De riscos

Imlil, al Parc Nacional del Tubqal. De la Wikipedia.

Com vaig deixar caure fa uns dies, demà comence una escapada llampec a Marràqueix i l’Atlas, per tal de saldar un vell deute amb el senzill però estimulant cim del Tubqal. És per això que havia pensat, a banda de deixar alguna cançó --cosa que, com haureu vist, acostume a fer molts caps de setmana--, fer algun comentari de passada sobre la il·lusió, massa temps postergada, de veure una posta de sol a Imlil sopant a casa d’una família amaziga. I, ja de passada, dir alguna cosa sobre el 0-2 d'anit que, tot i no garantir-nos encara el bitllet per a la final de Wembley, ha tingut com a conseqüència directa i previsible la consagració definitiva de Mourinho com un dels principals exponents contemporanis de la imparable intereconomització (entesa com a l’estratègia conscient i sistemàtica de fer servir la mentida, el cinisme, la calumnia  i, en suma, la manipulació més barroera dels fets i l’evidència en interés propi i il·legítim) d'una part cada vegada més significativa de la societat espanyola.

Però encara amb l'equipatge a mig fer i amb el cap pensant ja en la previsió del temps per als pròxims dies, em sorprén la notícia terrible de l'atemptat a la Cafeteria Argana a la plaça Djemà-el-Fna, una de les més conegudes i visitades de Marràqueix i on jo mateix estaré d'ací unes hores. Resulta molt estrany pensar-ho. Catorze persones --divuit segons altres fonts--, la majoria turistes estrangers, que s'han deixat la vida de forma absurda simplement perquè algú (es parla d'un suïcida), per alguna raó, s'ha arrogat el dret de decidir que el seus dies havien d'acabar hui... Resulta tan estrany pensar-ho, que he decidit no fer-ho. O fer-ho el menys possible. Al cap i a la fi, pensar-hi massa no serveix de res, ni per a les víctimes, ni per a mi: espere passar la major part del meu viatge caminant per les muntanyes, on els riscos --que també n'hi ha-- són més previsibles; almenys, no depenen de creences irracionals ni del fanatisme humà. Dimarts que ve vos conte. I, en tot cas i com sempre, bon cap de setmana!


Si no recorde malament, mai no els havia portat encara a aquestes planes. Com probablement sabreu, acaben de traure disc nou –"Lamparetes", se'n diu-- i haguera estat oportú posar ací alguna de les seues cançons. Però la veritat és que, quan m’he posat a pensar-hi, no m’he pogut sostreure al pes de la història, i és amb aquesta que em quede. Que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc...

Oníric

Coneixia cada pas amb la seguretat de qui els ha repetit mil vegades. Admirar, primer, l'espontània sensualitat del seu gest de retirar-se els cabells, deixant al descobert un coll commovedorament perfecte; després, resseguir-li lentament la rodonesa elegant i evocadora dels muscles, dibuixar el seu contorn amb les puntes dels dits, avançar lentament esquena avall assaborint en el trajecte cada milimetre de pell. Explorar, sense pressa, el deliciós territori delimitat per les fines cintes del sostenidor, demorar amb fruïció el moment d'assolir el fermall i alliberar la tensió dels gafets. Veure caure els tirants, i amb ells tota la resta, i la promesa dels pits a un sol gest de distància...

Va tancar els ulls. Durant un segon etern, interminable, va esperar escoltar --com les mil vegades anteriors-- el so estrident i repetitiu del despertador. Però el que va sentir, aquesta vegada, va ser el seu nom en llavis d'ella, i un tendre "et passa res?". I per un instant, només per un instant, no va saber que fer: en el seu somni, mil vegades repetit, sempre havia despertat abans d'arribar a aquest punt.

25 d'abril

Que el conjur no dura sempre

i la història ja és passada,

però el mal que vingué d'ella,

mal d'Almansa,

rossega encara i alcança

tot el poble.

Plou

Ni Trons ni Glòria, aquest atípic vint-i-quatre d'abril alcoià. La inoportuna inclemència meteorològica, que ha obligat a suspendre el primer acte oficial dels Moros i Cristians de 2011, s'ha afegit a l'oportú ajornament institucional (aparentment lògic, amb el calendari a la mà: com mana la sacrosanta tradició, motor i alhora fre de la Festa, les celebracions s'inicien amb la Pasqua, i no estaria ben vist per una societat de sòlides conviccions morals que aquesta se celebrara abans que Rams; del perill d'utilitzar, estirar i manipular la "tradició" per al propi benefici --personal o polític-- o per a imposar postures irracionals, masclistes o excloents, ja parlarem un altre dia). I, dins del mal, encara bo: la pluja dóna uns quants dies més a l'ajuntament per tractar de dissimular les vergonyes d'un barri del Partidor que segueix caient a trossos sense que, miraculosament, la susdita corporació tinga cap responsabilitat reconeguda sobre el fenòmen. Igual els dóna temps, fins i tot, de posar alguna lona tirant la culpa dels ensorraments al govern socialista o als ecologistes radicals. O a tots dos junts.

