Parentius

Des del punt de vista del seu ús per part dels humans, és habitual és que les plantes que formen part d'un grup determinat compartisquen també una utilitat predominant per a la nostra espècie; la qual cosa no deixa de ser lògica si es té en compte que moltes d'aquestes utilitats es relacionen amb determinats òrgans o trets anatòmics que no són necessàriament exclusius d'una sola espècie, sinó que solen presentar-se en gèneres o fins i tot en famílies senceres. Un exemple característic d'aquest fet poden ser els fruits (o drupes) del gènere Prunus, del qual formen part, entre d'altres, albercoquers, bresquilleres, ametlers, cirerers o pruneres; o les nombroses espècies del gènere Pinus que creixen a llocs molt diferents del món i dels quals s'aprofita la seua fusta. El gènere Solanum, en el qual s'engloben tomates, albergínies o creïlleres, podria ser un cas similar, per bé que amb un matís important: si en el cas de tomates i albergínies allò que consumim són les seues baies, la part comestible de les creïlleres són, com tothom sap, els tubercles.

Caquier. De la xarxa

Hi ha altres casos, però, en els quals espècies molt pròximes taxonòmicament presten a la humanitat serveis tan diversos que resulten fins i tot un poc sorprenents. És cridaner, per exemple, que productes tan diferents com les cordes de pita i el tequila s'obtinguen de dues espècies d'agaves o atzavares (Agave americana, en el primer cas, i A. tequilana, en el segon) íntimament relacionades i d'aspecte molt similar; o que l'arbre que produeix els caquis (Diospyros kaki) compartisca gènere amb el que subministra l'apreciadíssima fusta d'eben (D. ebenus). El gènere Ipomoea és un altre exemple interessant, ja que a banda dels moniatos (I. batata), dels quals parlàvem l'altre dia, s'hi poden trobar espècies profusament utilitzades com a ornamentals, com ara les glòries del mati (I. purpurea i I. tricolor), junt amb d'altres d'interès medicinal, com la jalapa (I. purga), de l'ús principal de la qual dóna compte el propi nom científic.

I hi ha, encara, més casos ressenyables: les nostres figueres (Ficus carica), de les quals apreciem sobretot els seus saborosos fruits, comparteixen gènere amb espècies ornamentals molt conegudes com el Ficus benjamina o el Ficus elastica, de la qual a més a més s'obtenia antigament el cautxú –a hores d'ara, Hevea brasiliensis és la font principal d'aquest material--, mentre que productes tan diferents com el papir i l'orxata procedeixen respectivament de les tiges i els tubercles de dues espècies del gènere Cyperus (C. papirus i C. esculentus). També les decoratives camèlies (Camellia japonica) són parents molt pròximes de l'arbre del te (C. sinensis), i fins i tot algunes espècies --com ara la denominada camèlia de Nadal (C. sasanqua)-- s'utilitzen alhora per les seues fulles i per les seues flors. I és que hi ha vegades que el parentesc no és, en absolut, garantia d'homogeneïtat: Caín i Abel, sense anar més lluny, eren germans, i pel que conten es veu que eren bastant diferents...

Camèlia. De la xarxa.

Ja ho he dit alguna altra volta: trobe un poc contradictori que una llengua tan útil, culta i envejable com el castellà haja de comptar amb el suport d'instruments –com ara l'Instituto Cervantes o la llei Wert, sense anar més lluny-- més propis d'idiomes vulgars i sense pedigrí; però tret d'aquest detall, el discurs del supremacisme espanyolista em sembla d'una claredat absoluta i d'una coherència aclaparadora: la llengua de l'Estado, i de tots els seus súbdits, és i serà el castellà, i punt. D'acord, hi ha tot això un poc molest de les 'llengües cooficials'; però una cosa és que cadascú parle en sa casa com li rote, i una altra de ben diferent que es gose discutir el dret superior que, per obra i gràcia de la sacrosanta Constitució, assisteix al castellà i els castellanoparlants en la totalitat del 'territorio nacional'. És per això que les declaracions de fa uns dies de la inefable ex-ministra Trujillo, com les de molts altres que l'han precedida, no em resulten gens sorprenents, ni crec que valga la pena perdre ni un sol segon més a escarotar-se amb una visió que, ara com ara, és ideològicament i electoralment hegemònica a Espanya. Així que amb tot el respecte per a qui, des del centre o des de la perifèria, encara creu possible una Espanya diversa, plurinacional i multilingüe, jo m'apunte al suggeriment de la senyora Trujillo, perquè cada volta tinc més clar que, a nosaltres, l'únic futur que ens val és com el de Portugal. O com el de Dinamarca, o el de Suècia. Si, ja ho sé: això, del País Valencià estant, és molt difícil; però encara m'ho sembla més que una majoria d'espanyols ens reconega algun dia com allò que som, i no com el que ells voldrien que fórem. I posats a escollir, m'estime més triar un camí pel qual valga la pena lluitar. Bon cap de setmana!