En casa del dimoni

El dimoni és molt ric

i ens tractarà d'amic.

Això és un vici antic

per ells treure'n profit.

Ovidi Montllor, “Els banyetes”

Ves per on, ha hagut de vindre un autèntic professional en la matèria per tal de confirmar una sospita que alguns presumíem des de fa molt de temps: segons l’exorcista de l’Arxidiòcesi de Barcelona, al País Valencià “hi ha un gran nombre de presències demoníaques”. I no sap ben bé, aquest home, fins a quin punt deu ser cert això. Només cal fer una ullada al voltant i, a la vista dels símptomes que segons els entesos caracteritzen les possessions diabòliques, els resultats posen els pèls de punta. Hi ha d'aquells que, quan veuen segons quins símbols (una senyera estelada, posem per cas; però en alguns casos extrems, simplement un llibre escrit en català) perden el poc coneixement que tenien, convulsionen i es posen extremadament violents. D’altres, de forma incomprensible, deixen de parlar la seua llengua i comencen a abocar incoherències i brofegades en algun idioma estranger (que, casualment, sempre sol ser el mateix; la qual cosa podria interpretar-se, i em limite a deixar-ho exposat per si algun demonòleg considera rellevant investigar-ho, com una certa predilecció satànica per segons quines llengües). Crida l’atenció, també, la força sobrehumana que poden arribar a mostrar, exemplificable, en el cas dels endimoniats valencians, per la inusitada capacitat per carregar-se coses feixugues a l’esquena –tan se val que siguen substancioses pagues vitalícies com contractes milionaris i inexplicables. Com també, segons diuen, destaquen per l’habilitat per fer bots espectaculars: conten que s’han donat casos de salts entre un ajuntament i el Palau de la Generalitat pràcticament sense despentinar-se; però no és estrany, fins i tot, que en plena possessió hi haja qui ha estat capaç de cobrir amb un sol brinco i sense fer servir l’AVE, la distància completa entre València i Madrid.

Imatge de la xarxa

Em preocupa, però, saber si hi haurà cap exorcisme realment efectiu que siga capaç d'alliberar aquesta terra de la infausta presència del maligne i els seus íncubes i súcubes. Els ritus tradicionals –altrament denominats democràcia representativa— no semblen haver donat els resultats esperats, i els casos de posseïts –i posseïdes— segueixen creixent sense pausa i desborden, ja, les entranyables fronteres de la comunidad: els comportaments estranys i els fenòmens inexplicables amb olor a sofre han començat a escampar-se per la resta dels Països Catalans, i encara més enllà (i, evidentment, no és dels correfocs que parle). Així que, mentre esperem l’exorcisme definitiu, potser ens convindria enterrar la por a l'infern i a les calderes de Pere Botero, fer una passa avant i, d’una vegada per totes, agafar –deixeu-me que ho diga així— al diable per les banyes…

Que són molts els que volen, tiroram

que el foc s'apague, ram tiroram

que cadascú tinga lo que és d'ell

que el foc s'apague

La bona notícia del dia, la declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de les festes de la Mare de Déu de la Salut, muixerangues incloses. Felicitacions al poble d’Algemesí per haver sabut servar aquest patrimoni col·lectiu, i una satisfacció per a tots els valencians i valencianes que ens sentim orgullosos de ser-ho cada dia.

Foto de la web de la Nova Muixeranga d'Algemesí

La xarxa social

En aquesta època, és el tema principal i inevitable quan dos o més adeptes s'ajunten per xarrar-ne. Però moltes vegades és només una frase deixada caure de passada al mig d'una conversa, potser un comentari escoltat mentre es posa gasolina o fent un café en el bar. Però d'una forma o altra, se sap: "estan traent-ne en la Vall d'Ebo", "ahir, culets de cistella en Mariola", "en Sant Antoni comencen a eixir-ne, però encara està un poc parat..." són informacions que, aquestes setmanes i en aquestes terres, s'escampen ràpidament i de boca en boca, i que ajuden a configurar escenaris i programar prioritats. Sense necessitat de fòrums, féisbucs o tuíters, abans que la vida sense mòbil i internet fóra inimaginable, els boletaires ja constituïen una autèntica xarxa social, una comunitat més o menys local, circumstancial i passatgera, per la qual circulen fluidament les notícies i les novetats, en la què la informació es transmet, des de l'origen fins als receptors, a una velocitat (i, segons he pogut comprovar sovint, també amb una fiabilitat) realment sorprenent, i seguint canals i mecanismes elementals però indubtablement efectius.

Ho pensava hui, en Benicadell i sota la boira, on per cert no he vist res de trellat: uns poquets fredolics, un parell d'anisats i algun peu blau, però d'esclatasa-sangs cap ni un, ni en els rogles de tota la vida. La sensació, però, és que si l'oratge no es desbarata pot ser que encara hi haja sort, perquè la serra es veu amb ganes de moure. Ja veurem com pinta el cap de setmana que ve. Pel moment, demà, a parar l'orella; a veure què es diu en la xarxa...

A ritme d'arboç

Tot té el seu moment, diuen: hi ha un temps de plantar, i un temps de collir... Cada etapa ha d'anticipar i preparar el camí d'aquella que la succeirà, seguint un ordre universal, lògic i perfecte. Hi ha vegades, però, que els cicles s'encavallen, les fases s'entrellacen i les estacions --i les edats-- semblen confondre's i diluir-se. Donar fruit, anar madurant i, al mateix temps, lliurar-se, sense pors ni recances, a una nova i esplendorosa floració: si l'arbocer ha reeixit a fer-ho cada tardor, no veig perquè no n'hauriem d'aprendre també nosaltres...

