Un cada dia és massa per a mi. Fa uns anys no et dic jo que no (un i fins i tot més, si calia), però ara ja va costant-me... Potser una temporadeta s'aguanta bé, sobre tot amb la novetat, però a la llarga ho notes. Es cert que no sempre pot planificar-se perquè quan ix, ix; però si t'ho pots apanyar jo crec que vaig d'allò més bé amb dos o tres per setmana, i dissabte i diumenge, que estàs menys estressat, algun altre si es presenta, que és el més habitual.
O siga: que aquesta setmana he estat per damunt de la mitjana, perquè hi ha entrades quasi cada dia. Però el cap de setmana no, que demà marxe a Sierra Nevada sense telèfons ni ordinadors, a traure-li el rovell als grampons i riure tot el que es puga. Ahi vos deixe això perquè acabeu bé la setmana. Fins març...
dijous, 25 de febrer del 2010
dimecres, 24 de febrer del 2010
Eclèctic
D’alguna forma ja s’intuïa, però ara va veient-se més clarament per on anirà la cosa. Potser algú s’estranye de passar de la biogeografia d’Indonèsia a l’opinió sociopolítica (i vehement) sense quasi transició, però és el que n’hi ha: l’únic propòsit que em vaig fer en començar aquesta aventureta era deixar-me dur pels impulsos del moment, i abocar-hi un poquet d’allò que m’interessara. I he de reconéixer que, pel que fa a interessos, els meus són bastant variats i no sempre concordants. És cert que hi ha eixos, línies mestres, elements nuclears al voltant dels quals s’articulen d’alguna forma tots aquells aspectes de la realitat o la irrealitat que encara em mouen a l’acció, la indignació, el plaer o el desig de saber-ne més. Però a un nivell suficient de desagregació, com el que resulta d’ajuntar escrits un darrere l’altre sense més ordre que el temporal, la sensació pot semblar un poc caòtica. Com jo. Així és que no em sembla gens malament que, amb només uns pocs dies de vida i quasi cap lector reconegut, aquest bloc vaja semblant-se a la botigueta de Ca Eloi. O, per dir-ho d’altra forma més pretenciosa: que tot plegat vaja tenint així com un aire eclèctic.
Els diccionaris defineixen eclèctic com allò que admet diferents gèneres, diferents opinions, o també (sobretot per referència a l’art) que està format per elements o estils de caràcter divers. Curiosament, la definició que fa en castellà la Real Academia de la llengua d’allà s’allunya un poc d’aquesta accepció, en parlar del “Modo de juzgar u obrar que adopta una postura intermedia, en vez de seguir soluciones extremas o bien definidas”. No sé si m’apanya molt. En altres ocasions, he vist algú usar “eclèctic” quan volia dir “sincrètic”, que ja sabeu que és sintetitzar elements (culturals o religiosos) d’origen diferent tot reinterpretant-los; i fins i tot hi ha qui --erròniament, crec--anomena eclèctic a allò adaptable, que s’acomoda amb facilitat a les circumstàncies.... Jo vull quedar-me amb el primer dels aspectes: admetre gèneres, estils i opinions diferents. Així és que queda dit, de nou i potser no per darrera vegada: si tot va bé, ací cabrà un poquet de (quasi) tot. Perquè és així com m’agrada a mi, i tan de bo a algú més.
Per cert, i parlant d’interessos: vagament recordava, dels meus temps d’aficcionat a la Història de la Ciència, d’haver llegit alguna cosa sobre Eclecticisme –com a corrent filosòfic-- i un metge valencià del segle XVIII, Andrés Piquer, autor, entre d’altres, de la “Lógica Moderna, o arte de hallar la verdad y perfeccionar la razón” (1747). Piquer va ser catedràtic d’Anatomia a València abans de marxar a Madrid com a metge de cambra del Rei. Amic i col·laborador de Gregorio Mayans, tocava com a bon il·lustrat palos molt diversos. Aparentment, doncs, Piquer és una altra de les moltes figures històriques valencianes (en aquest cas, seria més propi dir valenciano-aragoneses, ja que d’allí era el pare i ell va nàixer a Fórnols, Matarranya) de les quals a penes sé/sabem res tot i la seua rellevància. Vàreu veure el reportatge sobre Francisco Xavier Balmis al País Semanal? Impressionant. Potser que també en direm alguna cosa un altre dia.
Els diccionaris defineixen eclèctic com allò que admet diferents gèneres, diferents opinions, o també (sobretot per referència a l’art) que està format per elements o estils de caràcter divers. Curiosament, la definició que fa en castellà la Real Academia de la llengua d’allà s’allunya un poc d’aquesta accepció, en parlar del “Modo de juzgar u obrar que adopta una postura intermedia, en vez de seguir soluciones extremas o bien definidas”. No sé si m’apanya molt. En altres ocasions, he vist algú usar “eclèctic” quan volia dir “sincrètic”, que ja sabeu que és sintetitzar elements (culturals o religiosos) d’origen diferent tot reinterpretant-los; i fins i tot hi ha qui --erròniament, crec--anomena eclèctic a allò adaptable, que s’acomoda amb facilitat a les circumstàncies.... Jo vull quedar-me amb el primer dels aspectes: admetre gèneres, estils i opinions diferents. Així és que queda dit, de nou i potser no per darrera vegada: si tot va bé, ací cabrà un poquet de (quasi) tot. Perquè és així com m’agrada a mi, i tan de bo a algú més.
Per cert, i parlant d’interessos: vagament recordava, dels meus temps d’aficcionat a la Història de la Ciència, d’haver llegit alguna cosa sobre Eclecticisme –com a corrent filosòfic-- i un metge valencià del segle XVIII, Andrés Piquer, autor, entre d’altres, de la “Lógica Moderna, o arte de hallar la verdad y perfeccionar la razón” (1747). Piquer va ser catedràtic d’Anatomia a València abans de marxar a Madrid com a metge de cambra del Rei. Amic i col·laborador de Gregorio Mayans, tocava com a bon il·lustrat palos molt diversos. Aparentment, doncs, Piquer és una altra de les moltes figures històriques valencianes (en aquest cas, seria més propi dir valenciano-aragoneses, ja que d’allí era el pare i ell va nàixer a Fórnols, Matarranya) de les quals a penes sé/sabem res tot i la seua rellevància. Vàreu veure el reportatge sobre Francisco Xavier Balmis al País Semanal? Impressionant. Potser que també en direm alguna cosa un altre dia.
