Avant la lettre

-- ... de tot això es fa palès que la burgesia és incapaç de continuar sent per més temps la classe directora de la societat, i d'imposar a la societat les condicions d'existència de la seua classe com a llei normativa. És incapaç, de dominar, perquè és incapaç d'assegurar als seus esclaus l'existència en el marc de la seua esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-los enfonsar en una situació en què els ha de mantenir en comptes d'ésser mantinguda per ells...

-- Però què dius? T'has tornat boig? No he entès ni una paraula del que has dit. D'on t'ho has tret, tot això?

--No ho sé, se m'acaba d'acudir i ho he dit tal qual em venia al cap... És molt estrany, no sé què m'ha pogut passar... Tan se val, no em faces cas. Té, agafa una altra tallada de meló; ves a saber quan podrem tornar a menjar-ne...

Un mes més, per a la proposta de Relats conjunts.

Inventari

Dimecres, cap a mitjan vesprada, vaig fer servir l'últim "millor prendre-s'ho amb sentit de l'humor" que tenia a mà. Dijous a migdia ja se m'havien acabat els "passe el que passe no he perdre la paciència" i els "no he de deixar que certes coses m'afecten tant", i a boqueta nit vaig esgotar també els "no val la pena capficar-s'hi". Així que pràcticament tot el divendres vaig haver de passar-lo només amb un parell de "podria ser pitjor" de marca blanca que havia trobat, mig oblidats, en una butxaca dels pantalons. Sort que, dissabte, vaig poder reposar existències, que la setmana s'anuncia complicada i convé tindre reserves al rebost: passeig per la muntanya pel matí, i veure guanyar al Barça per la vesprada; i totes dues coses amb bona companyia, que compta doble. I a més, pujant al Montcabrer, va haver un moment que fins i tot semblava que estàvem en octubre...

 

Com que fa pocs dies que he deixat de ser una de les poques persones al planeta que no havia llegit encara "La pell freda" --que per cert, m'ha agradat-- i atès que, d'ençà que vaig acabar-la, no em treia  del cap Antònia Font (i les sirenes, cantant aproximadament per no existir), havia pensat fer-los servir hui per desitjar-vos bona setmana. Després, però, em vaig assabentar de la relació --evident-- entre l'estelada i el satanisme, i vaig vacil·lar perquè mira, tal com està la cosa, si cal anar a l'infern, doncs s'hi va i avant. Però fa una estona he sabut també que el gran Lou Reed acaba de deixar-nos, i és per ell que m'he decidit finalment. "You're going to reap just what you sow". Fins sempre, mestre. 

Tardor tropical

Recorde un temps en què, en arribar l'octubre, les fulles mudaven de color, les temperatures baixaven, arribaven les pluges --i amb sort, els bolets-- i els cossos anaven difuminant els seus contorns sota capes cada vegada més espesses de roba. Ara, els xops semblen preguntar-se desconcertats si val la pena seguir sent caducifolis o no; les nits tropicals se succeeixen, els paraigües i els bolets brillen per la seua absència, i la pell segueix lluint, orgullosa i incitadora, pels carrers de València. A mi no em costa molt privar-me de suggeridores estampes de boscos tardorals, i puc suportar unes quantes nits sense dormir per culpa de la basca; fins i tot sóc capaç de prescindir, per bé que amb una innegable recança, de la pluja i dels esclata-sangs. Però això de la pell a l'aire a aquestes alçades de l'any no ho duc gens bé, perquè un comença ja a tindre una edat i no guanye per a col·liris i infusions de camamilla. "Vosté té la vista cansada", em diu l'oculista, com si jo no ho sapiguera; i més que la tindré, com no refresque prompte i puga deixar-la descansar una mica...

Col·lecció "tardor-hivern" per a la temporada que ve.
No vull ni pensar com serà la de "primavera-estiu"...