Plou a Alcoi, la qual cosa no solament m'ha privat hui de gaudir del ritual anual d'escoltar "Un moble més" pel carrer Major, sinó que també ha limitat altres alternatives raonables d'activitat a l'aire lliure. Enfrontat, doncs, a un nou confinament domiciliari, i amb el fantasma de l'avorriment amenaçant de manifestar-se en les seues variants més virulentes, he decidit dedicar el matí de diumenge a la massa vegades postergada tasca de posar un poc d'ordre als llibres. Mala decisió, en tot cas: entre els primers volums destinats a recuperar el seu lloc a uns alçadors que van abandonar, per raons variades, fa més temps del recomanable, m'he trobat a les mans "Sobre la nació dels valencians", de Joan Francesc Mira. Amb poques ganes d'endreçar, i vespra del Vinc-i-cinc d'abril, no cal dir que la tentació de tornar a fullejar-lo ha estat massa gran; el retorn als prestatges, d'aquest i d'altres llibres, haurà d'esperar ocasió més propícia.

Admire a Joan Francesc Mira. Les seues novel·les i els seues assaigs m'han proporcionat moltes hores de goig i de reflexió, i em sembla una de les figures de major relleu intel·lectual que ha produït darrerament aquest País. La qual cosa no vol dir, evidentment, que compartisca totes les seues idees o valoracions, ni que totes les seues obres m'hagen semblat igualment remarcables. I, en aquest sentit, "Sobre la nació dels valencians" és una de les què em van semblar--i ho ha tornat a fer en aquesta relectura parcial en què he invertit aquestes darreres hores-- més redundant i decebedora. No perquè no crega que l'opció per la qual opta Mira siga perfectament respectable (i, fins tot, totalment defensable des d'una perspectiva pragmàtica), sinó perquè en el fons em sembla que parteix d'un raonament profundament tautològic per a tractar de justificar el què, al cap i a la fi, no requereix tanta justificació: per a acceptar que les coses són com són i no com en algun moment hauriem volgut que foren (o com voldriem que foren en un futur) no cal, des del meu punt de vista, tanta lletra. Però de nou, rellegir les seues pàgines m'ha fet pensar; i això --fer pensar, més que despertar adhesions inquebrantables o rebuigs més o menys viscerals-- és, si bé és mira, és el que s'ha d'esperar d'un assaig; fins i tot, si parla de nació i de valencians.

He deixat dit, en altres entrades, quina és la meua posició al respecte, i tampoc no gosaria rebatre ara, ni que fóra per damunt, la sòlida i documentada posició que exposa Mira en el seu llibre. Però he tornat a pensar, rellegint les seues pàgines, en algunes coses a les què des de fa molt de temps faig voltes, i que d'alguna forma --i també de passada-- he anat deixant escrites en aquestes planes. He pensat en què si cada vegada em costa més entendre les idees i posicions d'alguns teòrics del nacionalisme valencià, potser siga perquè no solament no dispose dels coneixements, els mitjans ni la formació escaient --no sóc, per dir-ho així, professional de la nació: no sé res de sociologia, antropologia, ciència política o filologia, ni em guanye la vida ni tracte de fer-ho escrivint en qualsevol mitjà o suport-- sinó perquè, a més, no he nascut a València ciutat ni a la seua àrea d'influència; característiques, aquestes (de formació i de procedència) que semblen coincidir amb una cridanera freqüència entre molts dels que pensen i assagen sobre l'adscripció nacional dels valencians des d'una particular perspectiva i a les què, potser amb més temps, caldria dedicar també alguna reflexió. He pensat en les escassíssimes al·lusions a la realitat de les Illes --i a la nostra relació nacional amb elles-- que he pogut llegir quan es reflexiona, des del País Valencià, sobre aquestes qüestions, i en tot el que jo mateix estic aprenent darrerament sobre aquest particular. Però també --i també ho he deixat escrit fa molt poc-- en els límits de la utopia, del realisme estratègic i de les opcions pragmàtiques quan s'apliquen a altres àmbits de l'acció cívica i política, com ara l'ecologisme.

Sabreu perdonar-me la simplificació però, des del meu punt de vista, els camins per al País Valencià són ben limitats: o quedar-nos com estem (i seguir implorant als veïns de ponent --i als que, sent d'ací i vivint ací, se senten com a tals-- que toleren generosament les nostres folclòriques particularitats, ben entés que aquestes no qüestionaran perillosament la seua posició preeminent ni la supremacia de la seua llengua i la seua cultura), o optar en perspectiva per un trencament tan amistós com siga possible, i fer camí per altra banda. Totes dues opcions són legítimes, si s'accepten conscientment els seus costos i els seus resultats. Però tal i com ho entenc, ser valencià dins Espanya ha esdevingut --i ho farà més, em tem, en el futur-- simplement inviable; ara com ara, per als valencians i les valencianes nacionalment conscients l'única possibilitat acceptable, a llarg termini, és la independència. I tan em fa, fins i tot, que ho vulgam fer nosaltres sols o de forma conjunta --però no necessàriament simultània-- amb els altres Països Catalans, que és la meua opció. Al meu parer i a dia de hui, no hi ha tria: el País Valencià serà independent o no serà; i això és el que significa, per a mi, "formar part del poble i el país dels valencians": lluitar per recuperar allò que vam perdre demà farà tres-cents quatre anys. Sé com serà, això, de difícil, i el preu que caldrà pagar per aconseguir-ho, si és que algun dia s'aconsegueix; fins i tot és molt probable que, a l'hora de votar d'ací un mes, opte per opcions més possibilistes. Però la independència és una --més-- de les meues utopies necessàries; que cadascú trie les seues. I encara plou, i els llibres per guardar...

