; però no patiu per l'abisme del fi del món ni pel martell de Thor: em sembla que ha estat el peix fermentat del rakfisck que hem menjat abans d'eixir, que m'ha sentat com un tir... Això si: he de reconèixer que l'eco d'aquest fiord és, simplement, espectacular...



Posant-me al dia --amb retard; aquesta és la del mes de gener, però em sabia greu deixar-la passar-- amb les propostes de relats conjunts. 

Ruïnes

Vaig eixir buscant ametlers –enguany, la floració en terres de l'Alcoià i el Comtat està sent realment espectacular-- i, quasi sense adonar-me, vaig acabar al capdamunt del turonet, esvelt i enlairat, on els musulmans van bastir el que ara coneixem com Castell de Travadell. Castell modest, per comparació amb altres fortificacions de la comarca; però privilegiat per la seua ubicació, sobre un esperó avançat del Morro del Salt, des de la qual es domina l'estratègic Portet de Billeneta, pas necessari entre la vall a la qual dona nom el castell –la Vall de Travadell-- i la veïna i igualment recomanable Vall de Seta. I al voltant del castell, per cert, una esplendorosa població florida –és, també, una d'aquelles flors de l'hivern-- de garrofers de moro, una de les plantes més interessants de les que poden trobar-se a les nostres terres, la curiosa història de la qual (incloent-hi la seua cridanera predilecció pels castells i altres restes arqueològiques, sobretot medievals) em reserve per a un altre moment perquè paga la pena parlar-ne amb calma.

Ben poc queda, a hores d'ara, d'una construcció que, pel que se sap, pot tindre els seus orígens en el segle XII, però que va ser objecte de nombroses modificacions posteriors, sobretot després de la conquesta feudal. A penes alguns fragments de mur que es confonen amb la roca sobre la qual s'edificaren, i que segurament passen desapercebuts –ho pensava, càmera en mà, de cara al paisatge que s'albira des del turó-- per a la majoria de la gent que passa als seus peus. Gent que, com jo mateix, recorre aquests dies les estretes i revirades carreteres de la muntanya atreta pels espectaculars paisatges plens d'ametlers florits; però que poques vegades repara en el patrimoni excepcional (castells, masos, molins, bancals, pous de neu...) que s'amaga darrere d'aquesta imatge. Com tampoc sol reparar en el paper de generacions de llauradors que, des de fa segles i fins ara mateix, han anat configurant aquest paisatge que ara considerem digne de ser visitat pels seus valors estètics, però que té la seua raó de ser en l'agricultura, i que depen en última instància d'aquesta --i dels massa sovint invisibles agricultors-- per tal de sobreviure. Un paisatge que, reduït al paper passiu d'escenari per a fotos de diumenge, acabarà inevitablement convertit, com el mateix castell, en ruïnes. Fotogèniques i venerables, sense dubte; però ruïnes.

Ja n'he parlat altres vegades, però no està de més insistir: si es tracta de vincular l'agricultura amb el paisatge i els seus valors, de fer visibles als llauradors i de dignificar la seua tasca –que va molt enllà de la simple producció-- és inevitable pensar en el projecte Microvinya, que segueix obrint-se camí malgrat les dificultats i gràcies a l'empenta i l'entusiasme dels seus promotors. Si no el coneixeu, no deixeu de visitar la seua web. O quasi millor, reserveu un cap de setmana per passar-vos pel celler, visitar les microvinyes i gaudir-ne amb uns vins que parlen amb accent d'ací.

Flors d'hivern

Fa anys vaig escampar, en els racons ombriencs del pati, un grapat de rizomes que havia agafat en un tarongerar de la Valldigna. I deu haver-los agradat el lloc, perquè cada any en broten --i en floreixen-- uns quants més que l'anterior. M'agrada la planta (les seues fulles cordades i brillants, i la característica inflorescència recoberta per una vistosa espata blanca i verda), que no desdiu gens d'altres parents forans de sòlida reputació jardinera. I m'agraden també els noms amb que, a causa de la seua aparença singular, és coneguda a les nostres terres: el primer que em ve al cap és cresolets, però també he sentit dir-li sovint apagallums o frarets, els quals trobe igualment escaients; a altres llocs se la coneix també com rapa, dragonera o cugot. La talla modesta i l'aspecte discret fan que no puguen competir, posem per cas, amb l'esplèndida i ostentosa floració de l'ametler; fins i tot, sense eixir del jardí, el contrast amb els narcisos --que comencen ara a florir-- o les violes els fa pràcticament invisibles a ulls poc avesats. Però ja siga pels costers pedregosos de les nostres serres, o pels racons ombriencs de patis i jardins, les sòbries congregacions de frarets mereixen, almenys tant com ametlers, narcisos o violes, el qualificatiu de flors de l'hivern.

Viure sense blog

No ho havia previst així, i per tant no ha estat una decisió conscient ni premeditada; però trec comptes i, entre unes coses i altres, han passat quasi tres setmanes senceres sense treure el cap pel blog, en el què si no recorde malament ha estat el període més llarg d'inactivitat blogaire –incloent-hi, fins i tot, les vacances d'estiu-- en els quatre anys de vida de la línia. “Unes coses i altres” han estat, essencialment, una temporada especialment atrafegada en la faena, que ha mantingut ocupat el meu cervell oligoneuronal més enllà de la seua capacitat normal, i les successives reestructuracions horàries derivades de les responsabilitats familiars i de l'evolució –no sempre previsible-- de les circumstàncies que les condicionen. Sense tant de romanç: falta de temps. O, potser amb més propietat: falta de ganes de dedicar-li, al blog, el poc temps lliure de què he pogut disposar aquestes últimes setmanes.