Barrejadissa

No negaré que aquestes setmanes d'anar amunt i avall tenen el seu aquell. En general, sóc dels que consideren la rutina com una cosa més aïna feixuga i que convé mantindre, sempre que es puga, sota nivells controlats. Per això, tot i que siga per raons de feina, venen d'allò més bé uns dies a Madrid (i rodalia: entre tanta presentació formal i paperassa oficial, una ràpida escapadeta a les espectaculars pinedes de Valsaín, en les que no havia estat mai, s'agraeix especialment). L'inconvenient, que sempre n'hi ha algun, és que els innegables efectes benèfics de mantindre una certa seguida s'esvaeixen també, i en tractar de reprendre-la et trobes amb massa coses empantanades, blogs i notícies que no havies llegit després d'uns dies de desconnexió, i --a efectes específics d'aquestes planes-- idees que hauran d'esperar el seu moment. O bé poden agafar-se unes i altres (notícies i idees), i veure de preparar una macedònia de divendres, per bé que sempre s'hi corre el risc, a la vista del que hi ha a l'abast, que quede un poquet cítrica.

Provem-ho, en tot cas, i a veure què resulta: agafem una mica (més) de desmantellament sistemàtic del sector públic, acompanyat d'uns trocets de l'inqualificable pillatge al què determinats individus han sotmés els comptes de certes administracions (a costa, per exemple, del delirant episodi de les traductores rumanes). Posem-hi, també, un pessiguet de generosa aportació dels diners de tots per tal de rescatar i sanejar la pobra i maltractada banca privada. Afegim un poc d'impúdica exhibició d'ignorància executada amb virtuosisme per algú a qui anomenen consellera de cultura (si en lloc de Joanot Martorell i Ausiàs March haguera confós Cervantes amb Lope de Vega, no vull ni pensar el que hauria hagut de sentir) i adobem-ho tot amb un poc d'allò que Ferran Suay anomena amb el seu encert habitual terrorisme toponímic, aplicat --només per començar-- al cas de Palma. Et voilà. Convé servir-ho fred, i anar fent-se l'ànim que, vist el vent d'on bufa, ens ho acabarem empassant amb ganes o sense...

Però hui és divendres. I potser només per això, per poder descansar un parell de dies, o perquè els esclata-sangs comencen a treure el cap, per aquells ulls en el fons dels quals encara volem perdre'ns, o potser simplement perquè encara trobem suficients raons per no renunciar al dret --quasi diria a l'obligació-- d'escandalitzar-nos davant un panorama com el que se'ns presenta, que paga la pena donar-li una oportunitat a la setmana que ve. Bon cap de setmana!

No puc deixar de recordar ací la desaparició, fa uns pocs dies, de la biòloga Lynn Margulis, una de les figures científiques més rellevants dels últims temps, i per la que sent una gran admiració. La doctora Margulis, que mantenia una estreta relació amb les Universitats de Barcelona i València, no ha estat solament una investigadora cabdal --i controvertida-- en la comprensió dels complexos mecanismes de l'evolució, sinó també una divulgadora excel·lent i, sobre tot, una persona amb una talla humana excepcional. En el magnific blog de Mercè Piqueras podeu trobar informació sobre algunes de les reaccions que ha despertat la seua mort el proppassat dia 22, entre elles les paraules del company Juli Peretó. A nosaltres sempre ens quedarà el record la seua visita a Alcoi, allà per l'any 99, quan va atendre la nostra invitació per impartir una conferència en el marc de les Jornades Mil·leni, que organitzàvem des de la Gerència de Medi Ambient amb la col·laboració de l'obra social de la CAM. Per unes hores, vam tindre ocasió de gaudir no solament dels seus coneixements, sinó també --i sobretot-- de la seua energia i amabilitat. La trobarem a faltar.

Pronòstics complerts

Al País Valencià, el gregal ens deixa cels coberts amb precipitacions persistents i moderades, que poden seguir sent localment fortes o molt fortes i acompanyar-se de tempesta en àrees pròximes al litoral. A Madrid, l’aiguat dretà, que ha causat ja els primers danys significatius i ha emmascarat, per la seua torrencialitat devastadora, dèbils però esperançadores ullades de sol, fa témer una violenta revinguda involucionista d’efectes encara difícils de quantificar: la gente canta con ardor que viva España...

Dóna certa tranquil·litat confirmar que, en l'oratge com en les eleccions, la fiabilitat dels pronòstics ens estalvia una part substancial del neguit de la incertesa. Altra cosa serà trobar l’aixopluc adequat per capejar dignament el/s temporal/s, sobretot perquè sembla confirmar-se també que els fronts tempestuosos, lluny d’amainar com esperaven algunes ments ingènues i benintencionades, seguiran succeint-se sense treva durant bastant temps. A nosaltres, en tot cas, no ens en queda cap altra que seguir: no és la primera borrasca a la que ens enfrontem, i com diu un dels blogs que més m'agraden, "mostraré el cansanci d'un navegant, però no el d'un nàufrag".

D'anàlisis serioses i detallades dels efectes dels dos 'temporals' que ens assoten amb força i que no han fet més que començar, hui se'n poden trobar moltes i molt variades en la premsa i en molts dels blogs amics (en els què, a més a més, he trobat sovint una alenada d’esperança que sempre s'agraeix per encarar el que ens queda per davant). A mi m’agradaria dir alguna cosa de més trellat, perquè hi ha molts matisos, elements i detalls sobre els què convindrà parar-se a reflexionar; però d’ací una estona marxe per motius de feina cap a Madrid, i no serà fins a finals de setmana que torne a poder treure el nas per aquestes planes. A veure si, quan torne, ja ens han canviat a Rajoy per algun 'tecnòcrata'...

(La fotografia, evidentment, no és d'ara ni d'ací: són les inundacions en Austràlia el gener d'enguany)