Santuaris nuclears

L'amic Ignacio Jiménez, de qui parlava en una altra entrada anterior, m'envia des de l'Argentina la referència d'aquesta notícia apareguda en la premsa xilena: Tomkins, el filàntrop, ha visitat la zona d'exclusió de Txernòbil, per interessar-se en projectes de conservació i recolzar la creació d'un santuari de vida salvatge. N'havia sentit dir alguna cosa sobre el tema --potser també vosaltres--però arran d'això he actualitzat un poc la informació, que abunda en la xarxa: els voltants de la central, on es va produir la major incidència de l'explosió i d'on va ser evaquada tota la població, han esdevingut vint anys després una zona salvatge a la que han tornat (o per la què s'han estés) nombroses espècies animals, moltes d'elles amenaçades: llops, linxs, óssos, teixons, castors, cèrvols, ants, llúdries, agrons blancs, galls lira, cignes, grúes, brúfols o àguiles marines. Bisons europeus i cavalls de Przewalski, reintroduïts fa pocs anys, multipliquen la seua població al voltant del "bosc roig", la zona on els pins es van veure més afectats. Hi ha desenes d'estudis, notícies i pàgines web sobre el tema, per si vos ve de gust ampliar informació; alguns exemples poden ser aquest, aquest o aquest, per triar-ne només alguns. Si trobeu alguna cosa que vos semble especialment rellevant, no dubteu en dir-ho.

I és que el tema, amb independència dels diferents tractaments i interessos que hi concorren --convé no oblidar que estem parlant d'un accident que va matar directament 31 persones, va obligar a l'evaquació permanent de 135.000 i ha causat i seguirà fent-ho un nombre indeterminat de morts a causa de la radiació-- dóna per a molt. Fins i tot, hi ha qui a partir de l'evident recuperació de la vida salvatge i dels resultats oficials del seguiment dels seus efectes sobre les persones, arriba a negar la magnitud dels efectes de l'accident i l'atribueix a "propaganda ecologista i antinuclear" per a demorar el programa de desenvolupament nuclear. També resulten especialment interessants les investigacions en curs sobre els aparents efectes de la radiació sobre els animals que ara viuen en l'entorn de la central. Centenars d'ocells niuen dins el sarcófag de formigó que recobreix les restes del reactor; d'acord amb algunes dades, sembla que la radiació afecta a l'ADN d'aquestes i altres espècies, però aquesta afecció no sempre es manifesta de forma visible.

Però, tot i la importància vital d'aquestes qüestions (i d'una anàlisi científica rigorosa i independent al respecte), convé també parar atenció a la dimensió ètica dels fets, tal i com es presenten a hores d'ara. No és casual, des d'aquest punt de vista, l'interés de Tomkins --un dels principals suports de la Deep Ecology-- en un cas com el de Txernòbil. I ve al cap, immediatament, la reflexió sobre el paper de la humanitat i la seua relació amb la resta de la natura, en la línia de "El mundo sin nosotros", d'Alan Weisman (Debate, 2007). I també, en certa manera, el principi antròpic popularitzat per Stephen Hawking ("Historia del Tiempo", Ed. Crítica 1988) però que té arrels filosòfiques remotes i profundes. Sembla evident, es mire com es mire, que la nostra espècie és, en un context biosfèric, tan prescindible com qualsevol altra, i de que els exemples de què "la vida s'obri camí", que deia el doctor Malcom, són infinits. La recuperació de la vida salvatge (i d'espècies emblemàtiques i particularment mediàtiques) en l'entorn d'una catàstrofe nuclear és un més, d'aquests exemples. I, a més, resulta en tot cas encoratjadora pel què té de positiu creure que les nostres errades només són parcialment irreversibles, i què fins i tot en circumstàncies extremes la restauració dels ecosistemes, o de part d'ells, és possible. Però també cal parar atenció al fet que aquesta recuperació es produeix, precissament, després de què haguérem de fugir d'allí: el "santuari natural" en que està convertint-se Txernòbil no solament té el seu origen en un accident previsible i evitable, en una tecnologia si més no arriscada i en la mort i en el patiment de milers de persones que han vist les seues vides arruïnades. També expressa, amb tota claredat, el llarg camí que ens queda per recórrer per tal que els humans aprenguem a conviure amb altres espècies. Si perquè elles visquen nosaltres hem de marxar, alguna cosa no va bé, tret que simpatitzeu amb el VHEMT. Però a mi, i em perdonareu la ingenuïtat i l'antropocentrisme, quasi que m'agradaria més si trobarem la forma de quedar-nos a veure-ho.





Nota final: fa uns mesos vaig sentir parlar per primera vegada d'una associació anomenada "Wild Europe", que treballa per la conservació de les àrees salvatges en el continent. D'entrada em va semblar una cosa curiosa en la humanitzada Europa, però són seriosos i saben el que fan: "There are a few parts of Europe where large truly wild or ‘wilderness’ areas can currently be found in the sense of the IUCN Classification, referring to very substantial regions that are largely untouched by the hand of man. They occur in parts of Finland, Sweden, Norway, Ukraine and Western Russia together with bordering states; there are also elements in Central and Southern Europe. The strategy focus here is on protection of existing heritage". Si més no, va bé saber que existeixen, pel que poguera passar.