Ni gent, ni vent

A nosaltres, la intensa ponentada d'aquests dies passats ens ha deixat un rastre de cossiols tombats, branques per terra, teules alçades i, sobretot, un xiprer de grossària respectable violentament amputat en el seu terç superior, amb un tronc si fa no fa com el braç trencat com una palleta i que, per sort, va acabar caient en un dels llocs del pati on podia fer menys mal a bens o a persones. Però a ells --diria que són gafarrons, però no podria assegurar-ho del tot-- els ha costat ni més ni menys que un desnonament per via diguem-ne executiva: supose que, en cercar el caramull de l'arbre per a instal·lar-hi els seus nius, els ocellets tractaven de fugir de perills, com ara els gats, que els encalçaven des de terra; però res no han pogut fer davant un perill vingut de dalt i que, en realitat, només ha pogut abatre els nius mitjançant l'expeditiu mètode de tirar a terra el suport, aparentment sòlid, en què estaven instal·lats.

Reconec que, entre tots els efectes de la ventada, trobar a terra els niuets, sòlidament aferrats encara al brancam arrancat i caigut, m'ha sabut especialment mal. Tot i això, confie que, a aquestes alçades de l'any, els gafarrons --o el que siga-- tindran temps de sobres per tornar a instal·lar-se al capdamunt del que queda de xiprer i treure avant, en arribar la primavera, les seues fillades. Però posats a treure moralitats del succeït, no he pogut deixar de pensar que, quan es tracta de fer niu, no hi ha prou amb fugir de la vora del riu, ni tan sols de l'abast dels gats: de vegades, tractar d'estalviar-nos un perill pot fer-nos especialment vulnerables davant d'un altre, potser menys patent però potencialment igual de destructiu. I si hi ha pel mig el ponent --i el que aquest ens porta-- jo encara tindria més cura...