Sant Jordi

Potser només són coses d'alcoians. Però sempre he pensat que, posats a tindre un sant patró, molt millor triar-ne un que fóra un poc apòcrif i salvador de donzelles. Llibres, roses, i pluja en perspectiva: feliç diada!

L'argelaga orca

Conec aquests turons.

El verd rusc del romaní,

l’altre punxent de l’argelaga orca,

aquell entorcillat de l’antiga olivera,

els verderols dels pins.

Els conec.

Josep Piera

A poc a poc va acabant-se el temps groc de l'argelaga. La primavera avança, també, en aquestes muntanyes, i unes altres repúbliques van desplegant sobre els matossars els seus estendards. Rojos, blancs, blaus o morats van escampant-se ara per les brolles, discutint-li a aquesta feréstega mata la daurada supremacia amb què les ha dominades quasi sense rival des de la fi de l'hivern. Però encara en les terres altes --hui les he vistes florint amb força als peus del Montcabrer-- es mantenen reductes de l'antic esplendor, mostres d'una resistència inútil que precedeix la imminent, inevitable retirada.

Diem argelaga, però fóra més propi dir-ho en plural, perquè són dues les espècies que sovintegen per aquestes serralades. Emmascarades les seues diferències sota un un aspecte general molt similar, només els caminants més avesats hauran parat atenció a les subtils característiques que les distingeixen. Més espinosa, de colors en general més clars, és l'argelaga vera, verda o gatosa (que els botànics anomenen Ulex parviflorus); les flors, d'un groc viu, tenen típicament un calze també groguenc i format només per dos llavis. Les oloroses flors de les argelagues de bosc o negres (Genista scorpius) tenen un to més ataronjat, i el calze, petit i verd, té cinc dents fàcilment distingibles. Les espines, fortes i estriades, són menys denses i més fosques, però no deixen de ser, com en el seu parent proper, una defensa ben efectiva.



Flors de Genista scorpius (dalt)
i Ulex parviflorus.

D'ací molt poc, com cada any, el groc brillant de les argelagues haurà desaparegut del tot de marges i turons; però encara esteu a temps, si vos ve de gust, de fer una ullada a les seues flors amb forma de papallona. Passaran molt mesos encara fins què, amb el primer anunci d'una nova primavera, aquestes flors tornen a imposar la seua hegemonia i a omplir de color els nostres vessants i costers. Mentre, només quedaran les seues aspres i incòmodes espines; les quals, ben mirat i com deia el recordat mestre Pellicer, no deixen de ser "un esperonador de l’ànim del caminant i un bon estimulant de la circulació sanguínia de les cames".

Núvols de tempesta sobre Benicadell... Per a un alcoià, passar un vint-i-dos d'abril sense mirar el cel --enguany s'han ajornat les festes perquè la Pasqua i Sant Jordi s'encavallen-- no deixa de ser una cosa ben estranya. Bé, realment, no he deixat de mirar-lo, el cel: no he patit per si es mullaven moros o cristians, però ja em convé esquivar pluges i tempestes, perquè en contra del que preveïa fa només un parell de dies, no em veig tancat a casa aquests dies de vacances. Amb els ulls encara plens de la llum menorquina però mirant ja cap a la pròxima i imminent escapada --si tot va bé, espere començar maig al cim de Toubkal, a l'Atlas del Marroc-- m'havia plantejat aquesta setmana com un oportú parentesi de domèstica tranquil·litat. Però em sembla que amb un dia --el d'ahir-- dedicat essencialment a descansar, a veure ploure i a digerir una derrota digníssima però no per això menys dolorosa, ja he tingut tranquil·litat de sobra: hui m'he notat, ja, inquiet. I d'inquiet a bascós només hi ha un pas...

Tant de blau encés...

Ho he intentat, però al capdavall --i per aquesta vegada-- desistisc de seguir buscant la forma escaient de dir-ho. Les hores s'han fet molt curtes però la collita ha estat ben generosa. I de nou torne de l'illa --damunt Maó la lluna-- amarat de sensacions, d'imatges i d'emocions; són les paraules, les què em fugen. Així que només una en diré, però de tot cor i des de molt endins: gràcies...

Tanta llum, tanta llum de mar arreu,

com un cos de vent que fuig del temps

 

 
 
 

Més enllà de l’encís de l'horitzó,
com un somni bell i poderós
que posa accents de llum en allò que creu,
la veu ressona i creix en les altres veus;
per un pont de mar llancem el cant
i l’horitzó serà
la veu que hem esperat.

Miquel Martí i Pol-Lluís Llach

És el nostre País

No estaré, demà, a la manifestació de València. Si he sabut programar com cal la publicació d'aquesta entrada, quan la llegiu jo ja m'estaré movent per terres menorquines (i, com que bàsicament he vingut per gust i a descansar, trobe poc oportú fer comentaris de l'estil "però estaré allí encara que no físicament"). En qualsevol cas, estic convençut que no es notarà gens, demà, que jo no estic; perquè a les Torres de Quart hi haurà més gent que mai cridant --més fort que mai-- que, encara que no ho creguen, no som un país fàcil de derrotar. Són tres-cents quatre anys que resistim, i seguirem fent-ho fins que calga; o, millor dit, fins que no calga. I ells, en el fons, ho saben...

