Definitivament, em falta vista i em sobra impaciència. Preferisc anar fent camí, sense deixar de parar atenció, i si es presenta l'oportunitat tractar d'agafar-la al vol. Parle, ara, d'observar ocells (això que en diuen birdwatching); però a poc que hi pense, és sorprenent a quants aspectes de la meua vida podria, a hores d'ara, aplicar-ho.
Ja ho va deixar escrit Pessoa: res no comença, tot continua... En el tot que continua, anirem eixint --tan de bo-- d'algunes coses, i d'algunes altres ens haurem d'anar traient nosaltres mateixos. Començar, només comença en el pensament, deia també el poeta; i potser amb això ja és més que suficient... Feliç ficció i bon any 2021!
Furgant per la xarxa he trobat aquest poema, atribuït a vegades a Pessoa però escrit pel brasiler Fernando Sabino, i no puc resistir-me a transcriure'l. Vos deixe a vosaltres la traducció, però crec que es fa entenedor; a mi m'ha semblat preciós, i escaient...
"Si el leopardo de las nieves se manifestara, estoy preparado. Si no es así, eso quiere decir de algún modo (y no entiendo esta intuición, incluso ahora) que no estoy preparado, de la misma manera que no estoy preparado para resolver mi koan; pero no me hace infeliz la situación de no ver. Pienso que debería sentirme desilusionado, después de haber venido desde tan lejos, y sin embargo no es así. Me siento y no me siento desilusionado al mismo tiempo. Me basta con saber que el leopardo es, que está aquí, que sus ojos helados nos vigilan desde la montaña"
Peter Matthiessen, El leopardo de las nieves
No recorde la primera volta que vaig saber de la seua existència; sé que jo era molt xiquet, i estic quasi segur de que va ser --com tantes altres coses-- gràcies a l'enciclopèdia de la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente. Però des d'aquell mateix moment, i ja fa d'això uns quants anys, l'esquiu i intrigant irbis, la pantera o lleopard de les neus, em va fascinar fins el punt d'esdevindre, de llarg, el meu animal preferit. Per la seua innegable i imponent bellesa, sense dubte; però també pel misteri que, encara hui, envolta molts dels aspectes de la seua vida, i per la irresistible atracció que em desperten les inhòspites i majestuoses muntanyes del feréstec cor de l'Àsia Central, on encara sobreviu. En tots aquests anys, seduït irremeiablement per aquesta criatura quasi llegendària, he consumit amb fruïció qualsevol llibre, documental o article que en parlara, he seguit els avanços en el coneixement de la seua biologia i he celebrat les iniciatives per a la seua conservació amb la mateixa intensitat amb que he lamentat les males notícies --algunes d'elles, i ja em perdonareu, especialment indecents-- i el retrocés imparable que encara hui amenaça l'espècie amb la seua extinció.
 |
| Distribució del lleopard de les neus, de la wikipedia |
 |
| Lleopard de les neus dissecat al Museu Internacional de les Muntanyes de Pokhrara, al Nepal. No sóc jo molt maniós amb aquestes coses, però la veritat, em va entristir veure'l... |
Amb el virus encalçant-nos de nou de massa a prop, i tot i que les proves --pel moment-- ens són propícies, la prudència aconsella limitar al màxim les eixides i les companyies, encara que això estiga representant renunciar a projectes que ja havia calgut ajornar abans i que preveia recuperar aprofitant aquests dies. A canvi, és un bon moment per rellegir llibres i re-somiar somnis. I ja vindran temps millors...
Horrible, perdut, estrany, maleït... No és fàcil posar-li un qualificatiu a aquest any dos mil vint que acabarà, d'ací uns dies, en mig d'un Nadal tan estrany --deixem-ho així-- com els mesos que l'han precedit. Mesos que quedaran marcats per a sempre per tot el que hem viscut, i pel que hem hagut de deixar de viure; pel patiment de molts i la incertesa de tots, i pel record d'aquells --molts, massa- que ens han deixat. Ja ho he escrit, altres vegades, en dies com aquests: poc amic com soc de certs convencionalismes i de la majoria de parafernàlies, la meua relació amb aquestes dates és, com a mínim, ambigua. Però si hi ha un bon moment per recordar que, en el principi de tot, va ser la llum que renaix, és sense dubte aquest: també aquesta vegada, la foscor quedarà enrere i la llum i la vida renaixeran, a poc a poc però amb força, fins que tornen a imposar-se. I a aquest fil ancestral m'aclame, un any més però potser més que qualsevol altre any, per desitjar-vos, de tot cor, unes Bones Festes.
Un segon abans de soltar les amarres, una ombra de dubte la va fer vacil·lar: ella sola, front al fred i a la foscor, aventurant-se en una fràgil embarcació sobre les aigües fètides i traïdores d’aquells pantans inhòspits que tantes vides s'havien empassat... Va bastar, però, el record de la seua pròpia imatge, reflectida poc abans en aquell maleït espill, per a que l'ombra es dissipara: calia actuar, era evident. Prou que va patir, feia només uns mesos, quan les circumstàncies no li van deixar cap altra possibilitat que haver d’apanyar-se-les amb els seus propis mitjans... Un estremiment li va recórrer l’esquena. Què hauria passat, si algú l’haguera pogut veure en aquells dies nefastos? I ara, l'espill ho havia deixat clar, no és que la cosa estiguera molt millor... No, no hi havia cap altra opció. Decidida, va començar a vogar; amb una suau remor, la barca va lliscar sobre les aigües fosques i silencioses. Sabia que no seria una tasca fàcil, i que hauria de fer front a multitud de reptes i a perills insospitats. Però ara estava segura de tindre el coratge per reeixir, i la recompensa bé que ho mereixia. Costara el que costara, per alt que fora el preu, arribaria al seu destí: una perruqueria.
La meua proposta per als relats conjunts de desembre. Certament, el quadre, el seu significat i el context victorià que l'envolta demanaven alguna cosa més profunda i reflexiva, potser fins i tot verdagueriana (Una barca va pel riu / d'una riba a l'altra riba, / fa cara de segador / la barquera que la guia...), però que hi farem... Deixem-ho, si vos sembla, en "basat --vagament-- en fets reals".
