Atestat

Davant la insistència del comunicant, aquesta patrulla va desplaçar-se fins a la platja indicada, on va poder confirmar la veracitat de les informacions rebudes i, fins i tot, va haver d'atendre a alguns dels presents afectats per severs cops de calor. Tot i això, i malgrat les reiterades peticions d'una part dels concurrents, els agents sotasignants van haver d'insistir en el fet que entre les funcions dels artificiers d'aquest cos de policia no figura la desactivació de bikinis, per més explosius que siguen.

Tot i la voluntat evident, costa molt posar bona cara al mal temps quan un cel apocalíptic emmarca l'horitzó per ponent, i el fum i les cendres de l'incendi de les serres de Cortes i Dosaigües omplin l'aire de València. Un incendi que porta a la memòria l'infaust estiu de 1994 i que, per les últimes notícies que tinc, no mou gens a l'optimisme: els fronts de foc avancen sense control i el vent segueix bufant amb força; s'espera que aquesta vesprada gire a xaloc, la qual cosa pujarà un poc la humitat però podria estendre l'incendi cap a altres zones encara no cremades. A migdia, la superficie afectada s'estimava ja per damunt de les quinze mil hectàrees. Tan de bo que la catàstrofe no acabe sent molt major (l'incendi que va assolar aquesta mateixa zona ara fa divuit anys va costar la vida a sis brigadistes i un voluntari), i que cap mà criminal no vulga escampar-la encara més: a molts llocs de les comarques centrals les temperatures segueixen per damunt dels 40ºC i les humitats relatives tornen a fregar valors mínims. I ara mateix --m'acabe d'assabentar-- el foc crema també a Andilla.

I el que són les coses: ahir a migdia, un xotet de cabra salvatge passava pel meu despatx, camí del centre de recuperació de fauna. L'havien arreplegat en una casa a prop del lloc on, unes poques hores després, començava el foc de Cortes. Tan de bo en créixer una mica puga tornar a les serres en què va nàixer, encara que durant molts anys no s'assemblaran a allò que coneguèrem...

Imatge satèl·lit de l'incendi. De l'Oratge RTVV

Porpra de caragol

Ja he escrit en alguna ocasió que l’arribada de la calor, i el consegüent increment de les visites a la costa, fan reviscolar també les meues aficions malacològiques, que ja es veu que aquests últims mesos s’han mantingut en un estat més aviat latent. Amb les primeres recol·leccions de la temporada, però, se’m desperta també la necessitat d'ordenar un poc la col·lecció, si més no per posar-la al dia, refrescar la memòria i habilitar l’espai necessari per a albergar les noves adquisicions. Ha estat precisament a causa d’aquestes que he parat atenció a un grup que, per diverses raons, mereix un esment especial: es tracta dels murícids, una família extensa i molt diversificada, les espècies de la qual --unes mil sis-centes-- habiten pràcticament en tot el món. Els murícids són carnívors, s’alimenten d’altres invertebrats com ostres, esponges o coralls, i ocupen també hàbitats molt diversos, tot i que és en els oceans tropicals –i en particular en els esculls coral·lins-- on assoleixen la seua màxima diversitat i on habiten, també, les formes més vistoses i apreciades pels col·leccionistes.

Pinta de Venus (Murex pecten)

Molts dels gèneres de murícids engloben petites espècies, de dissenys discrets i colors poc vistosos. Però hi ha d’altres les formes dels quals mostren una intricada ornamentació a base d’espines, tubercles, frondes o lamel·les, que els doten d’una vistositat extraordinària. És el cas, per exemple, dels representants del gènere Chicoreus, alguns dels quals (com Ch. ramosus o Ch. palmarosae) sovintegen en les col·leccions o són utilitzats com elements decoratius. Altres gèneres ben coneguts per la bellesa de les seues conquilles són Hexaplex, Homalocantha, Siratus o Haustellum; però potser les més espectaculars són les d'alguns representants del gènere Murex, caracteritzades pel seu sifó llarg i esvelt i la seua ornamentació espinosa. Els murícids es troben també ben representats a la Mediterrània, fins el punt que algunes de les seues espècies són especialment abundants en les nostres costes: el caragol punxós (Bolinus brandaris), el corn blanc (Hexaplex trunculus) o el corn de tenassa (Stramonita haemastoma) són, de fet, algunes de les conquilles més fàcils de trobar en passejar per qualsevol de les nostres platges.

Hexaplex radix (dalt) i Chicoreus ramosus (baix). En mig,
una de les caixes de la meua col·lecció

Però a més de la seu rellevància científica i malacològica, moltes espècies de murícids tenen també un innegable interés per als humans. Algunes d’elles són menjars apreciats, com ara certes espècies de Chicoreus i Hexaplex consumides en Amèrica Central, o els ja esmentats caragols punxosos (les famoses cañadillas) que es mengen en alguns llocs de la Mediterrània. A més, i en alimentar-se d'altres mol·luscos d'interés comercial, alguns murícids han esdevingut autèntiques plagues per als conreus d'ostres o de musclos, i hi ha espècies (com Urosalpinx cinerea o Ocinebrellus inornatus, per exemple) que es comporten a més com invasores en diverses parts del món. Però potser l'ús més singular a que han estat sotmeses algunes espècies de la família ha estat l'extracció de tints: com a part de la seua estratègia predadora, aquestes espècies segreguen substàncies, tòxiques per a les seues preses, i molt riques en pigments. És el cas del gènere Plicopurpura, utilitzat històricament com a colorant en Amèrica Central; però sobretot és l'origen de la famosa porpra de Tir o porpra imperial, extreta a partir dels ja esmentats caragols punxosos i corns blancs mitjançant un procés complex que encara no es coneix en tots els seus detalls, però del que se sap que requeria milers de mol·luscos per produir només uns grams de colorant. Eivissa i Formentera van ser, segons els testimonis arqueològics, centres destacats en la producció d'aquest valuosíssim pigment. Nascut, deixeu-me que ho diga, dels hàbits caçadors d'un modest i auster caragol mediterrani...