Renaturalitzar-se

Ara fa just un any --i sabreu de nou disculpar-me l'autocita-- vaig escriure, en aquestes mateixes planes, unes notes sobre les iniciatives per promoure una reserva natural en l’àrea afectada per l’explosió de Txernòbil. L’exclusió forçada de la població humana en una àmplia superfície al voltant de la central, a causa de la radioactivitat, ha tingut com efecte, com deia llavors, que diverses espècies de fauna amenaçada s’hi hagen instal·lat a la zona –bé de forma espontània, bé reintroduïdes per la ma humana. I aprofitava, també, per fer alguna reflexió sobre el caràcter perfectament prescindible de l’espècie humana des del punt de vista de l’equilibri del planeta, i de les dificultats perquè la conservació de la natura puga fer-se tenint en compte, també, la nostra presència.

Fukushima. Imatge de la xarxa

Aquests dies, dues notícies molt diferents m’hi han fet pensar, i per això ho recorde ara. La nova qualificació de la catàstrofe nuclear de Fukushima amb el màxim nivell de l'escala INES d'accidents nuclears (i, per tant, la seua equiparació amb la de Txernòbil, la més greu de la història fins ara), un mes després del terratremol que la va desencadenar, és la primera d’elles. Amb això comença oficialment a acceptar-se --tard i mal, com sempre-- l'autèntica gravetat d'una crisi de la qual encara ignorem les conseqüències reals i per a la què no es veu (com des del primer moment anticipaven veus molt més qualificades del que s'ha volgut reconéixer: com diu zel en el seu imprescindible blog, en deien els alarmistes) , cap solució raonable a curt termini. Tot i que el lobby nuclear i els seus corifeus habituals s'han esforçat des del primer moment en diferenciar tots dos casos --que són, evidentment, diferents-- és molt probable que, amb el pas del temps, les seues conseqüències acaben sent molt més semblants del que voldriem. Si no és que ho són ja.

No puc (ni vull) imaginar com serà la zona al voltant de Fukushima d'aci a vint-i-cinc anys. Allò rellevant, ara com ara, segueix sent el patiment de la població directament afectada, i la forma en que pot fer-se front a aquesta catastrofe (i les decisions necessàries per evitar que torne a produir-se mai més en cap altre lloc del món). Ignore si l'exclusió d'aquesta població serà permanent i irreversible --tot fa pensar que sí, almenys en les zones més pròximes a la central-- i com respondran els ecosistemes terrestres i marins de la zona a aquesta situació. Però el cas és que, pensant en l'inesperat rewilding que s'ha produït a l'entorn de Txernòbil (i en els seus hipotètics paral·lelismes amb el que potser succeirà al voltant de Fukushima) he rebut notícia d'una altra renaturalització, aquesta no provocada per cap catàstrofe sinó basada, aparentment, en una decisió voluntària i conscient. Me la fan arribar els amincs i amigues de la Fundación Naturaleza y Hombre --un interessantíssima entitat que, des de fa anys, treballa en nombrosos projectes de conservació i custòdia del territori en l'occident ibèric-- i es tracta del projecte Rewilding Europe.

Rewilding Europe és una iniciativa impulsada per diverses entitats conservacionistes europees què, segons indiquen a la seua web,  pretén recuperar la vida salvatge a les terres abandonades d'Europa (abandonades pels usos humans, s'entén). Es plantegen com a objectiu per a 2020 "tornar a l'estat salvatge" un milió d'hectàrees en tota Europa, aplicant-lo a 10 zones --cadascuna amb almenys 100.000 hectàrees-- que incloguen la majoria dels ecosistemes europeus. Una d'aquestes àrees es troba en la Península Ibèrica: 1.300.000 ha de devesa, repartides entre Espanya i Portugal, en la que es preveu que "wild ungulates like Iberian ibex, wild horses and red deer create and maintain open places in the dehesa, the typical Mediterranean oak forests. They also make room for other animals and plants. The rarest cat of the world, the Iberian lynx finds again enough food to survive".

Foto de Staffan Widstrand/Wild Wonders of Europe,
de la web de Rewilding Europe

Des de l'òptica estrictament conservacionista, reconec que la proposta de Rewilding Europe sembla, d'entrada, interessant i fins i tot seductora. Però tal i com em passa quan pense en Txernòbil i els seus bisonts europeus --o en el futur incert de l'entorn de Fukushima-- hi ha alguna cosa que m'obliga a fer una segona pensada. Primer perquè, si més no en els secularment humanitzats ecosistemes mediterranis, tinc dubtes raonables sobre que l'eventual evolució del paisatge una vegada exclosa totalment la intervenció humana seguisca els camins que, en teoria, es pretén. Però sobretot, i des d'una perspectiva més general, perquè intuïsc que, com a Txernòbil, el que estem fent implícitament és acceptant com a inevitables massa derrotes: per exemple, la que implica acceptar que no es pot viure sense nuclears i que val la pena conviure amb el risc innegable que representen; però també la que ha expulsat de moltes àrees agrícoles d'Europa --i ho està fent a molts llocs del món, de la mà de la intensificació i les multinacionals agrícoles-- als seus pobladors seculars, als mantenidors del seu paisatge, als dipositaris d'una cultura camperola que està també amenaçada de mort. I, em disculpareu la ingenuïtat, crec que és encara una mica prompte per acceptar-les sense explorar alternatives que no impliquen, necessariament, la deshumanització d'aquestes zones com un preu que cal pagar per a renaturalitzar-les. Encara que siga bo per a moltes espècies que no són la nostra: Txernòbil, si bé és mira, també ho ha sigut. L'únic que puc dir (ara com ara, igual que fa un any) és que hi ha alguna cosa que no em quadra. Però hi seguiré pensant...


