Verd naixent

Només han passat nou mesos, i els rastres del pas del foc són encara massa evidents, especialment en els indrets més pedregosos i empinats o allí on els costers, aparentment descarnats, contrasten amb els retalls de vegetació que van escapar de l'incendi. Però fins i tot en aquests llocs, una mirada més pròxima i atenta descobreix, pertot arreu, els senyals esperançadors d'una recuperació que a penes acaba de començar però que, afavorida per les pluges dels últims mesos, s'escampa amb força per tota la muntanya, i que es mostra en el rebrot tenaç de la bosquina o en els pradells, ara florits, en els què sovintegen espècies endèmiques com l'excepcional herba santa o la singular corretjola blava. Caldrà temps, encara, per a que cresquen tots els rebrots i germinen totes les llavors; caldrà, quan siga oportú i necessari, posar en joc coneixements, mitjans i voluntats per evitar errades passades i contribuir, en la mesura que estiga en les nostres mans, a que el resultat siga el més divers, sòlid i durador possible. Però el camí ja ha començat, i el verd que ara renaix tornarà a dominar, una volta més, el bellíssim paisatge de la Granadella; tan de bo que siguem capaços de fer que siga per molt de temps.

Magnífica passejada, ahir, per les serres de Xàbia amb els companys de l'IROX (gràcies!), amb sensacions contradictòries: fa mal, encara, sentir la petjada del foc recent en una terra que m'estime especialment, però no deixarà mai de sorprendre'm la tenacitat de la vegetació mediterrània i la seua capacitat per a recuperar-se després de les pertorbacions, fins i tot en les situacions més extremes. Ja ho he dit, més amunt: farà falta temps, i segons on no poca faena, però el camí està començat. El verd tornarà a vèncer...

Mu kuriozo

Alguns, s'ha de reconèixer, s'ho han pres --com jo mateix, quan vaig veure fa uns dies la notícia-- més aviat com una anècdota més o menys pintoresca. Però ves per on que també hi ha qui, com l'inefable Pérez Reverte, ha expressat la seua santa indignació perquè home, això d'inventar-se llengües està bé quan es tracta de banalitzar i esquarterar dialectos aldeanos com el català; però que un idioma tan grandiós i universal com el castellà haja de rebaixar-se a aquestes coses, per més anecdòtiques i pintoresques que siguen, és simplement intolerable. És cert, i no convé obviar-ho, que el fet que l'autor de la traducció siga afí al SAT i a Podemos --mu kuriozo, això també-- és un factor a tindre en compte a l'hora de valorar algunes de les irades reaccions que ha provocat la publicació. A mi, personalment, em sembla irrellevant la suposada filiació ideològica de qui defensa certs arguments ("el andaluz es un sistema lingüístico con identidad propia, eso es innegable, y se puede catalogar como lengua, como dialecto o como habla. Y esa catalogación se hace desde un punto de vista ideológico. Hay academicistas que niegan la existencia del andaluz. Es más bien una cuestión política") que malauradament em resulten massa familiars, i que trobe igual d'aberrants i d'acientífics vinguen de la dreta o de l'esquerra i s'apliquen a la llengua que s'apliquen. Però no negaré que el fet que, ni que siga per una volta, hagen de ser ells els qui breguen amb la seua pròpia versió del blavero-gonellisme que amb tanta insistència atien --per acció i per omissió-- a casa nostra, no deixa de fer-me molta gràcia; una pechá, vaja.


Demane disculpes si en el títol he comés alguna errada ortogràfica (els meus coneixements sobre l'andalú són molt limitats, i a més no sembla fàcil: "Una beh, kuando yo tenía zeih z'añiyoh, bi un dibuho mahnífiko en un libro...") i vull deixar clar que no tinc cap prejudici a priori sobre l'estratègia que el "nacionalismo andaluz" trobe més escaient per a defensar els seus objectius, tan legítims com qualssevol altres, i per tractar de dignificar una parla que, com passa també en altres llengües, ha estat sovint injustament considerada com a pròpia de gent inculta i ignorant. Però que voleu que vos diga, hi ha coses que, ni que siga per una mínima coherència, no puc justificar de cap manera... Bon cap de setmana!