Imatge estreta de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència, Universitat de València-CSICNo puc encantar-me ara amb el Doctor Piquer, que tinc poc temps i molta faena, i ja n’hi ha Google (lloat siga per sempre) i alguns estudis especialitzats sobre autor i obra fàcils de trobar. Però faig constar que entre la seua correspondència (consultada, a correcuita i a l’espera de tindre més temps lliure, a la Biblioteca Valenciana Digital) figuren les seues cartes dirigides al senyor Josef Nebot, advocat de València i de qui hauré d’esbrinar alguna cosa més. Entre aquestes cartes, destaque per la seua importància històrica la datada el 29 de novembre de 1743, en la que diu: “Sr. Dr. Nebot : El remedio de que tengo experiencia más cierta para curar las ulcerillas de los pezones de los pechos en las que crían es el siguiente. Tómese lithargirio de oro, media onza; de azeyte y vinagre rosados, de cada uno, lo que sea preciso para mezclar con dichos polvos y formar ungüento.” Els Nebot i els mugronets, una història que ve de lluny. I com devia coure...
dimarts, 23 de febrer del 2010
La vergonya és seua
Ja n’hi ha prou, home! O siga, que damunt encara que tenim que aguantar a una banda de lladres, poca-vergonyes, presumptes acosadors sexuals, jutges que no jutgen si no els convé, mentiders compulsius, covards patètics, beatets de poca traça, xulets de discoteca, incompetents de tota mena i, en general, escòria social, professional i mental diversa, damunt m’he de sentir afrontat perquè diuen que són valencians? No, home, no! De cap manera. Que a alguns d’ells els voten? D’acord, això no ho discutisc: que cadascú actúe en consciència i en conseqüència, i ja avise que no tinc cap esperança al respecte. Però alerta: a mi, no m’emboliqueu, que això de la democràcia no deixa de ser una qüestió de majories i no d’unanimitats. Així és que sense entrar a valorar ni manipulacions, ni cegueses, ni la simple burrera permanent o transitòria, la cosa no passa d’ahí: el president de la Generalitat és un senyor (algun dia, potser una senyora) que la majoria dels valencians i valencianes trien per a que ens governe, ells sabran perquè, i ahí s’esgota la seua capacitat de representar-me, siga el d'ara o qualsevol altre. L’encarregat de torn d’aquest taller, vaja. Que jo sàpiga, ni li he jurat fidelitat ni dóna la cara per mi, la meua família, la meua feina o la meua llengua; no ha estat investit de cap divinitat, infal·libilitat ni excel·lència; per no constar, no consta ni com a símbol de l’autogovern.
D’aquells que no han estat votats directament, no pot dir-se ni això: l’encarregat tria als seus caps de màquina, i ja s’apanyarà. Si són mantes, corruptes o simplement uns fills de puta, convindria que en prenguera alguna mesura abans que la casa se’n vaja a la merda; però la responsabilitat és seua, també, ja siga moral, electoral o penal. O siga, que altra volta la mateixa: la culpa, de l’encarregat, i indirectament de qui ha decidit posar-lo per la raó que siga. A mi, no em representen. Em freguen o tracten de fer-ho, però no em representen. I de la banda d’impresentables diversos que pul·lulen per ahí fent de les seues, francament, allò que menys m’importa és que nasqueren a València, Puçol, Albatera o Vinaròs. La imbecil·litat trenca fronteres i transcendeix nacions i pàtries, fins convertir-se en tret determinant i definitiu més enllà de llengües, races i condicions. Imbècils del món, uniu-vos (i llanceu-vos tots juntets al riu, va)
O siga: que la cosa m’afecta, és evident, perquè si no no estaria desfogant-me escrivint açò. Està clar que tot allò que es fa i es desfà, ací com en qualsevol lloc, afecta a la imatge col·lectiva que es projecta cap a l’exterior: una volteta per Brussel·les a parlar amb la Comissió Europea et fa sentir, d’entrada, com una amenaça sobre el territori i el medi ambient només per vindre d’on vens i tindre els caps que tens, i això fot, a què negar-ho; en altres casos, si et coneixen un poc més i saben d’on coixeges, notes un corrent de simpatia i comprensió –“uff, que mala sort teniu amb aquesta gent”--que tampoc no em fa cap gràcia. Hi ha coses que podem controlar, però d’altres no. I ací n’hi ha qui vol fer bé les coses perquè si, perquè s’ho creu, perquè toca, perquè és bàsicament normal; no som ni millors ni pitjors que ningú, però hauria de preocupar-nos per què només apareixem en la premsa d’allà quan hi ha inundacions o quan salta l’últim escàndol. Resignar-nos a què això és inevitable és una traïció, una forma de complicitat amb els autèntics responsables de la desfeta. Si no som capaços de comprendre i fer comprendre que la nostra dignitat com a País i com a poble està per damunt d’aquesta banda, estarem perdent la batalla. Als encarregats els canviarem quan la majoria ho decidisca –convindria buscar-ne algun recanvi de veres, per cert—i alguns d’aquells que ells han posat pagaran el que hagen de pagar. I mentre, farem per seguir callant la boca als que viuen de l’exabrupte i la mentida; ignorarem als ignorants, i –sobretot—donarem ales i veu als milers de valencians i valencianes que creuen en el que fan i lluiten per fer-ho bé, sense complexes ni pretensions. Als que ho han fet fins ara, i als que seguiran fent-ho.
I si ens hem de lamentar d’alguna cosa, fem-ho del poc paper que ens fa l’article 9, apartat 4, de l’Estatut, ja sabeu: tots els valencians tenen dret a participar de forma individual, o col·lectiva, en la vida política, econòmica, cultural i social de la Comunitat Valenciana. De votar, aquest article, no diu res...
D’aquells que no han estat votats directament, no pot dir-se ni això: l’encarregat tria als seus caps de màquina, i ja s’apanyarà. Si són mantes, corruptes o simplement uns fills de puta, convindria que en prenguera alguna mesura abans que la casa se’n vaja a la merda; però la responsabilitat és seua, també, ja siga moral, electoral o penal. O siga, que altra volta la mateixa: la culpa, de l’encarregat, i indirectament de qui ha decidit posar-lo per la raó que siga. A mi, no em representen. Em freguen o tracten de fer-ho, però no em representen. I de la banda d’impresentables diversos que pul·lulen per ahí fent de les seues, francament, allò que menys m’importa és que nasqueren a València, Puçol, Albatera o Vinaròs. La imbecil·litat trenca fronteres i transcendeix nacions i pàtries, fins convertir-se en tret determinant i definitiu més enllà de llengües, races i condicions. Imbècils del món, uniu-vos (i llanceu-vos tots juntets al riu, va)
O siga: que la cosa m’afecta, és evident, perquè si no no estaria desfogant-me escrivint açò. Està clar que tot allò que es fa i es desfà, ací com en qualsevol lloc, afecta a la imatge col·lectiva que es projecta cap a l’exterior: una volteta per Brussel·les a parlar amb la Comissió Europea et fa sentir, d’entrada, com una amenaça sobre el territori i el medi ambient només per vindre d’on vens i tindre els caps que tens, i això fot, a què negar-ho; en altres casos, si et coneixen un poc més i saben d’on coixeges, notes un corrent de simpatia i comprensió –“uff, que mala sort teniu amb aquesta gent”--que tampoc no em fa cap gràcia. Hi ha coses que podem controlar, però d’altres no. I ací n’hi ha qui vol fer bé les coses perquè si, perquè s’ho creu, perquè toca, perquè és bàsicament normal; no som ni millors ni pitjors que ningú, però hauria de preocupar-nos per què només apareixem en la premsa d’allà quan hi ha inundacions o quan salta l’últim escàndol. Resignar-nos a què això és inevitable és una traïció, una forma de complicitat amb els autèntics responsables de la desfeta. Si no som capaços de comprendre i fer comprendre que la nostra dignitat com a País i com a poble està per damunt d’aquesta banda, estarem perdent la batalla. Als encarregats els canviarem quan la majoria ho decidisca –convindria buscar-ne algun recanvi de veres, per cert—i alguns d’aquells que ells han posat pagaran el que hagen de pagar. I mentre, farem per seguir callant la boca als que viuen de l’exabrupte i la mentida; ignorarem als ignorants, i –sobretot—donarem ales i veu als milers de valencians i valencianes que creuen en el que fan i lluiten per fer-ho bé, sense complexes ni pretensions. Als que ho han fet fins ara, i als que seguiran fent-ho.
