D'ací (o no)

A la Mediterrània Occidental hom pot trobar, en l'actualitat, dues espècies diferents de tortugues de terra, totes dues d'aspecte molt similar i incloses dins el gènere Testudo. La primera, coneguda com a tortuga mora (T. graeca), viu sobretot en les serralades semiàrides del sud de Múrcia i el nord d'Almeria, tot i que també es coneixen petites poblacions en Doñana, Mallorca i Formentera. Quant a la segona, se la denomina habitualment tortuga mediterrània (T. hermanni) i, con l'anterior, es considera una espècie extremadament rara, ja que tot i que apareix també a Mallorca i Menorca –on pot arribar a ser localment abundant--, l'única població ibèrica considerada com a autòctona es la que viu al massís de l'Albera, en l'Alt Empordà. Altres poblacions existents en el sud de Catalunya són fruit de reintroduccions recents –al Garraf o al Delta de l'Ebre, per exemple-- o bé tenen encara un estatus dubtós, com succeeix amb la del Montsià. En canvi, en el cas de la tortuga mora, l'opinió més estesa entre els especialistes advoca pel seu caràcter indiscutiblement al·lòcton, tant en la Península com a les Illes.

No hauria de sorprendre, tenint en compte les característiques d'aquests rèptils fascinants, que a hores d'ara siga difícil esbrinar quina va ser la seua àrea de distribució originària, o decidir si les diferents poblacions conegudes tenen caràcter natural o han estat fruit d'introduccions més o menys antigues, deliberades o accidentals: a més de simpàtiques a ulls humans, que les apreciem fins i tot com a animals de companyia, les tortugues són fàcils de transportar, s'adapten amb pocs problemes a la vida en captivitat i, eventualment, poden ser consumides com aliment. És fàcil suposar, per tot això, que aquests animals han d'haver acompanyat en els seus desplaçaments als pobles que han viscut a la Conca Mediterrània des de fa molts mil·lennis, per la qual cosa la seua presència en un lloc determinat pot ser fruit d'aquests desplaçaments, i no de la pròpia capacitat de dispersió d'aquestes espècies.

Amb aquests antecedents, l'arqueologia i la paleontologia representen una font d'informació imprescindible per a investigar el caràcter autòcton o no de les poblacions ibèriques de Testudo. Així, i pel que fa a la tortuga mora, la falta de testimonis fiables de l'espècie en el registre paleontològic i arqueològic, i l'estreta similitud genètica entre les actuals poblacions ibèriques --i balears-- i aquelles que procedeixen del nord d'Àfrica, justificarien la seua consideració com a exòtica, tot i que ara com ara no resulta possible saber quan va tindre lloc la introducció de l'espècie: la hipòtesi que vincula l'arribada de les tortugues mores amb l'expansió de l'Islam és temptadora, però no hi ha dades concloents al respecte i és molt probable que la seua introducció siga molt més recent. Altres referències esporàdiques de l'espècie en diversos indrets del vessant mediterrani ibèric correspondrien, en tots els casos, a exemplars assilvestrats.

A diferència del que succeeix amb T. graeca, les tortugues mediterrànies sí que apareixen documentades en nombrosos jaciments arqueològics. Segons aquestes evidències, en el passat l'espècie hauria ocupat una àrea molt major que l'actual, la qual s'estendria no solament per tota la franja mediterrània de la Península, sinó que fins i tot assoliria les costes del centre de Portugal. M'ha sorprés constatar, per exemple, que l'Abric del Pastor, a l'alcoià Barranc del Cint –del qual parlava fa poc a tall d'altres qüestions-- alberga restes abundants de closques de tortuga mediterrània, les quals sembla que eren capturades i consumides pels caçadors neanderthals que ocuparien les vall d'Alcoi fa cent-mil anys. A partir del Paleolític Mitjà, però, i per causes –segons l'opinió dels especialistes-- de caràcter eminentment climàtic, la seua àrea ibèrica va anar reduint-se fins quedar limitada, en el cas de la Península, a la població empordanesa abans esmentada. La presència de T. hermanni en les Illes hauria d'atribuir-se, en canvi, a una introducció humana, per a la qual es postula una antiguitat d'uns tres-mil anys.

