Pinyols de tàpena

A ma casa, quan algú feia un mal pas o ensopegava sense cap causa aparent, es deia que havia entropessat "amb un pinyol de tàpena" --que és com, al sud valencià, li diem a la tàpera. Jo, que era un xiquet, interpretava com a "pinyols" les minúscules boletes que es veuen dins de les tàpenes quan les obris, amb la qual cosa quedava clarament de manifest l'exageració que implicava la frase. Per això, quan em vaig assabentar que aquelles "boletes" eren, en realitat, els estams de la flor tancada --la poncella, que és el que es consumeix adobada en vinagre--, i que els pinyols, on calia buscar-los, no era en les tàpenes sinó en els també comestibles tapenots, em vaig quedar un poc despagat: no sembla probable que els petits pinyolets --de dos o tres mil·límetres de grandària-- siguen tampoc suficients com per provocar una ensopegada a ningú, però em va semblar que, almenys en part, l'expressió que tantes voltes havia sentit en boca dels meus avis perdia una part important de la seua força expressiva.

He pensat en els pinyols de tàpena perquè, d'una forma o d'altra, almenys un d'ells ha arribat fins a les parets del pati: des de fa unes setmanes, una petita però vigorosa tapenera ha començar a créixer de forma espontània en una d'aquestes parets. Sobre com va arribar fins allí el pinyol en qüestió. és difícil aventurar cap hipòtesis: ocells, sargantanes, formigues i fins i tot vespes han estat assenyalats com a consumidors habituals dels fruits de la tapenera i, per tant, tots ells poden actuar com a potencials dispersadors de les seues llavors. Vaig pensar, però, que allò més probable és que aquesta dispersió s'haguera produït des d'algun lloc més aviat pròxim, així que, tot i que no em constava la presència de la planta en la rodalia de casa, vaig sortir a buscar el possible origen de la meua nouvinguda tapenera, amb resultat immediat: en els talussos pròxims, un reguitzell de petites plantes em va acabar conduint fins una esponerosa --i florida-- mata que, en tot cas i atenent al temps que fa no hi passava per allí, no deu de fer més d'uns mesos que hi creix, i que en base als seus caràcters he identificat com a la varietat canescens de la Capparis spinosa subsp spinosa (C. sicula subsp sicula, per a alguns autors)

La jove tapenera del pati s'enfronta, ara com ara, a un futur com a mínim incert. El lloc on ha nascut no sembla el més adequat --ocupa, o acabarà ocupant, un lloc de pas-- però no he trobat la forma de trasplantar-la amb garanties a una altra ubicació més escaient on la planta puga créixer sense entrebancs i lluir les seues precioses flors. En tot cas, tampoc no em caldrà esperar a què una altra llavoreta, portada per qui sap qui, acabe germinant allí on millor convinga als meus interessos: quan les flors de les plantes veïnes esdevinguen tapenots, aniré a recollir-ne uns quants i tractaré de fer planter. Amb cura, això si, de que no em caiga cap pinyol per ahi, no siga que algú hi entropesse.

Relectures

(...) "amb ma ferma agafa el bolígraf i afegeix una paraula a la pàgina, una paraula que l'historiador no va escriure, que en nom de la veritat històrica no podia haver escrit mai, la paraula No, ara el llibre ha passat a dir que els croats No van ajudar els portuguesos a conquerir Lisboa, així està escrit i per tant ha passat a ser veritat, però diferent, allò que anomenem fals ha prevalgut sobre allò que anomenem vertader, ha ocupat el seu lloc, algú haurà d'explicar la nova història, i com."

José Saramago, "Història del setge de Lisboa"