Collint paraules

Si visiteu de tant en tant aquestes planes, ja haureu reparat no solament en la meua fervent admiració per la ingent obra lingüística de Coromines (de la desaparició del qual, per cert, es compleixen enguany dues dècades), sinó també en la meua reconeguda afició per les paraules en general i els noms de lloc en particular, i per saber més sobre la seua història i el seu significat; afició de profà, en tot cas, atès el meu profund desconeixement sobre aquest camp, però que em duu amb freqüència a consultar els treballs del mestre, en particular el monumental i insubstituïble Onomasticon: no és gens estrany que, en tornar a casa després de caminar per la muntanya i mentre cau la imprescindible i vivificant  cervesa, em dedique a espigolar entre la lletra menuda --massa, per a la meua miopia-- i atapeïda dels seus volums blaus per veure de conèixer, o reconèixer, alguna cosa més sobre els topònims collits al llarg del dia.

Evidentment, i des del punt de vista estrictament lingüístic, poca cosa puc dir sobre les propostes del llibre; però sempre em criden l'atenció les freqüents referències naturalístiques amb que Coromines tracta de sustentar o reforçar algunes de les seues hipòtesis etimològiques. Dues, de fet, en vaig collir aquest diumenge després de passejar pels paisatges sempre estimables de Castell de Castells: la Serra de la Xortà, nom que fa derivar del llati lucertus per ser "terra criadora de llangardaixos", i el Pla d'Aialt, que després d'una extensa i documentada exposició, vincula al suposat nom prellatí (aial-) de l'argelaga, i que justifica per aplicar-se també el topònim a un barranc i una cova: "els argelagars són característics dels barrancs, i és comú tapar l'entrada de les coves amb un gran matoll d'argelagues". No gosaria assegurar que la Xortà és, o va ser, més criadora de fardatxos que les serres veïnes, o si en algun moment els argelagars d'Aialt --pla, barranc o cova-- van assolir una magnitud i singularitat tal que arribaren a donar-li nom; però que a la serra hi ha fardatxos i al pla argelagues és, ara com ara, una realitat inqüestionable.

Amb tot, la collita que m'ha resultat més curiosa de l'habitual revisió post-caminada de l'Onomasticon ha estat el nom dels Atansos, amb què també són coneguts els anomenats Arcs de la Xortà o de Castell de Castells: la vinculació amb el verb atansar sembla evident, però tot i haver pensat alguna que altra vegada en el cas, mai no havia trobat cap explicació raonable a aquesta relació: per què, o per a què, havia d'atansar-se algú a aquests arcs? El cas és que, si bé aquest topònim no es recull ni al mateix Onomasticon ni al Corpus Toponímic Valencià, si que apareix la forma atans, per a la qual Coromines ofereix la següent explicació: "Nom de paratges muntanyencs, repetit en bastants termes valencians, per a parets de roca o balmes, on s'arrima o atansa el bestiar, per defensar-se del temps inclement". Si no vaig errat, doncs, atans o atansos seria una altra forma d'anomenar els omnipresents corrals, tan freqüents en aquestes valls de la Marina i el Comtat, bastits --sovint amb un tancament de pedra en sec-- a recer d'un abric o balma, que servien com a aixopluc temporal del ramat, i que de fet sovintegen a la rodalia dels Arcs. I sí, plantetes també hi havia; però eixa collita la deixe per a un altre dia.

Terra d'aigua

"La sensación que produce el confuso paisaje en el que se alternan las superficies acuáticas con las de lodos y tierra más o menos firme --a veces se trata de barros movedizos--, es la de un mundo inconcluso (lo es: la naturaleza prosigue lenta el proceso de colmatación, el barro forma parte de la laguna al tiempo que la engulle: es, a la vez, nacimiento y agonía), tramposa foto fija del instante en que Dios empezó a separar las aguas de la tierra, geografía sin definir, que sigue haciéndose, detenida en la mañana del tercer dia de la creación, si hacerse fuera algo distinto que destruirse: el mismo mecanismo que hizo nacer el pantano le procura su desaparición. Lo que lo engendra lo condena a borrarse."

