Mai molta, sempre diferent

A la Mediterrània, els paisatges de l'aigua són un element tan escàs com canviant. Lluny de l'aparent immutabilitat dels rius, els estanys o els aiguamolls d'altres latituds, els nostres ambients humits reflecteixen el caràcter irregular i imprevisible del clima que, en última instància, els alimenta, fins el punt de fer d'aquesta irregularitat un tret singular i distintiu. Les característiques rambles mediterrànies, eixutes durant llargs períodes de temps però capaces de desguassar volums ingents d'aigua en poques hores, en són un exemple típic, però en cap cas únic: precisament la temporalitat (és a dir, l'alternança entre períodes de sequera i d'inundació) caracteritza un tipus d'hàbitat, les basses mediterrànies, reconegut per a prioritari per la legislació comunitària. Fins i tot els rius de cabal continu o els aiguamolls litorals mostren, en el nostre context territorial i per les mateixes causes, una notable variabilitat temporal en cabals i nivells, no solament d'un any a un altre sinó també en cada estació. En ocasions, la mà humana ha accentuat aquesta temporalitat, tant de forma directa --per exemple, per necessitats vinculades a determinats aprofitaments, com ara el conreu de l'arròs-- com indirecta, com succeeix en actuar sobre els aqüífers que alimenten deus i brolladors; en altres casos, però, la nostra influència secular s'ha dirigit a tractar d'assuaujar la irregularitat i la imprevisibilitat, raó per la qual, des de fa segles, hem sembrat rius i barrancs de presses i assuts per alimentar hortes i molins.

Podrien dir-se moltes coses sobre la forma en què escassetat i variabilitat afecten als éssers vius --plantes i animals-- que colonitzen els nostres paisatges de l'aigua, i que han hagut de desenvolupar adaptacions específiques i de vegades sorprenents a aquests medis. Però em permetreu que ho deixe per a una altra ocasió, perquè allò que m'interessa ara té més a veure en la forma en què els humans (o, si més no, alguns humans) percebem aquests paisatges i els seus trets primordials: per escassa, la simple presència de l'aigua --fins i tot la més petita de les fonts o el rierol més esquifit-- sempre mereix, quan apareix en les nostres terres, una especial consideració; però també per canviant, perquè segons siga el moment, l'any o l'estació, la mateixa font i el mateix rierol poden arribar a mostrar cares tan distintes que a penes resulten recognoscibles. Potser és per això que, en dades com aquestes, després de les pluges generoses dels mesos passats, ens llancem al camí per tal de veure una cara diferent dels nostres escassos i canviants paisatges de l'aigua: la de l'abundància.

Aquest és l'aspecte que, després dels últims temporals, mostra el monumental Embassament de Tibi, una extraordinària obra d'enginyeria bastida a finals del Segle XVI --encara en ús-- que per la seua rellevància patrimonial i mediambiental mereix un comentari més detallat que deixe, també, per a millor ocasió. Pel moment, deixem-ho en una simple constatació: l'abundància serà, com sempre en aquestes terres, passatgera i efímera; però costa creure, rodejant el pantà desbordant amb l'esvelta silueta del Maigmó tancant l'horitzó, que hom es troba a la mateixa porta de l'eixut i extrem migjorn valencià. Bon cap de setmana!