I si ens hem de lamentar d’alguna cosa, fem-ho del poc paper que ens fa l’article 9, apartat 4, de l’Estatut, ja sabeu: tots els valencians tenen dret a participar de forma individual, o col·lectiva, en la vida política, econòmica, cultural i social de la Comunitat Valenciana. De votar, aquest article, no diu res...
dilluns, 22 de febrer del 2010
Dies i dies
“En el principi de les coses no hi ha senzillesa ni innocència;
tot allò creat, fins allò que sembla més simple, és ja culpable,
és ja complexe, ha estat llançat al brut remolí del desenvolupament
i no pot ja, no pot mai més nadar contra corrent”.
Hermann Hesse, “El llop estepari”
És obvi, però en aquests temps en què aquella mena de felicitat permanent i irreflexiva està tan sobrevalorada, convé recordar-ho: tothom té dies roïns. Uns més, altres menys. Els meus són bastant vulgars en tots els sentits (especialment, crec, pel que fa als seus efectes), encara que tinc la impressió que, almenys en algunes èpoques, se situen per damunt de la mitjana quant a freqüència i, sobretot, quant a persistència.
En general, i com supose que passa a molta gent, tinc observat que aquests dies –o conjunts d’ells—tendeixen a agrupar-se en dos tipus o categories fonamentals: aquells als quals poden atribuir-se causes desencadenants més o menys clares i directes, i aquells als què no. Vull dir: podem acabar tenint un mal dia quan ens passen certes coses dolentes, o quan no ens en passen de bones. A partir de ser conscient d'estar tenint un mal dia, pot rebobinar-se fins trobar-ne l’origen. Una discussió inoportuna o inesperada, un fracàs, un rebuig, un desengany, posem per cas, poden desencadenar un procés de ràbia o de frustració que s’escampe fins acabar generant, al seu torn, un típic mal dia. No sempre és així, però: alguns “mals rotllos”, com correspon a la seua definició, s’esgoten en ells mateixos i no es perllonguen més allà, no generen un “mal dia” sinó només una mala estona. En poc temps, només queda un fons d’ira o de tristesa, un regust agre i amarg que retorna de tant en tant, però que no arriba a alterar la percepció general de què es tracta d’un dia normal, amb moments millors i moments pitjors. És evident que la intensitat o gravetat del succeït resulta factor important per a desencadenar el procés que duu d’un simple entrebanc a un d’aquells dies, com també sembla que hi ha un component acumulatiu gens rebutjable i d’altres factors ambientals de mal determinar però que tenen, també, una responsabilitat manifesta, perquè una mateixa causa provoca efectes diferents segons ens agafe el cos (que és una forma de dir-ho).
Però hi ha altres vegades en què no: tot resulta aparentment normal, no sembla haver passat res significativament depriment, però de sobte i sense avís una ombra negra se’ns instal•la a l’ànim i comença un mal dia, que quasi sempre ve seguit d’alguns més. Dins aquesta categoria hi ha, també, matisos i variants, però quasi sempre tenen en comú –a banda de la manca de causes aparents—un desig persistent de no sortir-ne, de prolongar-los, i fins i tot, d’exhibir-los: és com si, de tant en tant, el cap –algun cap, almenys—necessitara no estar bé del tot, ves a saber per què. I necessita també fer-ho saber al món sencer. I pobre de qui gose, en aquests dies, d’acostar-se. Si ens hem enfonsat en la variant melancòlica, farem per dur al plor al més pintat; si ens hem inclinat per la irada, tot ens semblarà inacceptable, insuportable, injust, indignant. Algunes persones avesades –probablement, per experiència pròpia—han desenvolupat la capacitat de veure l’ombra de ben lluny, i actuen en conseqüència posant terra pel mig. La resta, són víctimes potencials i, a poc que s’encanten, seran sacrificades al deu maligne i un poc fava del nostre malhumor.
Atacar la causa, si és possible, és la resposta més habitual a un mal dia classe estàndard. Corregir-la, si és possible, o altrament ofegar-la en estímuls positius: dormir, dos gintònics amb els amics, aquell llibre, música (Credence, Bartok, Knopfler...), un bon polvo si pot ser (emfasitze el “bon” com a condició imprescindible, i demane disculpes pel barbarisme). Però res d’això funciona amb els dies d’ombra fosca. Al principi, per analogia, podeu provar-ho, però no sol donar resultat: els amics no diuen més que les ximpleries de sempre (les que, sempre, ens pareixen tan divertides), el llibre és pretensiós i la música repetitiva. És difícil (potser per sort) que algú s’aventure a treure’s la roba davant nostre un d’aquells dies, tret que tinga tendències masoquistes; però això ja són figues d’un altre paner....
Un d’aquests mals dies ens converteix en animals asocials, impertinents i pessimistes. I no sembla importar-nos. Ja sé que, en el fons de tot, i també en el cas dels homes, hi haurà la bioquímica i els processos neuronals, i ja he sentit parlar de la distímia, que és una altra cosa i poques bromes amb ella. Només és que hi ha dies en què només estem per a aixoplugar-nos sota la nostra ombra fosca i fer saber que és allí on estem si algú vol res, que quasi millor que no. I que demà, o despús-demà, o potser a l’altre, serà un altre dia.
Hui? En general, bé. Demà, ja veurem.
dijous, 18 de febrer del 2010
La línia i el nom
Posem que vos trobeu a Java, ja sabeu: aquella illa indonèsia relativament gran i estreta, a l’est de Sumatra i al sud de Borneo. I que heu estat fent una volta per aquestes terres de cultura mil·lenaria, ballarines exòtiques, platges paradisíaques i jungles espeses i minvants en les que encara habita una part important de la biodiversitat del planeta. Haureu sabut de la raresa del tigre de Sumatra, a punt de seguir les passes de la desapareguda subespècie que, fins fa setanta anys, vivia també a Bali i a Java. En aquesta última encara romanen algunes desenes d’exemplars del rinoceront més amenaçat del món, parent del també escassísim rinoceront de Sumatra. A Borneo és probable que hageu vist algun orangutan. Fins i tot pot ser que algun banteng (un mític bou salvatge, amenaçat també d’extingir-se en llibertat) s’haurà creuat al vostre camí a Java o a Balí. En totes aquestes illes, caminant amb dificultat per les selves que esguiten els pocs espais que encara no han estat artigats, haureu vist o sentit algunes espècies de simis, civetes, esquirols gegants, galeopitecs, gats pescadors... Tot plegat, un seguit de mamífers les àrees dels quals s’estenen des de l’Índia, Tailàndia, Burma o Vietnam, o que tenen parents més o menys pròxims en aquestes zones.
Si seguiu viatge cap a l’est, per les Cèlebes (o Sulawesi) i Timor fins a la gran illa de Nova Guinea, no retrobareu cap d’aquestes espècies. Per contra, a mesura que avanceu cap a l’orient aniran apareixent més i més espècies de marsupials, fins que a les selves de Papua pràcticament no trobareu cap altre tipus de mamífer arborícola (cangurs, wallabis, opóssums), com un avanç del que succeeix a la ja veïna Austràlia. Fins i tot, la primera nit que aplegueu a Nova Guinea potser podreu trobar algun equidna (representant del grup més primitiu i cridaner de mamífers, els monotremes, al què pertany també l’ornitorrinc), mentre les espectaculars aus del paradís ompliran les copes dels arbres de cants tan acolorits com els seus plomatges irreals i extravagants, representats a la bandera i l'escut de Papúa.