Més enllà de les evidències arqueològiques, no hi ha constància fiable de la presència recent de Testudo hermanni en terres valencianes. Però malgrat això, la raresa general de l'espècie, considerada en perill d'extinció per la legislació estatal; la relativa proximitat de les poblacions del Montsià, les quals i com s'ha dit podrien ser també autòctones; i, sobretot, la presència d'hàbitats potencialment aptes per que hi visca, van fer que, fa ja uns quants anys, l'administració valenciana iniciara un projecte que perseguia la implantació (o reimplantació) de poblacions de tortugues mediterrànies al País Valencià. Tot i que recentment aquestes iniciatives s'han estés també a la Devesa del Saler, en el Parc Natural de l'Albufera, les primeres experiències d'alliberament d'exemplars (la major part d'ells procedents de Mallorca i Menorca) van tindre lloc a la Serra d'Irta, on d'ençà que va iniciar-se el projecte s'han amollat més de mil tortugues. Fa poc –i per això m'he decidit hui a parlar-ne-- vam estar, a Irta, ajudant als companys que s'encarreguen del seguiment del projecte: les dades que es recullen semblen indicar que la població va per bon camí, i que si tot segueix com fins ara i les principals amenaces sobre l'espècie –la degradació de l'hàbitat i, sobretot, la recolecció d'exemplars-- no ho impedeixen, és molt probable que, en pocs anys, puga donar-se la població per consolidada sense necessitat de nous reforçaments poblacionals. La qual cosa no deixa de ser, des del meu punt de vista, una bona notícia. Altra cosa serà que seguim discutint, amb els manuals de la UICN a la mà, sobre si aquesta població haurà estat resultat d'una reintroducció, o bé d'una introducció benigna; però em fa l'efecte que això, a les tortugues, tampoc no els ha de preocupar massa.

Una volta més, i si teniu interès en ampliar la informació sobre aquesta interessant espècie, cal recomanar la magnífica Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, on hi trobareu una revisió exhaustiva sobre totes les dades disponibles al respecte, com també dels trets anatòmics que permeten diferenciar-la fàcilment de la tortuga mora. I, ja que ve al cas, tampoc està de més recomanar una visita a l'excepcional Serra d'Irta, un espai natural que mereix molta més atenció de la que habitualment se li presta, i en el què la possibilitat de trobar-se amb una tortuga –i deixar-la tranquil·la, evidentment-- només és un atractiu més dels molts que ofereix.

Joana d'Arc (relats conjunts)

Jules Bastien-Lepage, Jeanne d'Arc, 1879

Oh, i tant que me'n recorde! Veges tu com hauria d'oblidar-ho... Tothom em deia "la donzella d'Orleans", i m'aclamaven pels carrers com a una heroïna de França... Que en aquella època, jo em tractava de braç a braç amb reis i nobles, no cregues, i els exèrcits em seguien i ho donaven tot només que jo els ho demanara... I les batalles, com podria oblidar les batalles... Orleans, Jargeau, Beaugency, Patay... Però mira, la glòria sempre acaba passant, i després van vindre les enveges, i la traïció. I el judici, el maleït judici... Això també ho recorde, com si fóra ahir: les llargues jornades, les intrigues i els interrogatoris, que volien que abjurès però jo no vaig consentir. I la veu greu del jutge, tota la sala en silenci, dictant la terrible sentència... Innocent! Però com pot ser, que em declararen innocent? Encara hui, ho pense i no puc entendre-ho... Si, ja sé que si m'hagueren condemnat hauria patit una mort horrible, però no m'importava: jo tenia una missió, i havia de complir-la fins el final. Però em van declarar innocent, van dir que era una pobre boja que patia al·lucinacions, i ací em tens ara: vella, malalta, oblidada de tots, amb la sola companyia dels meus arbres i els meus records... Si, no en tinc cap dubte: hauria preferit que em mataren. Ara, seria una llegenda, i tothom en parlaria i cantaria les meues gestes. Potser, fins i tot, m'haurien fet santa... Santa Joana d'Arc, t'ho imagines?