La invasió del taro

Els botànics l'anomenen Colocasia esculenta, i pel que he anat veient ací i allà, no solament es tracta d'una de les plantes cultivades més antigues i esteses arreu del planeta, sinó que també deu ser una de les espècies amb més noms populars diferents, per bé que alguns d'ells siguen compartits amb altres espècies més o menys similars. Amb tot, sembla que la forma més habitual de referir-se'n és el nom polinesi taro; malanga s'utilitza també a molts països sud-americans, mentre que les varietats ornamentals solen anomenar-se, per les seues vistoses fulles, orelles d'elefant. De la planta s'aprofiten sobretot els seus corms o tubercles, molt rics en midó però tòxics en cru, per la qual cosa han de coure's prèviament a ser consumits; les fulles, també cuites, es consumeixen com a verdura.

Hom pensa que el taro és originari de les zones pantanoses del sud-est d'Àsia, des d'on el seu cultiu va anar estenent-se fins assolir pràcticament totes les zones tropicals i subtropicals del món. Capaç de viure sota condicions ecològiques molt diverses (incloent-hi sòls inundats), amb un creixement molt ràpid i amb una gran capacitat reproductiva --tant mitjançant llavors com asexualment-- la Colocasia escapa amb freqüència dels cultius, i pot arribar a representar un greu problema en desplaçar a altres espècies autòctones: a Texas i Florida, per exemple, és considerada una espècie invasora per la seua capacitat per ocupar ràpidament extensions significatives d'aiguamolls i altres zones humides. A la Península Ibèrica s'ha detectat per primer cop a Andalusia, on creix en les riberes de rius; però la Colocasia invasora també ha arribat al País Valencià: des de fa uns pocs anys, una vigorosa població s'ha instal·lat en l'Ullal de l'Estany del Duc, en l'extraordinària i amenaçada marjal de Gandia.

No se sap de cert quin ha estat l'origen d'aquesta població; potser algú la va plantar al mateix ullal per raons estètiques o bé pràctiques --aprofitar les seues arrels--, però també és possible que hi haja arribat a partir d'algun exemplar conreat proper. Ja fa algun temps que l'Ajuntament tracta de mantindre sota control les plantes, que fàcilment arriben a ultrapassar els dos metres d'altura, amb segues i altres actuacions, però malgrat tot, la presència de Colocasia és ben visible, sobretot en les illes de l'ullal, i sembla que la població es troba en expansió. Aquesta setmana passada vam acompanyar als companys que s'ocupen d'aquest assumpte, per tal de valorar les possibles estratègies per poder eradicar-la. Probablement, el cobriment amb plàstic o alguna altra cobertura opaca, que ha donat bons resultats en el cas d'altres plantes invasores, siga també la millor opció en aquest cas, però caldrà esperar per avaluar l'eficàcia d'aquest mètode a partir de les proves que van fer-se. En uns mesos sabrem els resultats. Però en tot cas, una cosa s'ha de reconèixer: invasora, ho és; però bonica, també.

Caure

Fa l'efecte que els avets del pati sempre tenen alguna cosa per deixar-nos caure damunt. Quan no són milers de petites fulles seques que s'acumulen pertot arreu, és la pertinaç --i un poc molesta-- pluja de resina amb que solen obsequiar-nos a principis de l'estiu. I ara mateix, mentre avança la tardor, de les verdes capçades cauen sense parar els seus pinyons alats, als quals acompanyen les escates que formen les pinyes o estròbils. En madurar, aquestes pinyes, erectes i situades en les branques superiors dels arbres, no cauen senceres a terra, sinó que comencen a desarticular-se a poc a poc, desfent-se amb cada bufada d'aire com si foren pasta fullada, per deixar anar les llavors. En unes setmanes, quan totes les escates hagen desaparegut, només quedarà de les pinyes l'eix central al voltant del qual es disposaven aquelles.

Escates i llavors, per això, omplin ara mateix el jardí, per bé que la forma en que hi arriben unes i altres és ben diferent. Les primeres ho fan per la via ràpida i sense gaires compliments, i tendeixen a acumular-se sota els arbres des dels quals s'han precipitat. Les segones, en canvi, poden planar per dispersar-se a distàncies significatives gràcies a la seua característica ala membranosa; si en parem atenció, els petits pinyons ens regalen uns elegantíssims vols helicoïdals que fan les delícies dels gats de la casa i que els duen a aparèixer, a poc que bufe una lleugera brisa, en els llocs més insospitats. I pensava jo, mentre anava agranant pinyons i escates pels racons, que hi ha vegades que caure resulta inevitable; però també que hi ha moltes formes diferents de fer-ho i que, sempre que es puga, convé escollir la més apropiada. Perquè sovint, entre caure i volar, només hi ha un pas.