Wallace, que va recórrer aquesta zona durant anys, va ser el primer en adonar-se expressament d’aquest fet, o al menys en escriure sobre el tema: a l’est de Bali, alguna cosa representa (o ha representat) una frontera que ha impedit que la fauna que caracteritza el sud-est asiàtic i les illes que el perllonguen s’estenguera cap a l’orient –almenys, els mamífers i algunes aus; no passa el mateix amb altres grups de fauna, ni amb la majoria de les plantes. Per contra, en aquestes terres, han estat els llinatges procedents del continent australià els que han colonitzat amb èxit la major part dels ecosistemes, donant lloc a conjunts d’espècies (biotes, ho anomenen els biòlegs) radicalment diferents. A partir d’aquesta observació, Wallace va proposar l’existència d’una discontinuïtat biogeogràfica, una “línia” que discorre entre Bali, Borneo i el sud de Filipines, d’una banda, i Lombok, les Cèlebes i les Moluques, a l’altra. El que ara es coneix, en el seu honor, com a Línia de Wallace: una barrera –ara sabem que coincident, en gran mesura, amb una fossa submarina que també ha estat batejada amb el nom d’aquest naturalista—que va limitar l’avanç de determinades espècies i que separa, a efectes biològics, els continents asiàtic i australià.
Com tantes altres coses, dec a Félix Rodríguez de la Fuente (i a la seua mítica enciclopèdia “Fauna”) la primera notícia sobre aquesta línia, que em va provocar de seguida –no tindria jo més de dotze anys—una estranya fascinació. Des d’aleshores, la biogeografia ha estat una de les meues passions, i el desig de comparar faunes i flores a costat i costat de ratlles, cordilleres i fosses submarines, un repte que encara em queda per complir... Des d’aquells anys d’infantesa, la línia de Wallace ha format part de les meues fantasies biològiques i viatgeres, i ni els dubtes científics sobre la seua existència han debilitat aquesta percepció: de fet, a hores d’ara, més que d’una línia es parla d’una regió (la Wallàcia), limitada a l’oest per la ja coneguda línia, i per l’est per la línia de Lydekker; una tercera línia, la de Weber, marca aproximadament el punt on s’equilibren les faunes procedents d’un costat i l’altre.
I el nom? Doncs mira, m’haureu de perdonar, però en algun moment em va pegar per pensar que també a la vida hi ha aquestes fronteres que passem més o menys inadvertidament, que quasi sempre responen a accidents –com les fosses submarines—que no sabiem que hi estaven, però que canvien dràsticament el paisatge, els companys, les expectatives que queden a banda i banda. Algunes admeten viatges d’anar i tornar, d’altres no; sovint, com passa allà, no es tracta de línies netes sinó més aïna de regions senceres en què no sabem si estem ací o allà, si anem o tornem, però en les que intuïm un canvi que poc a poc anirà confirmant-se. O no. Jo mateix dec d’haver-ne travessat alguna d’aquestes ratlles no fa massa, perquè la fauna que albire cada vegada em resulta menys familiar, per bé que tampoc m’inquieta... Ja aniré contant-vos. Pel moment, des de la que sembla ser una de les regions wallàcies de la meua vida, a l'espera de saber si vaig o vinc o m'hi quedaré a viure, rebeu aquesta afectuosa postal.
Si seguiu viatge cap a l’est, per les Cèlebes (o Sulawesi) i Timor fins a la gran illa de Nova Guinea, no retrobareu cap d’aquestes espècies. Per contra, a mesura que avanceu cap a l’orient aniran apareixent més i més espècies de marsupials, fins que a les selves de Papua pràcticament no trobareu cap altre tipus de mamífer arborícola (cangurs, wallabis, opóssums), com un avanç del que succeeix a la ja veïna Austràlia. Fins i tot, la primera nit que aplegueu a Nova Guinea potser podreu trobar algun equidna (representant del grup més primitiu i cridaner de mamífers, els monotremes, al què pertany també l’ornitorrinc), mentre les espectaculars aus del paradís ompliran les copes dels arbres de cants tan acolorits com els seus plomatges irreals i extravagants, representats a la bandera i l'escut de Papúa.
Wallace, que va recórrer aquesta zona durant anys, va ser el primer en adonar-se expressament d’aquest fet, o al menys en escriure sobre el tema: a l’est de Bali, alguna cosa representa (o ha representat) una frontera que ha impedit que la fauna que caracteritza el sud-est asiàtic i les illes que el perllonguen s’estenguera cap a l’orient –almenys, els mamífers i algunes aus; no passa el mateix amb altres grups de fauna, ni amb la majoria de les plantes. Per contra, en aquestes terres, han estat els llinatges procedents del continent australià els que han colonitzat amb èxit la major part dels ecosistemes, donant lloc a conjunts d’espècies (biotes, ho anomenen els biòlegs) radicalment diferents. A partir d’aquesta observació, Wallace va proposar l’existència d’una discontinuïtat biogeogràfica, una “línia” que discorre entre Bali, Borneo i el sud de Filipines, d’una banda, i Lombok, les Cèlebes i les Moluques, a l’altra. El que ara es coneix, en el seu honor, com a Línia de Wallace: una barrera –ara sabem que coincident, en gran mesura, amb una fossa submarina que també ha estat batejada amb el nom d’aquest naturalista—que va limitar l’avanç de determinades espècies i que separa, a efectes biològics, els continents asiàtic i australià.
Com tantes altres coses, dec a Félix Rodríguez de la Fuente (i a la seua mítica enciclopèdia “Fauna”) la primera notícia sobre aquesta línia, que em va provocar de seguida –no tindria jo més de dotze anys—una estranya fascinació. Des d’aleshores, la biogeografia ha estat una de les meues passions, i el desig de comparar faunes i flores a costat i costat de ratlles, cordilleres i fosses submarines, un repte que encara em queda per complir... Des d’aquells anys d’infantesa, la línia de Wallace ha format part de les meues fantasies biològiques i viatgeres, i ni els dubtes científics sobre la seua existència han debilitat aquesta percepció: de fet, a hores d’ara, més que d’una línia es parla d’una regió (la Wallàcia), limitada a l’oest per la ja coneguda línia, i per l’est per la línia de Lydekker; una tercera línia, la de Weber, marca aproximadament el punt on s’equilibren les faunes procedents d’un costat i l’altre.
I el nom? Doncs mira, m’haureu de perdonar, però en algun moment em va pegar per pensar que també a la vida hi ha aquestes fronteres que passem més o menys inadvertidament, que quasi sempre responen a accidents –com les fosses submarines—que no sabiem que hi estaven, però que canvien dràsticament el paisatge, els companys, les expectatives que queden a banda i banda. Algunes admeten viatges d’anar i tornar, d’altres no; sovint, com passa allà, no es tracta de línies netes sinó més aïna de regions senceres en què no sabem si estem ací o allà, si anem o tornem, però en les que intuïm un canvi que poc a poc anirà confirmant-se. O no. Jo mateix dec d’haver-ne travessat alguna d’aquestes ratlles no fa massa, perquè la fauna que albire cada vegada em resulta menys familiar, per bé que tampoc m’inquieta... Ja aniré contant-vos. Pel moment, des de la que sembla ser una de les regions wallàcies de la meua vida, a l'espera de saber si vaig o vinc o m'hi quedaré a viure, rebeu aquesta afectuosa postal.
