El compromís (relats conjunts)

Si, podria dir que sóc una víctima de les circumstàncies, que accepte el meu sacrifici a canvi que, després de tota una vida de treball i privacions, el meu pare ancià –i, de retruc, la resta de la família-- puga tindre una vellesa digna i sense estretors. Podria parlar de responsabilitats doloroses, de renunciar a la vertadera felicitat, de llàgrimes d'amargor vessades en la foscor de la petita i miserable cambra que compartisc amb les meues germanes... Podria dir tot això, i més; però tot, absolutament tot, seria mentida. I no perquè senta el més mínim afecte pel vell senyor, ni perquè albergue secretament cap esperança de poder arribar a voler-lo algun dia: mai no l'he estimat, mai no podré estimar-lo, i estic convençuda que ell ho sap i tampoc no li importa massa. Comptat i debatut, tots dos hem assumit el matrimoni com una mera transacció, un pacte més o menys tàcit que reportarà avantatges evidents a totes les parts: jo pose la joventut i la bellesa, ell la posició i els diners; potser no per a viure en l'opulència, tot s'ha de dir, però almenys els suficients per a garantir-me, a mi i als meus, una certa despreocupació i un futur un poc més amable del que, per origen, teníem reservat.

De fet, també mentiria si diguera que em vaig sorprendre quan el vell es va presentar a casa, fa unes setmanes, per proposar-li al pare un acord matrimonial que sabia que no podria rebutjar: duia mesos fent-me trobadissa a la menor ocasió, lluint davant d'ell i sempre que podia el meu millor vestit, assegurant-me discretament que les esplendors del meu cos no li passaren desapercebudes. Però va ser quan em vaig deixar sorprendre, amb fingida ingenuïtat, mentre em banyava nua al rierol del poble, quan vaig veure en els seus ulls que ja havia pres la decisió i que el meu pla havia donat resultat. Hui, finalment, estem de celebració: per tal de tancar formalment el compromís, el vell senyor s'ha presentat a casa amb uns dolços exquisits i unes quantes botelles, el pare ha reunit a la família per donar-li la notícia, i tothom brinda entusiasmat. Per la nostra felicitat, diuen, com si tots no sabéssem què és, realment, el que estem celebrant... Però no els ho retrec, ans al contrari: faig aquest pas sabent el que faig, i no me'n penedisc. I quant a la meua «felicitat», ja me la sabré buscar jo tantes voltes com calga. Ni que siga en aquest poble tan petit, no em faltaran oportunitats: el vell viatja sovint a ciutat per negocis, i amb certa freqüència marxa també de cacera i no es estrany que estiga fora uns quants dies, i unes quantes nits. No em compromet a ser cap esposa modèlica; només a que els demés ho creguen...



La meua proposta per als Relats conjunts de gener, tot resseguint el fil de la meua proposta per als Relats conjunts de desembre... El mes que ve? Dons depèn...

Ni gent, ni vent

A nosaltres, la intensa ponentada d'aquests dies passats ens ha deixat un rastre de cossiols tombats, branques per terra, teules alçades i, sobretot, un xiprer de grossària respectable violentament amputat en el seu terç superior, amb un tronc si fa no fa com el braç trencat com una palleta i que, per sort, va acabar caient en un dels llocs del pati on podia fer menys mal a bens o a persones. Però a ells --diria que són gafarrons, però no podria assegurar-ho del tot-- els ha costat ni més ni menys que un desnonament per via diguem-ne executiva: supose que, en cercar el caramull de l'arbre per a instal·lar-hi els seus nius, els ocellets tractaven de fugir de perills, com ara els gats, que els encalçaven des de terra; però res no han pogut fer davant un perill vingut de dalt i que, en realitat, només ha pogut abatre els nius mitjançant l'expeditiu mètode de tirar a terra el suport, aparentment sòlid, en què estaven instal·lats.