I ara, digueu-me si en lloc de calfar-me el cap amb aquestes coses --i calfar-vos el vostre si és que les arribeu a llegir-- no podria haver-me pegat millor per escriure alguna cosa sobre els apassionants 'play-off' Barça-Madrid que se'ns venen al damunt i que amenacen amb trasbalsar encara més el ja de per si precari equilibri planetari. O sobre el creixent (i  imparable) procés de minva indumentària que ha començat a afectar a les valencianes tan bon punt els termòmetres s'han enfilat una mica... Que l'increment en la venda de col·liris entre els mascles en general, o de tranquil·litzants entre els culés en particular, són també temes importants i que mereixerien una reflexió... Igual va a ser que necessite unes vacances; segur que aquests pròxims dies a Menorca em sentaran d'allò més bé. Però, mentre tant, vaig un momentet a la farmàcia a per col·liri. I a per tranquilitzants.

I encara un altre apunt final: desitge que, algun dia, el sistema de govern que hagen triat els entranyables germans ibèrics per a les seues respectives nacions puga arribar a afectar-me tant com m'afecta ara mateix el de qualsevol altre estat de la Unió Europea. Però com que ara com ara anem en el mateix vaixell, i hui és 14 d'abril, no està de més dir-ho: posats a anar-hi junts, que siga com a República. Federal, per suposat. 

Fent memòria

Tot i que reconec que no va molt amb el meu caràcter, de vegades convé ser un poc previsor i administrar el temps amb certa prudència. La setmana s’anuncia de nou densa i complicada i, a més, tinc prevista per al pròxim cap de setmana una curta però desqueferada escapada insular que em mantidrà allunyat d’altres ocupacions. Per això, tot i que amb una certa malícia per no haver tret a aquest estiuet anticipat tot el profit possible, aquests últims dies he optat pel confinament domiciliari com a condició necessària per complir dignament amb compromisos prèviament adquirits. Els compromisos: des de FAPAS-Alcoi hem decidit commemorar el desé aniversari del Projecte Canyet i, en un moment de debilitat dels què amb certa freqüència em sobrevenen, vaig quedar encarregat --gustosament, en tot cas-- de redactar els textos per a una exposició sobre el particular. De moment, la cosa avança; ja vos contaré com acaba, per si vos abellira vindre a veure-la.

La qüestió és que pensant, llegint i escrivint sobre com va sorgir la idea de reintroduir els voltors a les nostres comarques, i sobre el trajecte –llarg, complicat i no poques vegades descoratjador—que ha calgut travessar per dur-la finalment a la pràctica, he pogut constatar de nou dues evidències que, per bé que sabudes, no deixen mai de resultar un poc inquietants. La primera, que el temps passa ràpid, molt ràpid... Tot i que hem escollit l’any 2000 com a data de referència per a l’inici del projecte (coincidint si fa no fa amb la constitució formal del grup i l’arribada dels primers voltors a les instal·lacions del canyet de les Pedreres de Sant Cristòfol), la primera dada documental que hem pogut recollir  –una crida, publicada en la revista Quercus i feta des de la Colla Ecologista la Carrasca, sol·licitant informació sobre projectes comparables-- es remunta a l'estiu de 1991. La segona, íntimament relacionada amb aquesta, té a veure amb les passades que, sovint, ens juga la memòria: no solament tendim a oblidar molt més del que recordem, sinó que a més un mateix fet pot ser evocat amb matissos diferents –i, fins i tot, contradictoris—per les persones que el visqueren. És per això que, de tant en tant, convé airejar alguns records perquè revifen; i si pot ser amb aquells i aquelles que en foren, també, protagonistes, molt millor.

Ja veieu: cavil·lant, una vegada més, sobre el pas –inexorable, diu el tòpic—del temps i els anys... i la lluita, no sempre reïxida, per tractar d’aprofitar-los al màxim. Siga el que siga el que signifique, al capdavall, aprofitar-los.

Dos assumptes rellevants haurien merescut, hui, que els haguera dedicat aquestes ratlles. Però com que d'altres blocs amics ho han fet amb més traça de la que jo podria posar-li, em permet suggerir-vos que els feu una visita. El primer, l'incendi que aquest cap de setmana ha tornat a assolar les terres de La Safor, i respecte al qual vull fer meues les encertades paraules de Carles Tomàs des del seu lloc. El segon, el divuité aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló, que --com molta altra gent-- recorda el blog de Feliu Ventura: com ell mateix diu, records adolorits, obstinada memòria...