Caragol punxós (Bolinus brandaris)

Delicatessen

Van convidar-lo a pensar i, per agrair la deferència, s’hi va presentar amb un assortiment variat de pensaments dolços. Per a les postres.



Per al Joc Literari que proposa el blog Antaviana per commemorar el centenari del naixement de Pere Calders, a partir d’un microconte de l’autor (“Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa”). Ja veieu que estem molt joganers, darrerament.

Per cert, acabe de veure aquesta notícia i m'ha vingut al cap una altra opció: Van convidar-lo a pensar, però a la vista de la seua resposta ("habladme en español, coño, que no os entiendo") ja els va quedar clar que això de pensar no era el seu fort.

Herbes de Sant Joan

És sobradament coneguda l'ancestral vinculació entre la festa del solstici d'estiu i les virtuts remeieres --reals o suposades-- de les plantes. Com recorda Joan Amades, "Hom creu que la virtut de les herbes està en relació amb la força i la durada de la claror del sol que els dóna gràcies i vida. Fins avui la virtut de les herbes ha anat augmentant a mesura que el dia anava creixent i des d'avui anirà minvant amb la claror i la força del sol. Per tant, avui, per ésser el dia més llarg, és el moment de l'any en què tota planta té més virtut". El mateix Amades dedica vint pàgines del seu "Costumari" a les creences, ritus i costums relacionats amb les virtuts dels vegetals i la nit de Sant Joan, la qual cosa dóna idea de la riquíssima cultura popular associada a aquest àmbit.

A més d'altres espècies directament vinculades als rituals de la nit més curta de l'any --com la miraculosa falguera que hauria d'haver florit màgicament aquesta nit, la ruda que fa fugir les bruixes, o la sanadora berbena, que probablement va acabar donant nom als balls que precedien la seua recol·lecció-- hi ha més de vint espècies diferents que són conegudes, en algun lloc dels nostres Països, com a herbes de Sant Joan o santjoaneres, des de la camamirla amarga fins el lligabosc, passant per la sempreviva borda o la centaura. Però l'herba o flor de Sant Joan per excel·lència és, sense dubte, el també anomenat hipèric o pericó, de fama medicinal tan justa com reconeguda, i que es recull en aquestes dates per a preparar el conegudíssim oli de pericó.

Ahir, aprofitant la frescoreta del capvespre i atès el meu inexplicable desinterés per la sort de la selecció espanyola de futbol, vaig eixir a fer una volteta pels vessants mariolencs que em peguen a prop de casa. Tractant-se d'un dia tan assenyalat, no em va sorprendre trobar, de seguida, les daurades flors del pericó, ni tampoc les pinyes de Sant Joan, que aci anomenem també carxofetes, i en les virtuts antihemorroïdals de les quals vaig perdre un poc la fe quan em van explicar que hi havia prou amb dur-les a la butxaca. Però el vegetal santjoaner que més em vaig alegrar de trobar va ser una esplèndida figuera, ben carregadeta de bacores --un poc verdes encara, però gustoses. Que ja ho diu la dita que he sentit des de xicotet: bona vista vejam, bacores per Sant Joan...

Una banyera qualsevol (poesia en aigua freda)

He recordat avui el teu esplèndid cos

alçant-se de les aigües, deixant caure regalls

de degoteig i escuma. Erem joves, els dos

i veniem de pobles de cases antigues

amb foscos desllunats, habitacions estretes

i banys amb plat de dutxa. I València ens va obrir

els ulls a tantes coses, i vam saber que al món

hi havia vàters grans, amb tassa i amb bidet

i els hi sobrava lloc per posar la banyera...

Vam descobrir un món d'aquàtiques carícies

i blanca porcellana. L'anomenàvem "Roca"

si no recorde mal, i s'esvarava un poc,

però res no importava. Erem joves, els dos

i no ens incomodava la innegable estretor,

ni aquella aixeta freda que se'ns clavava al cul

segons com ens posàrem. Tot era nou, i bell,

i teniem banyera. Tu vas marxar fa temps

però ella i jo ens quedàrem: la seua blanca estampa

em recorda, a vegades (sovint mentre m'assec

en altres porcellanes hàbilment dissenyades

per a la seua funció) que fórem molt feliços

en aquella banyera: no hi havia a València

dos amants com nosaltres; si més no, no tan nets.

L'explicació a aquest despropòsit? Que m'he deixat embolicar per la proposta de Jordi ("Poesia en aigua freda", en diu) i per una vegada, i sense que servisca de precedent, he gosat estrafer aquest penós poema, o digueu-li com vulgueu. No m'ho tingueu en compte, i que el mestre Estellés em perdone...