dimecres, 10 de febrer del 2010
Ignacio, el filantrop i l’ós formiguer
Ignacio (Jiménez) és un biòleg valencià que treballa a l’Argentina. No és el seu primer treball: de fet, tot i la seua joventut i com a especialista reconegut en conservació i reintroducció d’espècies de fauna, ha voltat per mig món, des de Madagascar a Costa Rica. Fa ja alguns anys que viu als Esteros d’Iberà, una extensa zona (la meitat de la superfície del País Valencià) coberta de prats i aiguamolls a la província de Corrientes, al nord-est argentí i a tocar de Brasil, Uruguai i Paraguai. Ignacio sap d’espècies i la seua conservació –a banda de la seua envejable experiència pràctica, ha publicat molt i bo sobre el tema--i, per això, cada vegada s’interessa més per assumptes diguem-ne externs a les espècies pròpiament dites: els habitants dels llocs on treballa, els equips científics i tècnics, els conflictes, la governança, la difusió i la conscienciació…
L’ós formiguer és el protagonista del penúltim projecte d’Ignacio. Quan dic ós formiguer podria ser qualsevol dels exemplars que, des del 2007, s’han alliberat a Iberà fins aconseguir una població silvestre estable que ja es reprodueix; però posem que és l’ossa Beba (rebatejada després com a Iboty pora, “flor bonica” en guaraní), un exemplar capturat quan cadell, coix d’una pata i mantingut en captivitat com animal de companyia per una família de Jujuy. Tot i considerar-la quasi com un més de la família, van ser conscients de que el millor destí per a ella era reintegrar-se a la natura, de la que apenes coneixia res (ni tanmateix havia menjat mai formigues o tèrmits…). Ara, és un dels components d'aquesta població, i un símbol del projecte per als habitats de la zona.
Però la feina d’Ignacio no és remarcable només per la singularitat de les espècies amb què treballa (com podeu veure més amunt, junt amb altres biòlegs també està duent avant la reintroducció en la zona del “venado de las pampas”, i pensa ja en el retorn del jaguar...) o per l’exòtic d’aquesta terra que parla guaraní, d’horitzons immensos i gent dura com poca. Tot i que una part dels Esteros està protegida pel Govern Argentí, Ignacio no treballa per l'administració: els seus projectes són duts avant per a un propietari americà que, des de fa uns anys i mitjançant una fundació creada amb aquesta finalitat, es dedica a comprar terres en la zona per a conservar-les; Ignacio treballa, doncs, per a un filantrop. I no per a qualsevol: es tracta de Doug Tompkins, fundador de marques de roba com The North Face o Esprit, i figura singular i controvertida com poques; la fundació és The Conservation Land Trust. En conjunt, una experiència única en la que es barregen les motivacions personals i ideològiques, la voluntat d’invertir diners (molts diners) en projectes que no semblen buscar beneficis econòmics, la reacció social front a un americà d’intencions difícils de comprendre, una solidesa tècnica i científica inqüestionable, el paper (peculiar) dels governs en aquest assumpte...
Tot això ens va contar l’Ignacio fa un parell de setmanes, quan vam convidar-lo a compartir les seues experiències en una conferència i alguna trobada informal i fecunda a València. El vam convidar des d’Avinença, una xarxa valenciana d’entitats i persones vinculades o interessades per la custodia del territori, que és com anomenem ací a aquesta forma (voluntària, basada en l’acord i amb el protagonisme dels propietaris) de conservar el patrimoni natural; no dubteu que, de custòdia del territori i de la mateixa Avinença, parlarem més avant. Simplement, no volia deixar passar l’ocasió de suggerir que dediqueu una estoneta a conéixer aquest projecte pel que té de singular, que no és poc. Perquè des de fa unes setmanes, i a banda d'haver parlat bastant amb Ignacio i de somiar en conèixer sobre el terreny a Iboty pora, no deixe de pensar en la importància de la difusió i la conscienciació feta com cal, amb modèstia i responsabilitat; en les diferents formes –en absolut excloents—d’afrontar un conflicte quan es produeix; en allò que ell anomena “planificació adaptativa” front als esquemes rígids i les rutines estàtiques que sovint dominen aquestes actuacions; i, sobre tot, en filantrops. Pense en filantrops i les seues motivacions, i si seran o no de fiar, i perquè no n’hi ha quasi cap, d’aquests, en aquestes terres. Si prestem l’atenció deguda als pocs que tenim. I, fins i tot, si voldríem tindre’n més...
(si entreu a la web de The Conservation Land Trust trobareu aquest video de 26 minuts on es presenta "el treball lligat a la conservació, restauració, activisme i agroecologia de Kristine i Douglas Tompkins; els valors que orienten les seues accions i la seua visió d'una futura societat verda". I després em direu que en penseu...)
In memoriam
Hui, la premsa (i la Comtessa d’Angeville) m’han recordat que la Gerència de Medi Ambient d’Alcoi ja no existeix, a falta que el Ple de l’Ajuntament ho ratifique en els pròxims dies. No existeix formalment, perquè tot i que sense acords plenaris que ho refrendaren, em fa l’efecte que la defunció funcional ja fa temps que va produir-se. Potser algú ho recordarà, però jo hi vaig ser, des del primer dia fins que l’abril del 2000 vaig presentar a Sanus, que estava també a punt de marxar (i de quina manera) la primera dimissió de la meua vida. Des d’aleshores, i no sense certa recança, vaig decidir que no faria comentaris sobre el destí, futur o funcionament d’aquell invent en el que vaig deixar moltes hores, més il·lussió i cinc anys llargs de la meua vida personal i professional.
Fins i tot en aquestes darreres setmanes, quan a tall de la notícia (anunciada) de la seua desaparició definitiva, vaig rebre algunes propostes de mitjans de comunicació per parlar-ne, he declinat fer-ho. Algú pensarà que ha estat per por (por a què? amiguets i amiguetes, jo tinc la meua faena a València bufe d’on bufe el vent; són altres el qui, tard o d’hora, hauran de plegar...), però realment ha sigut (o ha pretés ser) per coherència. En marxar de la Gerència renunciava, també i conscientment, a donar lliçons de ninguna mena a qui continuava, fóra qui fóra. Amb aquell dinar de comiat a la piscina de Benimarfull vaig donar per tancada una etapa de la meua vida que, mirada amb perspectiva, mereix un balanç positiu, però que va ser també dura i difícil, com ho és sempre posar en marxa alguna cosa que aspira a obrir camí. Mai no és fàcil dur a la pràctica aquelles coses en les que creus i que, quasi sempre, són molt més complexes del que pensaves. Vaig entendre, i ho entenc encara, que havia tingut la sort (i l’oportunitat) de viure una etapa irrepetible. Vaig marxar quan vaig pensar que tocava, i qui s’hi quedava havia de tindre també la seua oportunitat i bregar amb les seues circumstàncies. Si fora el cas, ja jutjaria qui volguera o poguera. Cadascú és cadascú, i a mi em va molt bé això de passar pàgines i seguir endavant amb el llast justet.
Recorde quan Àlvar Seguí, flamant regidor que intuïa que calia fer alguna cosa diferent, ens va convocar –a Setla, te’n recordes?-- a un grup d’amics i coneguts del gremi del medi ambient, per proposar-nos donar una ma. I com després d’un parell de dies de pensar-ho, li vaig dir que per mi endavant però amb dues condicions: que volia que fóra temporal –jo ja treballava, llavors, a la Conselleria, i a la Conselleria pensava tornar quan donara per acabada la faena al meu poble—i que la proposta per a dirigir allò que encara no tenia ni nom es fera per unanimitat de tots els grups polítics. Totes dues van complir-se, i allà que vam anar.
