Ni bledes, ni moniatos

Sempre atent a l'actualitat més roent, Vicent Baydal –que ja n'havia parlat al seu blog fa temps, a tall d'un altre il·lustre exemple-- ho comentava l'altre dia al Facebook: en aquests darrers dies, la identificació entre Fabra i els moniatos sembla haver-se generalitzat fins el punt d'assolir proporcions de trending topic. Curiosament, i malgrat tractar-se d'un qualificatiu que es fa servir amb notable freqüència, no he trobat en els meus diccionaris habituals cap referència a aquest ús figurat i despectiu del mot; només Eugeni Reig, en el seu impagable "Valencià en perill d'extinció", recull l'accepció de "persona de poc trellat i poca formalitat". En tot cas, i per paral·lelisme amb l'espanyol d'Amèrica del Sud --d'on és originària la planta i on, a més de boniato, fan servir per anomenar-la batata i camote-- un moniato vindria a ser una persona ximple i beneïda, però també empipadora, pesada, brètola o pocavergonya.

He de reconèixer, doncs, que l'ús figurat de la paraula sembla ser ben escaient al cas que ens ocupa. Però no deixa de fer-me un poc de ràbia que un tubercle botànicament tan interessant i que tants beneficis ha procurat a la humanitat, s'utilitze per a qualificar al successor no-electe de l'esperpèntic Camps. I no solament perquè, ja siga oportunament torrats o com a ingredient bàsic dels tradicionals pastissets, els moniatos siguen un aliment saborós i d'innombrables propietats nutricionals. També la planta –un parent sud-americà de les nostres corretjoles que va arribar a Europa, com tants altres aliments ara habituals, després de la conquesta d'aquelles terres-- té un cert interès ornamental, i m'evoca càlids records infantils: cada any, quan érem xiquets i arribava l'hora de preparar els dolços per al Nadal, deixàvem un moniato indultat dins d'un got amb aigua per veure com anaven creixent les seues tiges enfiladisses i, amb sort, esperar que esclataren les seues flors acampanades.

El cas és que, reflexionant sobre el tema, m'han vingut al cap moltes altres referències hortofrutícoles que, a les nostres terres, fem servir de forma habitual per al·ludir a algú que no ens resulta simpàtic. I, recorrent al sempre recomanable Diccionari català-valencià-balear, n'he fet un petit recull, sense pretensió d'exhaustivitat, d'algunes que podrien resultar útils en aquestes circumstàncies, des de la fava (“persona beneitota, aturada, que no es sap desfer de les dificultats”) fins la carabassa (“persona molt curta d'enteniment”), tot passant per bajoca i pastenaga (de poc seny), safanòria (xerraire i embullós, que diu disbarats o mentides), figa i carxofa (fluix de voluntat o excessivament delicat) o la meua preferida (i també, pel que he vist, del mestre Salvador Bolufer): l'autòctona, ensopida i insubstancial bleda, que apliquem a covards, crèduls i ximples en general.

Imatges de la xarxa

Ja es veu, doncs, que sense sortir-ne del limitat univers vegetal --i sense exhaurir-ne, ni de bon tros, totes les seues possibilitats-- hi ha moltes alternatives per triar. I això, deixant de banda el regne animal i tot el que poden donar de sí ases, porcs, vaques, gossos, serps, sangoneres i llops. Així que, fins que aconseguim l'objectiu de ser un País normal, amb un govern normal i lliure d'ases, sangoneres, bledes i carabasses, tenim bona cosa d'opcions on escollir sense haver d'humiliar en excés als benèfics, nutritius i dolços moniatos.