En la mesura que altres ocupacions m'ho permeten, aprofite aquests últims dies abans de tornar a la faena per llegir; o, més pròpiament, per rellegir. He rellegit Cabré (que parla, precisament, de rellegir: "Qui temi retrobar-se, que no rellegeixi cap text perquè es pot endur un bon disgut") i també Chirbes, sorprès encara per la pèrdua inesperada. Però sobretot, encara amb les imatges de Lisboa ben presents, rellig Saramago: amb la "Història del setge de Lisboa" com un dels meus llibres preferits, no ha de sorprendre que els passeigs pels carrerons del barri d'Alfama, alçat sobre el que va ser l'al-Ushbuna musulmana i on es conserven la major part de les restes de la ciutat medieval, em resultaren especialment evocadors. Ara, ja a casa i amb el llibre a la mà, resseguisc de nou, amb el corrector Raimundo Silva, el rastre del traçat de la Cerca Velha, des del Castell fins el Largo da Sé, des del Campo de Santa Clara --allí on el 1147 van acampar les tropes d'Afonso Henriques-- fins a la mateixa vora del riu, junt a la qual s'alçaria segles després la Casa dos Bicos que, encara uns quants segles més tard, acabaria ocupant la Fundação Jose Saramago... Rellig, de nou: "Lisboa era guanyada, s'havia perdut Lisboa. Fins que no es va rendir el castell no es va aturar el carnatge. Tanmateix, quan el sol, davallant cap al mar, va tocar el nítid horitzó, es va sentir la veu del muetzí de la mesquita major que clamava per última vegada des d'allà dalt, on s'havia refugiat, Allahu akbar. Es va estremir la pell dels moros amb la crida d'Al·là, però la invocació no va arribar a la fi perquè un soldat cristià, de fe més zelosa, o potser pensant que encara li faltava un mort per donar la guerra per acabada, va pujar corrents al minaret i d'un sol cop d'espasa va degollar al vell, en els ulls cecs del qual va llampeguejar una llum en el moment en que se li apagava la vida." Potser la història no va ser exactament aquesta; però així havia estat escrita, i algú havia d'explicar-la.

Al principi (relats de la Carme)

Noè entrà a l'arca amb els seus fills, la seva dona i les seves nores per guardar-se de les aigües del diluvi. Els animals purs, els impurs, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra van venir cap a Noè i entraren a l'arca de parella en parella, cada mascle amb la femella, tal com Déu havia ordenat. Llavors, Noè va reparar que potser havien oblidat alguna cosa, i es va dirigir a Jahvè:

--Senyor, ja han entrat a l'arca tots els animals purs, els impurs, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra, tal i com havíeu ordenat. Però i les plantes? No hauriem d'haver deixat un poc de lloc per a les plantes?

--Ups!--va dir Jahvè--. És clar, les plantes! Sempre m'oblide d'elles... Doncs la veritat és no sé molt bé què podem fer, temps per fer-li una ampliació a l'arca no n'hi ha perquè jo tinc el diluvi programat per a ja mateix i aquestes coses no es poden ajornar... Res, mira, em sap greu, procuraré que no em torne a passar, però feu el que pugueu i avant, que hi farem...

Començaven a caure les primeres gotes del diluvi quan Noè va tornar a entrar a l'arca i va explicar als seus fills, la seua dona i les seues nores la conversa que acabava de tindre amb Déu. Però la dona de Noè, en veure que el seu home havia disposat que l'arca tinguera un finestró i un balconet des del qual amollar coloms quan les aigües començaren a recular, va tindre una idea, i va dir a Noè: --No patisques, Noè, he tingut una idea.

I així, si fa no fa, fins avui.

I també a l'agost, amb l'estiu i les vacances ja clarament de caiguda, la meua proposta per als Relats de la Carme. Sort vam tindre, els aficionats a les plantes, de la dona de Noè...

Ondada

Les seues flors, més aviat petites i poc aparents, són de les poques que es deixen veure, a aquestes alçades de l'any, per les muntanyes i tossals de les comarques centrals valencianes. Hauran de passar encara uns mesos per a que, dels invisibles bulbs dels quals naixen ara les discretes varetes florides, broten unes fulles igualment discretes, però que amb les seues vores típicament arrissades, fan inconfusible aquesta espècie, fins el punt que els deu el nom amb què és actualment coneguda pels botànics: la cebeta de Sant Jaume o Urginea undulata, que és com s'anomena la planta en qüestió, és una més de les petites joies que viuen a les nostres serralades, i que sovint passen desapercebudes a ulls poc avesats.

Estretament emparentada amb la molt més conspícua ceba porrera o marina, fa poc més d'un segle que el botànic valencià Carlos Pau la va donar a conèixer, com a novetat per a la flora europea, a partir d'exemplars recollits a la rodalia d'Alginet. El mateix Pau, atenent a les diferències entre les plantes valencianes i les procedents del nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, d'on llavors es creia exclusiva --a hores d'ara, es coneixen altres poblacions europees de l'espècie a Còrsega i Sardenya-- la va considerar una varietat distinta d'aquelles, elevada actualment --però probablement no de forma definitiva, atenent als seus trets distintius respecte a d'altres poblacions-- a l'estatus de subespècie. Siga com siga, la cebeta de Sant Jaume no solament singularitza els frugals i tenaços pradells que colonitzen els nostres rasclers: com cada any, les seues flors modestes, sovint imperceptibles, anuncien que l'estiu s'encara ja cap al seu final i que ben prompte, amb els primers senyals de  la nova tardor, tornaran també les elegants fulles ondades que la fan única. O que fan que a mi m'ho semble, vaja.

