D’alguna forma ja s’intuïa, però ara va veient-se més clarament per on anirà la cosa. Potser algú s’estranye de passar de la biogeografia d’Indonèsia a l’opinió sociopolítica (i vehement) sense quasi transició, però és el que n’hi ha: l’únic propòsit que em vaig fer en començar aquesta aventureta era deixar-me dur pels impulsos del moment, i abocar-hi un poquet d’allò que m’interessara. I he de reconéixer que, pel que fa a interessos, els meus són bastant variats i no sempre concordants. És cert que hi ha eixos, línies mestres, elements nuclears al voltant dels quals s’articulen d’alguna forma tots aquells aspectes de la realitat o la irrealitat que encara em mouen a l’acció, la indignació, el plaer o el desig de saber-ne més. Però a un nivell suficient de desagregació, com el que resulta d’ajuntar escrits un darrere l’altre sense més ordre que el temporal, la sensació pot semblar un poc caòtica. Com jo. Així és que no em sembla gens malament que, amb només uns pocs dies de vida i quasi cap lector reconegut, aquest bloc vaja semblant-se a la botigueta de Ca Eloi. O, per dir-ho d’altra forma més pretenciosa: que tot plegat vaja tenint així com un aire eclèctic.
Els diccionaris defineixen eclèctic com allò que admet diferents gèneres, diferents opinions, o també (sobretot per referència a l’art) que està format per elements o estils de caràcter divers. Curiosament, la definició que fa en castellà la Real Academia de la llengua d’allà s’allunya un poc d’aquesta accepció, en parlar del “Modo de juzgar u obrar que adopta una postura intermedia, en vez de seguir soluciones extremas o bien definidas”. No sé si m’apanya molt. En altres ocasions, he vist algú usar “eclèctic” quan volia dir “sincrètic”, que ja sabeu que és sintetitzar elements (culturals o religiosos) d’origen diferent tot reinterpretant-los; i fins i tot hi ha qui --erròniament, crec--anomena eclèctic a allò adaptable, que s’acomoda amb facilitat a les circumstàncies.... Jo vull quedar-me amb el primer dels aspectes: admetre gèneres, estils i opinions diferents. Així és que queda dit, de nou i potser no per darrera vegada: si tot va bé, ací cabrà un poquet de (quasi) tot. Perquè és així com m’agrada a mi, i tan de bo a algú més.
Per cert, i parlant d’interessos: vagament recordava, dels meus temps d’aficcionat a la Història de la Ciència, d’haver llegit alguna cosa sobre Eclecticisme –com a corrent filosòfic-- i un metge valencià del segle XVIII, Andrés Piquer, autor, entre d’altres, de la “Lógica Moderna, o arte de hallar la verdad y perfeccionar la razón” (1747). Piquer va ser catedràtic d’Anatomia a València abans de marxar a Madrid com a metge de cambra del Rei. Amic i col·laborador de Gregorio Mayans, tocava com a bon il·lustrat palos molt diversos. Aparentment, doncs, Piquer és una altra de les moltes figures històriques valencianes (en aquest cas, seria més propi dir valenciano-aragoneses, ja que d’allí era el pare i ell va nàixer a Fórnols, Matarranya) de les quals a penes sé/sabem res tot i la seua rellevància. Vàreu veure el reportatge sobre Francisco Xavier Balmis al País Semanal? Impressionant. Potser que també en direm alguna cosa un altre dia.
Els diccionaris defineixen eclèctic com allò que admet diferents gèneres, diferents opinions, o també (sobretot per referència a l’art) que està format per elements o estils de caràcter divers. Curiosament, la definició que fa en castellà la Real Academia de la llengua d’allà s’allunya un poc d’aquesta accepció, en parlar del “Modo de juzgar u obrar que adopta una postura intermedia, en vez de seguir soluciones extremas o bien definidas”. No sé si m’apanya molt. En altres ocasions, he vist algú usar “eclèctic” quan volia dir “sincrètic”, que ja sabeu que és sintetitzar elements (culturals o religiosos) d’origen diferent tot reinterpretant-los; i fins i tot hi ha qui --erròniament, crec--anomena eclèctic a allò adaptable, que s’acomoda amb facilitat a les circumstàncies.... Jo vull quedar-me amb el primer dels aspectes: admetre gèneres, estils i opinions diferents. Així és que queda dit, de nou i potser no per darrera vegada: si tot va bé, ací cabrà un poquet de (quasi) tot. Perquè és així com m’agrada a mi, i tan de bo a algú més.
Per cert, i parlant d’interessos: vagament recordava, dels meus temps d’aficcionat a la Història de la Ciència, d’haver llegit alguna cosa sobre Eclecticisme –com a corrent filosòfic-- i un metge valencià del segle XVIII, Andrés Piquer, autor, entre d’altres, de la “Lógica Moderna, o arte de hallar la verdad y perfeccionar la razón” (1747). Piquer va ser catedràtic d’Anatomia a València abans de marxar a Madrid com a metge de cambra del Rei. Amic i col·laborador de Gregorio Mayans, tocava com a bon il·lustrat palos molt diversos. Aparentment, doncs, Piquer és una altra de les moltes figures històriques valencianes (en aquest cas, seria més propi dir valenciano-aragoneses, ja que d’allí era el pare i ell va nàixer a Fórnols, Matarranya) de les quals a penes sé/sabem res tot i la seua rellevància. Vàreu veure el reportatge sobre Francisco Xavier Balmis al País Semanal? Impressionant. Potser que també en direm alguna cosa un altre dia.
Imatge estreta de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència, Universitat de València-CSICNo puc encantar-me ara amb el Doctor Piquer, que tinc poc temps i molta faena, i ja n’hi ha Google (lloat siga per sempre) i alguns estudis especialitzats sobre autor i obra fàcils de trobar. Però faig constar que entre la seua correspondència (consultada, a correcuita i a l’espera de tindre més temps lliure, a la Biblioteca Valenciana Digital) figuren les seues cartes dirigides al senyor Josef Nebot, advocat de València i de qui hauré d’esbrinar alguna cosa més. Entre aquestes cartes, destaque per la seua importància històrica la datada el 29 de novembre de 1743, en la que diu: “Sr. Dr. Nebot : El remedio de que tengo experiencia más cierta para curar las ulcerillas de los pezones de los pechos en las que crían es el siguiente. Tómese lithargirio de oro, media onza; de azeyte y vinagre rosados, de cada uno, lo que sea preciso para mezclar con dichos polvos y formar ungüento.” Els Nebot i els mugronets, una història que ve de lluny. I com devia coure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada