La línia i el nom

Posem que vos trobeu a Java, ja sabeu: aquella illa indonèsia relativament gran i estreta, a l’est de Sumatra i al sud de Borneo. I que heu estat fent una volta per aquestes terres de cultura mil·lenaria, ballarines exòtiques, platges paradisíaques i jungles espeses i minvants en les que encara habita una part important de la biodiversitat del planeta. Haureu sabut de la raresa del tigre de Sumatra, a punt de seguir les passes de la desapareguda subespècie que, fins fa setanta anys, vivia també a Bali i a Java. En aquesta última encara romanen algunes desenes d’exemplars del rinoceront més amenaçat del món, parent del també escassísim rinoceront de Sumatra. A Borneo és probable que hageu vist algun orangutan. Fins i tot pot ser que algun banteng (un mític bou salvatge, amenaçat també d’extingir-se en llibertat) s’haurà creuat al vostre camí a Java o a Balí. En totes aquestes illes, caminant amb dificultat per les selves que esguiten els pocs espais que encara no han estat artigats, haureu vist o sentit algunes espècies de simis, civetes, esquirols gegants, galeopitecs, gats pescadors... Tot plegat, un seguit de mamífers les àrees dels quals s’estenen des de l’Índia, Tailàndia, Burma o Vietnam, o que tenen parents més o menys pròxims en aquestes zones.



Si seguiu viatge cap a l’est, per les Cèlebes (o Sulawesi) i Timor fins a la gran illa de Nova Guinea, no retrobareu cap d’aquestes espècies. Per contra, a mesura que avanceu cap a l’orient aniran apareixent més i més espècies de marsupials, fins que a les selves de Papua pràcticament no trobareu cap altre tipus de mamífer arborícola (cangurs, wallabis, opóssums), com un avanç del que succeeix a la ja veïna Austràlia. Fins i tot, la primera nit que aplegueu a Nova Guinea potser podreu trobar algun equidna (representant del grup més primitiu i cridaner de mamífers, els monotremes, al què pertany també l’ornitorrinc), mentre les espectaculars aus del paradís ompliran les copes dels arbres de cants tan acolorits com els seus plomatges irreals i extravagants, representats a la bandera i l'escut de Papúa.



Wallace, que va recórrer aquesta zona durant anys, va ser el primer en adonar-se expressament d’aquest fet, o al menys en escriure sobre el tema: a l’est de Bali, alguna cosa representa (o ha representat) una frontera que ha impedit que la fauna que caracteritza el sud-est asiàtic i les illes que el perllonguen s’estenguera cap a l’orient –almenys, els mamífers i algunes aus; no passa el mateix amb altres grups de fauna, ni amb la majoria de les plantes. Per contra, en aquestes terres, han estat els llinatges procedents del continent australià els que han colonitzat amb èxit la major part dels ecosistemes, donant lloc a conjunts d’espècies (biotes, ho anomenen els biòlegs) radicalment diferents. A partir d’aquesta observació, Wallace va proposar l’existència d’una discontinuïtat biogeogràfica, una “línia” que discorre entre Bali, Borneo i el sud de Filipines, d’una banda, i Lombok, les Cèlebes i les Moluques, a l’altra. El que ara es coneix, en el seu honor, com a Línia de Wallace: una barrera –ara sabem que coincident, en gran mesura, amb una fossa submarina que també ha estat batejada amb el nom d’aquest naturalista—que va limitar l’avanç de determinades espècies i que separa, a efectes biològics, els continents asiàtic i australià.

Com tantes altres coses, dec a Félix Rodríguez de la Fuente (i a la seua mítica enciclopèdia “Fauna”) la primera notícia sobre aquesta línia, que em va provocar de seguida –no tindria jo més de dotze anys—una estranya fascinació. Des d’aleshores, la biogeografia ha estat una de les meues passions, i el desig de comparar faunes i flores a costat i costat de ratlles, cordilleres i fosses submarines, un repte que encara em queda per complir... Des d’aquells anys d’infantesa, la línia de Wallace ha format part de les meues fantasies biològiques i viatgeres, i ni els dubtes científics sobre la seua existència han debilitat aquesta percepció: de fet, a hores d’ara, més que d’una línia es parla d’una regió (la Wallàcia), limitada a l’oest per la ja coneguda línia, i per l’est per la línia de Lydekker; una tercera línia, la de Weber, marca aproximadament el punt on s’equilibren les faunes procedents d’un costat i l’altre.



I el nom? Doncs mira, m’haureu de perdonar, però en algun moment em va pegar per pensar que també a la vida hi ha aquestes fronteres que passem més o menys inadvertidament, que quasi sempre responen a accidents –com les fosses submarines—que no sabiem que hi estaven, però que canvien dràsticament el paisatge, els companys, les expectatives que queden a banda i banda. Algunes admeten viatges d’anar i tornar, d’altres no; sovint, com passa allà, no es tracta de línies netes sinó més aïna de regions senceres en què no sabem si estem ací o allà, si anem o tornem, però en les que intuïm un canvi que poc a poc anirà confirmant-se. O no. Jo mateix dec d’haver-ne travessat alguna d’aquestes ratlles no fa massa, perquè la fauna que albire cada vegada em resulta menys familiar, per bé que tampoc m’inquieta... Ja aniré contant-vos. Pel moment, des de la que sembla ser una de les regions wallàcies de la meua vida, a l'espera de saber si vaig o vinc o m'hi quedaré a viure, rebeu aquesta afectuosa postal.