Perquè aquest tercer factor (diguem-li, per entendre'ns, la peresa) ha tingut també una rellevància innegable en aquest temps en què, per primera volta des de feia quatre anys, he viscut sense blog. Peresa, tot s'ha de dir, no tant d'escriure –cosa que no he deixat de fer, per bé que sobre altres suports i amb altres finalitats-- com de fer-ho sobre certes coses: haver de defensar contínuament el que un considera obvietats (des de la catalanitat essencial del valencià a la necessitat de conservar els pocs espais litorals que han sobreviscut a la desfeta, tot passant per la barbaritat de posar en perill la nostra mar i tot el que representa des dels punts de vista cultural, ambiental i fins i tot econòmic) acaba sent molt pesat. Sobretot, quan hom constata, per enèsima vegada, que en aquest País això de qüestionar obvietats no és solament cosa de rucs relinquits, illetrats inguaribles i polítics corruptes, ignorants i traïdors: ara i ací, la defensa entusiasta de la irracionalitat i l'estultícia representa un fenomen transversal que abasta des de la barra del bar de baix de casa fins al despatx de l'Honorable Senyor President del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana, a qui Deu guarde per molts anys i a qui Santa Llúcia li conserve, també molts anys, la vista.

Digueu-me innocent, doncs; però torne al blog, després d'aquest inesperat però reconfortant parèntesi, amb el propòsit irrenunciable de seguir, diguem-ho així, defensant obvietats. Com ara, posem per cas, que siga la ciència qui s'ocupe de definir allò que cau dins de l'àmbit exclusivament científic; que els polítics no anteposen els seus interessos personals, partidistes o corporatius als de la societat a la qual se suposa que representen i serveixen; que qui diu defensar una llengua tinga almenys la dignitat de fer-la servir de forma habitual i mínimament solvent; o que el dret a gaudir d'un paisatge estimable i un medi ambient saludable no siga vist com un luxe prescindible o una mania de quatre ecologistes excèntrics, sinó com una necessitat vital per al nostre futur i el dels nostres fills. Si, segur que de tant en tant tornaré a cansar-me de dir tot això que vosaltres ja sabeu i que, de fet, defenseu en primera línia de batalla. Llavors, si em pot la peresa, potser parlaré de plantes i caragols, d'alguna muntanya pujada o per pujar, o d'una eixida a pescar, des de Xàbia, amb gent de la qual hi ha molt a aprendre; i en haver descansat, i mentre faça falta, tornarem a les obvietats. Fins que arribarà el dia en que podrem dedicar-nos a altra cosa --a avançar, per exemple-- perquè les coses òbvies seran, simplement, òbvies. O, si ho preferiu, òbvies. 

Les infames embranzides de Fabra i els seus sequaços contra el català no són les úniques 'ponentades' que hem de suportar darrerament en aquesta terra: dies i dies de ventades i aquest migdia, a València, vint-i-huit graus. A mi, que sóc persona d'ordre, no m'apanya gens aquest oratge impropi i desbaratat, i ja sabeu que el vent, sobretot el de ponent, em treu de polleguera; però ja que pel moment no s'hi pot fer res --i a més, sembla que prompte tornarà el fred-- tractarem d'aprofitar-ho. Bon cap de setmana!

Quatre

"Une direction inexacte donnée aux réverbères établis à Iviza, sur la montagne Campvey, rendit les observations faites sur le continent extrêmement difficiles. La lumière du signal de Campvey se voyait très-rarement, et je fus, pendant six mois, au Desierto de las Palmas, sans l'apercevoir, tandis que plus tard la lumière établie au Desierto, mais bien dirigée, se voyait, tous les soirs, de Campvey. On concevra facilement quel ennui devait éprouver un astronome actif et jeune, confiné sur un pic élevé, n'ayant pour promenade qu'un espace d'une vingtaine de mètres carrés, et pour distraction que la conversation de deux chartreux dont le couvent était situé au pied de la montagne, et qui venaient en cachette enfreindre la règle de leur ordre"

François Aragó, "Histoire de ma jeunesse" 

No vam arribar a veure Eivissa, tal i com pretenia Méchain i com va aconseguir finalment, després de moltes feines i no pocs avorriments, el rossellonès Aragó. Però el cim culminant del Desert de les Palmes, que ara anomenem Bartolo ("deu ser nom d'algun cultivador o propietari local", diu el perspicaç Coromines, que reivindica per a la serra el nom antic de Maigmudella) ens va regalar moltes altres vistes remarcables, des del  propi Montgó --l'altre vèrtex del triangle que perseguien els geodesistes francesos-- a les Columbretes, amb Penyagolosa a l'esquena i el Prat als peus. Unes vistes --amb excel·lent companyia-- ben diferents d'aquelles que m'ocupen la majoria dels caps de setmana, i que han fet que no siga fins avui que puga recordar que, fa ara quatre anys i un parell de dies, aquest blog va començar el seu camí. Moltíssimes gràcies, un any més i de tot cor, a tots els amics i amigues que vos deixeu caure per aquestes planes: sense vosaltres --no sabria dir-ho d'altra forma-- res de tot açò tindria sentit. I en gran part és per això, i gràcies a vosaltres, que la línia comença hui mateix el seu cinquè any: d'històries per contar, em fa l'efecte que no en faltaran. Del mateix Aragó, sense anar més lluny, i de la seua visió del País a principis del segle XIX ("Les habitants de ces trois provinces --Catalunya, Aragó i València-- se détestaient cordialement (...) Telle était leur animosité, en 1807, que je pouvais à peine me servir à la fois de Catalans, d'Aragonais et de Valenciens, lors que je me transportais avec mes instruments d'une station à l'autre") podrien dir-se moltes coses; de temps per fer-ho, ja anirem veient-ho.

.