In memoriam

Hui, la premsa (i la Comtessa d’Angeville) m’han recordat que la Gerència de Medi Ambient d’Alcoi ja no existeix, a falta que el Ple de l’Ajuntament ho ratifique en els pròxims dies. No existeix formalment, perquè tot i que sense acords plenaris que ho refrendaren, em fa l’efecte que la defunció funcional ja fa temps que va produir-se. Potser algú ho recordarà, però jo hi vaig ser, des del primer dia fins que l’abril del 2000 vaig presentar a Sanus, que estava també a punt de marxar (i de quina manera) la primera dimissió de la meua vida. Des d’aleshores, i no sense certa recança, vaig decidir que no faria comentaris sobre el destí, futur o funcionament d’aquell invent en el que vaig deixar moltes hores, més il·lussió i cinc anys llargs de la meua vida personal i professional.

Fins i tot en aquestes darreres setmanes, quan a tall de la notícia (anunciada) de la seua desaparició definitiva, vaig rebre algunes propostes de mitjans de comunicació per parlar-ne, he declinat fer-ho. Algú pensarà que ha estat per por (por a què? amiguets i amiguetes, jo tinc la meua faena a València bufe d’on bufe el vent; són altres el qui, tard o d’hora, hauran de plegar...), però realment ha sigut (o ha pretés ser) per coherència. En marxar de la Gerència renunciava, també i conscientment, a donar lliçons de ninguna mena a qui continuava, fóra qui fóra. Amb aquell dinar de comiat a la piscina de Benimarfull vaig donar per tancada una etapa de la meua vida que, mirada amb perspectiva, mereix un balanç positiu, però que va ser també dura i difícil, com ho és sempre posar en marxa alguna cosa que aspira a obrir camí. Mai no és fàcil dur a la pràctica aquelles coses en les que creus i que, quasi sempre, són molt més complexes del que pensaves. Vaig entendre, i ho entenc encara, que havia tingut la sort (i l’oportunitat) de viure una etapa irrepetible. Vaig marxar quan vaig pensar que tocava, i qui s’hi quedava havia de tindre també la seua oportunitat i bregar amb les seues circumstàncies. Si fora el cas, ja jutjaria qui volguera o poguera. Cadascú és cadascú, i a mi em va molt bé això de passar pàgines i seguir endavant amb el llast justet.

Recorde quan Àlvar Seguí, flamant regidor que intuïa que calia fer alguna cosa diferent, ens va convocar –a Setla, te’n recordes?-- a un grup d’amics i coneguts del gremi del medi ambient, per proposar-nos donar una ma. I com després d’un parell de dies de pensar-ho, li vaig dir que per mi endavant però amb dues condicions: que volia que fóra temporal –jo ja treballava, llavors, a la Conselleria, i a la Conselleria pensava tornar quan donara per acabada la faena al meu poble—i que la proposta per a dirigir allò que encara no tenia ni nom es fera per unanimitat de tots els grups polítics. Totes dues van complir-se, i allà que vam anar.

Després, i en un context polític entretingut --si voleu, repasseu l’hemeroteca de fa catorze o quinze anys-- van vindre les llargues reunions amb Intervenció i Secretaria per convèncer-los de que una “Gerència” (un “òrgan desconcentrat”, si no recorde mal la terminologia) era el més adequat per al que preteníem fer. Que en contra de la tendència habitual volíem una estructura àgil, tranversal, amb poca gent adscrita i amb pressupostos tan baixos com fora possible, però amb una capacitat real d’intervenció en les polítiques i decisions de la resta de departaments municipals (un “virus”, en diem; la “in-gerència”, també). I l’aventura d’inventar-se un reglament de funcionament des del no res, i el Consell d’Administració i la Mesa Local de Medi Ambient, i posar en marxa quasi sense mitjans tot allò, sota mirades condescendents, desconfiades o directament hostils. I la convicció --debatuda i assumida-- de que no pagava la pena renunciar a certes coses per pragmatisme ni per eficàcia, per dur que poguera resultar...

Perquè van haver estones dures, molt dures, d’incomprensió i de discussions i debats amb pràcticament tot el món (amb els anys, ja m’he adonat que una de les coses que té aquesta faena és que tard o d’hora tothom trobarà raons per a posar-te a parir). Hores baixes que en eixir del carrer Major ens duien, a l’Àlvar i a mi, al soterrani del De Dins a tractar d’alçar-nos els ànims i a pensar alternatives que segur que n’hi haurà alguna. I Mariu, la gran Mariu, multiplicant-se i fent sempre molt més del tocava des del primer dia. I Carles, i els objectors i els becaris i becàries i tota la colla de gent que voltava per allí i que ara encara segueix fent de les seues ací i allà. I les jornades de Mil·leni, una altra bogeria que va acabar eixint bé amb la complicitat impagable de Ramon de la CAM, tot i que els elements (i les goteres de la Llotja Sant Jordi) feren el possible per llançar-la a perdre abans de començar. I el descobriment de l’Agenda 21 Local i la decissió de posar-la en marxa; els cursos de formació i les visites de tècnics i regidors de molts llocs d’Espanya per interessar-se per aquella cosa... I alguna que altra cagada, obviament, que també ens equivocàrem, i més d’una vegada. Però d’això no m’abelleix parlar ara.

De la meua època en la Gerència vaig traure una amistat sòlida i persistent amb l’Àlvar, i una manera de treballar junts que encara funciona en els embolics en que ens movem per FAPAS i AVINENÇA; molts altres amics i amigues, a Alcoi i fora, i a l’Ajuntament i més enllà (d’enemistats i tipities procure no recordar-me’n massa); bastants nits sense dormir, i una tendència malaltisa a mirar i olorar el fum de les ximeneres de les fàbriques; la sensació de no haver passat massa temps amb la meua filla major, que llavors tenia uns pocs anyets i a la que almenys banyava totes les nits (poc a poc he procurat anar posant-me al dia amb ella); i la idea --que conserve i conree-- que ser del Barça no és garantia de res més. Però sobretot, recorde la sensació d’estar aprenent molt, però molt molt, sobre moltes coses, no totes elles enquadrables en allò que anomenariem “medi ambient”.

Tan de bo algú altre, el dia que toque, vulga tornar a arriscar-se. El meu poble, malgrat tot, s’ho mereix. Encara que no isca tan bé com hauries volgut. Encara que, al final, s’acabe. Perquè el que no s’acaba, ni s’acabarà, és gent que lluite perque les coses es facen com cal. Que no ho dubte ningú.