Iolair-uisge

El procés, com sol ser habitual en casos com aquest, va començar en realitat bastant abans, perquè hi ha molts aspectes (científics, administratius, legals i socials) que cal dissenyar, aclarir i posar a punt de forma prèvia. Però si hom considera com a punt de partida l'arribada i posterior alliberament dels primers animals, pot dir-se que el projecte per a reintroduir l'àguila pescadora al País Valencià va començar el juny de 2019, quan els primers quatre polls de l'espècie, procedents en aquell moment d'Andalusia i Balears, van arribar a la Marjal de Pego i Oliva. Han passat des de llavors moltes coses --des dels dos primers anys, que poden considerar-se com d'aprenentatge i que es descriuen en detall en aquest informe, fins a les diverses vicissituds patides per tots els exemplars alliberats fins ara i que han anat quedant també enregistrades cada temporada-- fins que divendres passat es van presentar en societat els dotze polls, procedents d'Escòcia, que en unes setmanes sobrevolaran les costes i els aiguamolls de la Marina i que esperem que algun dia hi tornaran per a fer niu. Un objectiu que no serà --mai ho és, en aquests casos-- ni ràpid ni senzill d'aconseguir, però que compta a hores d'ara amb una sòlida xarxa de complicitats i moltes persones de procedències molt diverses compromeses amb l'èxit del projecte. A mi, que feia ja algun temps que estava en altres coses, em va agradar molt tornar a veure-les --amb algunes absències significatives com la de l'amic Miguel Ferrer, de la Fundación Migres, a qui espere tornar a veure ben aviat en plena forma-- perquè tot i que cada volta tinc la vista més posada en els anys que em falten per a poder-me jubilar, també va bé mirar de tant en tant enrere per veure que, ni que siga només un entre molts altres, almenys algun granet de sorra hem anat deixant pel camí. I tan de bo que no ens falte un poc de ganes i de força per posar-ne encara algun altre.

La procedència escocesa dels polls que seran alliberats enguany, que cal agrair a l'estreta col·laboració de la Roy Dennis Wildlife Foundation i que no vos negaré que m'alegra especialment atesa la meua reconeguda debilitat per aquell país, ha donat lloc a una curiosa història que encara que siga molt breument no puc resistir-me a ressenyar: dos dels polls que han vingut a Pego són coneguts a Escòcia perquè el seu niu compta amb una webcam instal·lada per la Woodland Trust Scotland que, pel que es veu, és seguida per molt gent; el cas és que aquesta temporada els animalets no eren alimentats pel pare com calia i començaven a veure's molt debilitats, per la qual cosa es va proposar treure'ls del niu i incloure'ls al projecte valencià. Ara, tots dos estan ja al seu hacking a la Muntanyeta Verda, i de la notícia --i del projecte-- se n'ha fet ressò fins i tot la BBC: com diu el portaveu de la Woodland Trust, "Scotland has reintroduced species such as beaver, red kite and sea eagle thanks to other nations gifting us their animals. I think it is great that Scotland is giving this gift to Spain and we are proud this Arkaig pair are going to be a part of that". Per cert: probablement ja jo hareu deduït a aquestes alçades, però iolair-uisge ("àguila d'aigua") és el nom de l'espècie en gaèlic escocès. I si, també m'agrada molt... 

Passar d'etapa

Encara m'han quedat per fer alguns recorreguts que ja completaré, si tot va bé, en passar l'estiu o quan refresque una miqueta. Però en pujar l'altre dia amb la meua filla a la Mallada del Llop --i al Morro dels Regalls, que ens venia de pas de tornada ja cap a Famorca-- no solament vaig completar la ronda d’actualització que vaig començar fa unes setmanes pels principals cims de la Serrella; d’alguna forma, també vaig tindre la sensació d’estar donant una etapa per tancada, perquè la Mallada va ser el lloc que vaig escollir per tornar a la muntanya quan vaig començar de nou a caminar-la després de la meua operació. Ha passat quasi un any des de llavors, i han passat --com se sol dir-- moltes coses; però allò més rellevant, sense cap dubte, és que pel que fa a la salut tot sembla progressar com ha de fer-ho: els resultats de les proves periòdiques van sent favorables, a penes em queda ja cap seqüela de la cirurgia, i jo --que a més a més fa ja quasi un any que tampoc fume-- em trobe en general francament bé. Així que, conscient de que encara queda per davant camí per fer però atenent també a tot el trajecte ja recorregut i, sobretot, al caràcter inevitablement discrecional d’allò que solem anomenar canvis de cicle, no veig cap inconvenient en donar aquest llindar per traspassat. I fins arribar al següent, que no sé molt bé encara quin o quan serà, seguir aprofitant el temps tot el que es puga. 

La denominada Mallada --"Mallà"-- del Llop (1.360 m) forma, junt amb el Recingle Alt (1.359 m) i el Pla de la Casa (1.385 m), la trilogia de cims principals de la Serrella, als quals cal encara afegir algunes altres altures --deixant de banda elevacions secundàries i alterons sense topònim conegut però en ocasions ben individualitzats-- que superen aquesta cota: per exemple, a prop del Recingle, la Penyeta de les Creus (1.335 m), que també he vist com a Penya Mora, i una Penya de l`Heura (1.351 m) el nom de la qual em resulta un poc dubtós perquè a prop del Pla de la Casa hi ha una Penya de l’Hedra (1.342 m) de la què he trobat més referències i que tanca pel nord el replanell on hi ha la cava i al sud-oest del qual hi també l'Aspre de Puig (1.378 m), que s'allarga cap a l'est per la cresta que culmina al mateix Pla de la Casa. I encara, seguint cap a llevant i de camí cap a la Mallada, hi ha el Morret de la Terra Nova (1.300 m) i el Morro dels Regalls (1.321 m), i encara més enllà, a vora i vora del barranc de la Canal, els Aspres de Famorca (1.304 m) i el Tord (1.322 m) i el Racó d’Ametla (1.301 m)... Noms, ja sabeu, que són molt més que noms, i que donen per a entretenir-se una bona estona; i no només pujant-los...

Naturalment

Que l’amic Martí Domínguez es deixe caure per aquestes comarques del sud sempre és, per aquells que l’apreciem i que admirem i gaudim de la seua obra, una magnífica notícia. En especial si el motiu de la visita és presentar (aquesta vegada a Cocentaina i de la mà del també bon amic Rafa Enguix) el seu últim llibre, reveladorament titulat “Del natural”; i molt millor encara si, com ha estat el cas, les circumstàncies acompanyen per allargar un poc més l’estada i compartir caminada estimulant per la sempre encisadora serra Aitana. Del llibre, que tracta de les que gosaria qualificar com les dues grans passions de Martí --l’art i la natura, o potser a l’inrevés-- deixe pendent parlar-ne fins haver-lo acabat de llegir, cosa que no es farà esperar massa. I quant al passeig per la prodigiosa i valoriana mare Aitana, la temporada no ha estat en general massa propícia per a la majoria de les plantes (“matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors”) que han fet de la muntanya fita botànica de primera magnitud; però tot i que la majoria estaven ja granades, encara vam arribar a temps d'admirar --quasi sempre a una distància respectable-- les últimes corones de rei delicadament florides sobre les cingleres i els penyals. En qualsevol cas, i a falta de plantes --i d'animals, que tampoc se'n deixaren veure massa-- també aquesta volta anàvem sobre segur, perquè els extraordinaris paisatges de la serra mai no deceben. I puc donar fe que, fins i tot, milloren significativament quan es recorren en bona companyia.

Vertical

"(...) Esto que miraba era algo como una titánica ciudad --ciudad de edificaciones múltiples y espaciadas--, con escaleras ciclópeas, mausoleos metidos en las nubes, explanadas inmensas dominadas por extrañas fortalezas de obsidiana, sin almenas ni troneras, que parecían estar ahí para defender la entrada de algún reino prohibido al hombre. Y allá, sobre aquel fondo de cirros, se afirmaba la Capital de las Formas: una increíble catedral gótica, de una milla de alto, con sus dos torres, su nave, su ábside y sus arbotantes, montada sobre un peñón cónico hecho de una materia extraña, con sombrías irisaciones de hulla. Los campanarios eran barridos por nieblas espesas que se atorbellinaban al ser rotas por los hilos del granito. En las proporciones de esas Formas rematadas por vertiginosas terrazas, flanqueadas con tuberías de órgano, había algo tan fuera de lo real --morada de dioses, tronos y graderíos destinados a la celebración de algún Juicio Final-- que el ánimo, pasmado, no buscaba la menor interpretación de aquella desconcertante arquitectura telúrica, aceptando sin razonar su belleza vertical e inexorable."

Alejo Carpentier, “Los pasos perdidos”

 

Amb freqüència se’ls ha comparat amb una processó, un exèrcit o una congregació, imatges totes elles poderoses i comprensiblement antropomorfes --també ho és, de fet, el seu propi topònim-- que s'adiuen amb un paisatge que sol despertar en qui el visita un inevitable misticisme. Però per a mi, si vos he de ser sincer, els Frares de Serrella són sobretot la sòlida i imponent presència física de la seua arquitectura extraordinària, urbanisme espontani de penyes i runars que evoquen alhora laberint, temple i fortalesa. Per això vaig pensar en ells, salvant tantes distàncies com fora necessari, quan vaig llegir per primera volta aquest passatge del llibre de Carpentier, i per això l’he recordat novament ara quan he tornar a visitar-los. D’acord, ni obsidiana ni granit, i potser dir-ne “catedral” resulta en aquest cas un poc exagerat; però estic segur que no posareu cap objecció pel que fa a la seua bellesa, també ací, vertical i inexorable.

 

Després de fer-li un pensament, faig servir per al paratge el topònim de Frares (de Serrella o de Quatretondeta, i pronunciat ací amb ela dialectal) per ser el que he conegut des de sempre, encara que he vist que ara s'utilitza també el nom d'Agulles. Alguns treballs, fins i tot, semblen diferenciar-ne unes i altres per ubicació segons a quina banda es troben del Barranc de les Figueretes, i també he vist qui opta per la fórmula sincrètica de les Agulles dels Frares, que tampoc no em convenç massa. Seguiré buscant informació, a veure què puc aclarir. I ara que em ve a mà, deixeu-me també que aprofite per citar dos dels autors que em van descobrir, amb els seus llibres, aquest i molts altres tresors de les muntanyes valencianes: Antoni Calero i Rafael Cebrián, amb tota l'admiració i l'agraïment.