Preparant la resistència

No és cap secret que la meua confiança en la democràcia representativa --i, en conseqüència, en els partits polítics, sense excepció, com un dels elements que la substenten-- cotitza des de fa temps decididament a la baixa, tot i que darrerament ha assolit mínims històrics i alarmants. Només un inevitable pragmatisme i, perquè no dir-ho, la dificultat per albirar a curt termini algun camí raonablement viable --que altres si que semblen haver trobat-- cap a sistemes de govern alternatius i més civilitzats, em mantenen encara mínimament vinculat a la depriment i periòdica litúrgia de les eleccions. Especialment depriment, pel demés, quan a qui es tracta d'escollir és als ocupants del que, en un exercici sense precedents de cinisme i/o de capitulació, hem acceptat anomenar Corts Valencianes tot i tindre ben poc de "corts" i molt menys encara de "valencianes": em tem que, tret d'escasses però ben honroses excepcions, les opcions que se'ns presentaran als ciutadans i ciutadanes per poder escollir el pròxim vint-i-dos de maig seguiran oscil·lant, com en ocasions anteriors, entre la més impúdica incompetència i la falta manifesta d'escrúpols (i, no poques vegades, les dues coses simultàniament).

La més que previsible victòria popular al País Valencià per als pròxims quatre anys --i, en conseqüència i si la justícia no ho arregla, la pressumible perduració del sistema cleptocràtic implantat per una colla de pocavergonyes gràcies a la connivència o la desidia de la major part dels habitants d'aquestes terres-- és una mala notícia per als què per una o altra raó no combreguem amb els seus principis ni amb les rodes de molí que, amb un èxit evident, s'encarrega d'administrar el potent aparell de propaganda del règim. Però, tot i que no és fàcil, convé despullar aquesta previsió de qualsevol connotació apocalíptica o cataclísmica. Quatre anys més de govern valencià en mans d'un grup majoritàriament caracterítzat per la seua devoció a l'espanyolisme més ranci, la incapacitat per a la gestió pública i l'alineament entusiasta amb posicions ideològiques malaltissament reaccionàries no són, evidentment, per a celebrar-ho, tret que en sigues un d'ells; però tampoc és la fi dels temps ni la mort del País. És, només, una putada (una més...) per als que aspirem a una altra cosa. Però nosaltres, a diferència d'ells, ho acceptarem i seguirem avant.

Probablement, en aquests quatre anys, la incompetència de què han fet gala molts membres del nostre govern per a gestionar decorosament el sistema i els diners públics --els que queden disponibles després de pagar a preu d'or les seues ocurrències de nous rics i d'enriquir, pressumptament, els seus amics-- es veurà encara més accentuada, perquè ja sabem que hi ha qui confon majories amb impunitats (legals i, el que és pitjor, morals). Segurament, seguirem veient les nostres institucions en mans de gent inepta, incapacitada per a prendre decisions que afavorisquen el benestar de la majoria de la població i inhabilitada, també, per reconéixer (no parlem ja de rectificar) qualsevol error o equivocació. Però front a ella, seguirem probablement gaudint també d'una oposició majoritària bàsicament inoperant, reiteradament incapaç de construir un projecte alternatiu i il·lusionant, entestada a dissimular la seua torpesa per a promoure, liderar i aconseguir un canvi real i profund. I, mentre, les poques veus lúcides i realment alternatives que, tinc l'esperança, tornaran a seure en el nostre tristíssim Parlament, seran silenciades, ridiculitzades o perseguides pel simple fet d'opinar una altra cosa. Potser per això no sóc dels que creuen que aquest País millorarà màgicament el dia que canvien les majories parlamentàries: la resignació, la ineptitud, la corrupció i el conformisme han esdevingut part substancial i tret identitari d'aquesta societat malalta i decadent en què, entre tots, hem convertit aquesta terra; són molts els mitjans i els mecanismes que els usufructuaris del sistema poden utilitzar per perpetuar aquesta situació, que els resulta d'allò més convenient. I eixir del pou profund en què ens han sumit els successius governs --socialistes i populars-- que, en un moment o altre, se'n han beneficiat, no serà un procés senzill, curt ni agradable. Però tampoc no és impossible.

Com cada quatre anys, tracte de tornar a convéncer-me de tot això, racionalitzant-ho en la mesura possible  mentre cada nova ullada a la premsa s'empenya en contrariar els meus bons propòsits. Però estem avesats, també, a això, i seguirem resistint. De moment, i com cada quatre anys, he pres ja les primeres decisions preparatòries. La primera: encara que no hi crega, votaré en les eleccions autonòmiques (i també en les municipals, i amb més raó encara perquè crec que el canvi, quan comence, començarà realment des dels nostres pobles i ciutats). Encara no he decidit què, entre altres coses perquè encara no sé qui es presenta i perquè ser d'esquerra, ecologista i independentista no sempre ho posa fàcil, ara i ací, a l'hora d'escollir una papereta (per bé que facilita molt la decisió de no escollir-ne d'altres); però tinc encara temps per pensar-ho. La segona: seguir treballant, modestament però amb insistència, perquè siga la societat civil valenciana la què, tard o d'hora, assumisca el lideratge i promoga el canvi que necessita aquest País per tendir cap a una normalitat que se'ns nega de manera pertinaç. I, per a això, les eleccions són importants, però no tant com seguir construint i reforçant un teixit associatiu compromés, actiu i independent del poder i les seues misèries. Altra cosa serà aconseguir-ho, però per provar-ho no quedarà: vull creure que en som molts els que vam triar la pastilla roja. Molts més dels que sembla quan es conten els vots, molts més dels que ells voldrien. Molts menys dels que serem d'ací a quatre anys...