Després, i en un context polític entretingut --si voleu, repasseu l’hemeroteca de fa catorze o quinze anys-- van vindre les llargues reunions amb Intervenció i Secretaria per convèncer-los de que una “Gerència” (un “òrgan desconcentrat”, si no recorde mal la terminologia) era el més adequat per al que preteníem fer. Que en contra de la tendència habitual volíem una estructura àgil, tranversal, amb poca gent adscrita i amb pressupostos tan baixos com fora possible, però amb una capacitat real d’intervenció en les polítiques i decisions de la resta de departaments municipals (un “virus”, en diem; la “in-gerència”, també). I l’aventura d’inventar-se un reglament de funcionament des del no res, i el Consell d’Administració i la Mesa Local de Medi Ambient, i posar en marxa quasi sense mitjans tot allò, sota mirades condescendents, desconfiades o directament hostils. I la convicció --debatuda i assumida-- de que no pagava la pena renunciar a certes coses per pragmatisme ni per eficàcia, per dur que poguera resultar...
Perquè van haver estones dures, molt dures, d’incomprensió i de discussions i debats amb pràcticament tot el món (amb els anys, ja m’he adonat que una de les coses que té aquesta faena és que tard o d’hora tothom trobarà raons per a posar-te a parir). Hores baixes que en eixir del carrer Major ens duien, a l’Àlvar i a mi, al soterrani del De Dins a tractar d’alçar-nos els ànims i a pensar alternatives que segur que n’hi haurà alguna. I Mariu, la gran Mariu, multiplicant-se i fent sempre molt més del tocava des del primer dia. I Carles, i els objectors i els becaris i becàries i tota la colla de gent que voltava per allí i que ara encara segueix fent de les seues ací i allà. I les jornades de Mil·leni, una altra bogeria que va acabar eixint bé amb la complicitat impagable de Ramon de la CAM, tot i que els elements (i les goteres de la Llotja Sant Jordi) feren el possible per llançar-la a perdre abans de començar. I el descobriment de l’Agenda 21 Local i la decissió de posar-la en marxa; els cursos de formació i les visites de tècnics i regidors de molts llocs d’Espanya per interessar-se per aquella cosa... I alguna que altra cagada, obviament, que també ens equivocàrem, i més d’una vegada. Però d’això no m’abelleix parlar ara.
De la meua època en la Gerència vaig traure una amistat sòlida i persistent amb l’Àlvar, i una manera de treballar junts que encara funciona en els embolics en que ens movem per FAPAS i AVINENÇA; molts altres amics i amigues, a Alcoi i fora, i a l’Ajuntament i més enllà (d’enemistats i tipities procure no recordar-me’n massa); bastants nits sense dormir, i una tendència malaltisa a mirar i olorar el fum de les ximeneres de les fàbriques; la sensació de no haver passat massa temps amb la meua filla major, que llavors tenia uns pocs anyets i a la que almenys banyava totes les nits (poc a poc he procurat anar posant-me al dia amb ella); i la idea --que conserve i conree-- que ser del Barça no és garantia de res més. Però sobretot, recorde la sensació d’estar aprenent molt, però molt molt, sobre moltes coses, no totes elles enquadrables en allò que anomenariem “medi ambient”.
Tan de bo algú altre, el dia que toque, vulga tornar a arriscar-se. El meu poble, malgrat tot, s’ho mereix. Encara que no isca tan bé com hauries volgut. Encara que, al final, s’acabe. Perquè el que no s’acaba, ni s’acabarà, és gent que lluite perque les coses es facen com cal. Que no ho dubte ningú.
Fins i tot en aquestes darreres setmanes, quan a tall de la notícia (anunciada) de la seua desaparició definitiva, vaig rebre algunes propostes de mitjans de comunicació per parlar-ne, he declinat fer-ho. Algú pensarà que ha estat per por (por a què? amiguets i amiguetes, jo tinc la meua faena a València bufe d’on bufe el vent; són altres el qui, tard o d’hora, hauran de plegar...), però realment ha sigut (o ha pretés ser) per coherència. En marxar de la Gerència renunciava, també i conscientment, a donar lliçons de ninguna mena a qui continuava, fóra qui fóra. Amb aquell dinar de comiat a la piscina de Benimarfull vaig donar per tancada una etapa de la meua vida que, mirada amb perspectiva, mereix un balanç positiu, però que va ser també dura i difícil, com ho és sempre posar en marxa alguna cosa que aspira a obrir camí. Mai no és fàcil dur a la pràctica aquelles coses en les que creus i que, quasi sempre, són molt més complexes del que pensaves. Vaig entendre, i ho entenc encara, que havia tingut la sort (i l’oportunitat) de viure una etapa irrepetible. Vaig marxar quan vaig pensar que tocava, i qui s’hi quedava havia de tindre també la seua oportunitat i bregar amb les seues circumstàncies. Si fora el cas, ja jutjaria qui volguera o poguera. Cadascú és cadascú, i a mi em va molt bé això de passar pàgines i seguir endavant amb el llast justet.
Recorde quan Àlvar Seguí, flamant regidor que intuïa que calia fer alguna cosa diferent, ens va convocar –a Setla, te’n recordes?-- a un grup d’amics i coneguts del gremi del medi ambient, per proposar-nos donar una ma. I com després d’un parell de dies de pensar-ho, li vaig dir que per mi endavant però amb dues condicions: que volia que fóra temporal –jo ja treballava, llavors, a la Conselleria, i a la Conselleria pensava tornar quan donara per acabada la faena al meu poble—i que la proposta per a dirigir allò que encara no tenia ni nom es fera per unanimitat de tots els grups polítics. Totes dues van complir-se, i allà que vam anar.
Després, i en un context polític entretingut --si voleu, repasseu l’hemeroteca de fa catorze o quinze anys-- van vindre les llargues reunions amb Intervenció i Secretaria per convèncer-los de que una “Gerència” (un “òrgan desconcentrat”, si no recorde mal la terminologia) era el més adequat per al que preteníem fer. Que en contra de la tendència habitual volíem una estructura àgil, tranversal, amb poca gent adscrita i amb pressupostos tan baixos com fora possible, però amb una capacitat real d’intervenció en les polítiques i decisions de la resta de departaments municipals (un “virus”, en diem; la “in-gerència”, també). I l’aventura d’inventar-se un reglament de funcionament des del no res, i el Consell d’Administració i la Mesa Local de Medi Ambient, i posar en marxa quasi sense mitjans tot allò, sota mirades condescendents, desconfiades o directament hostils. I la convicció --debatuda i assumida-- de que no pagava la pena renunciar a certes coses per pragmatisme ni per eficàcia, per dur que poguera resultar...
Perquè van haver estones dures, molt dures, d’incomprensió i de discussions i debats amb pràcticament tot el món (amb els anys, ja m’he adonat que una de les coses que té aquesta faena és que tard o d’hora tothom trobarà raons per a posar-te a parir). Hores baixes que en eixir del carrer Major ens duien, a l’Àlvar i a mi, al soterrani del De Dins a tractar d’alçar-nos els ànims i a pensar alternatives que segur que n’hi haurà alguna. I Mariu, la gran Mariu, multiplicant-se i fent sempre molt més del tocava des del primer dia. I Carles, i els objectors i els becaris i becàries i tota la colla de gent que voltava per allí i que ara encara segueix fent de les seues ací i allà. I les jornades de Mil·leni, una altra bogeria que va acabar eixint bé amb la complicitat impagable de Ramon de la CAM, tot i que els elements (i les goteres de la Llotja Sant Jordi) feren el possible per llançar-la a perdre abans de començar. I el descobriment de l’Agenda 21 Local i la decissió de posar-la en marxa; els cursos de formació i les visites de tècnics i regidors de molts llocs d’Espanya per interessar-se per aquella cosa... I alguna que altra cagada, obviament, que també ens equivocàrem, i més d’una vegada. Però d’això no m’abelleix parlar ara.
