Setmana avant

Dissabte, van ser les circumstàncies familiars les què em van impedir anar a manifestar-me a València. I ja em sap mal, ara, perquè tot i els milers de veus que van reclamar als cínics que ens governen que convoquen eleccions, es veu que en van faltar unes quantes per arribar a la xifra crítica que els hauria fet marxar. Ahir, en canvi, va ser el cansament qui em va tindre tot el matí debatent-me entre anar a trepitjar la neu que havia tornat a caure a la muntanya, o bé quedar-me tranquil·lament a casa recuperant forces i posant-me al dia amb totes les tasques que, aquestes últimes setmanes, he hagut d'anar deixant pendents. Al remat, i en disputada competició, va acabar guanyant la segona opció, però només en part: si bé vaig renunciar a les botes i em vaig limitar a gaudir en la distància dels paisatges emblanquinats, la majoria de les tasques pendents seguiran sent-ho encara una mica més, perquè la llar encesa, llibres a l'abast i Antònia Font de fons van ser una temptació massa difícil de resistir. No em sap greu, en tot cas, perquè ja hi haurà temps d'acabar tasques i pujar muntanyes, i perquè mai està de més dosificar les forces, sobretot quan tenim tanta feina per davant: refer tot allò que ells han desfet, seguir reclamant que tornen el que han furtat o han deixat que furtaren. I recordar-los que, facen el que facen i s'amaguen on s'amaguen, seran ells els que no tindran descans.




Primer va ser Al Tall, després Obrint Pas, ara Antònia Font... Massa comiats, tot plegat; i en tot els casos, sensacions molt paregudes: l'agraïment per tantes bones estones i, tot i que ens queda la música, la certesa de que els trobarem a faltar.