"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 28 de desembre de 2020

Somiant


"Si el leopardo de las nieves se manifestara, estoy preparado. Si no es así, eso quiere decir de algún modo (y no entiendo esta intuición, incluso ahora) que no estoy preparado, de la misma manera que no estoy preparado para resolver mi koan; pero no me hace infeliz la situación de no ver. Pienso que debería sentirme desilusionado, después de haber venido desde tan lejos, y sin embargo no es así. Me siento y no me siento desilusionado al mismo tiempo. Me basta con saber que el leopardo es, que está aquí, que sus ojos helados nos vigilan desde la montaña" 
Peter Matthiessen, El leopardo de las nieves 


No recorde la primera volta que vaig saber de la seua existència; sé que jo era molt xiquet, i estic quasi segur de que va ser --com tantes altres coses-- gràcies a l'enciclopèdia de la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente. Però des d'aquell mateix moment, i ja fa d'això uns quants anys, l'esquiu i intrigant irbis, la pantera o lleopard de les neus, em va fascinar fins el punt d'esdevindre, de llarg, el meu animal preferit. Per la seua innegable i imponent bellesa, sense dubte; però també pel misteri que, encara hui, envolta molts dels aspectes de la seua vida, i per la irresistible atracció que em desperten les inhòspites i majestuoses muntanyes del feréstec cor de l'Àsia Central, on encara sobreviu. En tots aquests anys, seduït irremeiablement per aquesta criatura quasi llegendària, he consumit amb fruïció qualsevol llibre, documental o article que en parlara, he seguit els avanços en el coneixement de la seua biologia i he celebrat les iniciatives per a la seua conservació amb la mateixa intensitat amb que he lamentat les males notícies --algunes d'elles, i ja em perdonareu, especialment indecents-- i el retrocés imparable que encara hui amenaça l'espècie amb la seua extinció. 

Distribució del lleopard de les neus, de la wikipedia
Però sobretot, al llarg dels anys i pràcticament des d'aquella primera volta, he mantingut viu el somni de poder visitar, algun dia, el territori del lleopard de les neus, i potser --només "potser", amb la mateixa actitud que tant em va sorprendre quan vaig llegir a Matthiessen per primer cop-- arribar fins i tot a albirar-lo. M'agradaria tornar al Nepal --el més a prop que he estat, fins ara, dels seus dominis-- i conèixer, ara si, els paisatges de  l'Annapurna que a penes vaig poder a arribar a entreveure des de la distància; però també m'atrau el famós Parc Nacional d'Hemis, al Ladakh kaixmir, i cada volta m'interessen més les molt menys concorregudes muntanyes de Tian Shan, al Kirguizistan... Sé, en tot cas, que el somni haurà de seguir esperant: amb tota seguretat, no serà al llarg del dos mil vint-i-u, perquè no estan les circumstàncies --ni les generals, ni les específiques-- com per a ni tan sols intentar-ho; però potser siga al següent, o qui sap si a l'altre... Les muntanyes --i els lleopards, espere-- seguiran alli quan es presente finalment l'oportunitat. I, per sort, dispose encara d'una bona reserva de somnis pendents, la majoria bastant més casolans, accessibles i assequibles, que porten també temps esperant el seu torn i que compte amb poder complir més prompte que tard; alguns d'ells, si tot va bé i sense anar més lluny, aquest any que està a punt de començar.


Lleopard de les neus dissecat al Museu Internacional de les Muntanyes de Pokhrara, al Nepal. No sóc jo molt maniós amb aquestes coses, però la veritat, em va entristir veure'l... 


Amb el virus encalçant-nos de nou de massa a prop, i tot i que les proves --pel moment-- ens són propícies, la prudència aconsella limitar al màxim les eixides i les companyies, encara que això estiga representant renunciar a projectes que ja havia calgut ajornar abans i que preveia recuperar aprofitant aquests dies. A canvi, és un bon moment per rellegir llibres i re-somiar somnis. I ja vindran temps millors...



8 comentaris:

  1. Hauríem de tenir somnis i desitjos de totes mides, per a poder-ne realitzaralguns de més accessibles mentre esperem el moment dels més complicats o més llunyans. Ens ho copiarem de tu... he he, he.. Segur que vindran temps millors! I que no paris de realitzar somnis pendents... amb molta salut per descomptat...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Els somnis venen a ser un poc com les maduixes, Carme: sovint comprem les més grans i vistoses --i les que venen de més lluny-- quan les petites, tot i que poc aparents i recollides al bosc proper, poden ser molt més saboroses... En tot cas, un poc de tot per a tindre varietat i poder anar triant com més convinga ;) Moltes gràcies, salut (molta) i abraçada!

      Suprimeix
  2. De petit m'agradava veure animals dissecats. I ara no ho suporto. Per sort cada cop se'n veuen menys.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi em passa també, Xavier. Reconec l'interés científic de conservar exemplars, però cada volta m'agraden menys. I és cert, sembla que amb les possibilitats actuals --amb les resines sintètiques es fan meravelles-- cada volta se'n veuen menys... Salut i moltes gràcies!

      Suprimeix
  3. Encara que en Calderón de la Barca fes famós allò de que "los sueños sueños son", no és ben veritat. Cal tenir somnis i il·lusions que ens motivin a fer certes coses. Alguns s'aniran aconseguint, altres parcialment, algun esperen el moment oportú i altres potser no es realitzaran mai, però la llumeta sempre ha de mantenir-se encesa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Així ho veig jo també, Laura :) Crec que és necessari mantindre sempre aqueixa llumeta que tu dius; sense obsessionar-se si algun no es pot realitzar, però lluitant almenys per intentar-ho... I tampoc no cal ni que siguen molts, ni que siguen massa grans; només que hi siguen... Moltes gràcies, abraçada!

      Suprimeix
  4. Els animals com més lliures millor. L'elefant i el lleopard, els dos animals més interessants per a mi.
    Admiro la teva capacitat de tenir somnis per a cada moment o poder anar aplaçant-los, gairebé, a mida.😉

    Aferradetes i bon 2021!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si a la llibertat sempre, lluna :)

      La veritat és que molts dels meus somnis solen tindre forma de muntanya (almenys els més confessables ;)) i no és complicat anar prioritzant-los segons les circumstàncies. Amb altres somnis, les coses no són tan senzilles, però ja va bé que hi siguen... Abraçada, bon any i moltes gràcies :)

      Suprimeix