De la meua època en la Gerència vaig traure una amistat sòlida i persistent amb l’Àlvar, i una manera de treballar junts que encara funciona en els embolics en que ens movem per FAPAS i AVINENÇA; molts altres amics i amigues, a Alcoi i fora, i a l’Ajuntament i més enllà (d’enemistats i tipities procure no recordar-me’n massa); bastants nits sense dormir, i una tendència malaltisa a mirar i olorar el fum de les ximeneres de les fàbriques; la sensació de no haver passat massa temps amb la meua filla major, que llavors tenia uns pocs anyets i a la que almenys banyava totes les nits (poc a poc he procurat anar posant-me al dia amb ella); i la idea --que conserve i conree-- que ser del Barça no és garantia de res més. Però sobretot, recorde la sensació d’estar aprenent molt, però molt molt, sobre moltes coses, no totes elles enquadrables en allò que anomenariem “medi ambient”.
Tan de bo algú altre, el dia que toque, vulga tornar a arriscar-se. El meu poble, malgrat tot, s’ho mereix. Encara que no isca tan bé com hauries volgut. Encara que, al final, s’acabe. Perquè el que no s’acaba, ni s’acabarà, és gent que lluite perque les coses es facen com cal. Que no ho dubte ningú.
dimarts, 9 de febrer del 2010
Wallace, evolució i biogeografia
La veritat és que potser hauria d’haver començat per ací, però he anat deixant-ho i ara convé aclarir-ho, per si de cas. Perquè potser algú s’haurà preguntat per què Wallace, i quina és aquesta línia sota l'advocació de la qual es troba el nom d’aquest espai. Anem per parts, doncs.
D’Alfred Russel Wallace (1823-1913) caldria dir moltes coses, i probablement anirem dient-les a poc a poc, perquè reconec que em resulta una de les figures més interessants i singulars de la biologia moderna. Si us interessa, podeu consultar alguna de les nombroses pàgines que en parlen. Per exemple, The Alfred Russel Wallace Page, d’on he manllevat la imatge que il·lustra aquestes ratlles; o The Alfred Russel Wallace Website, web de la A.R. Wallace Memorial Fund, totes dues en anglés; en català no hi ha tant, però a banda de la Wiki, podeu cercar treballs interessants sobre Wallace i el darwinisme, molts d’ells a la reviste Mètode de la Universitat de València.
Pel moment, és suficient amb recordar que aquest naturalista anglés, procedent d’una família treballadora i que va desenvolupar els seus treballs viatjant per mig món, com era costum a l’època, va tindre una influència decissiva en la formulació i divulgació de la Teoria de la Selecció Natural: Wallace va aplegar, per vies independents i paral·leles a les de Charles Darwin, a les mateixes conclusions que aquest. De fet, i com és ben conegut, s’atribueix a Wallace un paper rellevant en forçar a Darwin a publicar les seues idees, que fins llavors havia mantingut en cercles molt reduïts. Tot i que ja n’havia escrit alguna cosa abans, Wallace va acabar en 1858 un article en el qual proposava la selecció natural com a mecanisme per a explicar la variació de les espècies i el va enviar a Darwin per a la seua revisió. El resultat va sorprendre a aquest de tal manera, que després de consultar-ho amb el seu amic, el geòleg escocés Lyell, i amb el propi Wallace, va preparar una presentació conjunta per a la Linnean Society de Londres, la qual representa de fet el tret de sortida de la Teoria de la Selecció Natural. Aquesta comunicació (“On the Tendency of Species to form Varieties; and on the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection”), va ser signada per Charles Darwin i Alfred Wallace, i comunicada el juliol de 1858 per Sir Charles Lyell i J.D. Hooker perquè els autors no hi eren presents. Per a qui tinga curiositat, pot consultar-se integra en la web de la Society. Poc després (el novembre de 1859) ja va vindre "On the origin of species by means of natural selection" de Darwin, i la nostra forma de veure el món i a nosaltres mateixos va canviar per sempre, encara que hi haja qui se'n resisteix.
Wallace és, per tant, coautor per merits pròpis de la que sense dubte representa una de les teories científiques més rellevants de la història de la Humanitat, per més que massa sovint el seu nom no aparega associat ni es reconega –almenys popularmente-- la rellevància de la seua contribució. Si a això s’afegeix una personalitat complexa i una biografia plena de trets singulars –va defensar postures qualificades de socialistes, es va interessar per l’espiritisme fins el punt d’acabar interpretant la seua pròpia contribució a la formulació de l’evolució des d’una clau mística…— potser s’explique aquest negligiment; però no em negareu que tot plegat en resulta una figura digna de ser tinguda en compte. De la línia, per no fer-ho llarg, ja en parlem un altre dia.
S'acumula la faena...
.JPG)
Si algú s’ha deixat caure darrerament per ací –que em sembla que sí—se n’haurà adonat que les darreres setmanes he tingut açò un poc abandonat, i després d’haver fet l’esforç de començar-ho tampoc és trellat. No és excusa, però és cert que el treball ha estat bastant animat, que he hagut de viatjar bastant –i quasi sempre a Madrid—i que, per aquestes i per altres circumstàncies, l’inestable equilbri de la meua vida amfíbia s’ha desplaçat darrerament cap als Poblats Marítims on, malgrat molts i notoris avantatges, tinc l’inconvenient de no poder accedir a la xarxa amb tanta facilitat com quan sóc gent de muntanya...
I el cas és que, entre unes coses i altres, han estat dies on han passat coses, algunes d’elles susceptibles de ser contades per si a algú pogueren interessar. Uns dies en Madrid sentint gent important d’Europa —ministres i tècnics—reconeixent, veges tu que coses, el fracàs de la política ambiental respecte als objectius que s’havien de complir abans d’enguany, i la necessitat de canviar de rumb i de fer-ho millor en un futur. La qual cosa, cal dir-ho, em va causar una profunda impressió: així és que en altres llocs la gent fa balanç, avalua resultats i no li cau l’anell quan reconeix que alguna cosa no ha anat bé o que cal fer més... Quasi igual que ací, ja veus. “Meta i visió post-2010 en matèria de biodiversitat” es deia l’event (la “metavisión”, en diu una amiga) i potser que la meua vessant de biòleg-professional-conservacionista-ecologista m’obligue, en altre moment, a parlar-ne un poc més d’aquesta qüestió que, vulguem o no, ens afecta i molt. La biodiversitat és harmonia, ja saps, i ací hi ha massa notes que desafinen.
Altres estones, també per Madrid, m’han dut a algunes institucions de l’Estat a les què, si més no, paga la pena conéixer perquè hi ha gent molt sabuda a la què fa goig sentir encara que no sempre entenga tot el que em diuen, i perquè a mi això de les catifes molsudes i els palaus del Madrid de los Austria als voltants de la Plaza Mayor no deixen d’impressionar-me, que un és molt perifèric i el centre sempre serà el centre. Per cert: constate que quasi totes les botigues de records que vaig veure –al centre de la Villa i al mateix aeroport—tenen bufandes del Barça i samarretes de Messi en llocs ben vissibles. Que dic jo que o bé aquestes botigues són totes de gent del Atlético, o que caldrà revisar això dels tòpics, que en tot cas és sabut que es relaxen molt quan es tracta de negocis, a Madrid o a la Xina.