De pors, manies i fòbies

No em considere persona especialment propensa a les pors. Tinc les meues manies, com tothom (bé, potser tinc algunes manies més que tothom) però, com dic, no sóc conscient de patir cap aversió o fòbia realment remarcable. Paraula aquesta, per cert, què tot i la benedicció dels diccionaris crec que tendim a utilitzar de forma un poc abusiva: sent etimològicament (i clínicament) estrictes, només hauriem de parlar de fòbia per referència a un temor intens i desproporcionat, que és el que els passa als claustrofòbics amb els espais tancats, o als aracnofòbics amb les aranyes. La utilització --molt estesa-- del terme per a referir-se al rebuig o a l'odi extrem cap a algú o alguna cosa seria, per tant, impròpia: el que en realitat estariem dient quan parlem que algú és xenòfob, homòfob o catalanòfob (afecció que no em consta que estiga reconeguda per la Organització Mundial de la Salut, probablement perquè aquesta organització està en mans dels maleïts catalanistes) és que mostra una por intensa i irracional als estrangers, als homosexuals o als catalans, respectivament. Si el que mostren és odi o aversió extrema, que és el que de fet sol passar, el que serien --a més de profundament imbècils-- és xenomísics, homomísics o catalanomísics: el sufix misia deriva al seu torn del grec misos (μῖσος), que forma part per exemple de la molt més coneguda --però igualment estúpida-- misogínia o odi a les dones.

Però encara dins de l'àmbit de les pors patològiques, un altre ús probablement exagerat de fòbia deriva de l'evident facilitat per associar-la amb pràcticament qualsevol altre terme, preferentment d'arrel grega, per tal de generar paraules rotundes i d'apariència culta que descriurien tota classe d'afeccions i comportaments de pànic o rebuig. És cert que allò que desencadena algunes fòbies autèntiques i mèdicament reconegudes pot semblar certament singular --i fins i tot increïble-- per a qui no les pateix. Només cal que feu una ullada a qualsevol de les innombrables pàgines (com ara aquesta o aquesta, per exemple) que es dediquen a llistar-les, per comprovar com poden ser de singulars algunes d'elles. Però també abunden, en aquestes llistes, pressumptes malalties que no estan reconegudes com a tals pels professionals, però que no deixen de ser dignes de comentari. A banda dels aspectes específicament  mèdics de la qüestió --que m’imagine que no deuen ser cosa de broma si és que algú realment les pateix--, que et diagnostiquen consecotaleofòbia (por als bastonets xinesos), caliguinefòbia (por a les dones boniques), deipnofòbia (por als sopars), hexakosioihexekontahexafòbia (por al número 666) o, fins i tot, valonofòbia (por als belgues francòfons) deu ser una cosa curiosa. Per no parlar d'algunes malaties que, d'existir realment com a tals --evidentment, no tinc criteri per a discriminar què hi ha de cert en les llistes que abans he esmentat, i en moltes altres similars--,  haurien de ser considerades com autèntiques epidèmies en aquest país nostre, com ara la ponofobia (por a treballar en excés), l'epistemofòbia (por al coneixement) o la fronemofòbia (por a pensar).

Pensava tot açò perquè, sense arribar quasi mai a extrems clínics, és evident que qui més qui menys té les seues petites pors, animadversions o antipaties, i hi ha determinades coses de les que tendeix a fugir amb major o menor dignitat o urgència. Potser està lleig que ho diga, però a mi, això, em passa sobretot amb un animalot negre i volador que a més, i en aquestes dates, abunda especialment en el meu patí. A aquestes comarques solem dir-li brumerol, mentre que a altres llocs se l'anomena borinot negre o abella fustera; els entomòlegs li diuen Xylocopa violacea. I, des de que tinc memòria, aquests aparatosos cosins germans de les abelles m'han provocat una inquietud notable i relativament incontrolada, per bé que reconec que amb el temps (i un esforç gens menyspreable) he aconseguit mantindre-la dins de límits assumibles per a un biòleg decent. De fet, i racionalment parlant, em sembla un insecte realment interessant, amb un cicle de vida digne de conéixer i, fins i tot, bonic pels brillants reflexos blau metal·lic del seu cos. Però, a diferència del que em passa amb la resta dels himenòpters habituals en les nostres comarques --abelles, borinots llistats, fins i tot vespes, en principi molt més intimidatòries pels seus vistosos colors aposemàtics-- quan m'encare amb els foscos brumerols he de fer un esforç conscient per controlar les ganes de posar terra pel mig.

