"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 7 de març del 2016

Costa


Hi ha coses amb les que, d'una forma o d'una altra, ja comptava quan m'hi vaig decidir a fer el pas. La manca de mitjans, per exemple, perquè les limitacions de pressupost i personal venen de lluny i res no feia pensar que la situació --com de fet està passant-- fora fàcil de revertir a curt termini. O la pròpia inexperiència, també: per més que hom crega conèixer el context en el qual es mou --i vint-i-cinc anys treballant en la casa permeten fer-se alguna idea al respecte--, situar-se en un nivell de decisió diferent requereix, Peter volent, un imprescindible procés d'adaptació a les noves responsabilitats i exigències. Com tampoc puc dir que m'haja sorprès certa resistència natural als canvis, perquè al remat els humans som, com diu el tòpic, animals de costums, i qui més qui menys --i per bé i per mal-- ha tingut molts anys per acostumar-s'hi. Però n'hi ha moltes altres, de coses --d'entrebancs, vaja-- que m'han agafat un poc desprevingut pel tipus i per l'origen, i que han fet que, tot plegat, aquests últims mesos hagen resultat molt més complicats del que havia imaginat. Digueu-me ingenu, però encara vull creure que si més no alguns d'aquests entrebancs tenen un caràcter merament conjuntural, i que més prompte o més tard --quan jo mateix tinga un poc més d'experiència, si és que els atribuisc a això; quan tot el que ara mateix està canviant, alhora i no sempre de forma tan coordinada com m'agradaria, s'haja finalment assentat-- podré deixar de dedicar-los tot el temps i tot l'esforç que ara mateix m'exigeixen. Pel moment, però, tot el que puc dir és que tot, fins i tot allò que creia que no costaria tant, costa. I molt.




Ja veieu: tan de temps sense deixar-me caure per ací, i quan ho faig és per queixar-me de com està tot de complicat... Però ja sabeu que el blog està també per aquestes coses, que senta bé abocar-ho i que tan de bo, quan d'ací un parells d'anys llisca aquesta mateixa entrada, puga dir que, en efecte, era la conjuntura i que va valdre la pena resistir. Perquè, pel demés --i sense oblidar que, al remat, jo mateix m'ho he buscat-- no puc dir que les coses vagen malament del tot: ahir, des d'Alfaro, vaig alimentar-me la vista per a uns quants dies. I hui, que faig anys --feu el compte vosaltres mateixos-- ha plogut...






10 comentaris:

  1. Moltes felicitats, amb entrebancs o sense, anar complint anys sempre és bo perquè ens permet avançar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, novesflors! En efecte, allò que compta és avançar, per bé que no siga tant ni tan ràpid com ens agradaria. I aprendre, sempre.

      La Mariola enfarinada, un regal imprevist. Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Respostes
    1. Anem passant-los el millor que puguem, que els anys empenyen amb força... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Moltes felicitats!!!

    I trobo que tens raó, que l blog és també per això, per abocar allò que ens amoïna i alliberar-nos-en una mica.

    Boniques fotos i boniques cabretes...

    Espero que tinguis raó en les teves previsions més optimistes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme! El blog segueix sent, junt amb la muntanya, una de les meues vies principals per treure el cap d'altres ocupacions, per bé que no sempre puc dedicar, ni a un ni a l'altra, tot el temps que m'agradaria. En tot cas, i si més no pel moment, em quede amb la previsió optimista: espai, molt més espai del que m'agradaria, però anem fent passes. La qüestió serà aprendre a no prendre-m'ho tan fort... ;) salut, una abraçada i endavant sempre.

      Elimina
  4. Tu també et fas vell? Qui havia de dir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Madure, pons, madure; fer-se vell només és una conseqüència col·lateral d'aquest procés... ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  5. Encara que amb uns dies de retard, les meves felicitacions pel teu aniversari. Espero que tinguis raó en això de la cojuntura, segur que serà així, perquè fàcils, les coses no ho són, però el que importa és anar superant etapes i anar assolint reptes. Si fos fàcil potser es seria avorrit i tot. I per deixar anar una mica de fel del fetge, els blogs són bon remei, sense contraindicacions ni efectes secundaris. Au, que el camí et sigui planer!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Laura! Tens raó amb això dels reptes, però hi ha dies que trobe a faltar avorrir-me un poc... En tot cas, i malgrat les dificultats i els entrebancs (i el foc amic, també), vull creure que va avançant-se i que tot l'esforç d'aquests primers mesos donarà fruit més prompte que tard; quan això passe, ho duré també al blog ;) Salut, moltes gràcies i bon camí també per tu!

      Elimina