La meua proposta per als Relats conjunts del mes d'octubre. I quasi que hui no diré res més... Bé, si: que per aquestes terres estem de Fira, per si vos abelleix passar-vos; i que gaudiu bona cosa de castanyes i panellets. Bon cap de setmana!

Bullirà la mar

Així com a l'abril solc escriure alguna cosa per Sant Jordi, i no pot haver desembre sense la inevitable entrada sobre Nadal, estic començant a pensar en la possibilitat d'instaurar, en aquest blog, una efemèrides per a aquests dies de finals d'octubre. Podria dir-se el dia de "No és normal que faça aquesta calor", o bé el de "Sembla mentida que estiguem en octubre". Perquè si l'any passat va ser la "tardor tropical" i fa dos els "estiuets tardans i residuals", enguany hem anat directament a batre rècords històrics, i ens hem enfilat fins els 35,8 ºC que van assolir-se ahir a València, en el que segons diuen és el valor més alt en un mes d'octubre d'ençà que el 1869 van començar a enregistrar-se a la ciutat les dades de temperatura. Tenint en compte que aquesta situació és cada vegada més habitual --segons l'Aemet, el de 2013 va ser l'octubre més càlid mai enregistrat a València, i enguany sembla que anem pel mateix camí-- es fa difícil no pensar en el canvi climàtic com a causa d'aquesta tendència que amenaça amb acabar amb la tardor tal i com l'hem coneguda fins ara.

Però mentre espere l'opinió dels qui ho entenen, se m'ha acudit una hipòtesi alternativa --o, al menys, complementària-- que, en tot cas, sotmet modestament al criteri dels especialistes, per si els fera paper: vist com està el panorama en València en particular i en el País en general, se m'acut que aquestes calentors extemporànies puguen ser, en realitat, febre. Segons aquesta idea, vint anys de governs de dreta haurien estat massa fins i tot per a una terra com aquesta, propensa a tolerar la ineptitud, la mentida, la corrupció i els despropòsits, i al que estem assistint és a una reacció immunitària --tardana, però intensa-- que  tracta de combatre la infecció i extirpar definitivament una malaltia que ha arribat a amenaçar la seua pròpia supervivència. D'acord, no deixa de ser una hipòtesi agosarada, i jo mateix sóc conscient dels seus punts dèbils, que no són pocs; però tampoc ha de ser tan difícil comprovar-la: si, després de desfer-nos-en de lladres i d'inútils el maig de l'any que ve, recuperem també tardors i primaveres i l'octubre valencià torna a ser fresc, amable i plujós, caldria començar a considerar-la seriosament. I si no, haurem d'avenir-nos a ser, cada volta més, un País d'octubres secs i calorosos; però lliure, en tot cas, de lladres i d'inútils.

He portat aquest clàssic de la Gossa Sorda perquè m'ha semblat que venia al cas; però no vull deixar de recomanar que, ni no ho heu fet encara, dediqueu una estona a escoltar "La polseguera", l'últim treball del grup, amb cançons --com la que dóna nom al disc-- que m'agraden més com més les escolte. La música, ara com sempre, remei imprescindible contra les tristeses...

Tempesta covada pel temps,

en dies de calor i d'espera.

Poder desbocat d'un present

que a les fosques encara batega. 