Història passada

"Nada quedó de Xativa, ni aun el nombre, porque en su reparación el Rey mandó llamarla San Phelipe : ochocientos Ingleses quedaron prisioneros. Poco menor estrago padecieron Alcoy, y Alcira: tiene horror la pluma en escrivir de tanta sangre derramada: rindiólas la fuerza, y no se les dio quartel á los Vencidos, porque Asfelt lisonjeaba con la sangre su genio duro y cruel. Desarmó á Valencia, y á todo el Reyno : prohibieronsele con tanto rigor las Armas, que un solo cuchillo llevó centenares de hombres al suplicio. No puede haver hombre mas exacto en hacerse obedecer. Aun con haver sido tan grande el delito, ya el rigor de Asfelt padecía excessos, porque havia puesto su delicia en derramar humana sangre. Asi era feo escarnio de la suerte el Reyno fértil, y hermoso de Valencia, que no guardaban los Vencedores para el Rey, si solo le destinaron para misero despojo de su codicia, porque igualmente Franceses y Españoles cometieron tantas tyranias, robos, extorsiones, é injusticias, que pudiéramos formar un libro entero délas vexaciones que Valencia padeció, sin tener noticia alguna de ellas el Rey, porque á los Vencidos no se les permitía ni el alivio de la quexa. De compasion callamos los nombres de los que injustamente defraudaron sus riquezas á aquel Reyno, y no nos atrevemos á decir la suma de dinero, que se sacó de él , por no aventurar nuestro crédito. Nada sirvió para el Rey: mancharon sus manos los que las havían gloriosamente ilustrado con la espada."

Hi he arribat per casualitat, cercant en una de les biblioteques virtuals a l'abast algunes referències antigues sobre flora i fauna a la meua comarca. Però en lloc d'això, m'he trobat fullejant els "Comentarios de la guerra de España e historia de su Rey Phelipe V el Animoso" escrits per Vicente Bacallar y Sanna, un diplomàtic sard (d'ascendència valenciana) partidari dels Borbons. Només li he fet una primera i ràpida ullada, però fragments com el de dalt m'han semblat impressionants, sobretot tenint en compte que van ser escrits des del punt de vista del bàndol vencedor, i no m'he pogut resistir a transcriure'l. De d'Asfeld, dimoni emplomat, ja en coneixíem les fetes; llàstima que "de compasión" Bacallar no esmente els noms d'aquells que "injustamente defraudaron sus riquezas á aquel Reyno". Ara ens toca a nosaltres posar al lloc que els correspon a tots aquells que, tres-cents anys després, encara segueixen fent-ho.

Claude François Bidal d'Asfeld, amic de "derramar humana sangre".
De la Wikipedia

Senyes d'identitat

Entrada de Jaume I a València. Imatge d'Harca

Orgullosament ho sent, i orgullosament ho dic: alcoià, valencià i dels Països Catalans. O, si voleu, alcoià, valencià i bacavès. Però també podria ser alcoià, valencià i catalànic, o fins i tot alcoià, valencià i ibèric; i, si molt m'apureu i de moment, alcoià i valencià, i ja anirem veient. Però alcoià, valencià i espanyol, a mi, ara com ara, ja no m'interessa. Perquè per a ells –ens ho segueixen demostrant cada dia, per si encara no fora prou evident-- ser espanyol significa acatar sense condicions les seues regles i les seues lleis, acceptar el menyspreu i l'esquarterament de la nostra llengua, ofrenar-los glòries --noves i velles-- i rebre molles a canvi; i, al remat, seguir sent dòcils i submisos ("muelles", que deia aquell) i vendre barata la nostra dignitat. I a mi, aquesta (la nostra dignitat com a poble, i el dret a decidir lliurement el nostre futur) és l'única 'senya d'identitat' que em val. I no només quan arriba el 9 d'Octubre. Feliç Diada!

Pels carrers de València aquest 9 d'Octubre. Si fa no fa, el que deiem
 al principi, però en ordre invers i expressat en senyeres...