Arte Xàvega

Tornàvem de fer una ràpida visita a les espectaculars dunes fòssils de Costa da Caparica, i ens van cridar l'atenció uns quants tractors fent maniobres sobre l'extens arenal que la marea anava deixant al descobert, camí de la baixamar, a la Praia da Saúde. Ignorants com som de les coses de la mar, i malgrat que l'hora --tot just havent dinat, amb la platja encara ben poblada de banyistes-- ens va semblar un poc intempestiva per aquestes tasques, vam pensar que potser les màquines estaven fent alguna mena de neteja, i no en vam prestar més atenció. A poc a poc, però, un grup cada volta major de persones va anar congregant-se a prop dels tractors, que seguien fent moviments aparentment erràtics sobre la platja però cada volta més a prop de l'aigua. També les gavines, que fins aquell moment s'havien mantingut en un discret segon terme, prudentment allunyades del que fóra que hi estigués passant, van començar a acostar-s'hi i a voletejar sobre la gent, cada volta més inquietes; massa senyals, tot plegat, per a que no ens vencera la curiositat i, com a bons turistes, decidírem acostar-nos a veure que és el que passava.

El que vam veure, en arribar a vora mar, va ser com els tractors, amb l'ajuda d'una bona colla de pescadors, arrossegaven cap a terra una gran xarxa farcida del que, a falta d'opinió millor fundada --ignorància de mar, ja sabeu-- ens van semblar, sobretot, cavalles. Una vegada en sec, i a força de braç, els pescadors van anar situant la xarxa sobre una gran lona, on després de desfer-se'n de les nombroses meduses que també havien caigut a l'art, van començar --per a satisfacció de les gavines, embogides per fer-se amb el rebuig que llançaven els pescadors i amb els peixets menuts que anaven caient des de la xarxa-- a triar el peix i a disposar-lo acuradament en caixes. En acabant l'operació, una barca --la forma de la qual em va semblar peculiar-- va agafar de nou els caps de la xarxa i va endinsar-se en la mar, segurament per a tornar a calar l'art i repetir l'operació. Carregades les caixes en els mateixos tractors que ens havien dut fins allí, gavines i curiosos van anar dispersant-se mentre els pescadors, aparentment indiferents a l'expectació creada entre unes i altres, es retiraven també fins el moment de tornar a xorrar les xarxes.

Després he sabut que aquesta tècnica de pesca d'encerclament, d'antiquíssima tradició, s'anomena xàvega, que és el nom que rep també la xarxa --šābaka, en àrab-- que s'hi fa servir. Segons sembla, la xàvega, amb la qual es capturen espècies com la sardina, la cavalla o el sorell, era molt utilitzada també a les nostres costes (on també s'anomenava bol), tot i que a hores d'ara el seu ús ha desaparegut per complet; antigament, l'arrossegament de la xarxa cap a la platja es feia mitjançant bous, pràctica que va perviure en les costes portugueses fins fa uns pocs decennis. Actualment, només en alguns punts d'aquestes costes es manté encara aquest art tradicional (Arte Xávega), per a sorpresa de turistes que, com nosaltres mateixos, es troben amb una estampa imprevista que, molt probablement, està abocada a desaparèixer mes prompte que tard. Llàstima no haver-se quedat a provar les cavalles...

Com que un no deixa de fer de biòleg ni quan fa vacances, i a banda de les presumptes cavalles atlàntiques, em va quedar també el dubte sobre l'espècie a la qual pertanyien les gavines de la costa de Caparica, tot i que a hores d'ara --i, de nou, reconeixent la meua ignorància al respecte-- m'incline per que es tractara de gavines argentades. I per cert, i encara que no ve molt al cas: em va sorprendre un poc trobar, a la mateixa Lisboa, molt poques gavines; potser va ser només una impressió meua, però acostumat al que passa en la majoria de les nostres ciutats litorals, se'm feia estrany recórrer els molls del Tejo o les esculleres de Belem amb només la presència esporàdica d'aquestes aus. I acabe: si vos interessa la xàvega i altres arts de pesca a les nostres costes, no deixeu de visitar el magnífic "Històries de mar", un lloc pel qual val la pena deixar-se caure.