Exorcismes

Ma mare dormita en el sofa, els ulls tancats, el cap caigut cap a un costat. De tant en tant, sense obrir els ulls, gesticula enèrgicament amb les mans, com si canviara coses de lloc (ella creu que ho està fent, pense quan la veig). Cada volta li costa més caminar, sempre amb passes vacil·lants i recolzada en algú, i també parla cada vegada menys: només de tant en tant, amb un fil de veu, pregunta pel seu gos –que va morir fa ja molts mesos-- o se sobresalta perquè s'ha descuidat de comprar un arreglo de putxero per a ves a saber quins convidats. Sovint, però, la seua conversa ens és incomprensible, i tot el que podem fer és donar-li la mà i dir-li que si, que no patisca, que tot està bé. Sembla que ha passat una eternitat, però fa menys d'un any que entre tots els germans no podíem subjectar-la, i la malaltia li posava a la boca paraules que mai hauria imaginat que li sentiria dir. Ara, quan es posa nerviosa, es limita a repetir com una lletania “agonia agonia agonia”. I plora. Al seu costat, mon pare –setanta-nou anys i trenta-huit quilos de pes-- mira la tele tapat fins el coll amb una manta: malgrat les temperatures impròpies de l'estació té fred, ell que mai n'havia tingut en tota la vida. Està lliurant les últimes batalles d'una guerra que, ara si, sap ja irremissiblement perduda. Fa unes setmanes que han deixat d'administrar-li la quimioteràpia perquè no ha reeixit a parar l'evolució del tumor que li diagnosticaren fa sis mesos i, al remat, el tractament només servia per afeblir-lo encara més. Per sort, no té dolors, i tot i que les molèsties comencen també a ser cada volta més feixugues, molts dies encara troba forces –no sé d'on les treu, pense també sovint; probablement, i almenys en part, del seu caràcter metòdic, precís, maniós fins l'exageració-- i surt una estona de casa a pegar una volta, segellar la loto i prendre un cafè amb els amics.

Dubte, mentre escric açò, si hauria d'estar fent-ho: ho rellisc, i no em puc treure de damunt una certa sensació d'impudor, com si estiguera exhibint alguna cosa que no convé mostrar, que és millor mantindre discretament en la intimitat. I no vull fer llàstima, ni molt menys encara vull que els meus pares en facen. Al remat, només són dues persones, majors i malaltes, que estan vivint, com tantes altres, la darrera etapa de la seua vida; i nosaltres –jo mateix, els meus germans, tota la gent que tenen pròxima-- estem sent testimonis d'aquesta etapa, i tractem de fer el possible per tal que, amb totes les limitacions i entrebancs que suposen la vellesa i la malaltia (i amb tota la nostra inexperiència per fer-ne front, a unes i als altres) puguen viure-la amb la major dignitat possible. Però m'adone, també, que fa mesos que hi ha, en quasi tot el que faig i en quasi tot el que visc, un solatge de tristesa, una melangia constant i permanent que arriba sovint a impregnar tota la resta. Potser és per això que fa molt de temps que no parle, ací, del meu estat d'ànim: moltes voltes, no em sent capaç ni de definir-lo. Però també és per això que m'he decidit a escriure, ara, açò. Per recordar-me que la vellesa i la malaltia no són xacres que hagen d'amagar-se ni fantasmes que hagen de ser exorcitzats; són, simplement, una part de la vida, i com a tal hauríem d'aprendre a viure-la quan arriba, si és que ho fa. I que, de vegades, una certa mena de tristesa és natural, i inevitable, i s'ha d'aprendre, també, a conviure amb ella; però ni ha d'anticipar d'altres tristeses que intuïm com a imminents però que ja arribaran quan hagen de fer-ho, ni hauria de fer-se tan densa que arribe a amagar moltes altres alegries, gran i petites. La de ma mare, per exemple, quan se li escapa un somriure en veure arribar als meus nebodets. O la de mon pare, ensenyant a la meua filla com fer un molinet de joncs que ell feia, de xiquet, quan anava a passejar al Barranc del Cint.

De tota la vida

Pic (o Cabecet) de les Àguiles, al Barranc del Cint (Alcoi)