Estrelles de terra

Arreu les muntanyes, còlquics i safrans dibuixen fugaces constel·lacions rosades. Tardor, de nou.

La idea ens la va donar la magnífica proposta dels amics d'Arrels i la seua enginyosa “Travessia dels 8 mils”, altament recomanable si vos agrada la muntanya i voleu conèixer un poc millor aquestes terres: com que les circumstàncies manen i ara com ara no hi ha temps per a més, vam decidir que, a falta d'un cim de tres mil a l'abast, ja ens anava bé tractar de fer-ne tres de mil, amb l'interès afegit que fora en una sola jornada i que es trobaren en alineacions properes però diferents. I allà que anàrem l'amic Pòlit i jo mateix, amb la idea –molt optimista, cal reconèixer-ho-- de pujar d'una tirada a Benicadell (1.104 m), Montcabrer (1.390 m) i el Menejador (1.356 m) i sobreviure als cruiximents. El problema, que no havíem valorat com cal, és que els enllaços entre una serralada i la següent són més llargs i costosos del que semblava, així que després d'onze hores de marxa a bon ritme, i d'haver pujat als dos primers --pel Regall a Benicadell, i per la Cabrantà a Montcabrer-- vam decidir trencar camí cap Alcoi pel sempre estimulant Barranc del Cint, i deixar el tercer per a millor ocasió. En tot cas, haver pogut fer els 35 quilòmetres de camí –amb prop de 1.700 metres de desnivell positiu-- que separen Beniarrés i Alcoi per dalt de les muntanyes, tampoc no està malament; i encara ens va quedar temps per veure com està regenerant-se la serra després del foc de l'any passat, i de fer una ullada a les flors de la tardor...

Valor afegit

És el que té treballar amb gent sabuda i entusiasta de la seua faena: baixes a prendre un cafè, i t'assabentes –potser vosaltres n'havíeu sentit a parlar, però jo no ho sabia-- que la varietat més cara del món d'aquesta infusió es produeix en Indonèsia, i té la curiosa particularitat de què els grans són prèviament consumits (i, per tant, parcialment digerits i posteriorment defecats) per una espècie de civeta pròpia d'aquelles terres. El nom amb que es coneix en indonesi ("kopi luwak") significa precisament “cafè de civeta”, i segons he vist, per una tassa es poden arribar a pagar vuitanta dolars. Raó, aquesta, que no solament facilita el frau –amb tota seguretat, no tot el kopi luwak que es comercialitza com a tal ho és en realitat, tot i que fa poc s'ha anunciat un mètode per poder comprovar-ho-- sinó que també ha donat lloc a la captura i el comerç incontrolat de diverses espècies de civetes: originalment, el fruits consumits eren recollits en els mateixos cafetars a partir dels excrements d'aquests vivèrrids que hi viuen en llibertat, però a hores d'ara hi ha autèntiques granges en les quals els animals es mantenen en condicions sovint penoses i sotmesos a dieta rigorosa de baies de cafè per tal d'incrementar-ne la producció.

Imatge de la xarxa

De fet, van ser aquestes qüestions –l'eventual amenaça sobre algunes poblacions silvestres de civetes asiàtiques, i la injustificable situació a què són condemnades moltes d'elles per una pràctica que, segons totes les aparences, no passa de ser una moda extravagant-- les que van fer que el 'cafè de civeta' isquera a la conversa l'altre dia. El cas és que, a banda de les implicacions ambientals i conservacionistes de l'assumpte, no deixe de pensar des d'aleshores en com és de curiós tot allò del valor subjectiu i la utilitat marginal; però sobretot, m'admira la perspicàcia de qui va saber veure, en la femta d'un animalet, un ús que, gràcies a l'esnobisme de la nostra civilitzada societat occidental, ha acabat esdevenint un autèntic filó. I el negoci, a més, sembla que segueix creixent, perquè segons he pogut saber també es comercialitza, amb l'evocador nom de 'Black Ivory', un cafè produït a Tailàndia a partir d'excrements d'elefants. Així que ja ho sabem: adequadament processada i amb una presentació escaient, pot treure's profit de qualsevol merda. I si m'apureu, de ministres (i conselleres) d'educació, segurament també.