 

Una de romans

El setembre de 2003, les obres prèvies a la construcció del nou traçat del tren d'alta velocitat entre Xàtiva i València van traure a la llum, a la partida dels Alters del municipi de l'Énova, les restes del que va resultar ser una rellevant vil·la romana. Salvada de la destrucció gràcies a la pressió ciutadana, que va forçar la modificació del projecte de ferrocarril per tal de preservar la troballa, la posterior excavació va oferir una valuosa informació sobre l'estructura i la funció d'aquest enclavament rural: edificada a finals del segle I pel patrici xativenc Publius Cornelius Iunianus en una àrea pròxima al traçat de la Via Augusta, sembla que la vil·la, luxosament decorada amb el que els romans anomenaven marbre saetabitanum per procedir de pedreres pròximes a la ciutat de Saetabis, es dedicava sobretot a la producció i processament del lli, fins que va ser definitivament abandonada al segle V. Encara que actualment el jaciment de Vil·la Cornelius, soterrat de nou per protegir-lo després de la seua excavació, es troba tancat i no és per tant visitable per al públic, tenia curiositat per conèixer la zona perquè, des de fa algun temps, vinc llegint informacions --algunes fins i tot en pàgines web del propi ajuntament de l'Énova-- què, atenent a la presència de pedreres de marbre suposadament romanes a la seua rodalia, arriben a postular per a la vil·la (i el seu constructor) un paper central en l'explotació i el comerç del marbre de Saetabis a tot l'Imperi, alhora que qüestionen "todas las absurdas teorías publicadas sobre la producción del lino, y honrando como es debido, a su ilustre propietario Publius Cornelius Iunianus". En la mateixa línia, la presència d'algunes carrilades (qualificades com a "ibero-romanes") excavades en la roca en diversos indrets del terme han estat interpretades com a restes d'una via que facilitaria el transport del marbre extret de l'Ènova fins a la mateixa Dianium.

Ja sabeu que, com a profà en aquestes qüestions de la història i l'arqueologia, tracte sempre de contrastar la informació en fonts que em semblen suficientment fiables. I en aquest cas, després de fer una ullada a alguns treballs sobre el tema als què he pogut accedir (i, com sempre, sense perjudici d’opinió millor fundada), no puc evitar la sensació de què la posició científica majoritària és bastant més cauta del que cabria esperar a la vista de la informació facilitada pel municipi i altres entitats sobre l’Énova romana. Tant la plausible adscripció romana de les restes de la Pedrera dels Quatre Camins o Llossar dels Francs, com el suposat paper preeminent de Publius Cornelius i la seua família en “la extracción, producción y comercialización del “Marmor Saetabitanum”, cuyo origen del mismo, y principal punto de extracción se encontraba en L’Énova” semblen correspondre més aïnes a una suggerent hipòtesi i no a una evidència sustentada en proves i àmpliament acceptada per la comunitat científica. En tot cas, i feta aquesta reserva (que no em sembla menor, atenent al to taxatiu que solen adoptar alguns materials divulgatius), m’ha agradat poder trepitjar una zona per la que no solc caminar habitualment, i fer-ho a més a més reflexionant sobre aquestes històries de la Història, i sobre l’ús i abús que massa sovint tendim a fer-ne d'ella; tan de bo que futures i rigoroses investigacions aporten llum sobre aquest assumpte apassionant. I molt millor encara si, a més d'això, la vil·la bastida pels Cornelius torna a ser prompte visitable per tothom. 

De dalt a baix: restes del Llosar dels Francs, pedrera de marbre “Buixcarró” (anomenat així d'ençà que Cavanilles va identificar el seu origen principal en la zona homònima de Quatretonda però que aflora també als termes adjacents de Barxeta i l’Énova) a la què s’atribueix un origen romà, tot i que altres investigadors parlen d’un front “con huellas de extracción mecánica, aunque no hay que descartar una explotación anterior”; mural de Toni Espinar a l’inici de la ruta (abalisada com a sender PR-CV 454) que recorre el terme municipal; tanca que impedeix l’accés a Vil·la Cornelius, sota les vies elevades del ferrocarril; carrilades sobre roca (molt habituals en altres pedreres, com ara les de Sant Cristòfol a Alcoi, i quasi sempre molt més modernes del que se sol considerar); altres perspectives del Llosar; i rastres d’explotacions contemporànies de marbre situades a penes uns metres per damunt d’aquell, i que em van fer pensar en la famosa frase, atribuïda a Einstein, sobre Deu i els daus. Deixant de banda altres consideracions: un camí que val la pena fer, i una bona excusa per passar el dia coneixent un poc millor aquesta part de la Ribera Alta a la què hom sol prestar menys atenció de la què sense dubte mereix.