He sentit la història a partir de diverses fonts i amb matisos diferents, però hi ha elements que, si fa no fa, venen a coincidir en tots els casos. Bàsicament, hom conta que en algun moment indeterminat cap a la primera meitat del segle XX, i aprofitant que molt a prop d'Alcoi --en el denominat Pic de les Àguiles, a l'entrada del conegut Barranc del Cint-- hi criava l'àguila daurada, va instaurar-se una mena de tradició segons la qual alguns joves alcoians escalaven fins el niu cada any per capturar els polls de l'espècie. Aquests polls, segons alguns, s'exposaven dissecats en algun establiment comercial de la ciutat, o s'utilitzaven, segons altres, com a part del boato en les desfilades de les festes de Moros i Cristians. Tot i que la història em sembla plausible, no tinc molta més informació sobre el tema: sempre que n'he sentit referències, ha estat per boca d'algú que al seu torn n'havia sentit a parlar, així que no conec més detalls respecte a l'objecte o el sentit d'aquesta acció, la seua regularitat –si es feia cada any, o només de forma ocasional-- o el temps durant el qual va dur-se a terme.

Hi ha alguns indicis, però, que semblen confirmar-ne la veracitat –si més no parcial-- del fet: hi ha, per exemple, una imatge del fotògraf Matarredona de l'any 1929, conservada en l'Arxiu Municipal d'Alcoi, en la qual apareix el que sembla un exemplar probablement immadur d'àguila coronant una carrossa de les festes de Moros i Cristians, per bé que no és possible saber quan i on va ser capturat. Segons em va fer saber l'amic Juan Jiménez, també el gran José Antonio Valverde, en un dels seus quaderns de camp --que poden consultar-se en aquesta pàgina de la Universitat de Salamanca-- datat en setembre de 1954, conta que en diverses zones d'Alacant es pagava a "halconeros de Alcoy" per tal d'eliminar falcons que atacaven coloms domèstics, a un preu de "20 a 200 duros por halcón, si es muy peligroso"; la qual cosa sembla implicar, també, la capacitat per accedir als nius d'aquesta espècie en els penya-segats en els que viu. Eren els temps, convé recordar-ho, de les nefastes Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos, que allí on van arribar a constituir-se --afortunadament, no en el País Valencià-- van acabar amb milers d'exemplars de carnívors i rapinyaires --"alimañas" en general-- i que persones com el propi Valverde o Félix Rodríguez de la Fuente van ajudar a fer desaparèixer.

Fa ja alguns anys –citaria, de memòria, des de meitat dels anys vuitanta-- que les àguiles daurades no crien en el Pic al qual van acabar donant nom, per bé que encara nidifiquen en altres indrets relativament propers de la serra Mariola i que ara siguen els voltors del Projecte Canyet els qui senyoregen l'indret. Però fa molts més anys encara que la suposada “tradició” --si és que realment pot arribar a considerar-se com a tal-- d'expoliar els nius per tal d'exhibir-ne els polls va desaparèixer: molta de la gent major a qui li he preguntat no n'havia sentit a parlar, i no sembla haver quedat d'aquesta pràctica més que un rastre subtil en la memòria col·lectiva. Hui, exhibir un poll d'àguila en l'aparador d'una botiga o veure un àguila daurada dissecada formant part d'una carrossa se'ns antoixa com inacceptable, i –deixant de banda qüestions legals, que també-- probablement seria considerat per la majoria de la gent com una autèntica barbaritat. No vol dir, això, que tota la feina estiga feta: valga com a exemple que l'ús del verí, que semblava --com les esmentades Juntas Provinciales-- una pràctica del passat, segueix constituint un problema important per a la conservació de la fauna, i fins i tot ha repuntat en dates recents en algunes zones. Però és innegable que s'ha avançat, i molt, en la creació d'una consciència social que considera que la conservació de certes espècies és un objectiu pel qual val la pena treballar, encara que per a aconseguir-ho haja hagut d'acabar-se amb no poques pràctiques que podrien qualificar-se de tradicionals. Tan de bo que, més prompte que tard, algunes altres "tradicions” que encara hui alguns s'entesten en mantenir –des de discriminar a les dones en certes festes que m'estime molt, a matar sàdicament a llançades a un animal indefens-- acaben sent, també, vagues records, testimonis oblidats d'unes èpoques en les quals encara s'acceptaven com a normals actes que ara només poden qualificar-se com obsolets, absurds i moralment refusables. També l'esclavitud era una cosa que s'havia fet “de tota la vida”, fins que va deixar de fer-se...