Realment, no sé perquè em passa açò amb uns bitxos que, pel demés, ni em provoquen fàstic ni tampoc són especialment agressius ni perillosos per als humans; pot ser que, en algun moment remot de la meua infància, patira alguna topada inoportuna que m'haja quedat gravada en el subconscient, però ningú de la meua família ho recorda i, per tant, no ho he pogut constatar mai de forma fefaent. Potser tinga alguna rellevància, també, que allò que més m'inquieta de les xilocopes siga probablement el seu brunzit greu i sorollós, molt més que la mateixa vista dels animals (els quals, en un esforç heròic d'autocontrol, he arribat fins i tot a capturar i a agafar amb la mà). Fins i tot ara, que la florida de les wistèries al pati es veu animada amb la visita de desenes de brumerols, procure imposar-me la teràpia de seure a sota, tan tranquil·lament com puc, a gaudir de la vista espectacular dels penjolls de flors i de tota la brunzent vida alada que s'alimenta amb fruició del seu nèctar. Ara bé, ho reconec: açò de tindre una càmera amb zoom no deixa de ser una cosa realment útil, sobretot quan tens tendències brumerolofòbiques. O, per no caure en la mateixa trampa: quan els tens als brumerols una mica de mania... i ja se sap que, les manies, no les curen els metges.

Ritmes

 

Passejant, dissabte, entre els cirerers de Travadell; com cada any, sempre que s'ha pogut, des de molt abans de saber què volia dir hanami. La bellesa no fa desaparéixer els maldecaps, però sovint els fa veure amb uns ulls diferents: res no fa fruit abans d'haver florit, i ara és --salta a la vista-- temps de florida...

Puc predicar-vos amb les vostres mateixes paraules:

fugiu del cristianisme de les coses,

paganitzeu de nou tots els afectes,

car per assolir la bellesa

us heu de despullar de prejudicis

i viure amb els ulls ben oberts

i amb els sentits tensos com un crit.

Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus

i les vostres mans seran de vent i de llum.

Miquel Martí i Pol

En càrrega

He seguit transitant, durant aquesta setmana que s’acaba, per les regions --familiars però sempre inhòspites-- dels bioritmes baixos i els ànims minvats. Ja sabeu que sóc del parer que les adaptacions fisiològiques als canvis en el fotoperíode (i a tota la resta de mutacions ambientals més o menys sobtades que caracteritzen aquesta època de l’any) tenen alguna cosa a veure amb l’estat d’abaltiment que tendeix a afligir-me, a mi i a molta altra gent, en dates com aquestes. Però com que aquests períodes no sempre em coincideixen amb la universal agitació que provoca la primavera, crec també que ha d’haver-hi alguna cosa més: l'astènia, tan gastada, ha d'influir, però per ella mateixa no em sembla suficient per justificar aquestes etapes recurrents i aparentment idiopàtiques de decaïment generalitzat i sensibilitat incrementada cap a certes situacions, notícies, sensacions i, fins i tot, videos.

Com he dit ací mateix fa no res, una baixada de defenses, una temporada de feina especialment incòmoda, alguna inquietud més o menys explícita però d’abast limitat, són coses que, per elles mateixes, no tindrien probablement efectes apreciables. Però deuen contribuir, quan s'uneixen, s'acumulen i es combinen, a potenciar aquestes temporades indiscutiblement normals però també certament enutjoses. Si fa no fa, i com m’ha fet notar algú, no deixen de ser una mena de catarros anímics que solen cursar sense més importància, però que --com passa quan tens un poc de febre-- convindria poder covar adequadament perquè curen com cal. Per cert: he descobert, aquesta setmana i gràcies a això, una altra utilitat terapèutica del blog, aquesta per omissió: no senta gens malament donar-se permís per no escriure res quan no hi ha ànims ni per escriure. Segur que sabreu disculpar-me.

Siga com siga, i a força de travessar-los periòdicament (i d'anar superant-los de forma més o menys decorosa) he acabat per assumir aquests períodes com una mena de temps de recàrrega: em fa l’efecte com si el cervell --és un dir-- exigira de tant en tant prendre’s un respir, recloure’s en la cova, desconnectar del món, fins i tot reconfigurar-se, d’alguna forma, per tornar a encarar-se amb mínimes garanties d’èxit a la realitat i els reptes quotidians. Ignore si hi ha cap base racional en açò que dic, però tampoc no em preocupa massa: pensar-ho ajuda, no solament a suportar amb major dignitat aquests fases, sinó també a sortir-ne, quan s’hi surt, amb la sensació que s'han carregat les bateries i que les coses milloraran. O que, almenys, tindrem la força suficient per a afrontar-les si no ho fan. I a aquesta subtil però sòlida convicció m’aclame, com he fet altres primaveres. Sobretot, quan les primaveres venen acompanyades d'eleccions.

Ah, si, la imatge: ves per on, cercant alguna il·lustració més o menys escaient per a aquestes ralles, m’he assabentat de l’invent de Wulf Glatz, un científic suís premiat fa un parell d’anys amb l'universalment conegut Swisselectric Research Award de Zurich, que hauria de permetre recarregar mòbils --i altres aparells-- només mitjançant l'escalfor del cos. Manllevar del blog de LaAnet --que és on he trobat la referència-- la suggestiva imatge que en el seu dia van triar per il·lustrar la notícia, ha resultat una temptació massa difícil de véncer. La primavera, sense dubte. Però també el pensament que l'escalfor d'un cos pot ser, realment, un mecanisme de recàrrega pertinent i eficaç. Fins i tot, en aquests períodes de desànim; o, potser, especialment en ells...