Reconec que, en matèria d'eufòries, sóc persona més aviat
continguda. I no és, hauria d'aclarir, perquè no siga capaç
d'entusiasmar-me, exaltar-me o emocionar-me; cosa que, com sap bé
qui em coneix, faig amb relativa freqüència, per motius diversos i
diria que, fins i tot, amb certa tendència a l'excés. Quasi sempre,
però, i tret de comptades excepcions (em ve al cap, ara mateix, el
futbol, on tot és més senzill: o s'hi guanya, o s'hi perd,
simplement; potser és per això que m'agrada tant...) emocions,
exaltacions i entusiasmes acaben sent tamisats, de vegades molt
ràpidament, per la meua inevitable i un poc feixuga inclinació a
analitzar, valorar i matisar-ho quasi tot. I així, la immensa
alegria que anava sentint diumenge passat a mesura que anava
coneixent els resultats de l'escrutini, anava sent alhora temperada
--que no enterbolida-- per la gens menyspreable quantitat de vots
que, malgrat totes les seues malifetes, ha arreplegat encara el
Partit Popular, per les males notícies que anaven arribant d'alguns
municipis --com ara Gandia-- que m'estime especialment, com també
per la constatació que alguna de la gent que més s'ha distingit per
la seua capacitat de treball aquesta legislatura --i sense la qual,
estic convençut, molt del que estava passant no hauria estat
possible-- anava a quedar fora de les Corts. En tot cas, quan em vaig
gitar diumenge --un poc menys que
eufòric o un poc més que
molt content, tan se val-- ho vaig fer convençut que el resultat
de les eleccions al País Valencià --i més encara, al Cap i Casal--
havia estat, és, una fita històrica i una
oportunitat excepcional; però amb plena consciència, també, de les dificultats de tota mena a les què caldria fer front des d'aquell mateix moment. Començant, evidentment, pel la mateixa constitució del nou govern.
Només han passat tres dies des de les eleccions, però hui he
escoltat ja unes quantes converses al voltant del mateix tema: com és
que encara no s'han posat d'acord? Acabaran barallant-se com sempre?
Què esperen per començar a treballar? Potser és només una qüestió
de memòria, però no recorde haver vist mai, entre la gent diguem-ne
del carrer, aquesta sensació d'urgència, de que cal començar a fer net i cal començar a fer-ho ja. Hi ha, és evident,
requisits formals i terminis legals que cal complir i que condicionen
els temps del procés, com també sembla obvi l'interès, per part de
determinats mitjans de comunicació, per escampar una sensació de
discòrdia i de desgovern (de "
batiburrillo", ja vos ho havíem
avisat...) molt adient per als seus propis interessos. Però trobe
què aquesta inquietud, aquesta gana de fer visible el principi del
canvi que es palpa en tantes converses, és un símptoma al qual
convé parar atenció. No sóc tan ingenu com per no comptar amb
que els legítims interessos de partit són, també, un factor a
tindre en compte en una equació que mai no és senzilla de resoldre;
però també estic convençut que l'oportunitat excepcional, la fita
històrica, requereix dels qui a hores d'ara són els principals
protagonistes de la funció un esforç, potser suplementari, però
imprescindible per a que la màquina comence a funcionar. I un
esforç, també i especialment, de transparència: no solament perquè
és l'única forma d'evitar manipulacions, interpretacions,
suposicions i oracles (malintencionats o no), sinó també per simple
coherència amb els nous temps que, estic convençut i pese a qui pese, estan a punt de
començar. Si s'està parlant, que es diga, i que s'explique de què; si no, que es diga també, i sobretot que es diga per què no.
Personalment, faig meua la frase que he escoltat tantes vegades
aquestes últimes setmanes: més que de
qui, allò que importà és el
què. S'ha aconseguit --i no ha estat gens senzill, bé que ho sabem
els qui ja tenim una edat-- el mitjà necessari: impedir una nova
majoria parlamentària d'aquells que han estat els màxims
responsables, per acció i per omissió, de la misèria econòmica,
moral i social del País. Però per començar a avançar cap a l'objectiu
--eixir del pou, ajudar a qui més ho necessita, començar a redreçar
aquesta situació-- no s'hauria de perdre ni un segon. Si més no, ni un segon més del que siga estrictament necessari.