Reconec que, entre tots els efectes de la ventada, trobar a terra els niuets, sòlidament aferrats encara al brancam arrancat i caigut, m'ha sabut especialment mal. Tot i això, confie que, a aquestes alçades de l'any, els gafarrons --o el que siga-- tindran temps de sobres per tornar a instal·lar-se al capdamunt del que queda de xiprer i treure avant, en arribar la primavera, les seues fillades. Però posats a treure moralitats del succeït, no he pogut deixar de pensar que, quan es tracta de fer niu, no hi ha prou amb fugir de la vora del riu, ni tan sols de l'abast dels gats: de vegades, tractar d'estalviar-nos un perill pot fer-nos especialment vulnerables davant d'un altre, potser menys patent però potencialment igual de destructiu. I si hi ha pel mig el ponent --i el que aquest ens porta-- jo encara tindria més cura...

Ja estan ací...

I mira, com que l'altre dia em va agradar bona cosa això de sortir, hui torne al Roda el món i torna el bloc, on he deixat una altra col·laboració; aquesta, nascuda de les reflexions --no totes igual d'assenyades, com podreu comprovar fàcilment-- que, arran de la trobada i de tot el que s'hi ha escrit, m'he anat fent aquests dies al voltant del curiós món dels blogs i els/les blogaires, i que segur que donaran per escriure alguna cosa amb més trellat. O no, ves a saber. Pel moment, si vos abelleix, en veiem per allí; i alerta amb els esborranys, que n'hi ha que tenen molt mal geni...

Hui sortim

Doncs això: que l'entrada de hui --destrellatada però entranyable-- s'ha traslladat a Roda el món i torna el bloc, on al llarg de tot el mes de gener i gràcies a l'empenta de la incansable Carme Rosanas, està tenint lloc una extraordinària trobada blogaire en la què, a més del bo i millor de la catosfera --activa o en pausa--, també hi ha un raconet per a la línia de Wallace. Vos espere allí, si vos ve de gust; però no deixeu de fer, també, una ullada a tot el que s'hi ha escrit, i a tot el que s'hi escriurà, en el Roda el món: vos agradarà, estic segur.

Tastet d'hivern

Enguany, la festa del màrtir Sant Vicent de la Roda, patró de València --i per això, festiu només a la ciutat de creus cap a dins-- m'ha resultat, per diverses raons, especialment oportuna. Per una banda, i tot i que Nadal encara està com qui diu ahí mateix, aquestes primeres setmanes del 2015 he dut un ritme una mica atrafegat, tant a la feina com al que podríem dir activitat cívica, i mai va malament una petita pausa per agafar aire, que l'any promet ser tan interessant com exigent. Però a més, fa només un parell de dies que la primera enfarinada de l'hivern va fer acte de presència a les muntanyes que envolten Alcoi; amb la qual cosa hui mateix, mentre tothom a la comarca havia d'acudir a les seues ocupacions habituals, he pogut fer una ràpida escapada per complir amb el ritual exigit en ocasions com aquesta, i que al meu poble s'anomena, d'ença que jo recorde, anar a xafar neu.


He pensat, quan començava a pujar cap a la Serrella des de Benasau, que potser no havia encertat amb la muntanya escollida: sabia que anit mateix havia tornar a nevar al Carrascal de la Font Roja, i també Mariola, els Plans i --sobretot-- la veïna Aitana, lluïen a primera hora del matí amb un aspecte que contrastava amb la pràctica absència de neu mentre anava ascendint camí del port d'Ares. A poc a poc, però, les clapes de neu han anat fent-se més grans i freqüents, fins que en apropar-se --cap al Coll de Borrell-- al canvi de vessant, el paisatge ha anat canviant també fins esdevindre decididament hivernal: per damunt dels mil tres-cents metres, al peu del Recingle Alt, un tallonet respectable i agradós de caminar cobria, sobretot en carenes i fondals, les pinedes i els eriçons. Poc, tot s'ha de dir, comparat amb altres nevades que he anat a xafar en aquesta mateixa serra no fa tant de temps; però suficient, en tot cas, per a justificar que, molts mesos després, les botes de neu hagen tornat a eixir de l'armari, que bàsicament és del que es tractava. I a més, demà, és divendres...