Rafael Chirbes, "En la orilla"

Vam parlar --és inevitable quan passeges la Marjal amb algú que la coneix bé i se l'estima-- de tot el que s'ha fet malament, del que podria haver-se fet millor, i de tot el que queda encara per fer; del que podria haver estat, del que és encara, malgrat tot, i del que voldríem que fóra. I parlàrem, també, de Chirbes, que la fa escenari d'una història de vida i mort, de rendicions i resistències que, potser, no és tan diferent de la del propi aiguamoll: "Llamamos naturaleza a formas de artificio que precedieron a las nuestras, no nos paramos a distinguir que los paisajes no son eternos, han estado, y están --como nosotros-- condenados a dejar de ser, no siempre más despacio que nosotros mismos".

Podria haver escrit alguna cosa més sobre aquesta terra d'aigua i els seus paisatges extraordinaris que he recorregut moltes vegades, i sobre una visita curta però magnífica i amb la millor companyia possible. Però la veritat és que, d'ençà que hi vam ser dilluns passat a Pego, he estat esperant el moment de tornar a agafar "En la orilla", així que ja escriuré, si de cas, en altre moment; si l'heu llegida, estic segur que m'enteneu... Bon cap de setmana!

El guardià (relats conjunts)

Direcció General de Màgia Viària i Peatges Sobrenaturals
Departament de Ponts, Passarel·les i Viaductes

Distingit Senyor

Abans que res, vull reiterar-vos el meu sincer agraïment a la confiança mostrada cap a la meua humil persona quan em vareu fer l'immens honor de proposar-me a la Direcció General per a ocupar un lloc de tanta responsabilitat com el de mag guardià del Pont de George Washington. No cal que vos diga que canviar la tranquil·la rutina de les remotes muntanyes d'Escòcia per la voràgine d'una gran ciutat com aquesta va representar un gran repte personal i professional que, tot i això, vaig afrontar de forma conscient i entusiasta amb el convenciment que la meua sòlida formació i la llarga experiència adquirida em permetrien atendre dignament, com crec que així ha estat, les obligacions del càrrec que he ocupat aquests últims anys.

Arribats a aquest punt, però, he de reconèixer que les circumstàncies m'han superat per complet i que, a hores d'ara, em trobe totalment desbordat per la situació. I no és tracta, només, d'haver de repetir "Si el pont vols travessar..." desenes de milers de vegades al dia; heu de considerar, a més a més, que molts dels viatgers que fan ús del pont ho fan de forma habitual, la qual cosa m'obliga --la meua ètica professional m'impediria procedir d'altra manera-- a haver de preparar contínuament noves preguntes que eviten que la meua tasca acabe reduïda a un simple tràmit formal, buit de contingut i totalment irrellevant a efectes pràctics: a hores d'ara, tothom a Nova York i Nova Jersey sap que la capital d'Assíria era Assur. Massa càrrega, tot plegat, per a les meues ja escasses forces.

Guardar aquest gran pont ha estat un orgull pel qual sempre estaré en deute amb Vos. Però els anys no passen de bades, i després de meditar-ho llargament i amb gran pesar per la meua part, no tinc més remei que presentar-vos la meua dimissió irrevocable, alhora que vos pregue respectuosament que adopteu les disposicions oportunes per reintegrar-me al lloc que ocupava junt al meu estimat Pont de la Mort, on crec que encara puc prestar-vos un servei útil enviant cavallers a l'Abisme del Perill Etern, però a un ritme molt més ajustat a les meues capacitats actuals i en un entorn que, si bé no té els avantatges innegables del món urbà, estic segur que m'oferirà molta més qualitat de vida, menys estrès i un temps lliure al què durant aquests últims anys he hagut de renunciar, i que espere poder dedicar de nou a la meua gran afició: estudiar les diferències entre les oronetes africanes i les europees.



La meua proposta per als relats conjunts d'abril. Si, m'agraden els Monty Python. I ja sabeu que el Sant Graal sempre està a l'altra banda del pont...