Entre viatge i viatge també ha caigut “Cain” de Saramago, un altre tema per parlar quan toque. I hi ha hagut algun concert, també: sentiments contraposats amb el Botifarra, que canta com els àngels i em cau molt bé, però que sempre em fa pensar --ja em passava amb els Pavesos de Monleón, que en gloria estiga-- per què ací allò “popular” sempre s’instal·la a l’altura de l’engonal, metàfores agropecuàries incloses; serà que es folla menys del què es diu? O que es follava, que ja se sap que “popular” també és “antic”... I muntanya, clar, aquesta vegada amb amics (vells i nous) i a la Serrella: no hi ha muntanya valenciana que tinga aquests colors a poc que la llum acompanye, i que siga tan agraïda per mostrar-li-la a qui la descobreix per primera vegada. Avance imatge (Rafa, te l’empre; gràcies!) però això, també, ho contaré amb més calma. Demà o despús demà. I m’apunte també dir alguna cosa de Pavese i d’allò de com és més difícil escriure quan les coses et van –aparentment-- bé. I que dure, francament.
dilluns, 1 de febrer del 2010
Tu ja m'entens
"Ai, quin pes tan feixuc als muscles
em fa sentir aquesta gent que treballa
només per assolir un futur sòlid i estable
i que envelleix, neguitejada i recelosa,
davant la persistent maldat dels homes.
Aquesta gent loquaç i adelerada
que, sense esforç aparent,
separa el bé del mal
i amb un índex feixuc i reptador
aplica càstigs i anatemes.
Aquesta gent tenaç, que fa negocis,
i que els defensa amb urc i, a poc a poc,
esdevé lletja i agressiva i trista.
Ai, quin pes tan feixuc,
quin mal gust a la boca."
Martí i Pol, com quasi sempre...
em fa sentir aquesta gent que treballa
només per assolir un futur sòlid i estable
i que envelleix, neguitejada i recelosa,
davant la persistent maldat dels homes.
Aquesta gent loquaç i adelerada
que, sense esforç aparent,
separa el bé del mal
i amb un índex feixuc i reptador
aplica càstigs i anatemes.
Aquesta gent tenaç, que fa negocis,
i que els defensa amb urc i, a poc a poc,
esdevé lletja i agressiva i trista.
Ai, quin pes tan feixuc,
quin mal gust a la boca."
Martí i Pol, com quasi sempre...
Coses d’escriure i llegir
Fa uns mesos, quan encara formava part de la gent sàvia –i cada vegada més escassa—que no fa cap bloc, li contestava a una amiga que, com sempre amb la millor intenció, em suggeria d’obrir-ne un. Les raons per negar-me, llavors, eren clares i convincents: manca de temps, poca traça informàtica i poca capacitat per triar coses que dir (o, en altres paraules, confiança limitadíssima en que aquestes interessaren a ningú). Hi havia, però, una altra causa, més díficil d’explicar però al remat tan rellevant com les altres: no m’hi veia escrivint, ni que fora en un bloc semiclandestí com ara aquest, perquè no sabia molt bé com em veuria la gent que el llegira, si és que algú ho feia. O, millor dit, no sabia com volia que se’m veiera per allò que hi escriguera: quina persona (o personatge) voldria ser o semblar del bloc estant. Qüestió d’imatge. O de falta d’ella.
Quant al temps, sembla que la cosa ha millorat un poc, no sense esforç i ja veurem quant dura. De traça, i vist de prop, ja està clar que tampoc és que en calga molta per fer aquestes coses. I pel que fa a la tercera, la situació ve a ser la mateixa que abans però (llavors no m’abellia fer-ho, francament) ara m’he decidit per assumir el risc. El risc és, obviament, escollir algunes de les coses que m’interessen o m’inquieten i posar-les ací, pensant que potser també interessaran a algú més, i a veure qui pica. Pot ser frustrant –i de fet, segurament ho serà— però almenys m’ho prendré com un experiment curiós i promet no deprimir-me passe el que passe. El que s’escriu queda escrit, i en el pitjor dels casos sempre ho podré fer servir per a alguna cosa de més o menys trellat.
Ara bé: què ha passat amb això del personatge? Reconec que dit així queda estrany i fins i tot inadequat, però em fa l’efecte que no dec ser l’únic a qui li passa: intuisc que tot aquell que aspira a escriure alguna cosa, per modesta que siga, ha pensat no solament en allò que pretén escriure sinó, també, en com serà vist pel que escriga i per com ho faça, en la imatge d’un mateix que projectarà –deliberadament o no-- a través dels seus textos, per poques que siguen les persones a qui van suposadament dirigits. Per no allargar-me (potser que en tornaré més avant, que hi ha molt a dir sobre mentides i impostures en aquest temps i aquest país), diré que no hi ha hagut canvis substancials en aquesta objecció: si de cas, i no és poca cosa, que he decidit obviar-la i anar improvisant segons m’agafe el cos.
Així és que, al fet de no tindre gens clar sobre què o qui anirem escrivint (crec que hi haurà molt de verd, això ja puc dir-ho), cal afegir també que encara no he decidit fins quin punt voldré veure’m reflectit en el que escriga o si, simplement, faré veure que sóc el que no sóc però voldria ser... ja anirem fent i veient que ix. Potser és a això que Valèry es referia: escriure per conéixer-se millor, si. Però també per inversió: mentir per saber què és el que hi ha, de real, en nosaltres. Posat que, realment, pagara la pena de saber-ho.
Quant al temps, sembla que la cosa ha millorat un poc, no sense esforç i ja veurem quant dura. De traça, i vist de prop, ja està clar que tampoc és que en calga molta per fer aquestes coses. I pel que fa a la tercera, la situació ve a ser la mateixa que abans però (llavors no m’abellia fer-ho, francament) ara m’he decidit per assumir el risc. El risc és, obviament, escollir algunes de les coses que m’interessen o m’inquieten i posar-les ací, pensant que potser també interessaran a algú més, i a veure qui pica. Pot ser frustrant –i de fet, segurament ho serà— però almenys m’ho prendré com un experiment curiós i promet no deprimir-me passe el que passe. El que s’escriu queda escrit, i en el pitjor dels casos sempre ho podré fer servir per a alguna cosa de més o menys trellat.
Ara bé: què ha passat amb això del personatge? Reconec que dit així queda estrany i fins i tot inadequat, però em fa l’efecte que no dec ser l’únic a qui li passa: intuisc que tot aquell que aspira a escriure alguna cosa, per modesta que siga, ha pensat no solament en allò que pretén escriure sinó, també, en com serà vist pel que escriga i per com ho faça, en la imatge d’un mateix que projectarà –deliberadament o no-- a través dels seus textos, per poques que siguen les persones a qui van suposadament dirigits. Per no allargar-me (potser que en tornaré més avant, que hi ha molt a dir sobre mentides i impostures en aquest temps i aquest país), diré que no hi ha hagut canvis substancials en aquesta objecció: si de cas, i no és poca cosa, que he decidit obviar-la i anar improvisant segons m’agafe el cos.
Així és que, al fet de no tindre gens clar sobre què o qui anirem escrivint (crec que hi haurà molt de verd, això ja puc dir-ho), cal afegir també que encara no he decidit fins quin punt voldré veure’m reflectit en el que escriga o si, simplement, faré veure que sóc el que no sóc però voldria ser... ja anirem fent i veient que ix. Potser és a això que Valèry es referia: escriure per conéixer-se millor, si. Però també per inversió: mentir per saber què és el que hi ha, de real, en nosaltres. Posat que, realment, pagara la pena de saber-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)