Sempre havia lamentat la seua escassa autoestima. Des de ben petit, ho havia provat tot per tal de fer-la créixer, però malgrat tots els seus esforços mai no va obtindre cap resultat apreciable. Finalment, cansat de tants fracassos, va prendre una decisió dràstica: passaria pel quirófan per tal que li implantaren una autoestima un poc major; res exagerat, només una de normaleta... Malauradament --culpa, segurament, dels nervis del preoperatori-- es va descuidar d'acordar amb el cirurgià alguns detalls importants, i tot i que l'operació va resultar un èxit indiscutible, ara tothom el coneix com "aquell pobre geperudet". Ell, però, en té igual: encara que siga implantada, ara té l'autoestima ben alta. Altíssima, de fet.
(De la sèrie "Destrellats que se t'acudeixen sense saber molt bé per què, i que no saps tampoc per què però els acabes publicant". Amb la que està caient en el PP, i jo escrivint aquestes ximpleries...)
Ben vist: hem de carregar l'autoestima sobre les espatlles; és fàcil confondre-la amb una gepa.
ResponEliminaEn un altre ordre de coses, la vida de Marty Feldman també és per posar-se a plorar i no parar.
Gràcies, Allau. L'avantatge de dur-la sobre les espatlles és que la gent amb la que et relaciones ja sap a què s'ha d'atendre, en funció de la grandària...
EliminaNo coneixia res de la vida de Marty Feldman, més enllà de què sempre m'ha resultat especialment simpàtic. Però he fer una ullada en la xarxa --precisament hi ha un article molt recent en "The Telegraph" sobre ell-- i veig que va ser realment curiosa, per a bé i per a mal... Salut i moltes gràcies!
Hola Alfred, tant de bo tots els habitants del nostre País tingueren l'autoestima del nivell del geperudet...
ResponEliminaPer altra banda, per ací estem il·lusionats amb la nova entitat que hem creat: IROX, Institut de Recerca Oceanogràfica de Xàbia. Donarem a coneixer l'Irox amb les I Jornades, la primera xerrada la farem el divendres 5 de febrer a la Casa del Pescador.
Tractarà d'auto-gestió pesquera i del cas especial de la Roca dels Felius. La segona serà de patrimoni arqueologic submarí, i la tercera sobre biologia marina de Xàbia.
Volem convidar-te a assistir per mostrar-te aquesta iniciativa.
Moltes gràcies, salut que haja.
Potser no arribarem a aquests extrems, Amadeu, però sembla que a poc a poc anem millorant: fins i tot en els pitjors moments ha hagut qui ha vetlat perquè no la perdérem del tot, l'autoestima, i ara podem fer-ne empelts...
EliminaVaig seguint amb molt d'interés l'experiència de l'IROX, que em sembla molt interessant. Quan vaig veure el programa em vaig reservar el divendres per assistir a la teua exposició --ja saps que propostes com la de la Roca dels Felius m'interessen molt, per tot allò de la custòdia marina--, i tot i que encara no puc assegurar si podré anar-hi, podeu comptar amb tot el meu suport des de tots els punts de vista. En tot cas, i de bestreta, enhorabona per la iniciativa i llarga vida a l'IROX.
Una abraçada i moltes gràcies!
Quan la inspiració pica a la porta el millor que es pot fer és deixar-la passar, sol resultar productiu.
ResponEliminaCom deia el Picasso: "Cuando llegue la inspiración, que me encuentre trabajando".
Ja veus, Laura, que la meua "inspiració" deixa bastant que desitjar, però crec que tens raó: millor no oposar resistència...
EliminaBen mirat, i vist com està el món, trobe que si algú inventara una pròtesi per a l'autoestima --ni que fora una extensió, com per al cabell-- es faria milionari en quatre dies... Salut i moltes gràcies!
La que està caient al PP... fa anys que dura.
ResponEliminaI el que queda encara, xavier: no vull pecar d'ingenu, però fa l'efecte que, tot i que s'ha fet esperar, aquesta volta la neteja serà a fons. A veure si ja de pas, com diu Amadeu més amunt, els valencians recuperem un poc d'autoestima i tot el coneixement, i no tornen/tornem a deixar-se embaucar... Salut i moltes gràcies!
EliminaNo podem perdre el sentit de l humor, ni deixar d'escriure allò que ens vingui de gust, per la que està caient... Només faltaria!! No sabem si algun dia deixarà de caure o serà caiguda eterna...
ResponEliminaNo perdrem l'humor, Carme; especialment, per la que està caient, i per la que encara caurà. Vull creure, però, que tard o d'hora deixarà de fer-ho, almenys damunt d'algunes esquenes; per a altres, que els caiga damunt i sense fi tot el pes --"de la justícia", que diuen-- i que carreguen amb tot el que s'han merescut. I que no ens falten tampoc les ganes d'escriure-ho... Salut i moltes gràcies!
Elimina